25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones
Lourdes Franco
La història de la medicina ha estat lligada al masculí, ja que a partir de l’època hipocràtica, el saber biomèdic ha estat en mans dels homes. Poc a poc, les dones ens hem tornat a apropar a aquesta disciplina fins a arribar a l’alta feminització que tenim en els nostres dies, donant un gir al gènere de les professionals que l’exerceixen.
Segons s’explica a Les dones i la medicina a Catalunya els darrers 150 anys, “el percentatge de dones estudiants del grau de Medicina a Catalunya ha augmentat radicalment en els últims 50 anys. S’ha passat d’un 85% d’homes i un 15% de dones a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aleshores l’única impartint els estudis, al 70% de dones i el 30% d’homes aproximadament a les facultats de medicina catalanes actuals”.
D’altra banda, destaca l’evolució del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya. Com podem observar en el següent gràfic, elaborat a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha hagut un augment progressiu en la xifra de dones metgesses, fins que, en el 2017 la relació s’inverteix i per primera vegada les dones superen en número als homes. En el cas de Catalunya, segons les dades de l’INE, l’any 2017 hi havia 21.329 metgesses, el que representava un 51,51% del total, mentre que els homes metges eren un total de 20.078, un 48,49%.
Gràfic del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya, dividits per sexe i any. Font: INE
La medicina a Catalunya s’ha feminitzat en menys de mig segle. A finals del segle XIX es llicencia la primera metgessa catalana, anys després comença a augmentar el nombre de dones a les facultats i, actualment, a més de representar dos terços de l’alumnat cursant el grau de medicina a les universitats, també hi ha una majoria femenina en el total de metges col·legiats a Catalunya.
Tot i això, la posició de la dona en la medicina, així com passa en altres àmbits, no està valorada com es mereix. Un informe de l’Organització Mèdica Col·legial publicat el 2018 advertia que “la dona suposa més del 50% de la plantilla mèdica, però només el 20% es troba en càrrecs de direcció. A més, hi ha menys dones que homes amb una plaça en propietat i aquestes encadenen un major nombre de contractes a l’any, tant al sistema públic com al privat”.
Aquest fet estadístic, pot estar relacionat amb l’empitjorament progressiu de les condicions laborals de les facultatives? La violència institucional exercida sobre elles està justificada simbòlicament? Pot sonar una mica agosarat, però a continuació intentaré argumentar a favor d’aquesta associació.
La nostra societat està fonamentada en uns pilars ètics i morals de base judeocristiana, als que s’uneixen els fonaments del patriarcat i, en els darrers temps, el neocapitalisme. Tot plegat situa a les dones en una posició de submissió, en l’àrea privada de la vida i amb un rol principal de cuidadores, al qual s’afegeix la consideració del seu cos i els seus actes com a objecte de consum.
L’entrada massiva de les dones a la pràctica mèdica podria haver mediatitzat un canvi en el capital simbòlic pel que fa a la consideració social –i, per tant, política– del rol exercit pels professionals de la medicina, antany reconeguts i prestigiats socialment. Això pot haver propiciat la impunitat amb la qual les diferents administracions han maltractat sistemàticament, exercint una violència simbòlica (seguint a Pierre Bourdieu) institucional cada vegada més intensa sobre les metgesses, arribant a la quasi destrucció del sistema i col·locant les facultatives en vies d’extinció en el Sistema Nacional de Salut.
De la feminització de la medicina podríem donar múltiples raons, però poc es parla dels seus efectes sobre la conceptualització cultural d’aquest fet. Si analitzem les diferents accions aplicades políticament amb resultat d’empitjorament de les condicions laborals dels professionals facultatius, curiosament coincideixen amb els pics d’augment de la presència de dones metgesses al sistema.
L’any 2010 comencen les retallades al sistema sanitari, reduint el pressupost i baixant la despesa per càpita en salut. El 2012 s’aprova el Real Decreto Ley 16/2012, en el qual es vincula l’assistència sanitària a les cotitzacions de la Seguretat Social, deixant fora de cobertura un nombre important de persones. A finals del 2018, Metges de Catalunya (MC) organitza una vaga multitudinària de la qual surt l’acord de sortida de vaga, que pretenia millorar les condicions de sobrecàrrega de les consultes d’atenció primària i que l’Institut Català de la Salut (ICS) ha incomplert reiteradament. Finalment, el 2020 esclata la pandèmia del SARS-Cov2, que provoca l’aflorament de totes les misèries del sistema. Totes aquestes situacions afecten al conjunt del col·lectiu mèdic, independentment del seu gènere, però en cas que hagués continuat essent una professió masculinitzada, s’haguessin atrevit les administracions a realitzar totes les accions, i amb la mateixa intensitat i impunitat amb què ho han fet? Jo crec que no.
Tenint en compte tot això, no sembla desgavellat afirmar que la feminització de la medicina ha servit per legitimar la professió mèdica en una situació equiparable a l’ordre de gènere femení –de submissió i menysteniment–, justificant accions que podem classificar de violentes per part dels polítics i responsables de la gestió del sistema de salut català. Un empitjorament de les condicions laborals i retributives que impregnen i travessen els cossos de les metgesses, fent-les emmalaltir (també als metges, per extensió).
L’administració amb responsabilitat sobre temes sanitaris s’ha comportat i es continua comportant com a subjecte maltractador, violentant repetidament els i les professionals amb promeses de canvi buides de contingut. I les metgesses (i metges) actuem com a subjectes maltractats, suportant física i mentalment la violència i justificant, una vegada darrere l’altra, les promeses de l’administració.
Bé, doncs ja és hora que ens empoderem com a dones (i homes), com a metgesses (i metges) i denunciem al nostre maltractador, posant fi a la violència rebuda. Juntes (i junts) podem fer-ho!
Lourdes Franco
Metgessa de família al CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya