Quant a Metges de Catalunya

Organització sindical que defensa els drets laborals, professionals i socials dels facultatius. Actualment és el sindicat majoritari de la sanitat catalana

Lleonart: “El sindicalisme mèdic té molts enemics”

Xavier Lleonart Martínez (1966) Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Metge adjunt de cirurgia al servei d’Urgències de l’Hospital de Terrassa (CST). Secretari general de Metges de Catalunya (MC) des de 2021 i president del comitè d’empresa del CST des de 2015, anteriorment ha ocupat els càrrecs sindicals de vicesecretari general, president del sector d’Hospitals XHUP i secretari d’acció sindical dels sectors concertats.


Pregunta. El gener passat, Metges de Catalunya (MC) va organitzar una vaga molt exitosa que va mobilitzar vora 20.000 facultatius al carrer. El sindicat s’esperava aquesta resposta?

Resposta. La impressió era que hi havia motius perquè la mobilització fos massiva, però moltes vegades, fins que no veus la gent al carrer, vols ser prudent i no pecar d’optimista. Per tant, hi va haver un cert de grau de sorpresa agradable.

P. Què és el que més li va agradar d’aquelles dues jornades?

R. La cohesió i la unitat. No es veien capelletes ni diferències per sectors, empreses o territoris. Tots érem metges, amb independència del lloc de treball. Precisament, aquest era un dels objectius que ens vam fixar com a direcció l’any 2021.

P. Abans d’aquesta vaga hi va haver una altra amb gran èxit de participació, la vaga MIR de la tardor de 2020. Creu que s’ha produït un canvi generacional i el col·lectiu mèdic és ara més combatiu i amb més capacitat de mobilització?

R. M’agradaria pensar que sí. La sensació és que les noves generacions tenen les idees molt clares i, si convé, surten al carrer per defensar-les. Això corrobora tot allò que hem anat dient i ens dona un punt d’esperança respecte al futur.

P. Per què, en canvi, a altres parts de l’Estat l’èxit no ha estat tan reeixit?

R. Nosaltres vam fer una llarga planificació de l’aturada i un gran treball de comunicació, llançant els missatges amb molta antelació i molta capacitat de convicció. Això va ser un encert perquè vam aconseguir motivar les persones que potser al principi no ho estaven tant.

P. Hi ha un risc de frustració si aquesta consciència no es tradueix en millores?

R. Aquest risc sempre hi és. Els responsables de la convocatòria en algun moment hauran de prendre decisions i això pot generar incomprensió o frustració, però és un dels peatges que comporta representar un col·lectiu tan ampli i tan heterogeni de professionals, amb ideologies i sensibilitats diferents.

P. Després de la darrera vaga també hi ha hagut un cert sentiment de frustració perquè alguns facultatius diuen que no visualitzen les millores aconseguides. Com ho valora el sindicat?

R. Cal fer esforços per explicar-nos bé i, quan ho fem, molts d’aquests neguits sovint s’esvaeixen. Els organitzadors sabem que, dels objectius que ens fixem, alguns podran assolir-se de manera immediata, altres més a llarg termini i uns altres segurament seran difícils d’assolir, però conceptualment també hi han de ser. Cadascú decideix que es mobilitza per uns motius particulars i, si aquests no es veuen satisfets, pot sorgir la frustració. La nostra obligació és explicar que estem treballant per aconseguir objectius el més transversals possibles. D’altra banda, no podem obviar que el sindicalisme mèdic té molts enemics i qualsevol tipus d’acord és molt complicat amb el poder sectorial i l’establishment sindical en contra i molt vigilant per poder sabotejar qualsevol fita del nostre col·lectiu.

P. És cert que la taula mèdica bilateral és una reivindicació històrica de MC, però no és menys cert que les experiències similars anteriors no van ser fructíferes. Què hi ha de diferent ara? Per què aquesta confiança?

R. Tot i que hi poden haver similituds, en les experiències anteriors l’espai no era exclusiu dels representants del col·lectiu mèdic i això feia que els resultats fossin difícils d’implantar. Per altra banda, a la taula de negociació que hem aconseguit el diàleg no té intermediaris, sinó que és de primera mà amb el màxim mandatari de la política sanitària. Aquesta interlocució directa i influent no s’havia aconseguit mai en els temps moderns. Per sobre d’això no hi ha res més, perquè qualsevol altra negociació és d’un nivell inferior. Pots negociar amb les empreses, amb les patronals, en àmbits sectorials, però, per damunt d’això hi ha el Departament de Salut i el Govern, i res més.

P. Quins resultats concrets per al dia a dia d’un/a metge/essa pretenen que es plasmin a la taula mèdica bilateral?

R. Evidentment, les millores retributives són molt importants, però la impressió és que, hores d’ara, no són les principals ni les úniques. Un increment retributiu pot ser molt ben rebut i celebrat a curt termini, però si el metge de primària o d’urgències no millora les seves condicions de treball, l’alegria li durarà poc. Per això creixem que allò en què hem de treballar intensament és en la millora de les condicions de l’assistència.

