Dia Mundial de l’Atenció Primària 2018

Tribuna


Óscar Pablos

Aquest dijous 12 abril se celebra el Dia Mundial de l’Atenció Primària. El més previsible (i amb raó) seria abundar en el desastre en què es troba sumida l’AP catalana. La sobrecàrrega assistencial, les esperes, la manca de personal, les condicions de treball dels professionals, la precarietat contractual, els problemes de gestió de les urgències… Tot això és cert, però també ho és que es comencen (només comencen) a albirar alguns aspectes positius. ¿N’hi ha? Creiem que sí. Des de l’àmbit de la representació sindical es perceben “brots verds” pel que fa a la receptivitat d’algunes gerències territorials vers als problemes del primer nivell assistencial.

Es tracta de problemes que, de forma objectiva, Metges de Catalunya (MC) porta anys denunciant. L’errònia implantació d’un model quantitatiu a l’AP, sense límits en el nombre de visites ni a la cartera de serveis -basat en una accessibilitat irreal confosa amb la complaença de l’usuari- que ha generat una innecessària dependència del sistema. La preocupació per la conciliació dels professionals, superant la rigidesa d’uns torns exclusius de matí i tarda.

Una retribució, per descomptat, que compensi els torns de treball doblats per atendre la sobredemanda. Que la prescripció farmacològica d’un facultatiu d’un altre nivell assistencial no penalitzi al metge de família ni al pediatre. Que el model d’atenció continuada (guàrdies) tingui en compte els requisits de formació, les condicions de treball i la planificació de la plantilla.

Retornar a un sistema de direcció horitzontal en què els comandaments també fan assistència, en igualtat de condicions que la resta professionals. El reconeixement de la infradotació de facultatius i la necessitat de prioritzar a aquest estament en les oposicions i en les contractacions, generant estabilitat mitjançant l’aplantillament del personal eventual.

Tots aquests punts han estat contemplats en la Instrucció 1/2018, signada per la Gerència Territorial de Metropolitana Nord i per la directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS). No és una declaració d’intencions, ni un acord per crear comissions o grups de treball les conclusions dels quals rarament es materialitzen en decisions. Són 20 punts amb un temps definit per a la seva implantació i amb l’obligació de complir-los.

Aquest mateix model, amb les necessàries adaptacions a les particularitats de cada territori, s’hauria de fer extensiu a tota l’assistència primària de Catalunya. És un primer pas, que no l’únic, per recuperar l’AP que pacients i facultatius volem i ens mereixem. Un sistema pioner, qualitatiu i líder perquè esdevingui allò que tantes vegades s’ha preconitzat: l’eix central de l’atenció sanitària.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

Dona blanca heterosexual denúncia

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa

Sempre vostres

Tribuna d’opinió


img_7329

Jordi Cruz

És conegut que aquesta setmana Metges de Catalunya (MC) ha pres la decisió de desvincular-se de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM). MC va ser una de les organitzacions fundadores de la confederació, l’any 1979, i des d’aleshores n’ha format part activa, mantenint sempre la seva autonomia i identitat. No ha estat una decisió agradable ni presa a la lleugera. L’organització va convocar el seu Consell Executiu de manera extraordinària i la qüestió es va debatre en profunditat. Finalment, la decisió es va aprovar per àmplia majoria.

Donat el context polític i social del nostre país, del qual no ens podem extreure, la decisió s’ha interpretat en clau purament política, però el cert és que va més enllà d’això. MC és un sindicat plural i transversal, amb pensaments i opinions de tot tipus, i aquest és un dels nostres baluards. Però, per davant de tot, som un sindicat profundament democràtic. Des de l’any 2010, quan el Tribunal Constitucional va retallar l’Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat en referèndum per la ciutadania, MC va sortir al carrer a protestar contra les agressions a la sobirania de Catalunya. Posteriorment, el sindicat es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i al Pacte Nacional pel Referèndum.

Manifestació contra la retallada de l’Estatut de Catalunya, juny 2010.

Per què ho hem fet? Per què som una organització partidista o favorable a la independència de Catalunya? No. No ens posicionem en aquest sentit. Ni podem ni devem fer-ho. Però una altra característica intrínseca de la nostra organització és la seva catalanitat, d’origen i d’identitat. En la nostra història centenària sempre ens hem situat al costat de les institucions catalanes, posant els nostres coneixements al servei del país i oferint la nostra col·laboració en la construcció del sistema sanitari català. Ja ho vam fer en temps de la Mancomunitat i la Segona República, tal com s’explica en el llibre “El Sindicat de Metges de Catalunya, un exemple de perseverança en la defensa de la medicina i el país” (Editorial Afers, 2012) escrit pel doctor en història contemporània, Josep Lluís Martín i Berbois. També ho vam fer quan la dictadura va suprimir les legítimes institucions de Catalunya. El sindicat va ser clausurat i molts dels seus membres van patir la repressió i l’exili.

Com a metges i com a organització majoritària de la sanitat catalana, amb una transcendència social que va més enllà de l’àmbit estrictament sindical, tenim el deure de defensar els valors humans i els drets i llibertats fonamentals. La defensa de la democràcia en el sentit més pur -que una societat pugui decidir quin futur vol per a ella mateixa- mai pot ser concebuda com una actuació partidista o ideològica. Es tracta de valors universals recollits en totes les constitucions i tractats de països democràticament avançats.  En els darrers set anys, MC s’ha limitat a defensar el dret a decidir del poble català, i seguirà fent-ho, apel·lant al diàleg i a la concòrdia.

D’altra banda, seguint la Declaració Universal dels Drets Humans i el nostre propi Codi de Deontologia Mèdica, no podem més que denunciar i repulsar l’ús de la força contra les persones que reclamen exercir els seus drets individuals i col·lectius. No fer-ho seria inhumà i aniria en contra del nostre deure de protecció de la salut de les persones i de la nostra obligació deontològica de denunciar la tortura, el maltractament i la vexació dels individus.

Així doncs, el posicionament i les decisions preses les darreres setmanes per la nostra organització responen als nostres signes d’identitat, a la nostra història i a un profund esperit humanista que hauria de compartir tothom.

La societat catalana ha de saber que els metges també seran sempre vostres.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)