Què fem? On anem?

Tribuna d’opinió


Jordi Cruz

Jordi Cruz

El passat 16 de gener va tenir lloc la segona reunió de la recentment nascuda Coordinadora Laboral de Centres Sanitaris de Catalunya. Hi havia treballadors de 37 centres de la sanitat catalana. La reunió estava moderada per dos membres del comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Pau.

Vaig anar-hi amb actitud amatent i encuriosit per veure de què es tractava i què érem capaços de fer units els treballadors de la sanitat catalana. Mica en mica em vaig anar desanimant. Era un altre ‘deja-vu’, un més. Més de la meitat de reunió es va dedicar a l’elecció del nom de la coordinadora. Per contra, el manifest fundacional amb l’exposició de motius i objectius d’aquesta iniciativa es va ajornar fins a la propera reunió, per tal d’afegir-hi les esmenes a la proposta presentada pels representants de l’Hospital de Sant Pau. Sens dubte, hauria estat més profitós debatre obertament els objectius i el pla d’actuacions que no pas el nom de cosa.

És veritat que també es van proposar tot un reguitzell d’accions. Però eren les mateixes de sempre, les que ja hem fet i ens han portat on som. Recollir signatures, concentracions, manifestacions, tancaments, acampades, comunicats de premsa, informació als pacients, reunions amb els responsables polítics…Hem de tornar a recórrer el mateix camí?

Vaig fer una acurada mirada a l’auditori i vaig comprovar com el 99% dels assistents érem membres de comitès d’empresa, juntes de personal, delegats i càrrecs sindicals. Què estàvem fent?

Els mateixos que seiem a les meses de negociació i que coneixem perfectament els arguments i les actituds dels nostres interlocutors, proposem les mateixes mesures innòcues. Això sí, ens canviem l’adhesiu. En comptes d’un nom en posem un altre i repetim les mateixes actuacions que hem fet fins ara i que no han tingut cap resultat des de fa més de dos anys.

El més encertat de la reunió va ser el prec d’una infermera (sense cap representativitat sindical) que ens comminava a posar-nos d’acord d’una p… vegada i anar tots a l’una. Estic totalment d’acord, hem de fer-ho junts. Però què hem de fer? Quins són els objectius? Quines són les accions?

assemblea_coordinadora_stpau

Reunió de la Coordinadora Laboral de Centres Sanitaris a l’Hospital de Sant Pau.

Crec que és evident que no hem de repetir el que no ens ha funcionat. Així doncs, què hem de fer? Tenim molts interrogants sobre la taula. Hem de canviar els representants socials? Hem de forçar el canvi d’interlocutors? Hem de copsar què volen i què estan disposats a fer els treballadors de la sanitat catalana? Hem d’exigir la negociació directa amb el Departament de Salut o ha de ser amb el Departament d’Economia que és qui marca els pressupostos?

Bé, tinc molts dubtes. No sé què ens convé ni on anem. Però el que tinc clar és que ens queda poc temps per esbrinar-ho. Continuar amb la mateixa dinàmica i les mateixes accions no ens porta enlloc, només a perpetuar aquesta situació i a continuar amb l’empitjorament de la nostra sanitat.

Espero que siguem capaços d’aconseguir aquesta unitat, amb uns objectius realistes i unes accions precises i eficaces. Si cal fins al final. Aquí m’hi trobareu.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya.          

“És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables per fer vaga”

A_TomasAlbert Tomàs | President de Metges de Catalunya (MC) i de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM).

– Arriba el 2013 i tot indica que serà un any que continuarà pel camí de les dificultats. Amb quina perspectiva treballa el sindicat? Serà un any pitjor que els dos anys anteriors?

– La previsió és que sigui un any pitjor perquè a la sanitat ja s’ha ajustat tot el que es podia ajustar, per tant, tot el que vingui farà molt mal. Encara no sabem com seran els pressupostos de Salut de 2013, però si ve una retallada per sobre d’un 2-3% serà molt perjudicial. A més, hem de tenir en compte que, hores d’ara, tot el sistema sanitari públic català està treballant a ritme de pressupost de 2012. Això vol dir que si el pressupost per aquest any es redueix, caldrà recuperar l’excés de recursos en què s’ha treballat fins a l’aprovació dels nous pressupostos.

– De moment tenim una certesa i és que el Govern ha anunciat que la retallada d’aquest any serà equivalent a la suma de les fetes l’any passat i el 2011, és a dir, 4.000 milions d’euros. Si la partida de Salut suposa aproximadament un 30% del total del pressupost de la Generalitat, és previsible que el gran cop de destral torni a recaure sobre la sanitat?

– Després de tot el que s’ha fet a la sanitat, hauria de quedar salvaguardada de més retallades. Caldria que els ajustos es fessin en altres partides, tot i que sigui igualment difícil. Veient el resultat de dèficit de la Generalitat a l’exercici 2012, amb una desviació del 0,8%, serà molt complicat evitar que hi hagi una nova retallada. A Salut és bastant provable que es situï entre els 800 i els 1.000 milions d’euros.   

– El 2011 va ser l’any del tancament de centres, de plantes hospitalàries i de quiròfans. Tot això va comportar un augment del 43% de les llistes de espera. L’any passat els ajustos es van fer sobretot sobre la plantilla i la massa salarial. Aquesta any què pot passar? Un totum revolutum?

– Aquest any les retallades es traduiran en acomiadaments. És dur dir-ho així, però és l’escenari amb el que ens enfrontem. I provablement un altre cop es reduiran els salaris dels treballadors públics. També comportaran canvis estructurals com tancaments o reconversions de centres, per exemple, hospitals d’aguts que passin a ser centres sociosanitaris o hospitals lleugers (sense atenció continuada). I un altre cop tornarem a veure centres d’atenció primària que tanquen a les nits. Si hem de retallar al voltant de 1.000 milions de pressupost, no es podran fer ajustos menors. El conseller Mas-Colell ja ha advertit que seran uns pressupostos de subsistència. Això és el que podem esperar.

– Més ajustos poden provocar una ferida de mort a la sanitat pública?

– Alguna vedada he definit com agònica la situació de la sanitat pública, però les agonies poden ser llargues o curtes. El 2012 s’han fet grans esforços per mantenir la qualitat. Per exemple, els centres i els professionals han fet mans i mànigues per reduir un 2% les llistes d’espera, tal com ha demanat el Departament de Salut.

– El conseller vincula la implantació de l’euro per recepta amb la reducció de les llistes d’espera el 2012…

– Això no és cert, no té res a veure una cosa amb l’altra. No s’han posat més recursos provinents dels ingressos de l’euro per recepta per fer més activitat. Les llistes d’espera havien de presentar una millora el 2012 i s’ha fet el que ha calgut per poder presentar públicament aquesta reducció. No és cap novetat afirmar que les llistes es manipulen. En un lloc estan els pacients inscrits a llista oficial, en un altre els que estan a l’espera de que els inscriguin, quan la realitat és que tots formen part d’aquesta llista.

– L’euro per recepta ha estat la gran mesura de la sanitat catalana, copiada fins i tot a Madrid. Ara la taxa ha quedat suspesa temporalment per decisió del Tribunal Constitucional. És una mesura que afectarà a la sostenibilitat del sistema com afirma el conseller Boi Ruiz? Representen uns ingressos tan importants?

– Com es diu popularment, això és la ‘xocolata del lloro’. Estem parlant d’entre 70 i 80 milions d’euros sobre un pressupost de 8.500 milions, no arriba ni a l’1% del pressupost. A més, quan s’analitzen les dades d’estalvi farmacèutic i es comparen amb les d’altres comunitats autònomes, ens trobem que hi ha sis comunitats que han reduït més que Catalunya la despesa farmacèutica, sense necessitat d’implantar mesures de copagament. L’efecte dissuasiu de l’euro per recepta està per veure. Quan es va implantar la taxa a Catalunya es va afirmar que es feia per produir aquest efecte dissuasiu, però ara la queixa és perquè deixa d’haver-hi recaptació. En què quedem?