P. Si no hi ha aquests canvis i millores, el sindicat reactivarà les protestes?

R. Sí, dins d’un termini raonable, si no s’assolissin els objectius, hauríem de tornar a mobilitzar-nos. Però el que ha de passar és que es vagin aconseguint coses, com ja s’ha vist amb el preu de l’hora de guàrdia dels residents i el complement econòmic garantit per a tots els metges d’atenció primària que facin escreix de pacients. Farem una avaluació del progrés de les negociacions a l’estiu.

P. Creieu que, en cas de reactivar-les, tindrien el mateix seguiment?

R. La nostra feina seria explicar per què hi tornem, i dissenyar molt bé què demanem i a qui ho demanem. Si definim i expliquem bé això, els facultatius podrien comprendre el retorn de les mobilitzacions i sumar-s’hi.

P. “No hi ha metges”. Això ho diuen les empreses, l’Administració i els col·legis. El sindicat què en pensa?

R. En valor numèric absolut, n’hi ha. El problema és que no volen treballar al sistema en les condicions actuals. Per tant, és un no hi ha metges relatiu.

P. Si els diners no fossin un problema, es podrien contractar 1.000 metges d’un dia per l’altre?

R. Amb barra lliure i fent una oferta de treball destacada, tindríem cua, sens dubte.

P. És possible reduir la sobrecàrrega amb una societat cada vegada més envellida, més demandant i amb un model d’atenció garantista?

R. El sistema s’ha de reformular, no pot seguir com els darrers 30 anys. Els recursos són finits, els professionals ja no s’ho empassen tot i la població ha crescut molt, s’ha envellit i és encara més demandant de serveis mèdics. Això s’ha de trencar d’alguna manera, fent molta més pedagogia social de l’ús de la sanitat publica, millorant les condicions assistencials, laborals i retributives dels professionals, i dissenyant una xarxa de dispositius que respongui a les necessitats assistencials amb eficiència i qualitat, i no a les necessitats polítiques.

P. La pandèmia ha canviat alguna cosa més profunda del model de sanitat pública que coneixíem fins ara? Les llistes d’espera han vingut per quedar-se?

R. La sanitat que coneixíem no tornarà. Han passat masses coses massa greus i les cicatrius són profundes. Els residents que havien començat poc abans de la pandèmia estan acabant ara la seva formació. Tenen vocació, creuen en la sanitat pública, però no estan disposats a treballar de qualsevol manera. Això la pandèmia els hi ha incrustat a foc. 

P. Noi o noia de 18 anys amb bon expedient acadèmic que vol estudiar Medicina. Quines recomanacions li donaria i quines perspectives de futur li dibuixaria?

R. Els joves han de fer allò que els motiva. Si la Medicina és la seva vocació, no li trauria del cap. Ara bé, també li diria que no tingui una imatge idealitzada pel cinema i la televisió de l’exercici de la Medicina. Ser metge o metgessa en aquest país és treballar moltes hores, amb molt sacrifici, per un salari tirant a regular i un reconeixement social molt escàs. El futur ara mateix és molt incert, però des de MC lluitarem perquè sigui el millor possible.

Unes eleccions que interpel·len a tots i totes

L’empresa més gran de Catalunya, l’Institut Català de la Salut (ICS), amb 50.000 treballadors i treballadores, celebra els propers dies 28 i 29 de març les seves eleccions sindicals. 10.000 d’aquests empleats són personal facultatiu, fet que representa aproximadament el 40% de tots els professionals mèdics catalans.

To i que les xifres semblin importants, els metges i metgesses seguim representant la part minoritària de les plantilles. Una realitat en què les polítiques sanitàries dels darrers anys volen aprofundir per mitjà de la transferència de competències a altres categories, la incorporació de nous perfils professionals i la renúncia a substituir les baixes, vacants i jubilacions mèdiques. La medicina sense metges és una estratègia que ja no s’oculta.

Però, davant aquesta realitat, hi ha una altra: les facultatives resolen el 80% de les demandes assistencials perquè la ciutadania segueix confiant la seva salut a nosaltres. I si el sistema públic no els hi ofereix atenció mèdica, van a buscar-la allà on es trobi.

Les eleccions, doncs, són una pedra de toc per validar o combatre aquesta política. Si Metges de Catalunya (MC) obté el suport massiu del col·lectiu mèdic i esdevé la primera força de la sanitat pública, podrem plantar cara i frenar aquesta deriva, que també s’expressa amb unes condicions laborals i retributives pensades per foragitar-nos del sistema.

En aquest sentit, la negociació del III Acord sobre les condicions laborals del personal estatutari de l’ICS és un primer pas. Les millores que obtinguem per al personal facultatiu s’acabaran traslladant a la resta de convenis i acords dels diferents proveïdor públics a través de la taula d’harmonització.

És per això que la crida a la participació i al vot a MC ens interpel·la a tots i totes. Tant se val si treballes a la xarxa concertada, segur que tens companys i companyes que presten serveis a l’ICS i els pots persuadir sobre la vital importància del seu vot. Són unes eleccions transcendentals per a l’esdevenir de la nostra professió a la sanitat pública.

I si treballes a l’ICS, has de pensar que el mínim esforç que et suposa anar a votar (tens temps per fer-ho com a part de la teva jornada laboral) pot comportar que la nostra representació i força sigui més o menys rellevant.

Vota Metges de Catalunya!


CONSULTA 👇

La Llei orgànica 10/2022 de 6 de setembre de garantia integral de la llibertat sexual: àmbit laboral i de la seguretat social

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones


Mireia Montesionos, advocada del Col·lectiu AiDE

El passat mes de setembre es va aprovar la Llei orgànica 10/2022. Per analitzar-ne el context caldrà tenir present l’informe “El acoso sexual y el acoso por razón de sexo en el ámbito laboral en España”, de març de 2021. Aquest estudi posa de manifest les dades següents:

              • El 18,3% de les dones treballadores (quasi dos de cada 10) ha viscut alguna situació d’assetjament sexual.
              • El percentatge de dones exposades s’incrementa fins al 50,4%, si es tenen en compte conductes com:
                • Acudits de contingut sexual
                • Exhibició d’imatges pornogràfiques
                • Comentaris sobre el cos i la vestimenta
  • El tipus de vincle entre la dona assetjada sexualment i la persona agressora és:
    • En un 6,5% un cap o supervisor
    • En un 12,5% un company de treball
    • En un 0,3% una cap o supervisora
    • En un 0,9% una companya de treball
  • El número de dones que ha patit un assetjament sexual reiterat és:
    • Un 15,2% de dones treballadores.
    • Fins a un 60% de les dones que han patit aquest assetjament sexual reiterat, ha estat amb una freqüència setmanal o diària.
    • Les conductes més freqüents són: haver rebut missatges o trucades telefòniques no desitjades, correus electrònics, cartes o regals; haver rebut trucades telefòniques obscenes, amenaçadores, molestes o silencioses, i haver estat espiades.

Davant de totes aquestes dades, la llei de garantia integral de la llibertat sexual ha posat en marxa una sèrie de mesures integrals i interdisciplinàries que suposen modificar la majoria de les normes que miren de garantir la protecció social de les víctimes. El text pretén donar resposta específica a les violències sexuals, partint de l’afirmació que estem davant d’un problema social i estructural que caldrà tractar com a una qüestió d’estat. Com vol fer-ho?

La norma parteix de dos conceptes clau a l’hora de fixar el seu àmbit objectiu i subjectiu:

Amb aquestes premisses, la llei imposa un seguit d’obligacions a les empreses:

  • Promoure condicions de treball adequades que evitin la comissió de delictes.
  • Articular procediments específics de prevenció.
  • Promoure la sensibilització i formació.
  • Incloure la violència sexual en els riscos laborals dels llocs de treball.

I també conté altres actuacions que no són obligatòries:

  • Elaborar codis, campanyes i protocols. Si aquests es duen a terme, caldrà que sigui de manera negociada.
  • Obtenir el distintiu Empreses per una societat lliure de violència de gènere.

En qualsevol cas, per poder exercir els drets que preveu la norma en l’àmbit laboral i de la seguretat social, caldrà acreditar l’existència de violències sexuals. I com s’acredita? Doncs, mitjançant:

  • Informe emès pels serveis socials.
  • Ordre de protecció.
  • Informe del ministeri fiscal.
  • Informe emès pels serveis especialitzats en igualtat i contra la violència de gènere.
  • Informe emès pels serveis d’acollida destinats a les víctimes de violències sexuals.
  • Informe emès per la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
  • Sentència de l’ordre social i condemnatòria penal.
  • Per qualsevol altre títol previst en la legislació sectorial que reguli l’accés a cadascun dels drets i recursos previstos en la norma.

En el seu article 38, la llei preveu els drets laborals de les treballadores per compte aliena víctimes de violències sexuals, que són els següents:

  • Reducció i reordenació del temps de treball.
  • Mobilitat geogràfica i canvi de centre de treball.
  • Justificació i retribució de les absències.
  • Adaptació del lloc de treball.
  • Suspensió i extinció de la relació laboral amb dret a les prestacions per desocupació.

I pel que fa a les treballadores funcionàries, preveu els mateixos drets, però els garanteix una reducció de jornada que, quan sigui d’un terç o menys, serà retribuïda íntegrament. A més, també preveu una excedència que no requereix d’un temps mínim de prestació de serveis, ni té una exigència de durada mínima.

Mireia Montesinos Sanchis
Advocada i sòcia del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)