“Si fos per mi, faria laborals a tots els interins, però als sindicats no els agrada”. L’autor d’aquesta frase no és el president d’una multinacional o d’una patronal empresarial, és l’actual conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi Ruiz. No és la primera vegada que durant el seu mandat sorprèn amb declaracions polèmiques. Pocs mesos després d’assumir la conselleria va afirmar que “la salut depèn d’un mateix” i que “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits”. Fins i tot Amnistia Internacional li va reprendre aquestes declaracions. Però setmanes més tard va tornar a sorprendre a l’opinió pública llançant una proposta perquè a partir d’un determinat nivell de renda fos obligatori contractar una assegurança sanitària.

L’afirmació que Ruiz ha fet sobre la laboralització del personal sanitari formaria part de la seva particular col·lecció d’estirabots si no fos perquè se situa en la mateixa línia argumental del document de propostes impulsat per la Fundació Rafael Campalans (autodefinida com a laboratori d’idees del PSC) que han elaborat un grup d’experts en gestió sanitària que plantegen com a gran mesura per flexibilitzar i modernitzar el model laboral la “desfuncionarització progressiva del personal sanitari”.

El document, conegut a través d’una informació publicada per Diario Médico, proposa revisar el model de contractació perquè els professionals sanitaris del sistema públic deixin de ser estatutaris i prestin serveis com a personal laboral. Segons aquest grup d’experts, entre els que es troben David Elvira, Vicente Ortún i Jaume Puig-Junoy, la garantia del lloc de treball comporta “estancament i empobriment” i és un obstacle a la innovació. “Ni Ensenyament ni Sanitat exigeixen que els seus professionals siguin funcionaris. Convé respectar els drets adquirits i anar introduint gradualment formes flexibles de contractació”. Aquesta és la recepta dels entesos que defensen el manteniment dels drets però no dels “privilegis”.

Vicente Ortún, un dels autors de l’estudi.

A més de la proposta de reformulació del sistema de contractació, el text també insta els professionals a mantenir al dia la seva qualificació i els seus coneixements per mitjà de la formació continuada, de tal manera que les competències puguin ser avaluades periòdicament.

L’assignació de competències mèdiques a altres professionals sanitaris és una altra de de les propostes del grup d’experts amb una afirmació vexatòria envers els facultatius: “anys d’excés de metges han portat a una subocupació professional que aconsella que deixin de fer funcions que poden mecanitzar o poden ser exercides igual o millor per altres professionals”.

Tot i que el document no deixa de ser un estudi de tants que realitzen els think tanks polítics i que, per ara, les seves recomanacions no s’implementaran al Servei Català de la Salut (CatSalut), Metges de Catalunya (MC) alerta dels incessants intents d’atac a la sanitat pública i de forma encara més virulenta a la professió mèdica, per part dels estrategues dels neoliberalisme. Les tesis dels experts només repliquen, segons el sindicat, els dogmes de la política neoliberal respecte a l’aprimament de l’Estat del benestar i dels serveis públics eliminant els funcionaris i les garanties d’estabilitat del lloc de treball. Però cap estudi o prova pot demostrar que la prestació sanitària sigui més eficient clínica o econòmicament prescindint dels treballadors públics. Sota conceptes positius com “flexibilitat” o “eficiència” es pretén destruir un sistema sanitari universal, d’accés equitatiu, planificat per donar resposta al dret social a la salut.

La idea de laboralitzar la plantilla sanitària és un pas previ cap a un model de recursos humans, com alguns ja apunten, basat en la contractació de serveis a professionals autònoms que, en el cas dels metges, percebrien una remuneració lligada a l’activitat contractada i a la despesa realitzada en recursos (provés diagnòstiques, instrumentari, etc.). Aquest plantejament esdevé gairebé un xantatge ja que el facultatiu mai posarà en risc la salut d’un pacient restringint l’ús d’un recurs sanitari per obtenir un benefici econòmic.

De tot això podem concloure que l’única realitat és que les reformes, els canvis i les retallades no s’aturen. La crisi és només una excusa.