Reflexions des del camp (d’investigació)

Tribuna


Lourdes Franco

Corria el 2016 i estava cursant el Màster d’Antropologia Mèdica i Salut Global quan va tenir lloc el col·loqui del Medical Anthropology Research Center, aquell any versava sobre dones i fàrmacs. El debat em va impulsar a contactar amb la meva companya Maria José Saénz per convèncer-la que calia explorar la sensació que teníem des de feia anys: a Deltebre es receptaven moltes benzodiazepines (BZP).

Ens vam plantejar conèixer què hi havia darrera dels consums cronificats de BZP, i fer-ho amb les dones, ja que, tant a la bibliografia com al nostre poble, el biaix està altament feminitzat. Vam crear un petit grup de dones i els hi vam preguntar al voltant del consum, deixant que ens expliquessin, amb les seves paraules, tot allò que tenien dins i no podien expressar en els seus entorns. Els resultats van ser tan sorprenents que, més enllà de la publicació[1],[2], vam concloure que havíem d’aprofundir en la investigació.

Així doncs, vam crear un grup autogestionat, en col·laboració amb l’Associació de Dones de Deltebre, que vam anomenar “La millor pastilla ets tu”. L’estudi es divideix en dues fases. Una primera en què nosaltres, com a investigadores, hem fet l’acompanyament del grup d’investigació durant tres mesos (sis sessions quinzenals), i una segona fase, gestionada pel mateix grup, la qual encara està en actiu. Els resultats són sorprenents, ja que totes elles han disminuït el consum de fàrmacs, en major o menor mesura, sense que s’hagi plantejat cap pauta de deshabituació. Ha estat gràcies al poder de la paraula, a la narrativització dels seus malestars. Verbalitzar les sensacions i compartir-les permet prendre consciència d’una mateixa, augmentar l’autoestima i fer front a les situacions distorsionades que generen els rols de gènere, causa dels processos ansiosos i depressius que porten a aquestes dones a consumir BZP. Amb els mateixos paràmetres, vam iniciar un altre grup a Amposta, però la pandèmia de la COVID va trencar la primera fase del grup i encara no l’hem pogut reprendre, tot i que ja hem pogut observar algun resultat positiu.

He de donar les gràcies a la Rosa Queralt que ens va proposar per a la Distinció Maria Antònia Ferrer i Bosch que atorga l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili i, per suposat, al jurat que ens va escollir, per unanimitat, d’entre set nominacions.

Per a mi, ha estat un honor rebre aquesta distinció, alhora que un bany de realitat respecte a les institucions mèdiques. M’explico. Tota la línia d’investigació la vam (i l’estem) desenvolupar en el nostre temps lliure, tot i que un cop obtinguts els primers resultats els vam presentar a la direcció del CAP i a la resta de companys. Volíem fer la continuïtat de l’estudi com a part de l’acció comunitària del centre, però, malauradament, no hi va haver consens. Després, fins a tres ocasions ens han rebutjat la possibilitat de presentar l’estudi en congressos, tant de semFYC com de CAMFiC, sempre per formalismes.

Les metgesses i els metges, sobretot els que treballem a l’atenció primària, som etnògrafs per naturalesa. La gent ens explica les seves raons, la seva forma de veure i viure el món, la malaltia i, poc a poc, ens formem una imatge, molt aproximada, de la realitat de la societat que atenem. Però sembla que a aquest coneixement adquirit, sense estadística, gràfiques i sofisticació, no se li dona valor. I això també és el que passa amb l’atenció comunitària. Com no està revestida de números, paràmetres o registres informàtics, queda relegada, i aquesta part tan bonica de la nostra especialitat sempre és la darrera de la fila, a la qual els gestors no hi dediquen gaires esforços.

Un apropament dels especialistes en medicina familiar a la salut comunitària de la població que atenem té resultats molt satisfactoris, tant per a la ciutadania com per als mateixos professionals. Per als primers, perquè deixen de ser “pacients”, subjectes passius en la presa de decisions respecte a la seva salut, i es converteixen en persones actives, amb capacitat de decisió. Aquest és el gran efecte que té la promoció de la salut. I per als segons, per donar-los dosis immenses de feedback positiu respecte a la feina feta. La relació metgessa-pacient es multiplica i produeix una gran satisfacció. D’altra banda, la promoció de la salut col·lectiva es tradueix en una menor demanda de recursos sanitaris i, per tant, en una menor pressió assistencial a les consultes. Tots hi guanyem.

Però, evidentment, per poder desenvolupar aquesta tasca cal temps, un temps que, ara per ara, no tenim. Estem tancades a les nostres consultes sense possibilitat de sortir-ne. Calen, doncs, més facultatives en els CAP per gaudir del tresor assistencial que suposa aquest temps. Perquè només el temps i la paraula tenen la capacitat d’empoderar la ciutadania en la gestió de la seva salut, i de frenar la caiguda lliure a què està sotmès el sistema sanitari. Espero que els responsables institucionals i els gestors entenguin aquesta reflexió i hi posin fil a l’agulla. Pel contrari, estarem condemnades a caure amb el sistema.

[1] Franco Lopez L, Sáenz Rodríguez MJ (2018). Benzodiacepinas y el dolor de vivir. Quaderns-e, 23 (1): 35-48

[2] Franco Lopez L, Sáenz Rodríguez MJ (2020). Feminización del consumo de benzodiacepinas. Perifèria, 25 (3): 79-101

Lourdes Franco
Metgessa de família del CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de MC