– Què pot passar un cop el Tribunal Constitucional dicti sentència?

– Pot acabar pitjor i esdevenir un desastre. Si el Constitucional anul·la l’euro per recepta i condemna el Govern a retornar als usuaris el que havien pagat, serà un caos administratiu que generarà encara més despesa. Per tant, segons com acabi, l’euro per recepta haurà suposat un increment de la despesa en comptes d’un estalvi. Un desastre.

– Els metges porten molts mesos de protestes. Els primers en fer-ho van ser els catalans, ara les mobilitzacions arriben a la resta de l’Estat. Astúries, Andalusia i especialment Madrid amb la coneguda ‘marea blanca’. S’està coent una gran mobilització mèdica a nivell estatal?

– El que està passant ara a la resta de l’Estat nosaltres ho vam viure fa dos anys. El tsunami de les retallades ha arribat a tot arreu amb la diferència que fora de Catalunya la majoria de professionals són funcionaris. L’estabilitat i la seguretat que se li donava a un lloc de treball públic s’està veient que no és tal i, evidentment, això genera un pànic enorme. A més, intenten negociar però ni el govern espanyol ni les autonomies estan per la labor de negociar. Aleshores és quan es convoquen mobilitzacions i accions de protesta.

– Aquesta protesta pot prendre la forma de la primera gran vaga mèdica de la sanitat espanyola?

– No és descartable perquè el conflicte s’està agreujant i s’està igualant a les diferents autonomies. En el moment que la problemàtica és comuna i compartida, la resposta també és comuna i compartida.

– Respecte a les vagues a la sanitat, hi ha un debat sobre si és una mesura de pressió vàlida, sobre si se’n fa un ús abusiu, sobre si cal regular-la perquè no es vulneri el dret a la salut del ciutadà…quina és la visió dels sindicats mèdics?

– Als metges no ens agrada fer vaga, mai ens ha agradat i ens costa molt fer-la. La vaga sempre és l’últim recurs que queda quan s’han esgotat totes vies per solucionar un conflicte. Però quan la situació es complica i ens trobem en un carreró sense sortida, ens veiem obligats a prendre aquesta mesura de pressió. No es pot dir que se n’està abusant quan les vagues mèdiques són una excepcionalitat. A més, no sé si cal recordar-ho però la vaga ja està regulada a la Constitució. És un dret constitucional especialment protegit. A totes les vagues que hem convocat, s’han respectat de forma escrupolosa els serveis mínims, que és com ha de ser. Mai es deixen de fer urgències ni tractaments oncològics. Sempre hem estat absolutament conscients dels drets dels pacients. És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables, entre altres coses perquè si es convoca una vaga és perquè els metges considerem que s’està afectant la qualitat del sistema públic de salut. Ho fem pel bé dels pacients. I prova d’això és el suport que sempre rebem dels propis pacients quan els hi expliquem per què anem a la vaga.

– L’altre gran debat de la sanitat gira en torn de la privatització. Des dels sindicats i des de l’esquerra política es denuncia que existeix un pla que pretén debilitar la sanitat pública per afavorir a la privada. És realment així? 

– La tendència a privatitzar la sanitat és certa i ho demostren les mesures que prenen les diferents administracions. El que no sabem són els motius. Si la privatització es fa per afavorir a uns tercers que tenen una relació amb els que prenen les decisions, o si es fa perquè realment es creu que serà un sistema més eficient. Una cosa està clara: la privatització és un reconeixement per part de la classe política de la seva ineptitud per gestionar la sanitat pública. Quan el senyor Fernández-Lasquetty a Madrid pren la decisió de privatitzar la gestió, està demostrant que ell és incapaç de gestionar la sanitat pública madrilenya.

– Ens trobem doncs davant d’un canvi de model cap a una sanitat neolliberal?  

– Ara mateix l’únic que compta és quadrar els pressupostos, i en una sanitat privatitzada això és més fàcil de controlar perquè l’empresa es compromet a ajustar-se als recursos que li assignin. Per a l’Administració això es fantàstic perquè no tenen mal de caps. Ara bé, quan ens remetem a les experiències que s’han donat de gestió privatitzada, com és el cas del model Alzira, veiem que el dèficit no només no s’ha reduït sinó que s’ha incrementat i que els empresaris demanen que es revisin les tarifes per continuar oferint els serveis. Per tant, no hi ha cap evidència que demostri que la gestió privada és més barata i més eficient que la pública.

– En molts casos s’acaba coneixen que les empreses que reben adjudicacions per gestionar centres sanitaris tenen alguna mena de vincle amb els partits polítics o amb membres dels governs o tenen als seus consells d’administració antics gestors públics…   

– Si es demostra s’ha de denunciar. Per concepte, els recursos públics no poden acabar en butxaques privades. La gestió dels recursos públics ha de ser pública. El problema es troba en l’entrada de l’ànim de lucre a la gestió sanitària, com el cas d’Eulen al CAP de l’Escala. Perquè el primer que fan aquestes empreses privades és reservar-se el seu marge de benefici i treballar amb la resta del pressupost assignat. Si els recursos són insuficients, apliquen mesures de manual empresarial: acomiadar personal, modificacions contractuals i de jornada, etc.  Això a la sanitat no pot ser.

– Durant els darrers mesos i especialment aquestes darreres setmanes, estem veiem com la corrupció esdevé protagonista de l’actualitat. Les conductes i les pràctiques irregulars ho esquitxen tot, també el sector sanitari. El Parlament de Catalunya fins i tot té pendent la reactivació de la comissió d’investigació de sanitat. Què es pot fer per eradicar la corrupció del sistema?    

– A la sanitat, el pastís és molt gran, hi ha molts diners. Aquestes pràctiques s’han conegut ara però han existit sempre. El que hem d’exigir és que la transparència prevalgui per sobre de tot. Les actuacions han de ser legals però també han de ser ètiques. I davant de qualsevol sospita o evidència, portar-ho immediatament als tribunals.

Les claus de la reforma laboral

“La reforma laboral s’ha fet per provocar un empobriment directe de la classe treballadora de l’ordre d’un 30% respecte les condicions que es tenien l’any 2008.” Amb aquesta contundència es va manifestar dimecres l’advocat laboralista del gabinet jurídic AIDE, Rafael Calderón, en un col·loqui informatiu que Metges de Catalunya (MC) va oferir als seus delegats sindicals sobre el decret llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, aprovat pel govern espanyol el passat 10 de febrer.

Durant dues hores, Calderón va transmetre als representants dels facultatius les claus que permeten entendre el sentit i l’objectiu d’aquesta reforma. Segons l’advocat, es tracta d’una llei tramitada a través d’una fórmula d’urgència, que està provocant una “situació ingovernable” i una “sensació d’inseguretat jurídica” en el marc de les relacions laborals.

L’advocat assenyala que la reforma laboral inclou aspectes que a criteri jurídic generen dubtes sobre la seva constitucionalitat. Tot i així, les possibilitats de que el Tribunal Constitucional revoqui algun d’aquests aspectes és força remota, segons Rafael Calderón.

Contractes

La reforma laboral introdueix canvis molt importants en diferents modalitats contractuals que a la pràctica suposen un “desequilibri de drets” a favor de l’empresa.

Una de les modificacions més impactants és la que fa referència a la desaparició de les categories professionals reguladores dels contractes i dels convenis col·lectius, substituïts ara per grups professionals, amb la finalitat de proporcionar major marge a les empreses per canviar les funcions que realitzen els treballadors. La norma fixa un període màxim d’un any per crear aquesta estructura de grups professionals.

Un altre exemple d’aquest marge de maniobra favorable a l’empresari és l’establiment d’un concepte de flexibilitat horària que permet alterar fins a un 5% de la jornada anual a criteri de l’empresa, si no està prèviament regulat pel conveni col·lectiu.

La supressió de la mediació de l’autoritat laboral en els casos de modificació substancial de les condicions de treball o de mobilitat geogràfica, permet que les empreses puguin “actuar lliurement i aplicar els canvis que més els convinguin”. Calderón remarca que a més, per primera vegada, s’afegeix a la normativa reguladora del mercat laboral la possibilitat de modificar el salari en tot allò que estigui fora del conveni (acords, complements, millores, etc.). De tal manera que, per a segons quins sectors i professions, fins i tot seria possible rebaixar el sou fins al mínim interprofessional (641,40 euros mensuals).

Un dels punts de la reforma que més va indignar als delegats és el que permet que les seccions sindicals majoritàries es declarin a si mateixes actors únics de negociació, arraconant a les forces sindicals minoritàries que també són presents al comitè. D’aquesta manera, en tots aquells supòsits que la llei fixa la necessitat d’establir un període de consultes amb els representants dels treballadors, les forces majoritàries poden acordar que són competents per negociar i substituir a la representació plural del comitè d’empresa.

Convenis

Pel que fa a la negociació col·lectiva, el lletrat va exposar les novetats que introdueix la reforma laboral i que, en resum, situen el conveni d’empresa “per sobre” del conveni sectorial o de ram. Les empreses poden inaplicar el conveni per causes tècniques, econòmiques, organitzatives o productives i, si no s’arriba a un acord amb els treballadors, intervé l’arbitratge obligatori de la ‘Comisión Consultiva Nacional de Convenios Colectivos’ que aprova o no aquesta inaplicació.

L’altra gran novetat que incorpora la llei en l’àmbit de la negociació col·lectiva és la fixació del límit d’ultraactivitat d’un conveni que es troba fora del seu període de vigència. Així, es fixa un límit de 2 anys de pròrroga màxima per signar un nou conveni. Si no hi ha acord, s’aplica el conveni immediatament superior o l’Estatut dels Treballadors.

Acomiadaments

Respecte a les causes que permeten l’acomiadament en les empreses del sector públic, Rafael Calderón adverteix que la disminució pressupostària durant 3 trimestres consecutius és suficient per considerar-se causa objectiva d’acomiadament col·lectiu, que per altra banda tampoc necessita autorització de l’autoritat laboral. En el cas concret de les empreses sanitàries, Calderón opina que “la clau està en decidir si són o no són empreses públiques” però que no és lícit que l’empresa pugui escollir “allò que li convé més de cada normativa”.

L’absentisme com a justificació per a l’acomiadament individual també afegeix un nou criteri en aquesta reforma. Ara seran suficients 9 dies laborables de baixa -no consecutius i en el període de 2 mesos- per a justificar l’acomiadament d’un treballador. En aquestes absències baixes intermitents per causes comunes no s’inclouen les motivades per accidents, les que superen els 20 dies consecutius ni les baixes per maternitat.

La indemnització per als acomiadaments procedents es situa en els 33 dies per any treballat, amb un màxim de 21 anys, mentre que l’acomiadament improcedent es compensa amb 20 dies per any amb un límit de 24 mensualitats.

Per últim, Calderón destaca la desaparició del salaris de tramitació -retribució dels mesos transcorreguts des de la data de l’acomiadament fins a la resolució judicial- com un “incentiu a la no readmissió dels treballadors” i alhora un “instrument de dissuasió” perquè els treballadors no presentin un recurs jurídic si consideren que el seu acomiadament ha estat improcedent: com a màxim s’afegiran 13 dies a la indemnització percebuda, però sense cap altra compensació afegida.

MC ha demanat al Defensor del Poble i als grups parlamentaris del Congrés dels Diputats que instin i formulin un recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma laboral.