Una experiència de pediatria d’atenció primària, abans i després de la vaga

Tribuna


Elisabet Algans

La meva vida laboral com a pediatra d’atenció primària comença fa set anys després d’aprovar les oposicions, mentre que la meva implicació a Metges de Catalunya (MC) com a delegada sindical comença el febrer de 2019, poc després de la històrica vaga de facultatius d’atenció primària de novembre 2018. Però per entendre on soc he d’explicar d’on vinc.

Vaig fer la residència de Pediatria via MIR a l’Hospital Son Dureta de Palma de Mallorca, amb una rotació en el servei de pediatria d’atenció pediatria. Em va agradar molt, tant la part mèdica com les condicions laborals que, tot i millorables, eren molt millors que les que tenim aquí a Catalunya i permetien una bona conciliació familiar-laboral. Em va agradar el contacte humà amb el pacient i la seva família, i el bonic vincle que es podia establir entre ambdues parts. L’atenció del nen sa i del nen malalt i sobretot em va agradar com el pediatra podia contribuir a millorar el seu benestar. Em vaig subespecialitzar en neonatologia i, en acabar la residència, vaig treballar tres anys en aquesta branca. Durant aquells anys vaig tenir dos fills i va ser en aquell moment quan vaig sentir el desig de canviar d’estil de vida. Vaig fer les oposicions i vaig anar a treballar a pediatria d’atenció primària, una part de l’especialitat que també m’apassiona i que, en aquell moment, vaig pensar que m’aniria millor per poder compaginar la meva vida familiar i professional.

Un vegada exercint com a pediatra en el CAP, la meva sorpresa va ser que res era com m’imaginava que seria. El professional semblava -i encara ho sembla de vegades- una màquina de visitar infants, explotat i poc valorat. Els nens i nenes sortien de sota les pedres, amb agendes que no tenien fi i s’estiraven com un xiclet, arribant a visitar, en ple hivern, fins a 55 pacients per torn amb en condicions pèssimes. Quasi no gosava ni anar al bany i el temps de descans òbviament quedava absorbit per més visites. Era l’única pediatra del centre i tenia un contingent de 1.400 nens/es de fins a 11 anys, mentre que els d’11 a 14 anys els visitava un metge de família. Vaig plantejar-me si era un problema meu, però vaig veure que la sobrecàrrega assistencial era un virus endèmic del col·lectiu de pediatres i potser aquell va ser el primer moment en què vaig pensar que havíem de fer alguna cosa per canviar la situació, agrupar-nos, moure’ns, reclamar els nostres drets i dignificar la nostre professió.

A més de treballar amb una sobrecàrrega assistencial inadmissible, ens penalitzaven amb les DPO, exhibint públicament les nostres dades de prescripció. Òbviament, no es podien (ni es poden) complir els objectius sense les eines i el personal suficient, i així ho vam transmetre els meus companys i jo a la direcció del centre. Aquell va ser un punt d’inflexió a partir del qual les coses van començar a canviar. Van contractar una nova pediatra tres dies a la setmana i des de llavors visitem la població pediàtrica de 0 a 15 anys, com ha de ser. No obstant això, encara estem lluny del que podríem considerar com a condicions òptimes.

Ara fa quatre anys, els pediatres d’atenció primària de Girona ens vam unir per reclamar una sèrie de millores i Metges de Catalunya ens va ajudar molt. En aquell moment tinc el primer contacte amb el sindicat, prenc consciència de la tasca tan important que fa i m’afilio. Des d’aquestes línies vull agrair enormement la gran ajuda i dedicació que ens van brindar en aquell moment la Carme Sánchez, la Ia Jaumà i l’Ana Roca, pediatres i delegades del sindicat. Gràcies a aquell moviment col·lectiu i al suport de MC, i també de l’advocada del col·legi de metges, vam aconseguir diverses millores en la relació entre la pediatria d’atenció primària i la hospitalària.

Malgrat aquestes petites millores, la realitat de la nostra especialitat era que continuava patint moltes mancances i la sobrecàrrega de tots els pediatres de Girona era insostenible, així com de tots els altres professionals d’atenció primària. Per fi, tots ens vam unir, amb l’empenta i lideratge de MC, sota un mateix lema “Atenció Primària Digna i Respectada” i vam portar a terme una vaga més que justificada, històrica i massiva a la que pràcticament tots ens hi vam sumar amb determinació,  convenciment i compromís. Van ser uns dies d’incertesa i nervis, però també de confiança en els nostres representants, que van lluitar fins l’últim moment, sense descans, per aconseguir uns acords que fossin la nostra bandera en la lluita pels nostres drets i per la dignificació de la nostre professió. Molta gent va prendre consciència en aquell moment de la tasca tan important que fa el sindicat, dia rere dia, per defensar els nostres drets professionals.

Els dies posteriors a la vaga tot eren incògnites, arribaven informacions contradictòries i diferents interpretacions d’alguns punts de l’acord. Alguns companys estaven molts satisfets amb l’acord, d’altres enfadats, d’altres se sentien estafats, d’altres no l’entenien, però una gran majoria estàvem esperançats. Per fi se sentia que ens havíem aixecat per dir prou, per dir que som professionals que mereixem respecte i que volem treballar en unes condicions dignes.

Tot i que teníem l’acord sobre la taula, hi havia molts dubtes quant a la seva implementació real. Per això vam sol·licitar una reunió informativa amb representants de MC i ens vam reunir amb la Ia Jaumà i el Javier O’Farrill. Va ser en aquella reunió quan en Javier em va proposar unir-me al sindicat com a delegada sindical i, junt amb la Imma Sau, ser les representants dels pediatres de la província de Girona. Què em va impulsar a acceptar-ho? Doncs vaig sospesar tres raons. Per un costat vaig pensar que la pediatria d’atenció primària es trobava en una situació bastant precària i havíem de lluitar per millorar-ho i que, per aconseguir-ho, havíem de ser més forts i tenir més representació al sindicat. En segon lloc, m’interessava conèixer de primera mà els nostres drets i deures, i saber com funciona tot plegat, i així també poder ajudar els companys. I per últim, la bona impressió que vaig tenir de la Ia i en Javier, i prèviament també de l’Ana Roca i la Carme Sánchez, lluitadors amb uns principis ferms i molt treballadors, em van animar a formar part de l’organització.

En aquest context vaig iniciar la meva etapa com a delegada sindical de Metges de Catalunya. Vam crear un grup format per pediatres de la província de Girona per poder comunicar-nos, intercanviar impressions i traslladar informacions rellevants als companys. D’aquesta manera ens hem anat assabentant de primera mà de la situació dels pediatres a la província de Girona. No ha estat cap sorpresa confirmar la sobrecàrrega assistencial que patim i el llarg camí que ens queda per recórrer.

En aquests mesos hem fet reunions informatives obertes a tots els pediatres de la província per explicar i informar més detalladament sobre l’acord de sortida de vaga i la seva aplicació. També hem visitat alguns centres, a petició d’alguns companys pediatres, en els quals hi havia més dificultats a l’hora d’implementar els acords, per poder parlar-ne amb ells i les seves direccions.

I malgrat que amb l’acord de sortida de vaga els pediatres hem aconseguit millores importants, com per exemple la millor remuneració dels doblatges, la lliurança tova postguàrdia i el tancament dels centres a les 20:00 hores, hem de dir ben clar que a la pediatria no s’han complert els acords. Perquè ho podem dir tan rotundament? Doncs perquè com diu la segona frase de l’acord “l’objectiu principal és assolir una càrrega de treball adequada” i actualment podem assegurar que la pediatria, a pràcticament tots els centres d’atenció primària de la província de Girona, segueix patint una sobrecàrrega assistencial molt important i més que evident.

A continuació hi exposaré els motius:

  • Malgrat les agendes estan confeccionades ja amb els nous temps establerts per l’acord, és a dir 12’ 9C, 20’ 9R i 6’ 9T o 9E, aquests temps no es respecten perquè totes les visites que no entren a l’agenda s’introdueixen enmig de les altres, sense límit. En una jornada podem arribar a veure 35-40 pacients (mal distribuïts) i en alguns llocs fins a 50 pacients. Alguns companys poden arribar a tenir fins a 10-15 pacients citats en el mateix minut i això és indecent, intolerable i denunciable, com ja ha fet MC recentment a Inspecció de Treball.
  • Tampoc es respecten els 2/3 assistencials, doncs quasi sempre s’acaben superant les 5 hores i 6 minuts assistencials del II Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS.
  • Referent a l’estudi de càrregues de pediatria que va fer l’ICS, hem de dir que va sortir tard i malament, i en molts llocs no s’està d’acord amb els resultats publicats. L’estudi de càrregues, tal com està fet, només explica el 45% de la càrrega real que tenim els pediatres i hi ha moltes variables que no es tenen en compte. Alguns professionals han assumit l’escreix de contingent, però molts altres tenen un excés que no es pot assignar a ningú més perquè falten especialistes i els pediatres que tenen aquest excés de contingent no volen fer més hores de les que fan, ja sigui per motius de conciliació familiar-laboral o perquè ja estan prou saturats.
  • Hi ha companyes pediatres de la província de Girona que tenen reducció de jornada per cura de fills i no els han adaptat ni el contingent ni els 2/3 assistencials.

Aquesta sobrecàrrega assistencial que pateix el col·lectiu de pediatria s’explica per diverses raons, entre les quals destacaria la manca de pediatres, la manca de cobertura de les absències (vacances, baixes, etc.), els errors de l’estudi de càrregues que provoca que els contingents no estiguin correctament adaptats i les reduccions de jornada que no s’ajusten de manera proporcional al temps assistencial.

La manca de pediatres i la no cobertura de les absències és un peix que es mossega la cua i ambdós problemes són responsabilitat de l’Administració i no dels professionals. És notori i evident que falten pediatres però per què? L’Administració s’hauria de plantejar aquesta pregunta i potser així s’adonaria que, per una banda, han de formar més pediatres formats via MIR i, per altra, han de dignificar i fer més atractiva la pediatria d’atenció primària, tant laboralment com retributiva, perquè sinó continuarà passant que els pediatres preferiran anar a treballar a l’hospital, o bé marxar a l’estranger on se senten més ben valorats i millor remunerats.

Finalment, m’agradaria recordar que la sobrecàrrega assistencial repercuteix molt negativament en la salut física, mental i emocional dels professionals i conseqüentment això també repercuteix en la seguretat del pacients, doncs és molt difícil oferir una atenció de qualitat en aquestes condicions.

Per tot el camí recorregut i pel que ens queda per recórrer, ara més que mai no podem defallir i hem de cridar ben alt i clar que no ens rendirem i que seguirem ferms en la lluita pels nostres drets i per una Atenció Primària Digna i Respectada.

Elisabet Algans és pediatra del CAP Celrà i delegada sindical de Metges de Catalunya

Guanyen els advocats, perd l’assistència

Tribuna


Pep Puey

Diu la saviesa popular que hi ha dos sectors professionals que mai es troben sense feina: l’advocacia i els serveis funeraris. En el cas de la sanitat concertada catalana, és ben cert que els bufets d’advocats de les patronals es preocupen de mantenir-se sempre ocupats. De facto, es pot afirmar que actuen com si fossin els mateixos gerents o directius, i molt sovint dona la impressió que són també els que decideixen l’estratègia de les empreses, en especial quan es tracta de gestionar els conflictes de relacions laborals.

Aquest protagonisme, que alguns podrien qualificar de diligència professional, està condicionant l’estratègia negociadora i jurídica entre patronals i sindicats, i, el que és pitjor, està generant una despesa en honoraris que les patronals han d’abonar amb recursos que, no ho oblidem, provenen dels mateixos pressupostos de les empreses sanitàries que, a la seva vegada, es financen en més d’un 90% amb la contractació d’activitat que els hi fa el Servei Català de la Salut (CatSalut) per a la prestació de serveis assistencials.

Les assessories jurídiques són recursos externs de les organitzacions patronals que facturen en funció dels conflictes que han de gestionar. Així doncs, rere la generació de nous conflictes o la seva dilatació, podrien haver-hi motivacions que van més enllà de la representació dels interessos empresarials.

Les patronals només han de retre comptes davant els seus associats, però no oblidem que els recursos que les empreses destinen a aquestes entitats es detreuen de l’assistència i de les inversions. Atiar la conflictivitat laboral pot ser molt atractiu per als gabinets jurídics, però els consells de govern haurien de valorar què i quant tenen a perdre o guanyar.

En aquest sentit, un cas paradigmàtic podria ser el de la reclamació dels complements de la nòmina de vacances, seguint la doctrina l’Organització Internacional del Treball (OIT) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per consell dels seus advocats, les patronals han portat el conflicte fins al Tribunal Suprem, que, com era més que previsible, ha confirmat que els complements i ingressos que formen part de la retribució habitual s’han d’incloure en la nòmina de les vacances. Ara algunes empreses tindran dificultats per pagar el endarreriments i els interessos de mora generats. Si el conflicte s’hagués resolt en la primera instància judicial s’haurien estalviat interessos, costes judicials i minutes dels serveis jurídics.

De la mateixa manera que ho fa l’Institut Català de la Salut (ICS), la sanitat pública concertada hauria d’anar molt en compte amb la seva despesa, en especial la que destina al manteniment d’associacions patronals i els seus serveis vinculats, perquè totes les xarxes assistencials es troben dins del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i tots els recursos provenen, de manera directa o indirecta, dels pressupostos de la Generalitat. Enriquir els bufets d’advocats mentre molts consorcis i empreses sanitàries tenen dificultats per quadrar els comptes i han de ser rescatades pel CatSalut hauria de fer reflexionar a molts.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari jurídic de Metges de Catalunya

Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)