El passat 16 de gener va tenir lloc la segona reunió de la recentment nascuda Coordinadora Laboral de Centres Sanitaris de Catalunya. Hi havia treballadors de 37 centres de la sanitat catalana. La reunió estava moderada per dos membres del comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Pau.
Vaig anar-hi amb actitud amatent i encuriosit per veure de què es tractava i què érem capaços de fer units els treballadors de la sanitat catalana. Mica en mica em vaig anar desanimant. Era un altre ‘deja-vu’, un més. Més de la meitat de reunió es va dedicar a l’elecció del nom de la coordinadora. Per contra, el manifest fundacional amb l’exposició de motius i objectius d’aquesta iniciativa es va ajornar fins a la propera reunió, per tal d’afegir-hi les esmenes a la proposta presentada pels representants de l’Hospital de Sant Pau. Sens dubte, hauria estat més profitós debatre obertament els objectius i el pla d’actuacions que no pas el nom de cosa.
És veritat que també es van proposar tot un reguitzell d’accions. Però eren les mateixes de sempre, les que ja hem fet i ens han portat on som. Recollir signatures, concentracions, manifestacions, tancaments, acampades, comunicats de premsa, informació als pacients, reunions amb els responsables polítics…Hem de tornar a recórrer el mateix camí?
Vaig fer una acurada mirada a l’auditori i vaig comprovar com el 99% dels assistents érem membres de comitès d’empresa, juntes de personal, delegats i càrrecs sindicals. Què estàvem fent?
Els mateixos que seiem a les meses de negociació i que coneixem perfectament els arguments i les actituds dels nostres interlocutors, proposem les mateixes mesures innòcues. Això sí, ens canviem l’adhesiu. En comptes d’un nom en posem un altre i repetim les mateixes actuacions que hem fet fins ara i que no han tingut cap resultat des de fa més de dos anys.
El més encertat de la reunió va ser el prec d’una infermera (sense cap representativitat sindical) que ens comminava a posar-nos d’acord d’una p… vegada i anar tots a l’una. Estic totalment d’acord, hem de fer-ho junts. Però què hem de fer? Quins són els objectius? Quines són les accions?
Reunió de la Coordinadora Laboral de Centres Sanitaris a l’Hospital de Sant Pau.
Crec que és evident que no hem de repetir el que no ens ha funcionat. Així doncs, què hem de fer? Tenim molts interrogants sobre la taula. Hem de canviar els representants socials? Hem de forçar el canvi d’interlocutors? Hem de copsar què volen i què estan disposats a fer els treballadors de la sanitat catalana? Hem d’exigir la negociació directa amb el Departament de Salut o ha de ser amb el Departament d’Economia que és qui marca els pressupostos?
Bé, tinc molts dubtes. No sé què ens convé ni on anem. Però el que tinc clar és que ens queda poc temps per esbrinar-ho. Continuar amb la mateixa dinàmica i les mateixes accions no ens porta enlloc, només a perpetuar aquesta situació i a continuar amb l’empitjorament de la nostra sanitat.
Espero que siguem capaços d’aconseguir aquesta unitat, amb uns objectius realistes i unes accions precises i eficaces. Si cal fins al final. Aquí m’hi trobareu.
Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya.
Una informació publicada la setmana passada per El País ha reactivat la polèmica sobre l’oficialment conegut com a ‘projecte de reformulació de l’Institut Català de la Salut’. La notícia publicada pel diari detallava els plans de Salut per crear 20 consorcis que agruparan per territoris els hospitals i centres d’atenció primària de l’ICS (sols o associats a centres d’altres proveïdors, amb acords estratègics subscrits). Segons la informació periodística, el primer d’aquests consorcis serà el que inclourà l’Hospital Arnau de Vilanova, l’Hospital de Santa Maria de Lleida i l’hospital comarcal de Tremp, a més de dotze consultoris locals.
El País explicava que la Generalitat havia escollit la figura jurídica dels consorcis (subjectes al dret privat) perquè és la millor formula per potenciar l’eficàcia de gestió. Tot i així, el diari relacionava la constitució de consorcis amb els casos Crespo i Bagó, suposats escàndols que afecten a la sanitat pública, i qüestionava la “falta de transparència i la submissió als interessos i pressions polítiques” que sovint presenten aquest tipus d’empreses. El diari també informava del cost de l’informe preparatiu del projecte encarregat per l’ICS a la consultora PricewaterhouseCoopers (PWC). La factura per aquests serveis d’assessorament jurídic és de 20.328 euros.
L’ICS va reaccionar difonent un comunicat en què desmentia que les noves filials de la institució prendrien forma de consorci. “La Direcció proposa que les noves filials siguin entitats de dret públic de l’ICS. Aquesta és la fórmula jurídica escollida –no pas el consorci-, que és la mateixa que estableix la Llei del 2007 per al propi ICS”. La resposta a la notícia també assegurava que la contractació de serveis de consultoria només es dóna “en aquells casos on l’especificitat del tema tractat requereix un assessorament altament especialitzat”. I el cas de reformulació de l’ICS ho requeria “donada la complexitat jurídica del projecte”.
Transparència
El cert és que regna una gran confusió en tot el que fa referència al procés de fragmentació de l’ICS. I cada cop que es coneixen noves dades del projecte es genera més polseguera. Els dubtes sobre els verdaders objectius de Salut –més enllà dels recurrents conceptes d’eficàcia i eficiència, mai prou demostrats- no es dissipen i les reclamacions de transparència arriben des de tot arreu.
Metges de Catalunya (MC) ha expressat en diverses ocasions la seva desconfiança pel procés de fragmentació de l’empresa. El sindicat es pregunta quines són les autèntiques motivacions que hi ha darrera el desmembrament de l’ICS si els indicadors dels últims informes de la Central de Resultats del CatSalut són extraordinàriament positius, tant a nivell hospitalari com a nivell de primària, segons les pròpies conclusions del Departament de Salut.
De la mateixa manera, MC critica les polítiques aparentment contradictòries que està emprenent el Govern respecte al Pla de Salut 2011-2015. Així, mesures com el projecte de reformulació de l’ICS o la privatització del CAP de l’Escala, van en la direcció contrària de la integració assistencial entre l’atenció primària, hospitalària i sociosanitària en un mateixa demarcació territorial, i trenca el contínuum assistencial dels pacients que postula el propi Pla de Salut.
El sindicat critica l’aplicació simultània de polítiques contradictòries i no troba cap argument tècnic o clínic, econòmic o assistencial, que justifiqui la partició de l’ICS i sospita que el desmembrament de l’empresa més gran de Catalunya, que dóna treball a 40.000 persones, persegueix un únic objectiu: fraccionar l’ICS en diverses empreses i dotar-les de personalitat jurídica pròpia per facilitar-ne la seva venda posterior.
Albert Tomàs | President de Metges de Catalunya (MC) i de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM).
– Arriba el 2013 i tot indica que serà un any que continuarà pel camí de les dificultats. Amb quina perspectiva treballa el sindicat? Serà un any pitjor que els dos anys anteriors?
– La previsió és que sigui un any pitjor perquè a la sanitat ja s’ha ajustat tot el que es podia ajustar, per tant, tot el que vingui farà molt mal. Encara no sabem com seran els pressupostos de Salut de 2013, però si ve una retallada per sobre d’un 2-3% serà molt perjudicial. A més, hem de tenir en compte que, hores d’ara, tot el sistema sanitari públic català està treballant a ritme de pressupost de 2012. Això vol dir que si el pressupost per aquest any es redueix, caldrà recuperar l’excés de recursos en què s’ha treballat fins a l’aprovació dels nous pressupostos.
– De moment tenim una certesa i és que el Govern ha anunciat que la retallada d’aquest any serà equivalent a la suma de les fetes l’any passat i el 2011, és a dir, 4.000 milions d’euros. Si la partida de Salut suposa aproximadament un 30% del total del pressupost de la Generalitat, és previsible que el gran cop de destral torni a recaure sobre la sanitat?
– Després de tot el que s’ha fet a la sanitat, hauria de quedar salvaguardada de més retallades. Caldria que els ajustos es fessin en altres partides, tot i que sigui igualment difícil. Veient el resultat de dèficit de la Generalitat a l’exercici 2012, amb una desviació del 0,8%, serà molt complicat evitar que hi hagi una nova retallada. A Salut és bastant provable que es situï entre els 800 i els 1.000 milions d’euros.
– El 2011 va ser l’any del tancament de centres, de plantes hospitalàries i de quiròfans. Tot això va comportar un augment del 43% de les llistes de espera. L’any passat els ajustos es van fer sobretot sobre la plantilla i la massa salarial. Aquesta any què pot passar? Un totum revolutum?
– Aquest any les retallades es traduiran en acomiadaments. És dur dir-ho així, però és l’escenari amb el que ens enfrontem. I provablement un altre cop es reduiran els salaris dels treballadors públics. També comportaran canvis estructurals com tancaments o reconversions de centres, per exemple, hospitals d’aguts que passin a ser centres sociosanitaris o hospitals lleugers (sense atenció continuada). I un altre cop tornarem a veure centres d’atenció primària que tanquen a les nits. Si hem de retallar al voltant de 1.000 milions de pressupost, no es podran fer ajustos menors. El conseller Mas-Colell ja ha advertit que seran uns pressupostos de subsistència. Això és el que podem esperar.
– Més ajustos poden provocar una ferida de mort a la sanitat pública?
– Alguna vedada he definit com agònica la situació de la sanitat pública, però les agonies poden ser llargues o curtes. El 2012 s’han fet grans esforços per mantenir la qualitat. Per exemple, els centres i els professionals han fet mans i mànigues per reduir un 2% les llistes d’espera, tal com ha demanat el Departament de Salut.
– El conseller vincula la implantació de l’euro per recepta amb la reducció de les llistes d’espera el 2012…
– Això no és cert, no té res a veure una cosa amb l’altra. No s’han posat més recursos provinents dels ingressos de l’euro per recepta per fer més activitat. Les llistes d’espera havien de presentar una millora el 2012 i s’ha fet el que ha calgut per poder presentar públicament aquesta reducció. No és cap novetat afirmar que les llistes es manipulen. En un lloc estan els pacients inscrits a llista oficial, en un altre els que estan a l’espera de que els inscriguin, quan la realitat és que tots formen part d’aquesta llista.
– L’euro per recepta ha estat la gran mesura de la sanitat catalana, copiada fins i tot a Madrid. Ara la taxa ha quedat suspesa temporalment per decisió del Tribunal Constitucional. És una mesura que afectarà a la sostenibilitat del sistema com afirma el conseller Boi Ruiz? Representen uns ingressos tan importants?
– Com es diu popularment, això és la ‘xocolata del lloro’. Estem parlant d’entre 70 i 80 milions d’euros sobre un pressupost de 8.500 milions, no arriba ni a l’1% del pressupost. A més, quan s’analitzen les dades d’estalvi farmacèutic i es comparen amb les d’altres comunitats autònomes, ens trobem que hi ha sis comunitats que han reduït més que Catalunya la despesa farmacèutica, sense necessitat d’implantar mesures de copagament. L’efecte dissuasiu de l’euro per recepta està per veure. Quan es va implantar la taxa a Catalunya es va afirmar que es feia per produir aquest efecte dissuasiu, però ara la queixa és perquè deixa d’haver-hi recaptació. En què quedem?
– Què pot passar un cop el Tribunal Constitucional dicti sentència?
– Pot acabar pitjor i esdevenir un desastre. Si el Constitucional anul·la l’euro per recepta i condemna el Govern a retornar als usuaris el que havien pagat, serà un caos administratiu que generarà encara més despesa. Per tant, segons com acabi, l’euro per recepta haurà suposat un increment de la despesa en comptes d’un estalvi. Un desastre.
– Els metges porten molts mesos de protestes. Els primers en fer-ho van ser els catalans, ara les mobilitzacions arriben a la resta de l’Estat. Astúries, Andalusia i especialment Madrid amb la coneguda ‘marea blanca’. S’està coent una gran mobilització mèdica a nivell estatal?
– El que està passant ara a la resta de l’Estat nosaltres ho vam viure fa dos anys. El tsunami de les retallades ha arribat a tot arreu amb la diferència que fora de Catalunya la majoria de professionals són funcionaris. L’estabilitat i la seguretat que se li donava a un lloc de treball públic s’està veient que no és tal i, evidentment, això genera un pànic enorme. A més, intenten negociar però ni el govern espanyol ni les autonomies estan per la labor de negociar. Aleshores és quan es convoquen mobilitzacions i accions de protesta.
– Aquesta protesta pot prendre la forma de la primera gran vaga mèdica de la sanitat espanyola?
– No és descartable perquè el conflicte s’està agreujant i s’està igualant a les diferents autonomies. En el moment que la problemàtica és comuna i compartida, la resposta també és comuna i compartida.
– Respecte a les vagues a la sanitat, hi ha un debat sobre si és una mesura de pressió vàlida, sobre si se’n fa un ús abusiu, sobre si cal regular-la perquè no es vulneri el dret a la salut del ciutadà…quina és la visió dels sindicats mèdics?
– Als metges no ens agrada fer vaga, mai ens ha agradat i ens costa molt fer-la. La vaga sempre és l’últim recurs que queda quan s’han esgotat totes vies per solucionar un conflicte. Però quan la situació es complica i ens trobem en un carreró sense sortida, ens veiem obligats a prendre aquesta mesura de pressió. No es pot dir que se n’està abusant quan les vagues mèdiques són una excepcionalitat. A més, no sé si cal recordar-ho però la vaga ja està regulada a la Constitució. És un dret constitucional especialment protegit. A totes les vagues que hem convocat, s’han respectat de forma escrupolosa els serveis mínims, que és com ha de ser. Mai es deixen de fer urgències ni tractaments oncològics. Sempre hem estat absolutament conscients dels drets dels pacients. És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables, entre altres coses perquè si es convoca una vaga és perquè els metges considerem que s’està afectant la qualitat del sistema públic de salut. Ho fem pel bé dels pacients. I prova d’això és el suport que sempre rebem dels propis pacients quan els hi expliquem per què anem a la vaga.
– L’altre gran debat de la sanitat gira en torn de la privatització. Des dels sindicats i des de l’esquerra política es denuncia que existeix un pla que pretén debilitar la sanitat pública per afavorir a la privada. És realment així?
– La tendència a privatitzar la sanitat és certa i ho demostren les mesures que prenen les diferents administracions. El que no sabem són els motius. Si la privatització es fa per afavorir a uns tercers que tenen una relació amb els que prenen les decisions, o si es fa perquè realment es creu que serà un sistema més eficient. Una cosa està clara: la privatització és un reconeixement per part de la classe política de la seva ineptitud per gestionar la sanitat pública. Quan el senyor Fernández-Lasquetty a Madrid pren la decisió de privatitzar la gestió, està demostrant que ell és incapaç de gestionar la sanitat pública madrilenya.
– Ens trobem doncs davant d’un canvi de model cap a una sanitat neolliberal?
– Ara mateix l’únic que compta és quadrar els pressupostos, i en una sanitat privatitzada això és més fàcil de controlar perquè l’empresa es compromet a ajustar-se als recursos que li assignin. Per a l’Administració això es fantàstic perquè no tenen mal de caps. Ara bé, quan ens remetem a les experiències que s’han donat de gestió privatitzada, com és el cas del model Alzira, veiem que el dèficit no només no s’ha reduït sinó que s’ha incrementat i que els empresaris demanen que es revisin les tarifes per continuar oferint els serveis. Per tant, no hi ha cap evidència que demostri que la gestió privada és més barata i més eficient que la pública.
– En molts casos s’acaba coneixen que les empreses que reben adjudicacions per gestionar centres sanitaris tenen alguna mena de vincle amb els partits polítics o amb membres dels governs o tenen als seus consells d’administració antics gestors públics…
– Si es demostra s’ha de denunciar. Per concepte, els recursos públics no poden acabar en butxaques privades. La gestió dels recursos públics ha de ser pública. El problema es troba en l’entrada de l’ànim de lucre a la gestió sanitària, com el cas d’Eulen al CAP de l’Escala. Perquè el primer que fan aquestes empreses privades és reservar-se el seu marge de benefici i treballar amb la resta del pressupost assignat. Si els recursos són insuficients, apliquen mesures de manual empresarial: acomiadar personal, modificacions contractuals i de jornada, etc. Això a la sanitat no pot ser.
– Durant els darrers mesos i especialment aquestes darreres setmanes, estem veiem com la corrupció esdevé protagonista de l’actualitat. Les conductes i les pràctiques irregulars ho esquitxen tot, també el sector sanitari. El Parlament de Catalunya fins i tot té pendent la reactivació de la comissió d’investigació de sanitat. Què es pot fer per eradicar la corrupció del sistema?
– A la sanitat, el pastís és molt gran, hi ha molts diners. Aquestes pràctiques s’han conegut ara però han existit sempre. El que hem d’exigir és que la transparència prevalgui per sobre de tot. Les actuacions han de ser legals però també han de ser ètiques. I davant de qualsevol sospita o evidència, portar-ho immediatament als tribunals.
