Quant a Metges de Catalunya

Organització sindical que defensa els drets laborals, professionals i socials dels facultatius. Actualment és el sindicat majoritari de la sanitat catalana

La bretxa salarial

Tribuna


Mireia Montesinos

La bretxa salarial és la diferència del salari mitjà de les dones respecte del salari mitjà dels homes, expressada en forma de percentatge. Per tant, és un indicador clau en matèria de discriminació retributiva.

Segons les dades recollides pel Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda, publicades el 27 de febrer de 2021, si es manté el ritme de decreixement actual, es necessitaran 105 anys per reduir la bretxa salarial a l’Estat espanyol.

 

És significatiu també l’anàlisi dut terme pel que fa al percentatge de dones en cadascun dels trams salarials. A l’altra banda de la forquilla òbviament hi ha els homes, per tant, més del 80% de les persones que cobren 103.000€  anuals o més són homes.


L’edat és un factor determinant també per a la bretxa salarial, tal com es desprèn de següent taula en què es visualitza l’afectació de les pensions de jubilació que perceben les dones majors de 65 anys. Caldrà està atents a l’evolució de la gràfica per edats, ja que tot apunta que en la franja corresponent l’edat mitjana de l’embaràs i el part, i en la franja vincualda al moment de cura de les persones grans dependents, la bretxa també anirà creixent.


Però, a banda de la bretxa salarial, també és important tenir present la bretxa de gènere. Pel que fa a aquesta qüestió, trobem l’exemple del manteniment dels rols que encara avui dia s’expressen en els convenis col·lectius, com és el cas del Conveni SISCAT:

Grup 1 Personal assistencial titulat de grau superior (AS-TGS). Subgrup 1.1: facultatius en formació Els llocs de treball d’aquest subgrup són: metges, farmacèutics, químics, biòlegs.

Grup 2 2.1 Diplomats en formació. Els llocs de treball d’un/a DUI i llevadora.

Aquest repartiment de rols és encara més significatiu si es relaciona amb la presència de dones en els estudis vinculats a les Ciències de la Salut. En aquest sentit, més del 70% de les estudiants són dones.

Les dades d’ocupació també van en aquesta línia i en situació de pandèmia cal tenir-les presents. A Catalunya, segons les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones treballen a primera línia de la pandèmia. D’aquestes, el 65% són dones. El col·lectiu principal el constitueix el personal sanitari, hospitalari i farmacèutic, que representa al voltant del 28% –unes 200.000 persones– del total. Són uns dels sectors més feminitzats, amb un 70% de la plantilla format per dones.

Més enllà de la COVID, cal tenir present que, malgrat ser majoria, en els centres sanitaris només el 4% de les metgesses en actiu assumeixen llocs de responsabilitat.


Drets laborals de les dones víctimes de violència de gènere: incidència de la pandèmia

Un dels elements claus a analitzar -a banda del perill del manteniment de la convivència amb el maltractador en cas de confinament i/o teletreball- és que els drets laborals de les dones víctimes de violència de gènere estan molt lligats a la realització del treball presencial i, per tant, perden bona part de la seva virtualitat si no es treballa presencialment.

El llistat de drets que bàsicament conté la normativa vigent per a la protecció de la dona treballadora víctima de violència de gènere és el següent:

  • Reordenació del temps de treball.
  • Mobilitat geogràfica amb reserva de lloc durant els primers 6 mesos.
  • Reducció de la jornada amb reducció proporcional del sou i possibilitat de subscripció a un conveni especial.
  • Justificació de les faltes i/o absències.
  • Suspensió de la relació laboral amb reserva de lloc de treball amb dret a prestació atur.
  • Extinció del contracte de treball amb dret a prestació atur.
  • Nul·litat de l’acomiadament per l’exercici d’aquests drets.
  • Compensació salarial en cas d’extinció i nova contractació.

Finalment, s’ha d’assenyalar que la Macroencuesta de violència contra la mujer 2015 realitzada pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i el mateix estudi, però de l’any 2019, elaborat pel Ministeri d’Igualtat, posen de manifest que el nivell d’estudis i la realització d’una feina remunerada són dos dels indicadors que més protegeixen les dones, en comparació amb altres factors com l’origen o el lloc de residència.

Mireia Montesinos Sanchis
Advocada i sòcia del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Impacte psicològic: l’onada final de la pandèmia

Tribuna


Xelo Casado

Tal com ha proposat l’editor de The Lancet, Richard Horton, hem de categoritzar la COVID-19 com una ‘sindèmia’, ja que l’aproximació al virus s’ha de fer des d’un enfocament biològic i social. La incertesa, la por, l’aïllament, la soledat, la pèrdua, la malaltia i la mort ens han colpit amb força des de l’inici de la crisi sanitària. La situació és altament estressant i traumàtica per a bona part de la societat, en especial per als més vulnerables.

 

Anna Robert

L’esforç dels professionals sanitaris, com el de molts altres col·lectius, per tirar endavant i seguir atenent la població amb la millor qualitat assistencial possible està perpetuant un estat d’estrès que pot passar factura en l’àmbit psicològic i emocional.

Des de l’inici de la pandèmia, els psicòlegs sanitaris hem volgut aportar el nostre granet de sorra per fer front a aquesta situació. Inicialment es van activar recursos de suport i d’informació per ajudar als professionals a gestionar l’estrès agut amb què havien de conviure. En aquest sentit, des de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (APMC) vam publicar un decàleg de recomanacions i vam oferir un telèfon de suport als afiliats del sindicat de facultatius.

Progressivament s’ha fet palesa la necessitat d’afegir més recursos de suport psicològic a diferents nivells, fent-los arribar tant als professionals com als pacients i als seus familiars. L’augment dels estats d’angoixa, de depressió, d’estrès posttraumàtic i de dol, entre altres, està desbordant les consultes dels metges de família i dels serveis d’atenció a la salut mental.

Els sanitaris, tant els que van emmalaltir com els que van passar por per la manca de protecció o per les situacions desbordants; els que van haver de prendre decisions difícils; els que van cometre errors; els que vivien amb aflicció la manca de llits, respiradors i altres recursos; i, per descomptat, les persones que han perdut éssers estimats sense poder acomiadar-los. Tothom, en major o menor mesura, ha patit els estralls d’una crisi excepcional i històrica. Hores d’ara, encara no s’ha fet prou per acompanyar i donar suport a totes aquestes situacions i sentiments.

Segons un estudi liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i del CIBER, amb dades de més de 9.000 sanitaris de 18 centres espanyols, gairebé la meitat dels professionals ha presentat un risc alt de trastorn mental durant la primera onada de la COVID i un 3,5% presentava ideació suïcida en els darrers 30 dies. Amb aquestes dades ens podem fer una idea de l’impacte que haurà tingut la segona onada -i el que tindrà la tercera que ara estem vivint- en un col·lectiu tan esgotat i que tant ha patit.

Si a l’esforç descomunal dels professionals sanitaris per fer front a la pandèmia li sumem la precarietat laboral preexistent i l’afegida arran de l’emergència sanitària, ens trobem en un moment extremadament crític que ha de preocupar els responsables polítics que tenen l’obligació de fixar entre les seves prioritats la cura de la salut i el benestar físic i emocional del personal dels serveis sanitaris. Com bé apuntava el secretari general de MC, Xavier Lleonart, si no ho fan, en un futur no gaire llunyà es quedaran sense professionals.

Des de l’APMC reivindiquem també el valor dels psicòlegs en la gestió de la pandèmia i la postpandèmia. L’Administració ha de prendre consciència que el tractament psicològic és i serà fonamental per recuperar l’equilibri emocional i la motivació després de la gran sotragada. Per aquest motiu, cal dotar el sistema de professionals en un nombre suficient per atendre la que segur serà l’onada final d’aquesta pandèmia: l’impacte sobre la salut mental de la població.

La missió de l’APMC serà visibilitzar la necessitat de cuidar també la salut mental dels professionals sanitaris, de manera que esdevingui una prioritat per a l’Administració.

Xelo Casado
Secretària de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Anna Robert
Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

COVID-19, malaltia professional

Tribuna


David Arribas

Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.

Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.

La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.

La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.

La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.

El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.

Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.

En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.

L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.

David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya