Quant a Metges de Catalunya

Organització sindical que defensa els drets laborals, professionals i socials dels facultatius. Actualment és el sindicat majoritari de la sanitat catalana

19-M, Dia Mundial de la Metgessa de Família

Tribuna d’opinió


Núria Relaño

Per setè any des de la instauració del 19 de maig com el Dia Mundial del Metge de Família, promogut per la World Organization of Family Doctors (WONCA), facultatius d’arreu del món commemoren aquesta jornada reivindicativa. No obstant això, el que hauria de ser un dia d’orgull professional es pot convertir en una jornada de denúncia i escepticisme.

El primer que cal dir, sense entrar en debats estèrils sobre l’ús del llenguatge no sexista en l’àmbit de la sanitat, és que, amb les dades de la plantilla de facultatius d’atenció primària de Catalunya, seria més ajustat a la realitat celebrar el Dia de la Metgessa de Família.

El metge de família de present i de futur és una dona, amb una excel·lent formació i, si no hi ha un canvi profund en les polítiques sanitàries, amb una més que probable precarietat. Una triple precarietat.

Precarietat laboral. Contractes mensuals i inclús setmanals, sense possibilitat d’estabilitzar el lloc de treball. Prestant serveis en diferents centres de manera simultània i amb una perspectiva gairebé inexistent d’incorporació al sistema de salut per la via de les ofertes d’ocupació pública.

Precarietat en la conciliació de la vida personal i laboral. L’embaràs es considera inapropiat, especialment en l’etapa de residència, que coincideix amb el període major fertilitat femenina. Quantes dones s’han sentit coaccionades per no quedar-se embarassades mentre són residents? Quantes metgesses de família han perdut la feina quan s’han quedat embarassades tenint un contracte temporal? Quantes  professionals són descartades per a determinades places per ser dones en edat fèrtil? Quantes metgesses han de renunciar a ajustar la seva activitat laboral per tenir cura dels seus fills si volen optar a places de responsabilitat? Quantes de les nostres companyes amb reduccions de jornada acaben fent la mateixa feina amb menys hores i menys sou? Quantes d’elles se senten assenyalades per gaudir d’uns drets socialment consolidats? Per fortuna, gràcies a les gestions de Metges de Catalunya (MC) estem molt a prop d’aconseguir que els centres d’atenció primària tornin a tancar a les 20 hores. Aquesta és una mesura clau per avançar cap a la conciliació i per apropar-nos als horaris europeus.

Precarietat econòmica. Nòmines mileuristes sense la possibilitat d’accedir a complements retributius (exclusius per al personal fix) que avoquen als professionals a la realització de maratonianes jornades de guàrdia per assolir un sou que encara queda lluny de la dignitat i del reconeixement de l’esforç realitzat i de la responsabilitat assumida.

Així doncs, siguem prudents a l’hora de commemorar una especialitat mèdica que any rere any perd atractiu en l’elecció de places MIR, perd prestigi social, perd retribucions i perd el plaer de ser exercida. i siguem ferms a l’hora de reclamar els nostres drets i d’exigir la millora de les nostres condicions salarials, laborals i professionals.

Núria Relaño, secretària del sector Primària XHUP de Metges de Catalunya (MC)

Zero euros

Tribuna d’opinió


Oscar Pablos

Aquesta és una intrahistòria d’una mesa de negociació de representants sindicals d’una gran, molt gran, empresa pública: l’Institut Català de la Salut (ICS).

El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), presentat el passat 23 de desembre, preveia per a la campanya d’hivern 2016-2017 un augment d’un milió d’euros respecte al PIUC anterior. En total, 16 milions d’euros que es repartien de la següent manera: 14 milions per als hospitals d’aguts i 2 milions per als centres sociosanitaris. I per a l’atenció primària? Doncs, segons el PIUC, es duien a terme les següents actuacions:

Amb quin pressupost? NS/NC.

Els representants de Metges de Catalunya (MC), en la mesa de negociació celebrada el dia 27 de gener, ho vam demanar. De la mateixa manera que el director assistencial d’hospitals ICS va disseccionar el pla per als centres hospitalaris -amb dades segregades per hospital i tipologia de pacient, i amb una descripció precisa de la destinació dels 14 milions assignats pel PIUC- esperàvem una explicació equivalent de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS. Però no hem tingut sort: no hi ha hagut presentació, ni tan sols una trista fotocopia. Tampoc la presència física de la directora assistencial per donar les explicacions oportunes. Només una comunicació verbal de la Direcció de Recursos Humans: “El pressupost destinat a l’atenció primària respecte al total del PIUC és de zero euros”.

Zero. No un, ni mil, ni deu mil euros, que no arreglen res però permeten sortir a la foto. Zero. Cero patatero.

Davant d’això, ens queda la perplexitat i algunes preguntes que no haurien de quedar en l’aire.

1) Les campanyes de publicitat en mitjans de comunicació i xarxes socials en què s’instava a la població a adreçar-se en primera instància als CAP i als CUAP (#fesservirelCAP) quin cost han tingut? Zero euros? Per què deien que els centres d’atenció primària es reforçaven si no era veritat?

2) No hagués estat més honest dir “vagin, vagin als CAP però sàpiguen que els hem dotat amb zero euros”? Vagin, però sàpiguen que no trobaran suplents ni personal de reforç. Vagin, però sàpiguen que novament serà el sobreesforç i la professionalitat del personal sanitari el que permetrà que el sistema no es col·lapsi.

3) Quin paper té en aquesta auca la figura de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS? Ha lluitat per aconseguir una dotació econòmica específica per als seus equips? Ja li sembla bé que es facin campanyes promovent l’ús de la primària durant les epidèmies infeccioses de l’hivern sense preveure’n més recursos? Ja li sembla bé incrementar encara més la sobrecàrrega dels professionals?

4) Com espera l’ICS, el CatSalut i el Departament de Salut que reaccionin aquests professionals quan veuen que els seus esforços durant l’època de més pressió assistencial de l’any mereixen un reconeixement de zero euros?

Però segurament les preguntes més importants ens les hem de formular els mateixos professionals:

Hem d’acceptar-ho? Pot continuar el maltractament institucional de l’AP? Som capaços de reaccionar i exigir col·lectivament solucions? Perquè si no ho som, segurament tenim el zero ben merescut.

Fi de la intrahistòria.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

La gestoria i el Govern

Tribuna d’opinió


josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

L’any 2016 s’ha tancat amb la celebració del 25è aniversari del Servei Català de la Salut (CatSalut). Per commemorar aquesta data ha tingut lloc a Barcelona una jornada que ha aplegat els actors més influents i decisius en la història passada i actual de la sanitat catalana. Hi han participat els diferents consellers de Salut des de la restauració de la Generalitat contemporània (Ramon Espasa, Xavier Trias, Eduard Rius, Xavier Pomés, Marina Geli, Boi Ruiz i Antoni Comín), el director del CatSalut, David Elvira, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, entre altres personalitats, per parlar sobretot de l’estructura, la satisfacció i el finançament sanitari. Tres conceptes que s’han analitzat per arribar a un diagnòstic i proposar el que en llenguatge mèdic en diríem un tractament.

L’estructura
L’actual conseller de Salut, Antoni Comín, ha parlat del CatSalut com a “una estructura sòlida i brillant, una estructura d’Estat” i ha felicitat els professionals sanitaris per la seva aportació fonamental a l’obra comuna. No obstant això, ha assenyalat que calen reformes per “continuar sent un dels millors sistemes sanitaris del món” i ha assegurat que aquests canvis són necessaris per “tenir un sistema més just, universal i equitatiu”.

Quan es fa referència i es vol un sistema més just, aquesta justícia ha d’arribar tant a qui rep els serveis (ciutadans) com a qui els dona (professionals). No s’hi val només mirar els resultats i les bondats del sistema per a una de les parts –en aquest cas la que rep– menystenint l’altra, encara que se la reconegui públicament. El reconeixement i les paraules d’agraïment per l’esforç esmerçat són fonamentals per a qualsevol col·lectiu, però es poden convertir en una cortina de fum, si no estan recolzades per actuacions concretes que millorin el dia a dia de la part exalçada. En el cas dels professionals de la medicina, després de sis anys de sagnia econòmica i laboral, no hem rebut més que engrunes subministrades sobretot gràcies a decisions judicials i poc més. Per contra, se’ns demana encara més esforços (més e-consulta, més gestió, més volum assistencial…), tot propiciant l’explotació laboral d’uns professionals a les mans dels quals la societat posa la seva vida.

És cert, però, que els actuals responsables sanitaris s’han trobat amb una situació embolicada com a conseqüència de les decisions preses en el passat per altres dirigents, que ara volen donar consells sobre què cal fer, tot i que ells no ho van posar en pràctica quan podien haver-ho fet. Aquí podríem incloure la crida a millorar les condicions econòmiques i de treball dels professionals per part de qui no ho va executar en època de bonança econòmica. També és destacable la crítica que li han fet al conseller Comín per la seva pretensió de publificar el sistema, quan la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) fixa com a prioritari la utilització dels recursos de titularitat pública per davant dels de titularitat privada amb ànim de lucre.

La satisfacció
Un tema d’especial orgull per a Comín és “la satisfacció que mostren els usuaris amb la qualitat dels serveis sanitaris de la xarxa pública”, tal com ha expressat el conseller durant l’acte. En aquest punt, però, no ha tingut en compte o almenys no ha parlat del profund grau d’insatisfacció de l’altra part, la que dona aquest magnífic i excel·lent servei. Les enquestes internes de satisfacció que les empreses sanitàries tenen l’obligació de passar periòdicament als seus empleats són més que eloqüents. Mai no s’ha tingut cap notícia que alguna d’aquestes empreses hagi fet o hagi canviat res per contrarestar l’impressionant grau de frustració objectivat. Tampoc hi ha hagut cap reacció per part de l’Administració quan s’ha tractat de la seva pròpia empresa: l’Institut Català de la Salut (ICS).

Ara, el director del CatSalut proposa la potenciació de la consulta electrònica (e-Consulta) que l’ha definit com a “una eina que ha de permetre una atenció més individualitzada i centrada en les necessitats de la persona”. Tornen a posar l’usuari com a únic subjecte a tenir en compte, sense prendre en consideració que, en la visita presencial, el contacte directe entre metge i pacient aporta un valor únic a l’hora d’objectivar símptomes i diagnosticar patologies.

El servei d’e-Consulta sembla pretendre reemplaçar l’acte mèdic per un acte informàtic, amb l’objectiu de reduir el nombre de visites presencials als centres de salut i, per tant, generar un estalvi. Una finalitat que no s’ha pogut assolir amb les primeres experiències d’ús d’aquesta eina, ja que el nombre de visites presencials als equips d’atenció primària (EAP) s’ha mantingut estable el 2015, malgrat que les visites no presencials han experimentat un creixement superior al 50% en el mateix període, segons les dades d’activitat de l’ICS. En resum, s’han incrementat les càrregues assistencials, però no s’ha reforçat la plantilla mèdica que, en els darrers anys, ha perdut un miler de professionals.

Tots sabem que en una parella si un dels dos no està a gust i no se sent considerat ni ben tractat, l’altre tampoc no pot estar bé gaire temps i, tard o d’hora, n’acabarà patint les conseqüències. És llei de vida. El binomi metge-Administració no s’escapa d’aquesta norma.

fotografia_taula_rodona_consellers_salut

Taula rodona dels consellers de Salut durant l’acte de celebració dels 25 anys del CatSalut (Imatge: Departament de Salut)

El finançament
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha qualificat l’infrafinançament crònic que pateix el sistema de salut “d’atac i amenaça directa a un dret fonamental dels catalans”. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació. Ara bé, analitzant els nous pressupostos de la Generalitat, que el Govern ha qualificat com “els més socials de la història”, em pregunto si des de l’executiu no s’està contribuint a aquesta mancança sostinguda de recursos.

M’explico. Els pressupostos de la Generalitat per al 2017 han augmentat un 7,5% respecte als darrers comptes aprovats l’any 2015. Hom suposaria que un tracte asèptic de gestoria faria incrementar un 7,5% totes les partides departamentals de manera uniforme i, en conseqüència, el pressupost de Salut pujaria també un 7,5%. Però no ens governa una gestoria, ho fa un govern amb idees polítiques clares: la partida sanitària només mereix un augment del 4,5%.

Si a la meva empresa es planteja un pujada de sous del 7,5% i a mi em criden per dir-me que soc fantàstic, que treballo molt i que els meus resultats són excel·lents, però que el meu increment només serà del 4,5%, el primer que pensaré serà que no em volen gens i que millor que em busqui un altra feina, perquè acabarem malament. I això és el que està passant amb la sanitat. No se la prioritza.

Aquesta falta de sensibilitat afecta tot el sistema i, en especial, el seu nucli fonamental: els metges. Uns professionals que veiem com es perpetua el nostre maltractament laboral any rere any. Aquesta situació fa que més de 600 facultatius a Catalunya sol·licitin anualment el certificat d’idoneïtat que expedeix la Organización Médica Colegial (OMC) per poder anar a treballar a l’estranger. Això suposa no tan sols un malbaratament del diner públic invertit en formació mèdica, sinó també foragitar els millors cervells a causa del maltractament continuat, la qual cosa és un escàndol i una irresponsabilitat gravíssima dels nostres rectors.

Però les conseqüències d’aquesta política no acaben aquí. En els propers anys, es preveu un allau de jubilacions en la plantilla mèdica que podria provocar una fallida greu del sistema per escassetat de facultatius formats. Uns professionals que no es poden improvisar, que requereixen ser cuits a foc lent i que no estan madurs fins al cap d’onze anys com a mínim. Aleshores, els haurem de portar de fora? Els haurem de pagar decentment com a europeus perquè vinguin? El resultat final serà que haurem fet fora els nostres joves talents per acabar cuidant i pagant bé els forans? Tot això evidencia que cal donar un cop de timó de 180 graus en la política sanitària del país, si no volem que el vaixell s’enfonsi.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)