La bretxa salarial

Tribuna


Mireia Montesinos

La bretxa salarial és la diferència del salari mitjà de les dones respecte del salari mitjà dels homes, expressada en forma de percentatge. Per tant, és un indicador clau en matèria de discriminació retributiva.

Segons les dades recollides pel Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda, publicades el 27 de febrer de 2021, si es manté el ritme de decreixement actual, es necessitaran 105 anys per reduir la bretxa salarial a l’Estat espanyol.

 

És significatiu també l’anàlisi dut terme pel que fa al percentatge de dones en cadascun dels trams salarials. A l’altra banda de la forquilla òbviament hi ha els homes, per tant, més del 80% de les persones que cobren 103.000€  anuals o més són homes.


L’edat és un factor determinant també per a la bretxa salarial, tal com es desprèn de següent taula en què es visualitza l’afectació de les pensions de jubilació que perceben les dones majors de 65 anys. Caldrà està atents a l’evolució de la gràfica per edats, ja que tot apunta que en la franja corresponent l’edat mitjana de l’embaràs i el part, i en la franja vincualda al moment de cura de les persones grans dependents, la bretxa també anirà creixent.


Però, a banda de la bretxa salarial, també és important tenir present la bretxa de gènere. Pel que fa a aquesta qüestió, trobem l’exemple del manteniment dels rols que encara avui dia s’expressen en els convenis col·lectius, com és el cas del Conveni SISCAT:

Grup 1 Personal assistencial titulat de grau superior (AS-TGS). Subgrup 1.1: facultatius en formació Els llocs de treball d’aquest subgrup són: metges, farmacèutics, químics, biòlegs.

Grup 2 2.1 Diplomats en formació. Els llocs de treball d’un/a DUI i llevadora.

Aquest repartiment de rols és encara més significatiu si es relaciona amb la presència de dones en els estudis vinculats a les Ciències de la Salut. En aquest sentit, més del 70% de les estudiants són dones.

Les dades d’ocupació també van en aquesta línia i en situació de pandèmia cal tenir-les presents. A Catalunya, segons les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones treballen a primera línia de la pandèmia. D’aquestes, el 65% són dones. El col·lectiu principal el constitueix el personal sanitari, hospitalari i farmacèutic, que representa al voltant del 28% –unes 200.000 persones– del total. Són uns dels sectors més feminitzats, amb un 70% de la plantilla format per dones.

Més enllà de la COVID, cal tenir present que, malgrat ser majoria, en els centres sanitaris només el 4% de les metgesses en actiu assumeixen llocs de responsabilitat.


Drets laborals de les dones víctimes de violència de gènere: incidència de la pandèmia

Un dels elements claus a analitzar -a banda del perill del manteniment de la convivència amb el maltractador en cas de confinament i/o teletreball- és que els drets laborals de les dones víctimes de violència de gènere estan molt lligats a la realització del treball presencial i, per tant, perden bona part de la seva virtualitat si no es treballa presencialment.

El llistat de drets que bàsicament conté la normativa vigent per a la protecció de la dona treballadora víctima de violència de gènere és el següent:

  • Reordenació del temps de treball.
  • Mobilitat geogràfica amb reserva de lloc durant els primers 6 mesos.
  • Reducció de la jornada amb reducció proporcional del sou i possibilitat de subscripció a un conveni especial.
  • Justificació de les faltes i/o absències.
  • Suspensió de la relació laboral amb reserva de lloc de treball amb dret a prestació atur.
  • Extinció del contracte de treball amb dret a prestació atur.
  • Nul·litat de l’acomiadament per l’exercici d’aquests drets.
  • Compensació salarial en cas d’extinció i nova contractació.

Finalment, s’ha d’assenyalar que la Macroencuesta de violència contra la mujer 2015 realitzada pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i el mateix estudi, però de l’any 2019, elaborat pel Ministeri d’Igualtat, posen de manifest que el nivell d’estudis i la realització d’una feina remunerada són dos dels indicadors que més protegeixen les dones, en comparació amb altres factors com l’origen o el lloc de residència.

Mireia Montesinos Sanchis
Advocada i sòcia del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)