Antoni Gallego, un maquinista del sindicalisme mèdic

Obituari


El passat 29 d’agost va morir a Badalona (Barcelona) Antoni Gallego, qui va ser secretari general de Metges de Catalunya (MC) entre els anys 2008 i 2012. La seva passió pels trens i per la medicina el van convertir, amb el pas del temps, en un autèntic maquinista del sindicalisme mèdic, compromès en la defensa i la millora de les condicions laborals i professionals dels facultatius, sense oblidar-se de l’atenció als seus pacients com a especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

Era un lluitador tenaç davant les injustícies que patia el col·lectiu mèdic i governava la seva imaginària locomotora des de l’objectivitat, el practicisme i el possibilisme. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), Gallego es va afiliar a MC el 1989 i, uns anys més tard, va iniciar la seva primera croada sindical: aflorar i censar els prop de 15.000 metges especialistes sense títol oficial, coneguts com a mesto (terme encunyat per ell mateix), que estaven exercint en el sistema sanitari espanyol, i negociar amb els ministeris de Sanitat i Educació una via per regularitzar la seva situació.

Personalment, vaig tenir el plaer de treballar al seu costat en aquesta iniciativa històrica i celebrar en la nostra soledat els petits grans èxits que anàvem assolint. De Gallego, s’aprenien moltes coses. Era un veritable sindicalista de bata blanca que sempre duia posat la granota blava de treball. T’ensenyava a perdre la por –no el respecte– al polític o gestor sanitari amb qui havies de seure a negociar. Contínuament, recordava que eren els ciutadans els que pagaven els responsables polítics perquè resolguessin els problemes i que, sense els primers, “ells no existirien”.

Incansable negociador, va coordinar la vaga mèdica de 2006, la més gran que s’ha fet a Catalunya. Aleshores, ocupava la Secretaria d’Acció Sindical de MC. Sempre buscava l’assessorament abans de donar un pas important i mai no es llençava a la piscina sense comprovar si hi havia aigua.

Va treballar tossudament per bastir un nou sindicalisme mèdic basat en el reconeixement del rol del metge dins del sistema sanitari. Tenia molt clar que el facultatiu era el dipositari del coneixement mèdic i que, per tant, havia de pilotar la sanitat. “Els metges no volem ser una màquina de producció sanitària, només volem recuperar la dignitat de fer de metges”, repetia.

Es rebel·lava cada vegada que l’Administració o les empreses sanitàries dissenyaven accions pensades només en funció del cost i la demanda sanitària, i no d’acord amb les necessitats dels professionals de la medicina i la qualitat de l’atenció assistencial.

Gallego se’n va, però ens deixa una empremta inesborrable i un llegat sindical a tenir molt en compte. Com deia aquella frase “els amics no es perden quan es deixen de veure, sinó quan es deixen de recordar”. Nosaltres, la professió mèdica, no t’oblidarem.

 

 


Eugenio Tirado
Delegat de Metges de Catalunya 

2 pensaments sobre “Antoni Gallego, un maquinista del sindicalisme mèdic

  1. Benvolgut Antoni,

    Has arribat a la teva darrera estació. Per a mi has estat i seguiràs sent el meu maquinista. Aquell maquinista que, fa molts anys, em va animar a pujar al tren del sindicalisme mèdic. Ho vas fer amb la il·lusió de qui sabia defensar el comboi i mantenir-lo en la via correcta, malgrat les dificultats que anaven apareixent.

    Eres una persona exigent, íntegra i honrada. Un treballador incansable amb una única fita: millorar les condicions professionals i laborals, i per tant de vida, dels teus companys.

    Allà on siguis, sé del cert que crearàs un nou sindicat. Quan arribi a la meva darrera estació, no dubtis que m’hi afiliaré!

  2. Vaig conèixer l’Antonio Gallega fa molts any, allí al 1978. Tota la meva historia laboral ha estat lligada amb ell.

    Moltes facetes he conegut de la persona. He conegut al marit cordial i una mica al seu aire però sempre preocupat pel benestar de l’Àngels, la seva dona. Al pare orgullós de la seva filla, la Maria i de lo clofoll que se sentia amb cada moment del seu aprenentatge i dels fets essencials de la vida -estudis, parella, nets- i com parlava amb amor de tot això. He conegut també el professional preocupat dels seus pacients, de les seves necessitats d’aprendre i de les ganes d’ajudar. Sempre recordaré l’historia d’un pacient que estava sol i es va adonar de que perdia la memòria i es desorientava sovint -li acostumem a dir Alzheimer- i m’explicava i es preguntava com el tenia d’ajudar.

    Del sindicalista tots en sabem coses però potser dir-ne dues la lluita per les titulacions i la forma brillant d’afrontar-ho i la seva acció sindical i el seu conveni mèdic.

    Ja veieu, doncs mes èmfasi en la persona bona i amable que el líder que es va tenir de fer a base de problemes laborals i decisions dubtoses de l’Administració Sanitaria.

    El recordaré sempre com amic i persona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s