Quant a Metges de Catalunya

Organització sindical que defensa els drets laborals, professionals i socials dels facultatius. Actualment és el sindicat majoritari de la sanitat catalana

Guanyen els advocats, perd l’assistència

Tribuna


Pep Puey

Diu la saviesa popular que hi ha dos sectors professionals que mai es troben sense feina: l’advocacia i els serveis funeraris. En el cas de la sanitat concertada catalana, és ben cert que els bufets d’advocats de les patronals es preocupen de mantenir-se sempre ocupats. De facto, es pot afirmar que actuen com si fossin els mateixos gerents o directius, i molt sovint dona la impressió que són també els que decideixen l’estratègia de les empreses, en especial quan es tracta de gestionar els conflictes de relacions laborals.

Aquest protagonisme, que alguns podrien qualificar de diligència professional, està condicionant l’estratègia negociadora i jurídica entre patronals i sindicats, i, el que és pitjor, està generant una despesa en honoraris que les patronals han d’abonar amb recursos que, no ho oblidem, provenen dels mateixos pressupostos de les empreses sanitàries que, a la seva vegada, es financen en més d’un 90% amb la contractació d’activitat que els hi fa el Servei Català de la Salut (CatSalut) per a la prestació de serveis assistencials.

Les assessories jurídiques són recursos externs de les organitzacions patronals que facturen en funció dels conflictes que han de gestionar. Així doncs, rere la generació de nous conflictes o la seva dilatació, podrien haver-hi motivacions que van més enllà de la representació dels interessos empresarials.

Les patronals només han de retre comptes davant els seus associats, però no oblidem que els recursos que les empreses destinen a aquestes entitats es detreuen de l’assistència i de les inversions. Atiar la conflictivitat laboral pot ser molt atractiu per als gabinets jurídics, però els consells de govern haurien de valorar què i quant tenen a perdre o guanyar.

En aquest sentit, un cas paradigmàtic podria ser el de la reclamació dels complements de la nòmina de vacances, seguint la doctrina l’Organització Internacional del Treball (OIT) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per consell dels seus advocats, les patronals han portat el conflicte fins al Tribunal Suprem, que, com era més que previsible, ha confirmat que els complements i ingressos que formen part de la retribució habitual s’han d’incloure en la nòmina de les vacances. Ara algunes empreses tindran dificultats per pagar el endarreriments i els interessos de mora generats. Si el conflicte s’hagués resolt en la primera instància judicial s’haurien estalviat interessos, costes judicials i minutes dels serveis jurídics.

De la mateixa manera que ho fa l’Institut Català de la Salut (ICS), la sanitat pública concertada hauria d’anar molt en compte amb la seva despesa, en especial la que destina al manteniment d’associacions patronals i els seus serveis vinculats, perquè totes les xarxes assistencials es troben dins del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i tots els recursos provenen, de manera directa o indirecta, dels pressupostos de la Generalitat. Enriquir els bufets d’advocats mentre molts consorcis i empreses sanitàries tenen dificultats per quadrar els comptes i han de ser rescatades pel CatSalut hauria de fer reflexionar a molts.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari jurídic de Metges de Catalunya

Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Autopista cap a la privatització

Tribuna


Josep Maria Puig

L’anomenada Llei Aragonés és el Projecte de llei de contractes de serveis a les persones que descansa en la directiva europea 2014/24/EU del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre les normes a aplicar a Europa per a la contractació pública. Aquesta directiva ha de ser implementada en tots els països europeus, motiu pel qual l’exconseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, la va començar a redactar en l’anterior legislatura, però l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, va aturar el seu desenvolupament.

En un principi, era una llei pensada per frenar la possibilitat que es produïssin nous  casos de corrupció política associats al cobrament d’un percentatge del pressupost de les obres públiques adjudicades pel Govern, com el famós 3% en èpoques de l’extinta Convergència i Unió (CiU). Ara, el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, n’ha reprès la tramitació. El redactat que coneixem fins aquest moment ens preocupa, ja que, al nostre parer, obre de bat a bat la porta a les externalitzacions, mot que inclou la possibilitat de privatitzar serveis ara gestionats públicament.

Cal, però, aclarir que la directiva europea no pot ser la raó o l’excusa per justificar el redactat tal com es presenta, ja que la mateixa normativa comunitària diu explícitament que cap disposició de la present directiva obliga els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis que vulguin prestar ells mateixos o a organitzar-los de qualsevol altra manera que no sigui la contractació pública en el sentit de la present directiva”. D’aquesta declaració, podem inferir que el projecte de llei, tal com està redactat, és tan sols fruit de la voluntat política pròpia, una decisió que ha de prendre cada govern o administració, en una direcció o altra, sobre si gestiona per si mateix,  subcontracta o bé externalitza un servei. No val, per tant, afirmar que, en tot cas, la culpable és Europa.

D’acord amb l’abundant bibliografia i experiència pròpia, a Metges de Catalunya (MC) sabem que la gestió pública directa és la millor fórmula de prestació dels serveis públics bàsics i fonamentals de la ciutadania. La contractació amb tercers amb ànim de lucre és un mecanisme que transfereix recursos públics al sector privat i aquest projecte de llei amplia l’actual camí, tot convertint-lo en una autopista per la qual, en el futur, podria circular massivament el lucre privat. A casa nostra, ja tenim experiència sobre què significa transitar per aquesta via. Hem viscut opacitat, ineficiència, encariment i, en masses casos, corrupció. Cal tenir en compte que no és tan sols la nostra opinió, sinó que aquest sistema de col·laboració publicoprivada ha estat criticat i desaconsellat pel mateix Tribunal de Comptes Europeu i, per tant, no sembla el camí més adient per fer sostenible l’estat del benestar.

Si ens centrem en les prestacions sanitàries incloses en el nou projecte de llei (article 27), ens trobem amb una relació gairebé completa del que és el nostre servei de salut. Aquesta generalització permetria facilitar el desballestament del sector públic concertat de la sanitat catalana, i, també, el del mateix Institut Català de la Salut (ICS). Aquest avantprojecte permet externalitzar-ho gairebé tot, cosa que no passarà, ja que sempre hi haurà prestacions que, per les seves característiques i despesa, mai no seran atractives per al negoci privat i romandran en l’esfera pública. El que és rendible econòmicament podrà ser objecte de privatització, mentre que el que costa diners no tindrà pretendents, es quedarà en l’àmbit públic.

El fet que en l’article 27 apareguin serveis que actualment no estan externalitzats, pot ser un incentiu perquè l’empresa amb ànim de lucre s’animi a entrar-hi. És una invitació, una picada d’ullet a l’empresariat, ja que si bé, en un principi, es donava prioritat a les cooperatives, després de les protestes i pressions de les patronals i societats mercantils, aquesta prioritat ha desaparegut.

Val la pena recordar que l’anomenada Llei Comin passava de la col·laboració publicoprivada a l’anomenada col·laboració publicosocial, fent referència a les entitats del Tercer Sector. Aquest Tercer Sector es pot definir com l’espai de relacions socioeconòmiques, en el qual participen organitzacions sense ànim de lucre no governamentals finançades amb diner públic, mentre que el Primer Sector seria el públic i el Segon Sector, l’empresa privada. Així doncs, el Tercer Sector representa la gestió, sense ànim de lucre, de serveis públics des de la societat civil. Aquest, juntament amb les ONG i les entitats amb organització horitzontal, conegudes com a cooperatives, és el que defineix el terme “economia social”.

Tampoc no podem passar per alt que l’avantprojecte de llei preveu, de mode genèric, la subcontractació, mecanisme de molt més difícil control que permet a la llarga derivar recursos públics a entitats amb ànim de lucre. Una derivada més: hem vist massa cops com el benefici privat s’obtenia bàsicament per l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors i la reducció de les plantilles ja de per si insuficients.

Els portaveus d’Economia es defensen de les crítiques rebudes fins ara, afirmant que el projecte no afegeix serveis que no estiguin externalitzats actualment, però no és cert. Així, seria una aberració que les consultes externes d’un hospital es poguessin donar a una empresa aliena. El mateix podria passar amb els serveis d’urgències, radiologia, cirurgia major ambulatòria, reproducció assistida, diàlisi hospitalària (l’extrahospitalària ja està privatitzada) i un llarg etcètera. Com quedaria aquest hospital públic? Doncs, trossejat i gestionat per tres, quatre, cinc o més empreses externes, totes amb l’objectiu d’obtenir beneficis del diner públic.

Si malgrat l’evidència publicada donem per bo el mantra que l’empresa privada gestiona millor que la pública, el que estem dient és que els gestors públics són uns ineptes comparats amb els privats. Si aquest fos el cas, que no ho és de cap manera, aquesta millor gestió privada hauria de comportar menys despesa per al sistema públic. A aquesta menor inversió, se li hauria de restar la part del benefici obtingut pel gestor privat, de manera que el capital final destinat a l’assistència seria molt inferior a l’actual. Si fos així, seria possible millorar les llistes d’espera, incrementar la plantilla, reduir la pressió assistencial i mantenir la mateixa qualitat de l’atenció? Tota una genialitat fora de l’abast de l’ésser humà, com la quadratura del cercle o el desitjat duro a quatre pessetes.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)