Homenatge a Berlanga

Tribuna d’opinió


Jordi Cruz

Jordi Cruz

Quan una situació es defineix com a ‘berlanguiana’ significa que és pròpia del gènere cinematogràfic en què va excel·lir el gran cineasta valencià Luis García Berlanga: la comèdia coral, caòtica i esperpèntica, que mostra les misèries morals de la nostra societat. La situació viscuda el dilluns 20 de juliol en la reunió de la comissió negociadora del I Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada es pot qualificar sens dubte de ‘berlanguiana’.

Encara que Metges de Catalunya (MC) no va signar el conveni, vam ser convidats a la reunió per debatre i resoldre les esmenes al redactat plantejades per la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en Treball del Departament d’Empresa i Ocupació. Es tractava doncs d’analitzar les modificacions que s’havien d’aplicar al conveni perquè s’ajustés a la legalitat vigent.

La sorpresa, o potser no tant, va ser que quan vam arribar l’acta de la reunió ja estava redactada. “Poseu el vostre nom i signeu”, va dir el president de la comissió. Els representants de MC vam fer constar la nostra oposició pel que consideràvem una anomalia democràtica i vam anunciar que el sindicat mèdic volia incloure en l’acta una nota de protesta. La resposta del president i de la resta de membres de la comissió (patronals sanitàries i sindicats CCOO, UGT i SATSE) va ser que no es podia afegir res a l’acta, que es quedava així i punt. A partir d’aquí va començar l’espectacle de retrets i la pèrdua de papers dels que deien que l’acta ja estava feta. “Nos han dicho que veníamos solo a firmar y llevamos aquí dos horas. ¿Pero esto qué es?”, deia un dels assistents.

Vam intentar fer-los veure que el diccionari defineix ‘acta’ com el document formal que recull per escrit allò que succeeix i s’expressa en un acte o esdeveniment qualsevol, i que allà no s’havien produït els fets que es reflectien a l’acta redactada. Vam expressar el nostre dret a incloure les consideracions de MC i ens el van negar.

Aleshores, quan va arribar el moment de signar, vam fer el que havíem dit que faríem: deixar per escrit el nostre desacord. La reacció va ser la següent: arrencar de la mà el bolígraf amb què MC estava signant, trencar els documents i tornar a imprimir-los perquè els signessin totes les organitzacions excepte MC, a qui únicament en donarien una còpia. La nostra resposta va ser tornar a expressar que ens emparava el dret a signar manifestant el nostre desacord i vam afegir que si ens impedien fer-ho ens haurien de treure per la força. Sort que som a l’estiu i estan prohibits els focs, sinó ens haurien cremat a la foguera per heretges. Els assessors jurídics de les patronals van dir que estaven d’acord amb la nostra signatura si, ATENCIÓ, escrivíem només allò que ells ens dictaven. És o no és esperpèntic tot plegat?

Després de dues hores de show surrealista, es va signar l’acta i MC, en un racó del document, breument i en lletra petita, va poder expressar el seu desacord.

Última pàgina de l'acta de la reunió de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Última pàgina de l’acta de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Trist, patètic i decebedor. No es poden trobar altres paraules. Tothom té els seus legítims interessos, però per sobre de qualsevol altra cosa està el respecte a qüestions tan elementals com el dret a rèplica i la llibertat d’expressió. És intolerable que organitzacions dites democràtiques impedeixin a una altra que expressi la seva opinió. MC no ho consent ni ho consentirà. Per contra, estarem sempre d’acord amb que cadascú expressi el que vulgui i cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

I més enllà de les sigles a les que cada un representa, és molt descoratjador que membres de sindicats que han lluitat històricament contra règims dictatorials que negaven llibertats, ara mantinguin aquesta mena d’actituds. És quelcom molt significatiu del moment de desprestigi i desafecció que pateixen i és un comportament sobre el qual, tard o d’hora, hauran de retre comptes davant els seus propis afiliats.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya. 

Ningú no ens donarà res

Tribuna d’opinió


Xavier Lleonart

Xavier Lleonart

El dia 10 de setembre, Metges de Catalunya (MC) informava que el ple de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia resolt en sentència que “les condicions laborals d’un conveni col·lectiu decaigut després de superar el període d’ultraactivitat  sense acord entre les parts negociadores, s’incorporen al contracte de treball signat entre l’empresa i el treballador”.

Aquesta sentència estableix doctrina davant d’un fet que no és menor en termes de relacions laborals. El dia 8 de juliol de 2013, molts convenis col·lectius van decaure per llei (3/2012 de 6 de juliol) un cop esgotat el període d’ultraactivitat sense que hi hagi acord entre les parts negociadores. És el cas del VII Conveni de la XHUP. Mentre MC (i també CATAC) va defensar en tot moment la tesi de la contractualització de les condicions laborals, el posicionament de les patronals del sector concertat va ser just el contrari: sense conveni regulador, els treballadors quedaven desemparats i sense cap norma de referència que no fos l’Estatut dels Treballadors. Dissortadament, els sindicats CCOO i UGT van assumir com a seus els arguments de les patronals i van contribuir de forma decisiva a què se signessin pactes de retallades a la major part de centres sanitaris concertats. Prèviament s’havien encarregat d’atemorir els treballadors amb les conseqüències de quedar-se sense conveni. Un atemoriment instrumentalitzat que va assolir la seva màxima expressió en la signatura del primer conveni sociosanitari que recollia totes les mesures perjudicials que havien estat rebutjades en referèndum pels treballadors, però que les patronals, CCOO i UGT van signar i van fer extensiu fins i tot a centres que no eren de l’àmbit sociosanitari. Un despropòsit.

Encara ressonen les fortes crítiques que va rebre MC per negar-se a signar un “xec en blanc” de retallades. Vam ser acusats de sectaris, antisistema i no sé quantes coses més. Fa només un parell de mesos, un dels sindicats que va combregar amb les patronals publicava un comunicat en què reafirmava la “necessitat de tenir un conveni de sector per evitar aquesta situació”.

A les portes d’una nova negociació per intentar recuperar un conveni sectorial, els representants dels treballadors hem de dir de forma unànime que ja n’hi ha prou. Vivim un moment ple d’incerteses i de precarietat que s’està aprofitant, a través de la por i la coerció, per retrocedir molts anys enrere en els drets laborals. No només en l’àmbit sanitari, per descomptat. Tot el que es retrocedeixi serà molt difícil, per no dir impossible, que es pugui recuperar.

És sorprenent (bé, potser no tant) que sindicats de classe com CCOO i UGT no se situïn sense cap mena de dubte del cantó dels treballadors i de les treballadores i actuïn d’altaveu de les patronals per transmetre missatges apocalíptics amb l’objectiu de justificar la signatura d’unes condicions que d’altra manera serien inadmissibles.

En canvi, MC, un sindicat professional que, òbviament, defensa les millors condicions per als seus afiliats (metges) però sense voler perjudicar cap altre col·lectiu, ha estat injuriat i acusat de sectari, inconscient o insolidari, en funció d’on venia l’ofensa. Els delegats i les persones que ostentem càrrecs de responsabilitat en l’estructura d’aquest sindicat només fem allò que és natural i propi de les organitzacions sindicals, en el nostre cas des de la perspectiva del professional mèdic. Però alhora compartim amb la resta de sindicats uns objectius que no són res més que la defensa del be comú: sanitat pública de qualitat, millora de les condicions laborals i retributives dels seus treballadors i control professional de la gestió perquè el criteri preponderant sigui l’assistencial i no l’econòmic.

A dos mesos vista del venciment del conveni sociosanitari i de la majoria de pactes empresarials, seria enormement positiu que tots els sindicats prenguem bona nota de la sentència del TSJC i defensem la veu dels treballadors rebutjant qualsevol proposta que no inclogui la recuperació d’allò perdut. La sentència ens ajuda a tots plegats a entendre que no arribar a cap acord és millor que signar un mal pacte. I als treballadors i a les treballadores a estar més tranquils i no deixar-se portar pel discurs de la por.

Un company em deia fa uns dies que si els professionals sanitaris no sabem fer-nos escoltar “serà per alguna cosa”. I té raó. El camí d’acceptar retallades perquè les empreses i el sistema “sigui sostenible” no té sentit ni raó de ser. Ara hem de tenir clar que ningú no ens donarà res sinó que ho haurem de (re)conquerir.

Xavier Lleonart és vicesecretari general de Metges de Catalunya.

Minoritaris però responsables i lleials als treballadors

Tribuna d’opinió


Jordi Cruz

           Jordi Cruz

Les organitzacions CCOO i UGT han fet públic un comunicat en què s’autoproclamen salvadors de la sanitat concertada i critiquen la resta de formacions sindicals a les que menyspreen per ser “corporatives” i per no tenir representació perquè “ningú els vota”. Aquest és el to respectuós del comunicat, una bona mostra del tarannà prepotent de qui ho signa.

Diuen que no és el seu estil respondre als “atacs, acusacions i insídies”, però un mes enrere la secretaria general de la Federació de sanitat de CCOO a Catalunya, Carme Navarro, va arremetre públicament contra la revista cafèambllet per fer-se ressò de la carta d’uns delegats de CCOO que qüestionaven el posicionament d’aquell sindicat arran de l’acceptació de la proposta de conveni presentada per la mediació de la Generalitat. Aquest sí que és un bon estil, el Navarro Style.

Ens acusen de defendre els privilegis d’una petita part dels treballadors. Un recordatori: el 99% dels metges amb afiliació sindical ho són de Metges de Catalunya. Numèricament serem pocs, però hi som tots.

Aquests sindicats minoritaris als quals amb un encomiable esperit democràtic menyspreen, portem molts anys treballant en favor dels professionals de la sanitat concertada. En minoria, però amb coherència i perseverança, hem aconseguit que no s’acordessin per conveni les retallades fins en tres ocasions durant les trobades de la mesa de negociació. Hem estat els Pep Consciències (Pepito Grillo) del procés. Perquè, expliquem-ho tot, tant UGT com CCOO han estat disposades a signar un conveni de retallades tres vegades, la darrera, la proposta de la mediació que els treballadors van rebutjar massivament en referèndum.

Gràcies al treball i a l’esforç d’aquests ‘sindicats petits i minoritaris’ (potser ara ja no ho som tant), que hem sabut transmetre als treballadors la realitat de la situació fugint de l’estratègia de la por esperonada pels ‘grans sindicats’ i per les patronals, el resultat ha estat el que ha estat.

Un cop hem perdut la ultraactivitat del conveni, en cada centre on es planteja la modificació substancial de les condicions de treball, estem presentant una proposta alternativa en què es contempla la pròrroga de les condicions laborals del conveni i dels pactes propis de cada centre. A més, instem les empreses a no abonar la quota patronal i a aprimar l’estructura directiva i de comandament per assolir l’estalvi que persegueixen. La pregunta per a CCOO i UGT és: donareu suport a aquest plantejament?

En el comunicat se cita l’Hospital de Mataró i la suposada signatura de retallades per part de MC i CATAC. Em permetreu que ho expliqui ja que sóc membre del seu comitè d’empresa. El comitè està format per 16 membres de CATAC, 6 de MC i 1 de CCOO. Les retallades aplicades unilateralment per l’empresa (rebaixa salarial del 5% i supressió de la paga de Nadal) estan denunciades als tribunals. Les DPO no s’han regalat, s’han cedit amb un pacte de recuperació (les de 2011 ja s’han recuperat). No s’ha congelat la carrera professional ni el premi de fidelització. Les condicions de la incapacitat laboral (IT) són les mateixes que les de la funció pública, en tots els supòsits. Tenim cinc dies més de vacances. L’edat d’exoneració de les guàrdies i el nombre d’hores obligatòries de jornada complementària són les més baixes de tots els centres. I hem ajornat fins després de l’estiu la negociació per a la signatura d’un possible pacte d’empresa, prorrogant fins aleshores el conveni i els pactes establerts. Potser no ho fem tan malament. Potser la presència majoritària dels ‘sindicats petits, corporatius, que no vota ningú’, en detriment dels sindicats de sempre, ha contribuït a que això sigui possible.

Un cop dit això, que #alguhohaviadedir, la picabaralla entre sindicats aporta poc i no és gens constructiva. Els treballadors de la sanitat concertada ja s’han expressat i ho han fet de forma clara contra l’assumpció de més retallades. El que hem de fer tots els seus representants és escoltar-los i aportar solucions.

Hi ha dues coses clares:

1-    Els sindicats no som l’enemic.

2-    La solució definitiva es troba en el camp de la política.

I si quelcom ens pica, ens rasquem i prou.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya.