Quant a Metges de Catalunya

Organització sindical que defensa els drets laborals, professionals i socials dels facultatius. Actualment és el sindicat majoritari de la sanitat catalana

El fet diferencial i el dret a decidir. Tornar als orígens

(Discurs pronunciat pel secretari general de Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig, amb motiu de l’acte de commemoració del centenari del sindicat que s’ha celebrat al Seminari Centre Tarraconense de Tarragona, el 28 de juny de 2019)

Avui en dia, quan es parla de fet diferencial, tots pensem en clau política, però no només hi ha aquesta dimensió social a les nostres vides –i menys en el cas dels metges– ja que la nostra professió, més que d’altres, té aquesta característica: un fort tret diferencial des de sempre i en tot tipus de societats, des de les més primitives a les més avançades. És, a més, un tret diferencial en positiu, ja que la salut és el bé fonamental per a qualsevol persona i el més apreciat en qualsevol societat. Aquest tret diferencial el tenim com a conseqüència de ser els posseïdors del coneixement i tenir el coneixement comporta tenir dret a decidir. Dret a decidir com exercim la professió, com ens organitzem i com ens formem. Però, malgrat tenir el coneixement i el dret a decidir com l’exercim, el fet és que ens l’han pres, encara que fora més assenyat dir que ens l’hem deixat arrabassar.

Aquesta situació ha provocat un gran malestar entre els metges i ha posat en evidència un conflicte que va més enllà d’un problema salarial i que té els seus orígens en els canvis que ha sofert la professió en les últimes dècades, sobretot en el trànsit del professional liberal al professional assalariat. Hem perdut el sentiment d’autonomia professional, perquè hi ha hagut un desplaçament progressiu de la relació metge-pacient cap a la perifèria del sistema solar sanitari, quan sempre havia estat el centre. Ara, aquest centre l’han ocupat els polítics que, a través d’uns gestors desnortats, han aconseguit posar en marxa la transició del metge que pren decisions cap al metge que implementa decisions prèviament preses per altres, com per exemple quins medicaments es poden o no receptar i quins protocols i guies d’actuació s’hauran de fer servir. En cas d’incompliment, el càstig (econòmic) recaurà en les DPO.

Probablement, la causa més important de la pèrdua de capacitat per decidir és el conflicte permanent entre els valors de la professió mèdica i els interessos econòmics del sistema i, si no ens hi oposem amb força, la llei del guany econòmic engolirà principis, professió i professionals. Necessiten controlar-nos, però no se n’acaben de sortir. Aquesta derivada econòmica ja té una traducció en el dia a dia real. Els polítics aprofiten que les elits més ambicioses d’altres professions sanitàries s’estan oferint al sistema com a una alternativa low cost. L’estratègia acceptada és competir a la baixa, oferint menys coneixements per menys diners, però vendre-ho a la població com si es donés el mateix amb menys cost. A canvi de la seva excel·lent disposició, el sistema els ha regalat el poder de diagnosticar i receptar sense estudiar i, per tant, expressen el seu agraïment adulant el poder i donant suport a la seva estratègia. Com ho fan? Doncs d’una manera molt evident, fent costat als que ens barren el pas cap al conveni propi. És curiós que no ens donin suport, malgrat que l’experiència els diu que sempre han aconseguit després el que nosaltres hem aconseguit abans. És tan curiós que fa pensar en la sentència del periodista i escriptor gallec Julio Camba, quan va afirmar que “la envidia del español no es conseguir un coche como el de su vecino, sino conseguir que su vecino no tenga coche”.

Parlem ara del professionalisme i el sistema. Si els metges paréssim de treballar quan acaba l’horari pel qual estem contractats, els efectes sobre els nostres pacients serien calamitosos. L’excés de feina i hores treballades no pagades, juntament amb els baixos sous fan de la sanitat espanyola i de la catalana en particular, no ho oblidem, un negoci low cost. Tots sabem que les companyies low cost es fonamenten en tres principis que resumeixen la seva estratègia global: tenir contractats menys treballadors dels que serien necessaris, sobrecarregar-los de feina i pagar-los malament.

Amb aquestes tres premisses es fan bons negocis. Això és el que fan els nostres polítics, presumir de tenir una de les millors sanitats del món a un cost un 50% inferior al que han de pagar els governs dels països europeus comparables a nosaltres. Ells es posen les medalles i nosaltres hi posem la feina, la responsabilitat i la nostra salut.

Als dos primers punts dels negocis low cost, hem d’afegir que la complexitat per pacient s’ha multiplicat, de manera que ara amb menys temps hem de tenir en compte més malalties, més medicacions i més interaccions de medicacions entre si i amb les malalties. Aquesta realitat s’ha combinat amb una reducció de metges en actiu, però màgicament tot segueix funcionant. I això ho saben els nostres dirigents i organitzadors, saben que ens paguen per 37 o 40 hores, però que fora d’hores i en cap de setmana seguim fent feina: estudiant, repassant casos, fent informes, tirant endavant treballs de recerca o preparant classes.

Molt probablement, aquesta situació no és fruit de la planificació conscient del sistema, però sí que fa temps que saben que disposen de moltes hores gratuïtes de la seva ma d’obra barata i se n’aprofiten de valent. Saben que passi el que passi, els pacients se seguiran visitant, tractant i operant. Per al sistema tot va raonablement bé.

Però no és cert, això només és així en aparença. La professió està malalta. Molts estudis nacionals i internacionals, entre els quals les enquestes fetes per la nostra Secretaria de Salut Laboral, demostren que tenim un 50% de prevalença de burnout i aquesta és una dada catastròfica. Fa poques setmanes que l’ONU reconeixia aquesta síndrome com una autèntica malaltia. La degradació de les relacions laborals, l’excés de feina assumible i la precarietat generen un trastorn amb nom propi. És una malaltia laboral que acabarà sent reconeguda com a tal. Però sobretot, arran del pronunciament de l’ONU, queda clar que no és una queixa corporativa repetida i avorrida. És una malaltia amb una prevalença molt alta i una incidència en augment. Però el més important és que la professió i la societat en general tinguem consciència que no és una malaltia benigna ni passatgera com un refredat molest. Té molts graus d’intensitat, però pot arribar a ser un trastorn amb conseqüències mortals: per al metge, en forma de pertorbació familiar greu i suïcidi i per al pacient, en forma d’error diagnòstic greu i mort.

Aquestes afirmacions que acabo de fer no són ni gratuïtes ni alarmistes. Estan basades en estadístiques que demostren que la incidència de suïcidi entre els metges dobla la de la població general i, el que és encara més cridaner, supera la dels veterans de guerra traumatitzats. Respecte als pacients, els estudis publicats demostren que l’error mèdic està relacionat amb el burnout i als EUA les errades mèdiques greus són la tercera causa de mort, només per darrera de les malalties cardiovasculars i els tumors. Per tant, queden pocs dubtes que no estem parlant d’una banalitat, sinó d’un problema social greu.

En un món on la sostenibilitat és un referent de primera línia, aquesta, clarament, no és una situació sostenible ni per al metge ni per a la societat.

Compromís, qualitat i excel·lència comencen a sonar com a paraules de moda, buides del seu sentit original com tot el que toquen els polítics. Però resulta que representen els valors fonamentals pels quals treballem en aquest vell i noble ofici, valors encara més fonamentals per a la societat, per als nostres pacients.

Tot i el panorama descrit, els resultats en salut són encara molt bons. Sent així, per què polítics i gestors ens han de tenir en compte? Per què s’han de preocupar per les nostres queixes? Per què han de planificar, si el curt terminisme els funciona? Doncs, perquè resulta que ja ens preocupem nosaltres per ells. El que està clar és que aquests resultats no són el fruit d’un bon sistema sanitari ben planificat i suficientment dotat. Són fruit del nostre esforç a costa, com hem vist, de la nostra salut i del benestar de les nostres famílies. És aquesta ètica professional la que s’explota cada dia per mantenir les empreses sanitàries funcionant. I és contra aquest statu quo contra el que hem de lluitar. Nosaltres, Metges de Catalunya, tenim el deure i l’obligació de seguir denunciant aquesta situació i de seguir lluitant per aturar-la i revertir-la. Lluitar per tornar als orígens descrits i escrits, ben aviat farà 100 anys, pels nostres companys predecessors en l’ofici. La seva preocupació de llavors, és la nostra preocupació d’ara. Una preocupació que posa en evidència que la professió és viva, que la nostra lluita com a sindicat té sentit i és més important que mai.

Però el que és molt rellevant, és que no som només nosaltres, jutge i part en l’anàlisi, els que avalem la utilitat del sindicat. És l’ONU, un altre cop, la que ens avala. En l’últim informe del Relator Especial per a la Salut de les Nacions Unides, Dainius Püras, publicat el 24 de juny de 2019, s’afirma que les mesures per combatre la desigualtat en general són més efectives per promoure la salut mental que els tractaments mèdics. En particular, es refereix a la forma en què s’organitza el treball per les seves conseqüències socials i psicològiques profundes i duradores, i assegura que el sindicalisme és fonamental per aconseguir la salut mental en el món del treball.

Per acabar, repeteixo que la lluita en el nostre àmbit té l’origen en un conflicte entre els valors de la professió i els interessos econòmics del sistema i, si no ens hi oposem amb força, la llei del guany econòmic engolirà principis, professió i professionals. Metges de Catalunya haurà de seguir lluitant, mantenint viva la batalla del compromís per la qualitat, pel servei al pacient i pel servei a tota la societat, no només a la part més privilegiada del sistema.

Benvinguts als primers 100 anys de Metges de Catalunya.

Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Crònica inacabada d’un conveni atropellat

Tribuna


Xavier Lleonart

Arran de la signatura de l’acord de sortida de vaga de Metges de Catalunya (MC) i les patronals de la sanitat concertada, s’han produït diferents esdeveniments que fan necessària una reflexió per entendre com hem arribat fins aquí i quin és l’escenari més desitjable per a les treballadores i treballadors del sector, allò que hauria de ser la prioritat de tothom.

Per fer aquest exercici, plantejaré una crònica dels fets ocorreguts entre novembre de 2018 i l’actualitat.

Novembre’18
Fins a 24 hores abans de la signatura de l’acord del II Conveni SISCAT (21 de novembre), existia allò que s’anomena “unitat sindical”. MC, CCOO, UGT i SATSE pivotaven la negociació del conveni al voltant d’una plataforma conjunta que incloïa les reivindicacions consensuades per totes les organitzacions. MC apostava per aquesta unitat i per la proposta, que també recollia bona part de les reivindicacions de les facultatives i facultatius.

En només 24 hores aquesta situació s’esberla. El president de la Mesa de Negociació del Conveni SISCAT anuncia que presentarà una proposta d’acord en la següent reunió. CCOO, UGT i SATSE, sense cap trobada prèvia, decideixen acceptar-la, renunciant d’aquesta manera a la plataforma sindical conjunta. La proposta deixa de banda la major part de les reivindicacions del col·lectiu mèdic i MC no té altra opció que rebutjar la signatura del conveni. No podem dir que allò ens va sorprendre, doncs no era la primera vegada que els altres sindicats marginaven les demandes del personal facultatiu. Així doncs, el mateix dia de la signatura de l’acord, MC presenta una convocatòria de cinc dies de vaga que coincideix amb l’aturada dels companys i companyes de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS).

La vaga finalitza sense negociacions amb els nostres interlocutors, però amb un gran èxit de participació de les facultatives i facultatius que ens anima i encoratja a seguir endavant. A més, constatem la capacitat de mobilització que MC articula al voltant de les seves reivindicacions i decidim analitzar l’escenari i valorar, amb serenor, els següents passos a donar.

Mentrestant, CCOO, UGT i SATSE elaboren un relat interessat sobre les bondats del nou conveni, obviant les renúncies fetes que, casualment, queien pràcticament totes del costat de MC. A tall d’exemple, les millores salarials no eren altra cosa que l’adaptació de l’increment anunciat per a tots els treballadors públics, la disminució de la jornada laboral anual afectava tots els empleats a excepció -una altra casualitat- dels facultatius i facultatives i es mantenia la desregulació de la jornada i descansos del personal sanitari, remetent-los a l’Estatut Marc amb la intenció que les empreses es poguessin escapolir de pagar les guàrdies a un preu, com a mínim, igual al de l’hora ordinària de treball.

