A voltes amb la nova Llei de Salut de Catalunya

Tribuna d’opinió


img_7329

Jordi Cruz

El president de la Generalitat, Quim Torra, va anunciar la posada en marxa d’una nova llei de salut de Catalunya “amb cobertura pública universal per a tothom i que asseguri el finançament” en el seu discurs d’investidura del dia 14 de maig. El mateix dia, amb una coordinació extraordinària, el Cercle Salut, a través del seu secretari, Francesc José María, avalava la proposta del president i afegia que el punt de partida d’aquesta llei hauria de ser el document de bases per al Pacte Nacional de Salut a Catalunya que l’any 2014 no va aconseguir el consens necessari per a la seva aprovació al Parlament.

Abans que el Govern prengui possessió, per tant abans que el Departament de Salut tingui nou titular, el lobby empresarial intenta marcar el terreny acotant el debat de la llei de salut per tal de protegir preventivament els seus interessos. La necessitat d’aprovar una norma que substitueixi la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), vigent des del juliol de 1990, és quelcom que tots els actors del sector comparteixen. Una llei que blindi la universalitat del sistema sanitari públic i l’equitat d’accés dels ciutadans; que estableixi un pressupost mínim per garantir la qualitat i la sostenibilitat de la sanitat pública; que reguli les pràctiques de contractació i les relacions entre els proveïdors; que estableixi diferents mecanismes de control per evitar irregularitats; que revisi la cartera de serveis; que asseguri unes condicions laborals i professionals dignes al personal del sector, en definitiva, una llei de salut que s’adapti al segle XXI i que reforci la sanitat pública com un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar.

Ara bé, desempolsar un document que ja ha estat descartat i que es va elaborar en el moment més àlgid de les retallades sanitàries, i prendre’l com a referència, no sembla una proposta destinada a trobar el consens imprescindible per encetar un debat tan important. Metges de Catalunya (MC) va formar part de la Comissió per a l’elaboració del document de bases per al Pacte Nacional de la Salut a Catalunya. El sindicat s’hi va implicar amb la millor de les predisposicions i amb la voluntat de sumar i aportar la visió i l’experiència dels professionals mèdics, amb una mirada transversal. Vam intentar fins a l’últim moment no trencar la unitat, però conforme avançava la negociació es va fer evident que els elements que s’introduïen en el document com a paràmetre comú d’interpretació eren els propis de la lògica de mercat, per sobre dels elements garantistes del dret fonamental a la salut.

El dret a la salut es refereix tant a l’absència de malalties com al dret a disposar de condicions de benestar físic, mental i social, per tant és aquell dret que garanteix el gaudi d’un ventall de facilitats, béns, serveis i condicions necessàries per assolir el més alt nivell possible de salut. Més enllà d’entendre que el dret a la salut comprèn molts altres factors (l’ambiental, l’habitatge, els serveis bàsics d’aigua potable i electricitat …) des del punt de vista de l’organització del sistema públic és obvi que el punt de partida ha de ser la garantia en pla d’igualtat del dret a la salut.

Observant tant la legislació internacional com la interna, cal tenir present que el dret a la salut ha d’incloure un estàndard de vida adequat i ha de ser garantit, per ell mateix, pels poders públics, en tant que bé jurídic autònom. En aquest sentit, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 23, defineix i desenvolupa el que s’entén per dret a la salut.

ARTICLE 23. DRETS EN L’ÀMBIT DE LA SALUT

  1. Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis.
  2. Els usuaris de la sanitat pública tenen dret al respecte de llurs preferències pel que fa a l’elecció de metge o metgessa i de centre sanitari, en els termes i les condicions que estableixen les lleis.
  3. Totes les persones, amb relació als serveis sanitaris públics i privats, tenen dret a ésser informades sobre els serveis a què poden accedir i els requisits necessaris per a usar-los; sobre els tractaments mèdics i llurs riscs, abans que els siguin aplicats; a donar el consentiment per a qualsevol intervenció; a accedir a la història clínica pròpia, i a la confidencialitat de les dades relatives a la salut pròpia, en els termes que estableixen les lleis.

Aquest doncs ha de ser el punt de partida sobre el qual s’ha d’assentar tota l’activitat pública que tingui per objecte la protecció del dret a la salut, que ha de quedar universalment garantit i en condicions d’igualtat.

Entrant al detall del document de bases que el Cercle de Salut demana que sigui el punt de partida de la nova llei de salut, és significatiu que el primer punt del text faci referència al finançament i a la cobertura, contradient clarament la garantia del dret a la salut, en posar per sobre del mateix consideracions com el nivell de riquesa del país, comparant-lo amb països de l’entorn i el seu PIB, fent que els usuaris hagin de refinançar allò que ja han pagat o fixant preus públics en la xarxa privada per a serveis exclosos del catàleg de cobertura pública, de manera que es facilitaria la detracció de serveis i prestacions del sistema universal.

Aquesta lògica purament mercantilista que pot arribar a buidar de contingut el dret a la salut es desprèn també del tractament que es fa en les relacions amb i entre els professionals, en què el metge és vist com una part més del que és concebut gairebé com un procés productiu que té com a eix el resultat (econòmic) de l’activitat assistencial.

D’altra banda, als apartats que fan referència a les prestacions, cartera i model de serveis tampoc van en la línia de garantir el dret a la salut, al contrari, tornen a insistir en anàlisis econòmiques, utilitzant expressions com “cost-efectivitat i “impacte pressupostari”.

Així les coses, la millor manera d’obrir el procés d’elaboració d’una nova llei de salut és fent tabula rasa i, com diu el secretari del Cercle, deixant de banda la lluita partidista i els apriorismes ideològics. Això és acceptant que el sistema públic de salut és el més garantista, eficient i transparent, que qualsevol formula de col·laboració públic-privada s’ha de sotmetre a l’estricte control d’òrgans de regulació i que els indicadors econòmics i els seus conceptes derivats no poden ser els principis rectors exclusius de la norma fonamental de la sanitat catalana.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Dia Mundial de l’Atenció Primària 2018

Tribuna


Óscar Pablos

Aquest dijous 12 abril se celebra el Dia Mundial de l’Atenció Primària. El més previsible (i amb raó) seria abundar en el desastre en què es troba sumida l’AP catalana. La sobrecàrrega assistencial, les esperes, la manca de personal, les condicions de treball dels professionals, la precarietat contractual, els problemes de gestió de les urgències… Tot això és cert, però també ho és que es comencen (només comencen) a albirar alguns aspectes positius. ¿N’hi ha? Creiem que sí. Des de l’àmbit de la representació sindical es perceben “brots verds” pel que fa a la receptivitat d’algunes gerències territorials vers als problemes del primer nivell assistencial.

Es tracta de problemes que, de forma objectiva, Metges de Catalunya (MC) porta anys denunciant. L’errònia implantació d’un model quantitatiu a l’AP, sense límits en el nombre de visites ni a la cartera de serveis -basat en una accessibilitat irreal confosa amb la complaença de l’usuari- que ha generat una innecessària dependència del sistema. La preocupació per la conciliació dels professionals, superant la rigidesa d’uns torns exclusius de matí i tarda.

Una retribució, per descomptat, que compensi els torns de treball doblats per atendre la sobredemanda. Que la prescripció farmacològica d’un facultatiu d’un altre nivell assistencial no penalitzi al metge de família ni al pediatre. Que el model d’atenció continuada (guàrdies) tingui en compte els requisits de formació, les condicions de treball i la planificació de la plantilla.

Retornar a un sistema de direcció horitzontal en què els comandaments també fan assistència, en igualtat de condicions que la resta professionals. El reconeixement de la infradotació de facultatius i la necessitat de prioritzar a aquest estament en les oposicions i en les contractacions, generant estabilitat mitjançant l’aplantillament del personal eventual.

Tots aquests punts han estat contemplats en la Instrucció 1/2018, signada per la Gerència Territorial de Metropolitana Nord i per la directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS). No és una declaració d’intencions, ni un acord per crear comissions o grups de treball les conclusions dels quals rarament es materialitzen en decisions. Són 20 punts amb un temps definit per a la seva implantació i amb l’obligació de complir-los.

Aquest mateix model, amb les necessàries adaptacions a les particularitats de cada territori, s’hauria de fer extensiu a tota l’assistència primària de Catalunya. És un primer pas, que no l’únic, per recuperar l’AP que pacients i facultatius volem i ens mereixem. Un sistema pioner, qualitatiu i líder perquè esdevingui allò que tantes vegades s’ha preconitzat: l’eix central de l’atenció sanitària.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

Dona blanca heterosexual denúncia

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa