Arxiu de la categoria: Hospitals ICS

Hospitals ICS

Feminització de la medicina i violència institucional

Publicat el per
Respon

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Lourdes Franco

La història de la medicina ha estat lligada al masculí, ja que a partir de l’època hipocràtica, el saber biomèdic ha estat en mans dels homes. Poc a poc, les dones ens hem tornat a apropar a aquesta disciplina fins a arribar a l’alta feminització que tenim en els nostres dies, donant un gir al gènere de les professionals que l’exerceixen.

Segons s’explica a Les dones i la medicina a Catalunya els darrers 150 anys, “el percentatge de dones estudiants del grau de Medicina a Catalunya ha augmentat radicalment en els últims 50 anys. S’ha passat d’un 85% d’homes i un 15% de dones a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aleshores l’única impartint els estudis, al 70% de dones i el 30% d’homes aproximadament a les facultats de medicina catalanes actuals”.

D’altra banda, destaca l’evolució del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya. Com podem observar en el següent gràfic, elaborat a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha hagut un augment progressiu en la xifra de dones metgesses, fins que, en el 2017 la relació s’inverteix i per primera vegada les dones superen en número als homes. En el cas de Catalunya, segons les dades de l’INE, l’any 2017 hi havia 21.329 metgesses, el que representava un 51,51% del total, mentre que els homes metges eren un total de 20.078, un 48,49%.

Gràfic del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya, dividits per sexe i any. Font: INE

La medicina a Catalunya s’ha feminitzat en menys de mig segle. A finals del segle XIX es llicencia la primera metgessa catalana, anys després comença a augmentar el nombre de dones a les facultats i, actualment, a més de representar dos terços de l’alumnat cursant el grau de medicina a les universitats, també hi ha una majoria femenina en el total de metges col·legiats a Catalunya.

Tot i això, la posició de la dona en la medicina, així com passa en altres àmbits, no està valorada com es mereix. Un informe de l’Organització Mèdica Col·legial publicat el 2018 advertia que “la dona suposa més del 50% de la plantilla mèdica, però només el 20% es troba en càrrecs de direcció. A més, hi ha menys dones que homes amb una plaça en propietat i aquestes encadenen un major nombre de contractes a l’any, tant al sistema públic com al privat”.

Aquest fet estadístic, pot estar relacionat amb l’empitjorament progressiu de les condicions laborals de les facultatives? La violència institucional exercida sobre elles està justificada simbòlicament? Pot sonar una mica agosarat, però a continuació intentaré argumentar a favor d’aquesta associació.

La nostra societat està fonamentada en uns pilars ètics i morals de base judeocristiana, als que s’uneixen els fonaments del patriarcat i, en els darrers temps, el neocapitalisme. Tot plegat situa a les dones en una posició de submissió, en l’àrea privada de la vida i amb un rol principal de cuidadores, al qual s’afegeix la consideració del seu cos i els seus actes com a objecte de consum.

L’entrada massiva de les dones a la pràctica mèdica podria haver mediatitzat un canvi en el capital simbòlic pel que fa a la consideració social –i, per tant, política– del rol exercit pels professionals de la medicina, antany reconeguts i prestigiats socialment. Això pot haver propiciat la impunitat amb la qual les diferents administracions han maltractat sistemàticament, exercint una violència simbòlica (seguint a Pierre Bourdieu) institucional cada vegada més intensa sobre les metgesses, arribant a la quasi destrucció del sistema i col·locant les facultatives en vies d’extinció en el Sistema Nacional de Salut.

De la feminització de la medicina podríem donar múltiples raons, però poc es parla dels seus efectes sobre la conceptualització cultural d’aquest fet. Si analitzem les diferents accions aplicades políticament amb resultat d’empitjorament de les condicions laborals dels professionals facultatius, curiosament coincideixen amb els pics d’augment de la presència de dones metgesses al sistema.

L’any 2010 comencen les retallades al sistema sanitari, reduint el pressupost i baixant la despesa per càpita en salut. El 2012 s’aprova el Real Decreto Ley 16/2012, en el qual es vincula l’assistència sanitària a les cotitzacions de la Seguretat Social, deixant fora de cobertura un nombre important de persones. A finals del 2018, Metges de Catalunya (MC) organitza una vaga multitudinària de la qual surt l’acord de sortida de vaga, que pretenia millorar les condicions de sobrecàrrega de les consultes d’atenció primària i que l’Institut Català de la Salut (ICS) ha incomplert reiteradament. Finalment, el 2020 esclata la pandèmia del SARS-Cov2, que provoca l’aflorament de totes les misèries del sistema. Totes aquestes situacions afecten al conjunt del col·lectiu mèdic, independentment del seu gènere, però en cas que hagués continuat essent una professió masculinitzada, s’haguessin atrevit les administracions a realitzar totes les accions, i amb la mateixa intensitat i impunitat amb què ho han fet? Jo crec que no.

Tenint en compte tot això, no sembla desgavellat afirmar que la feminització de la medicina ha servit per legitimar la professió mèdica en una situació equiparable a l’ordre de gènere femení –de submissió i menysteniment–, justificant accions que podem classificar de violentes per part dels polítics i responsables de la gestió del sistema de salut català. Un empitjorament de les condicions laborals i retributives que impregnen i travessen els cossos de les metgesses, fent-les emmalaltir (també als metges, per extensió).

L’administració amb responsabilitat sobre temes sanitaris s’ha comportat i es continua comportant com a subjecte maltractador, violentant repetidament els i les professionals amb promeses de canvi buides de contingut. I les metgesses (i metges) actuem com a subjectes maltractats, suportant física i mentalment la violència i justificant, una vegada darrere l’altra, les promeses de l’administració.

Bé, doncs ja és hora que ens empoderem com a dones (i homes), com a metgesses (i metges) i denunciem al nostre maltractador, posant fi a la violència rebuda. Juntes (i junts) podem fer-ho!

Lourdes Franco
Metgessa de família al CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Pacients que et diuen “puta” a la consulta

Publicat el per
1

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Júlia Ojuel

La primera vegada que un pacient es va masturbar a la meva consulta no feia gaire que treballava a la sanitat. M’ha tornat a passar a la meva vida professional -la darrera no fa tant- 25 anys després. Un altre pacient, que venia per un flegmó, em va dir a crits: “amb aquesta pinta de bollera que tens, segur que estàs a la consulta amb el vibrador, dale que te pego, i per això vas tard”. També m’han dit “puta” unes quantes vegades. I puc seguir i podem seguir moltes de nosaltres perquè parlant amb altres companyes, metgesses, infermeres i TCAI, hem comprovat que no és una situació excepcional.

L’estudi ‘Me too a l’atenció primària: estudi descriptiu de l’assetjament sexual i per raó de gènere a infermeres i metgesses en la pràctica clínica’, fet per residents del CAP El Clot i el CAP Poblenou de Barcelona, va ser premiat al congrés de la CAMFiC i a la jornada de residents. Es van enquestar 298 dones d’EAP, CUAP i ACD. Un 94,9% va declarar que havia patit assetjament verbal: comentaris o bromes de caire sexual (45,8%) i sobre l’aparença física (47,5%). Crida l’atenció la normalització de comentaris i apel·latius tipus “nena”, “xata” o “bonica” (90%), i de menysteniment de la capacitat per la condició de dona (39%). Un 30% de les enquestades manifestaven que havien intentar “lligar” amb elles a la consulta i un altre 31% que havien intentat contactar amb elles per xarxes socials. Han viscut situacions d’assetjament no verbal gairebé el 45%, en forma de mirades (37,7%) i gestos, incloent masturbació (13,5%). L’assetjament físic l’han patit el 41,3% de les professionals, amb apropament físic (30,4%), contacte directe inapropiat (21,3%), esperar-te a la sortida o seguir-te pel carrer (6,1%) i buscar quedar-se a soles amb tu (5,7%).

Les dades són dures, les situacions són dures. Les agressions, en la majoria de casos, s’han produït a les consultes pròpies o d’urgències, però també als domicilis, en moments en què estàs sola. En un 60% hi ha hagut repercussions en forma de malestar mental i emocional i, en un 80%, repercussions en la vida laboral. En canvi, no hi va haver cap conseqüència per a l’agressor en un 77% dels casos. L’estudi també mostra l’estupor que provoca viure situacions d’assetjament sexual a la consulta: el 60% no va ser conscient d’estar patint una agressió i només el 20% va demanar ajuda.

Tornem a les experiències pròpies. Dubtava si explicar-les o presentar només les dades de l’estudi, però, parlant amb més treballadores de la salut, a part de les agressions que patim com a personal sanitari, s’hi afegeixen les agressions dirigides específicament vers les professionals només pel fet de ser dones. Jo tampoc vaig dir res, no vaig demanar ajuda, només quan un pacient em va perseguir pel passadís i va ser una altra pacient la que em va defensar. No em podia creure que em passés això a mi. No hi va haver reparació. Després es va manifestar la por i la ira, el malestar sord i les defenses.

Parlant amb altres metgesses i infermeres que han patit agressions a les consultes es pot anar polint tot. Treballant la sensació de vulnerabilitat, la ràbia i la desconfiança. Fem espais segurs als ambulatoris (que no quedin consultes aïllades al final del passadís), denunciem les agressions per motiu de gènere, defensem les companyes i zero tolerància am les violències, de cap tipus.

Comparteixo amb autorització el treball de recerca i agraeixo de tot cor la iniciativa de les companyes de l’equip d’investigació. Juntes som més fortes.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)

View Fullscreen

Un sistema sanitari millor (encara) és possible

Publicat el per
1

Tribuna

Xavier Lleonart

Davant la més que probable fallida de l’actual model sanitari, per manca de planificació i pel maltractament sistèmic dels seus professionals per part de l’Administració, el dijous 14 de juliol, a la compareixença que Metges de Catalunya (MC) va fer davant la Comissió de Salut, els diputats allà presents ens qüestionaven quin és el model sanitari alternatiu que proposa el sindicat. D’una manera improvisada, vam esbossar les línies mestres d’aquest nou sistema, que passa per posar els professionals i els pacients al centre de la política i l’estratègia sanitària.

Assumint que l’escenari ideal -nacionalitzar el sistema sanitari perquè depengui d’una única entitat pública- és inabastable, hi ha una solució que, mantenint les titularitats actuals dels centres, permetria quelcom que ara és impossible: la planificació de les necessitats assistencials i l’assignació de professionals en base a les mateixes, sense que interfereixin altres interessos i estratègies dels diferents proveïdors de salut.

I com es podria fer? Pas a pas.

  • Els proveïdors sanitaris mantenen la seva titularitat. Això impedeix que hi hagi inconvenients jurídics i/o patrimonials.
  • Els concerts amb els proveïdors, però, canvien. Passen de contemplar un pagament per a tota l’atenció sanitària (lloguer d’espais, pagament de material fungible i costos de personal) a abonar exclusivament el cost d’utilització de les infraestructures i les despeses materials.
  • El Govern assumiria la contractació de tot el personal sanitari que dependria, tant funcionalment com econòmica, del mateix Govern. És a dir, els professionals assistencials dels 100 proveïdors sanitaris actuals tindrien una nòmina i unes condicions de treball fixades per la Generalitat de Catalunya, de manera molt semblant a com es gestiona el personal docent de les escoles concertades.

Què comportaria aquest canvi? Per què és positiu per als professionals i per a la ciutadania?

  • La Generalitat seria coneixedora del personal sanitari amb què compta. Quants, de quin tipus i on treballen. Encara que sembli sorprenent, en l’actualitat l’Administració no sap quants metges treballen al sistema públic de salut (públic i concertat). De quines especialitats són, quan s’han de jubilar, etc. D’aquesta manera és impossible fer cap mena de planificació.
  • Tenir tot el personal sanitari sota el paraigües d’una mateixa empresa pública comportaria que, d’una vegada, les condicions laborals i retributives fossin úniques a tot el país, a diferència del que tenim ara, amb una amalgama de convenis i pactes laborals.
  • Planificació. Aquesta és la paraula clau. El Departament de Salut podria assignar els recursos humans allà on es necessiten, per demografia, per equitat, per nivell socioeconòmic, etc. Això permetria definir quins serveis han d’existir, on s’han de situar, amb quantes persones s’han de dotar, sempre pensant en les necessitats de la ciutadania. I en cap cas hauria d’implicar una reducció del personal, sinó una distribució adequada, intel·ligent i equitativa del mateix pel territori.
  • Si tot el personal depèn de la Generalitat, el relleu generacional, la cobertura de vacants i les substitucions es podrien gestionar de manera centralitzada i, novament la paraula clau, planificada.

Algú es preguntarà: si tots són avantatges i el Departament d’Educació s’organitza amb aquest mateix model, per quin motiu no s’aplica al Departament de Salut? Doncs pels motius de sempre: interessos econòmics i espuris de les empreses del sector. Si el capítol 1, les despeses de personal, representen aproximadament entre el 45% i el 65% del pressupost de les entitats, perdre aquest volum d’ingressos faria més “petites” les empreses sanitàries, tindrien menys necessitats d’incorporar gestors, directors, coordinadors, comitès assessors, etc., etc.

Però un model alternatiu és possible (i sostenible) si el Govern i el conjunt de representants polítics estan disposats a fer el pas endavant imprescindible per millorar l’atenció sanitària i per recuperar el sistema d’excel·lència que esdevé un pols d’atracció per als professionals.

Des de Metges de Catalunya llencem el repte. Esperem resposta.

Xavier Lleonart Martínez
Secretari general de Metges de Catalunya