Gener’19
MC, davant l’èxit de la mobilització del novembre i amb el col·lectiu mèdic pressionant, perquè aquesta vegada el personal facultatiu de la sanitat concertada volia ser el protagonista de les protestes, decideix convocar una nova vaga a finals de febrer.

En aquesta ocasió les converses/negociacions amb el CatSalut i les patronals existeixen, són positives i fructifiquen en un acord de sortida de vaga, amb la mediació imprescindible del Departament de Treball. En aquest punt, em veig obligat a aclarir una obvietat: els acords són mecanismes completament legals per a la resolució de conflictes. La normativa laboral determina que, en l’àmbit de convocatòria d’una vaga, les negociacions entre qui convoca la mobilització i les empreses afectades són legals i desitjables per solucionar el conflicte plantejat. A més, també estableix que els acords que assoleixen les parts enfrontades tenen categoria de conveni col·lectiu. Per tant, les negociacions de MC i les patronals en cap cas han trencat cap marc de negociació, sinó que han obert una altra via perfectament legal, encara que pugui resultar molesta.

Febrer’19
El dia 15 de febrer se signa l’acord, que conté mesures amb tres nivells d’implantació:

  • Mesures que depenen d’una comissió de seguiment bilateral entre les parts signants de l’acord: seguiment de la precarietat en la contractació, articulació i negociació de noves formes de gestió, entre altres.
  • Mesures que es poden implantar a partir de la signatura de l’acord, com, per exemple, que almenys un 15% de la jornada anual del personal facultatiu es reservi per a activitats no assistencials orientades a la formació continuada i a la recerca; l’establiment d’un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i de 6 minuts per visita telefònica o virtual a l’atenció primària; o actuacions per disminuir la precarietat en la contractació dels facultatius i facultatives.
  • Mesures destinades a millorar les condicions laborals dels col·lectius més vulnerables entre el personal sanitari:
    • Dones embarassades o mares, i pares amb disminució de jornada per tenir cura de menors.
    • Personal en formació (residents).
    • Facultatius/ves que realitzen una gran quantitat d’hores anuals de guàrdies de localització.

Aquestes darreres mesures, per evitar que entrin en conflicte amb el II Conveni SISCAT, s’han de sotmetre a la ratificació de totes les parts de la Mesa Negociadora per dos motius:

  1. Perquè es reconeix la necessitat legal que siguin aprovades en el marc de la mesa de negociació col·lectiva.
  2. Perquè així, CCOO, UGT i SATSE poden fer extensius aquests mateixos acords al personal no mèdic (residents d’infermeria, infermeres embarassades…).

No obstant això, la reacció d’aquests tres sindicats és iracunda. Diferents comunicats en què s’acusa MC i les patronals de “trencar el marc legal de negociació”, una falsedat perquè la realitat és que s’ha obert un altre marc, plenament legal, amb un grup professional que ells mateixos van menystenir amb la signatura del II Conveni SISCAT.

En data de 25 de febrer, es neguen a seure a la mesa per, d’aquesta manera, bloquejar l’aprovació de les mesures esmentades, i amb aquest fet perjudiquen notablement els col·lectius pitjor tractats pel conveni, entre els quals no només hi ha facultatius sinó també personal d’altres grups professionals.

Manifesten que el nostre acord posa en risc alguns dels punts signats en el conveni -novament, fake news- i, finalment, tres mesos després d’haver signat un conveni que asseguraven que era fantàstic, exigeixen negociar novament allò a què van renunciar de la plataforma sindical conjunta. Amb tot el respecte que em mereixen les tres organitzacions, em sembla una actitud pueril i una rebequeria impròpia de representants qualificats.

Març – Abril’19
CCOO, UGT i SATSE convoquen mobilitzacions (fins i tot una vaga) perquè, segons diuen, s’havia posat en risc els acords del Conveni SISCAT. La vaga no es duu a terme per donar marge a la negociació.

El dia 8 d’abril es reuneix la Comissió Negociadora del conveni i es decideix:

  • Aprovar l’equiparació retributiva completa de les facultatives i facultatius d’Atenció Primària, que ja s’havia plantejat en alguna reunió negociadora prèvia.
  • CCOO, UGT i SATSE s’oposen a la incorporació a l’articulat del conveni de les mesures acordades entre MC i les patronals que poden ser beneficioses per a tot el personal i no només per a les facultatives. El seu principal argument és que l’acord s’havia produït fora de l’àmbit de negociació del conveni i que no havien pogut participar de la mateixa. Una argumentació que, evidentment, avantposa els interessos partidistes als de les treballadores i treballadors.
  • CCOO, UGT i SATSE proposen incorporar al conveni (ara sí) algunes de les mesures a les quals havien renunciat el novembre passat. Des de MC, fugint de qualsevol reacció de ressentiment, hi donem suport. Les patronals inicialment manifesten el seu desacord, tot i que emplacen les organitzacions a una nova reunió a finals d’abril.

Maig’19
El 2 de maig, en una nova reunió de la Mesa Negociadora, el trio sindical rebutja una proposta de MC per fer extensives les millores laborals i retributives, pactades en l’acord de sortida de vaga del 15 de febrer, al conjunt de treballadores i treballadors del sistema sanitari concertat. Entre altres, s’inclou la supressió de retallada salarial del 5% que segueixen patint en exclusiva els treballadors i treballadores amb contracte de formació especialitzada pel sistema de residència (EIR, LLIR, MIR, PIR, FIR…).

Per què es neguen a acceptar unes mesures que alhora reconeixen com a positives? Perquè diuen que aquest acord no l’han negociat ells i perquè no volen donar el seu vistiplau si prèviament MC no ratifica el II Conveni SISCAT en la seva integritat. Novament, anteposen les seves lluites partidistes als interessos reals dels treballadors.

Una reflexió abans d’acabar. Segurament, algú pot pensar que tota aquesta descripció de fets és una visió esbiaixada de la realitat. Bé, es pot prescindir del relat i llegir únicament la proposta presentada per MC a la comissió negociadora del conveni. I, un cop llegida, que cadascú determini si les mesures que es proposen -i que les patronals han acceptat- poden perjudicar a algun col·lectiu, o bé si són beneficioses per al conjunt del personal sanitari. I posteriorment, que cadascú extregui les seves pròpies conclusions i es pregunti, i pregunti, per quins motius CCOO, UGT i SATSE s’han oposat a la seva implantació.

Passi el que passi, MC seguirà defensant els seus afiliats i afiliades, sense deixar de mirar pel benestar general de totes les treballadores i treballadors del SISCAT.

Xavier Lleonart és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i president del sector d’hospitals concertats de Metges de Catalunya.

Dia de l’Atenció Primària 2019

L’atenció primària de salut es troba al centre del debat sanitari i a Metges de Catalunya (MC) ens sentim orgullosos d’haver contribuït a situar el focus polític i mediàtic sobre el primer nivell assistencial.

Gràcies a la determinació del sindicat i, especialment, a la històrica mobilització dels facultatius i facultatives d’AP, podem dir ben alt que hem aconseguit:

 

  • Situar l’Atenció Primària en el centre de les polítiques sanitàries, a nivell autonòmic i estatal

  • Visibilitzar les carències i demandes dels professionals

  • Incrementar els recursos destinats a l’AP (pressupost i plantilla)

 

  • Adaptar els contingents de pacients a les característiques de la població

  • Assignar un temps d’atenció òptim segons el tipus de visita

  • Reconeixement de la dignitat i el respecte que mereixen els professionals

Però no ens deixem portar pel cofoisme perquè som conscients que queda molt camí per recórrer (reclamar a cada centre l’aplicació d’aquestes mesures) i molta més feina a fer (revertir les retallades, millorar les retribucions, aconseguir el 25% del pressupost total de Salut per a l’AP, augmentar les plantilles…).

Avui, Dia de l’Atenció Primària, reivindiquem les millores que requereix l’AP, però, alhora, manifestem el nostre orgull i la nostra satisfacció de treballar en la línia del front del sistema públic de salut.

Javier O’Farrill, president del sector Primària ICS de Metges de Catalunya