Tribuna d’opinió

Jordi Cruz

El president de la Generalitat, Quim Torra, va anunciar la posada en marxa d’una nova llei de salut de Catalunya “amb cobertura pública universal per a tothom i que asseguri el finançament” en el seu discurs d’investidura del dia 14 de maig. El mateix dia, amb una coordinació extraordinària, el Cercle Salut, a través del seu secretari, Francesc José María, avalava la proposta del president i afegia que el punt de partida d’aquesta llei hauria de ser el document de bases per al Pacte Nacional de Salut a Catalunya que l’any 2014 no va aconseguir el consens necessari per a la seva aprovació al Parlament.

Abans que el Govern prengui possessió, per tant abans que el Departament de Salut tingui nou titular, el lobby empresarial intenta marcar el terreny acotant el debat de la llei de salut per tal de protegir preventivament els seus interessos. La necessitat d’aprovar una norma que substitueixi la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), vigent des del juliol de 1990, és quelcom que tots els actors del sector comparteixen. Una llei que blindi la universalitat del sistema sanitari públic i l’equitat d’accés dels ciutadans; que estableixi un pressupost mínim per garantir la qualitat i la sostenibilitat de la sanitat pública; que reguli les pràctiques de contractació i les relacions entre els proveïdors; que estableixi diferents mecanismes de control per evitar irregularitats; que revisi la cartera de serveis; que asseguri unes condicions laborals i professionals dignes al personal del sector, en definitiva, una llei de salut que s’adapti al segle XXI i que reforci la sanitat pública com un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar.

Ara bé, desempolsar un document que ja ha estat descartat i que es va elaborar en el moment més àlgid de les retallades sanitàries, i prendre’l com a referència, no sembla una proposta destinada a trobar el consens imprescindible per encetar un debat tan important. Metges de Catalunya (MC) va formar part de la Comissió per a l’elaboració del document de bases per al Pacte Nacional de la Salut a Catalunya. El sindicat s’hi va implicar amb la millor de les predisposicions i amb la voluntat de sumar i aportar la visió i l’experiència dels professionals mèdics, amb una mirada transversal. Vam intentar fins a l’últim moment no trencar la unitat, però conforme avançava la negociació es va fer evident que els elements que s’introduïen en el document com a paràmetre comú d’interpretació eren els propis de la lògica de mercat, per sobre dels elements garantistes del dret fonamental a la salut.

El dret a la salut es refereix tant a l’absència de malalties com al dret a disposar de condicions de benestar físic, mental i social, per tant és aquell dret que garanteix el gaudi d’un ventall de facilitats, béns, serveis i condicions necessàries per assolir el més alt nivell possible de salut. Més enllà d’entendre que el dret a la salut comprèn molts altres factors (l’ambiental, l’habitatge, els serveis bàsics d’aigua potable i electricitat …) des del punt de vista de l’organització del sistema públic és obvi que el punt de partida ha de ser la garantia en pla d’igualtat del dret a la salut.

Observant tant la legislació internacional com la interna, cal tenir present que el dret a la salut ha d’incloure un estàndard de vida adequat i ha de ser garantit, per ell mateix, pels poders públics, en tant que bé jurídic autònom. En aquest sentit, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 23, defineix i desenvolupa el que s’entén per dret a la salut.

ARTICLE 23. DRETS EN L’ÀMBIT DE LA SALUT

1. Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis.
2. Els usuaris de la sanitat pública tenen dret al respecte de llurs preferències pel que fa a l’elecció de metge o metgessa i de centre sanitari, en els termes i les condicions que estableixen les lleis.
3. Totes les persones, amb relació als serveis sanitaris públics i privats, tenen dret a ésser informades sobre els serveis a què poden accedir i els requisits necessaris per a usar-los; sobre els tractaments mèdics i llurs riscs, abans que els siguin aplicats; a donar el consentiment per a qualsevol intervenció; a accedir a la història clínica pròpia, i a la confidencialitat de les dades relatives a la salut pròpia, en els termes que estableixen les lleis.

Aquest doncs ha de ser el punt de partida sobre el qual s’ha d’assentar tota l’activitat pública que tingui per objecte la protecció del dret a la salut, que ha de quedar universalment garantit i en condicions d’igualtat.

Entrant al detall del document de bases que el Cercle de Salut demana que sigui el punt de partida de la nova llei de salut, és significatiu que el primer punt del text faci referència al finançament i a la cobertura, contradient clarament la garantia del dret a la salut, en posar per sobre del mateix consideracions com el nivell de riquesa del país, comparant-lo amb països de l’entorn i el seu PIB, fent que els usuaris hagin de refinançar allò que ja han pagat o fixant preus públics en la xarxa privada per a serveis exclosos del catàleg de cobertura pública, de manera que es facilitaria la detracció de serveis i prestacions del sistema universal.

Aquesta lògica purament mercantilista que pot arribar a buidar de contingut el dret a la salut es desprèn també del tractament que es fa en les relacions amb i entre els professionals, en què el metge és vist com una part més del que és concebut gairebé com un procés productiu que té com a eix el resultat (econòmic) de l’activitat assistencial.

D’altra banda, als apartats que fan referència a les prestacions, cartera i model de serveis tampoc van en la línia de garantir el dret a la salut, al contrari, tornen a insistir en anàlisis econòmiques, utilitzant expressions com “cost-efectivitat i “impacte pressupostari”.

Així les coses, la millor manera d’obrir el procés d’elaboració d’una nova llei de salut és fent tabula rasa i, com diu el secretari del Cercle, deixant de banda la lluita partidista i els apriorismes ideològics. Això és acceptant que el sistema públic de salut és el més garantista, eficient i transparent, que qualsevol formula de col·laboració públic-privada s’ha de sotmetre a l’estricte control d’òrgans de regulació i que els indicadors econòmics i els seus conceptes derivats no poden ser els principis rectors exclusius de la norma fonamental de la sanitat catalana.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)