De l’entusiasme a la tristesa: reflexions d’una metgessa de família

Tribuna


Sílvia Membrilla Pastor

Abans de l’estiu vaig assistir a la IV Jornada de l’Observatori de Medicina de Família al Maresme. Vaig sortir satisfeta i il·lusionada per la vocació que encara queda entre els professionals. Amb les condicions de treball actuals a l’atenció primària, amb la pressió i la sobrecàrrega constant que pateixen els facultatius, seria fàcil d’entendre una minva de la passió per la nostra feina. Però no és així.

No parlaré del nombre de visites ni de la pandèmia. És evident que ambdós factors tenen molt a veure amb la nostra extenuació, però em vull centrar en l’essència de la professió.

Tots els assistents vam quedar meravellats amb les condicions de treball d’un centre que ha implantat una unitat de treball a tres (metge de família, infermera i administratiu). No és un model exclusiu d’aquest centre, això ja ho sabem. La qüestió que va cridar molt l’atenció era que la tasca diària que feia un metge de família coincidia amb els paràmetres i límits fixats a l’acord de sortida de vaga de l’any 2018, signat, recordem-ho, per l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

Un nombre de visites acceptable, una durada mitjana per visita que permet mantenir la qualitat assistencial i una discriminació justa de les tasques que s’han d’assignar al metge o metgessa. Si som realistes, els facultatius som plenament conscients de les activitats que resolem però que no ens correspondria fer-ho.

Al sistema de salut conviuen, per tant, dos models: un de digne i respectat, com reclamàvem durant la vaga, i un altre que tensa i esgota els professionals. És a dir, metges de família que realitzen 25 visites diàries i altres col·legues amb jornades de 40 o 60 visites. No cal dir què implica aquesta diferència. En el segon cas: perdre el temps no assistencial, allargar sistemàticament la jornada i trobar-te en un estat mental continu d’estrès i no desconnexió.

Tot els assistents vam ser molt conscients de l’origen de la nostra tristesa i indignació. És molt decebedor, injust i lamentable que s’acabin normalitzant i acceptant unes condicions laborals tan precàries quan som perfectament coneixedors que, aplicant certs canvis, milloraríem la nostra praxis i el nostre benestar professional.

Però dissortadament aquest no és el camí que per ara es vol emprendre. I els metges joves ho saben, com hem vist a la darrera elecció de places MIR de Medicina Familiar i Comunitària. Malgrat la millora retributiva que els han ofert, consideren que també és molt important i necessària la seva dignitat professional.

No és cap novetat: unes bones condicions de treball són necessàries i imprescindibles per sentir-te realitzat/da professionalment. Una retribució a l’alçada de la nostra responsabilitat i qualificació. Un lloc de treball que asseguri el benestar físic i emocional dels treballadors. Un sistema de salut amb recursos i amb un funcionament coherent i satisfactori per als professionals i per als seus usuaris.

La crida al canvi està servida. Falta valentia i determinació. Atreviment.

Comença un nou curs i s’augura una tardor calenta. Veurem com evoluciona tot plegat.

Sílvia Membrilla Pastor
Secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya