Arxiu de la categoria: MIR

MIR

Guàrdies de localització i temps de treball i descans

Publicat el per
Respon

Tribuna

Teresa Blasi

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar, el 9 de març de 2021, dues sentències que, al nostre parer, tenen transcendència en relació amb les anomenades guàrdies de localització. En referim a les sentències 2021/182 i 2021/183.

De l’anàlisi conjunt d’aquestes sentències en matèria de temps de treball i descans podem extreure les següents conclusions.

L’objectiu de la Directiva 2003/88 va ser establir disposicions mínimes destinades a la millora de les condicions de vida i treball de les persones treballadores mitjançant una harmonització de la norma europea i les normes nacionals relatives a la regulació del temps de treball i descansos, de tal manera que aquestes últimes han de complir amb aquesta finalitat. Per tant, és imprescindible que les regulacions dels Estats membres en aquesta matèria promoguin la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores, permetent el gaudiment d’un temps mínim de descans, tant diari com setmanal. Per aquest motiu, la Directiva establia quins havien de ser els períodes de pausa adequats mitjançant la limitació màxima de la durada del temps de treball setmanal.

En aquest sentit, la limitació de la durada màxima del temps de treball i de períodes de descansos diari i setmanal establerta per la Directiva implementa el dret fonamental consagrat a l’article 31, apartat 2, de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, la seva interpretació no pot ser entesa restrictivament en relació amb els drets que la mateixa Directiva concedeix als treballadors i treballadores.

Per tal que la Directiva pugui tenir plena eficàcia, els conceptes “temps de treball” i “períodes de descans” han de quedar plenament definits segons característiques objectives. Així, el dret reconegut directament per la Directiva a les persones treballadores no pot ser sotmès unilateralment a condicions o restriccions pels Estats membres. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el seu objectiu.

La Directiva no estableix una categoria intermèdia entre temps de treball i descans. També destaca que, si el temps de treball (art. 2.1 Directiva) és tot aquell en què la persona treballadora està a disposició de l’empresa en l’exercici de la seva activitat o funcions, el concepte de període de descans (art. 2.2 Directiva) és tot aquell en què el treballador o treballadora no treballa. Aquests dos conceptes s’exclouen mútuament. Per tant, partint del fet indiscutible que el temps de treball (jornada ordinària, més hores extres) té establert un límit indiscutible per la llei laboral, el temps de guàrdies mèdiques o és treball o ha de ser descans, sense que hi hagi marge per invents que desvirtuïn aquesta dualitat.

En referència a les definicions d’aquests dos conceptes, les sentències puntualitzen:

  1. El “lloc de treball” es refereix a qualsevol lloc on la persona treballadora estigui obligada a realitzar la seva activitat per ordre de l’empresari o empresària, encara que no sigui el lloc de treball on habitualment dugui a terme la seva activitat.

  2. El “temps de treball” és aquell on la persona treballadora es veu obligada, per l’empresa, a estar físicament en un lloc (sigui en el seu domicili o no), de tal manera que li permeti disposar d’ella per prestar els seus serveis de forma immediata en cas de necessitat.

L’aplicació d’aquest criteri ens permet afirmar que, quan una persona treballadora està de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial, i encara que no se l’obligui a estar físicament en el seu lloc de treball, aquesta guàrdia de localització es considerarà íntegrament temps de treball si les condicions que la concreten afecten objectivament i de forma considerable la seva capacitat per administrar lliurement el seu temps i dedicar-lo als seus interessos personals i socials.

Per concloure, doncs, les sentències del TJUE estableixen amb tota claredat que les limitacions han de ser objectives, considerables i imposades per l’empresari o empresària.

Els tribunals interns de cada país, per qualificar una guàrdia localitzable com a temps de treball, han de tenir en compte:

  1. Les conseqüències de la brevetat del termini en el qual la persona treballadora ha de presentar-se al treball, ja que això intervé directament en la seva capacitat per administrar el seu temps.

  2. La freqüència de les prestacions efectives normalment realitzades per la persona treballadora durant cada un dels seus períodes de guàrdia, sempre que es pugui estimar de manera objectiva.

En aquest sentit cal destacar que el TJUE estableix expressament que aquestes dues premisses es poden donar juntes o per separat a l’hora d’efectuar la qualificació.

Finalment, és interessant assenyalar que el TJUE estableix que, encara que els períodes de guàrdia localitzable no compleixin els requisits per ser qualificats de temps de treball,  les empreses no poden introduir períodes de guàrdia localitzable tan llargs o freqüents que constitueixin un risc per a  la seguretat o salut de les persones treballadores, que és el bé protegit per la llei europea, i amb independència que aquests períodes es qualifiquin de períodes de descans en el sentit de l’article 2.2 de la Directiva.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

Publicat el per
1

Tribuna

Elena Bartolozzi

A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

  • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
  • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
  • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
  • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

La DPO 2020 a l’atenció primària de l’ICS

Publicat el per
3

Tribuna

Javier K. O’Farrill

La direcció per objectius (DPO) és una fórmula de millora de les retribucions del personal sanitari de l’Institut Català de la Salut (ICS), per la via dels incentius, que es va implantar l’any 2003 inspirant-se en el model anglès, malgrat que en aquell país fa anys que ha desaparegut perquè no ha demostrat cap eficàcia en la pràctica clínica. I és que no té cap sentit que valors intrínsecs a la salut de les persones s’utilitzin com a instrument d’estalvi per part de les gerències i direccions. Per aquest motiu, Metges de Catalunya (MC) sempre ha defensat que l’import de la DPO s’incorpori de manera estable a la nòmina dels professionals.

Al llarg d’aquest primer trimestre de l’any, les direccions dels centres d’atenció primària han de presentar, per a la seva signatura, el document de la DPO per a l’any 2020. La proposta ha de respectar allò que estableix el II Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat sobre condicions de treball del personal estatutari i la instrucció 1/2008 de l’ICS que regula el procés d’establiment, fixació, quantificació i posterior avaluació d’aquests ítems. A més, els objectius també haurien de seguir les recomanacions del grup de treball de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS que l’abril de 2018 va aprovar el document “Millora de la gestió de la DPO”, pendent només de la seva ratificació.

Els requisits exigibles segons la normativa vigent són:

  • Els objectius han de ser assolibles i fixats amb la participació de l’interessat, que ha de estar-hi d’acord.
  • Els elements que influeixen en la retribució variable han de ser explícits, ben definits, específics i coneguts, i el professional, mitjançant el seu treball, ha de poder incidir-hi, sense dependre d’altres persones o d’altres elements que puguin dificultar l’assoliment.
  • Els objectius es mesuraran mitjançant un indicador objectivable. Així mateix, es fixarà una meta (percentatge que s’ha d’assolir) de consecució clara i verificable. El professional tindrà periòdicament informació de l’evolució de cada objectiu pactat per poder-lo aconseguir.
  • El complement retributiu associat als diferents percentatges de consecució de la DPO ha d’estar reflectit en el document que signa el professional i ha de correspondre a la quantitat econòmica que es determina en el II Acord.

De la mateixa manera, hi ha tot un catàleg d’ítems individuals aprovats per l’ICS en què el professional pot triar i pactar amb la direcció aquells que s’ajustin a la realitat i característiques del seu lloc de treball. El grau d’assoliment d’aquests ítems es pot modificar en els supòsits següents:

  • Permís per maternitat o paternitat
  • Qualsevol supòsit de reducció de jornada o de prestació a temps parcial
  • IT derivada d’accident de treball o malaltia professional

En aquests casos, els objectius individuals s’adequaran al temps efectivament treballat, sense reducció de la remuneració.

Cal recordar que tots els objectius fixats han de respondre no només a l’evidència científica, sinó també al criteri clínic dels professionals en funció de les necessitats de cada pacient i, en cap cas, han de plantejar dilemes ètics i/o conflictes deontològics. Tampoc s’han de considerar objectius aquells que estiguin associats a qüestions laborals i/o organitzatives que es resolen amb altres instruments. En aquest sentit, un exemple seria l’objectiu d’accessibilitat. Els facultatius no tenen competències directes sobre la cobertura de les absències programades ni imprevistes, en canvi, els seus directius sí les tenen. Així, és recomanable que no s’acceptin fites que requereixin la participació determinant de factors externs o d’altres membres aliens als professionals mèdics.

Si es retarda la signatura de la DPO i aquesta és posterior al primer trimestre de l’any, els percentatges de consecució de cada objectiu pactat, tal com estableix la normativa vigent, han de ser proporcionals al temps de què disposarà cada professional, durant l’any 2020, per assolir les fites fixades.

És conegut que la signatura de la DPO genera rebuig en una part significativa del personal facultatiu. Així es va poder comprovar i es va expressar en l’assemblea commemorativa del primer aniversari de la vaga de facultatius d’atenció primària. I és ben cert que algunes direccions d’equips, serveis d’atenció primària (SAP), direccions d’atenció primària (DAP) i gerències han pervertit el sistema i han convertit la DPO en una arma de pressió vers els professionals.

En aquests casos, des de MC es recomana als facultatius que ho denunciïn als delegats del sindicat i que exigeixin uns objectius mesurables, explícits, coneguts, assolibles i fixats amb la participació dels interessats.

Javier K. O’Farrill, president del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya