Quant a Metges de Catalunya

Organització sindical que defensa els drets laborals, professionals i socials dels facultatius. Actualment és el sindicat majoritari de la sanitat catalana

Dia Mundial de l’Atenció Primària 2018

Tribuna


Óscar Pablos

Aquest dijous 12 abril se celebra el Dia Mundial de l’Atenció Primària. El més previsible (i amb raó) seria abundar en el desastre en què es troba sumida l’AP catalana. La sobrecàrrega assistencial, les esperes, la manca de personal, les condicions de treball dels professionals, la precarietat contractual, els problemes de gestió de les urgències… Tot això és cert, però també ho és que es comencen (només comencen) a albirar alguns aspectes positius. ¿N’hi ha? Creiem que sí. Des de l’àmbit de la representació sindical es perceben “brots verds” pel que fa a la receptivitat d’algunes gerències territorials vers als problemes del primer nivell assistencial.

Es tracta de problemes que, de forma objectiva, Metges de Catalunya (MC) porta anys denunciant. L’errònia implantació d’un model quantitatiu a l’AP, sense límits en el nombre de visites ni a la cartera de serveis -basat en una accessibilitat irreal confosa amb la complaença de l’usuari- que ha generat una innecessària dependència del sistema. La preocupació per la conciliació dels professionals, superant la rigidesa d’uns torns exclusius de matí i tarda.

Una retribució, per descomptat, que compensi els torns de treball doblats per atendre la sobredemanda. Que la prescripció farmacològica d’un facultatiu d’un altre nivell assistencial no penalitzi al metge de família ni al pediatre. Que el model d’atenció continuada (guàrdies) tingui en compte els requisits de formació, les condicions de treball i la planificació de la plantilla.

Retornar a un sistema de direcció horitzontal en què els comandaments també fan assistència, en igualtat de condicions que la resta professionals. El reconeixement de la infradotació de facultatius i la necessitat de prioritzar a aquest estament en les oposicions i en les contractacions, generant estabilitat mitjançant l’aplantillament del personal eventual.

Tots aquests punts han estat contemplats en la Instrucció 1/2018, signada per la Gerència Territorial de Metropolitana Nord i per la directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS). No és una declaració d’intencions, ni un acord per crear comissions o grups de treball les conclusions dels quals rarament es materialitzen en decisions. Són 20 punts amb un temps definit per a la seva implantació i amb l’obligació de complir-los.

Aquest mateix model, amb les necessàries adaptacions a les particularitats de cada territori, s’hauria de fer extensiu a tota l’assistència primària de Catalunya. És un primer pas, que no l’únic, per recuperar l’AP que pacients i facultatius volem i ens mereixem. Un sistema pioner, qualitatiu i líder perquè esdevingui allò que tantes vegades s’ha preconitzat: l’eix central de l’atenció sanitària.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

Sense places

Tribuna


Elias Casals

En la reforma de l’atenció primària de l’any 1985 es va establir la necessitat de dotar el sistema amb un odontòleg per cada 11.000 habitants amb l’objectiu d’oferir prestacions dentals, no únicament quirúrgiques sinó també preventives i comunitàries. L’atenció primària l’any 2018 està infradotada en dentistes, doncs hi trobem menys del 50% dels previstos inicialment, fet que comporta la impossibilitat de desenvolupar la cartera de serveis d’odontologia a Catalunya per reduir les importants iniquitats socials en aquest àmbit que són evidents des de fa dècades tal com reflectien els plans de salut dels anys 90. De fet, l’aplicació de les noves prestacions, introduïdes fa 10 anys, amb els empastaments i endodòncies de dents definitives cobertes, és quantitativament simbòlica, organitzativament quasi inexistent i amb un nivell de desinformació i heterogeneïtat de les noves prestacions –tant pel que fa a la població com als professionals–que crea una gran confusió.

Malauradament, en la convocatòria d’oposicions de l’Institut Català de la Salut (ICS) de l’any 2015, quan hi havia l’oportunitat de millorar el nombre de dentistes a l’atenció primària, no es va oferir ni una única plaça d’odontòleg a concurs, tot i la necessitat evident.

La professió, organitzada mitjançant la seva corporació col·legial, va promoure una moció al Parlament de Catalunya. Els representants polítics van entendre les necessitats de salut dental de la població i la manca de desenvolupament de les prestacions de cobertura bàsica que es van aprovar en relació als serveis odontològics de la sanitat pública, entre les quals destaquen:

  • Convocar més places d’odontòleg per als centres d’atenció primària i crear places d’higienista dental en els serveis sanitaris públics.
  • Crear serveis d’atenció odontològica especialitzada infantil a Girona, Tarragona i Lleida per eliminar les barreres d’accés que provoquen que els infants s’hagin de desplaçar a Barcelona per rebre tractaments odontològics.
  • Crear una oficina d’odontologia que garanteixi la creació, la supervisió i el compliment dels protocols odontològics públics a tot el territori i el bon funcionament de tots els circuits.

La primera oportunitat del Departament de Salut i de l’ICS després d’aquest mandat del Parlament ha estat la gran convocatòria d’oferta pública d’ocupació de l’any 2018. Sobre un total de 1.343 places per a facultatius d’atenció primària, on els odontòlegs representen aproximadament un 6% dels facultatius, l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) esperava que la xifra proporcional d’unes 80 places d’odontologia, més l’efecte de la moció del Parlament, faria créixer el nombre de places de dentista fins a la centena. Per a sorpresa nostra, la xifra, avui dia, és, ni més ni menys, de zero places.

Els nens i nenes catalanes en edat escolar que tenen una lesió important de càries i que han de rebre un empastament (cobertura bàsica de l’atenció primària a tot l’Estat espanyol) si són afortunats i aconsegueixen ser derivats a algun dels pocs punts on ofereixen aquesta prestació, hauran d’esperar en molts casos més d’un any per rebre atenció odontològica. Si, a més, requereixen una endodòncia (matar el nervi d’un queixal) probablement seran informats que millor es financin el seu cost en la pràctica privada, donat que el sistema públic no pot oferir-ho. Però, tot i així, no es convoquen places de dentista. Aleshores, ¿quin és el futur de l’odontologia en l’atenció primària catalana quan tenim professionals a l’atur que podrien cobrir aquestes necessitats? ¿Qui decideix que no és necessari garantir aquest servei bàsic de salut a un col·lectiu tan sensible com és la població infantil? ¿Per a què serveixen les mocions parlamentàries?

Elias Casals, president de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) i secretari del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC)

Dona blanca heterosexual denúncia

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa