Ser metgessa i mare, una combinació de risc

Tribuna


Pep Puey

Pep Puey

El passat 21 de novembre les patronals sanitàries Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i SATSE, van signar el segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que regula les condicions laborals dels 50.000 treballadors i treballadores de la xarxa sanitària concertada. Metges de Catalunya (MC) no va afegir la seva signatura en el pacte perquè, una vegada més, les demandes dels facultatius havien estat ignorades i es mantenien els greuges vers aquest col·lectiu.

Entre els acords inclosos que asseguren que milloren les condicions laborals i retributives dels empleats, n’hi ha que es presenten com a avantatges de caràcter social, com per exemple facilitats per conciliar la vida laboral, personal i familiar o ajudes per a la maternitat. D’aquesta manera s’insinua un progrés en matèria d’igualtat.

Però, com passa sovint, la realitat va per altres camins. La maternitat suposa per a les metgesses una minva de les seves retribucions i per demostrar-ho només cal situar la lupa en quatre situacions:

  • Permís maternal
  • Baixa per risc durant l’embaràs
  • Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral
  • Exoneració guàrdies durant l’embaràs sense deixar l’activitat programada

Què diu el segon conveni SISCAT de cadascuna d’aquestes situacions en relació a la retribució?

Permís maternal: Art. 54 Maternitat. En el supòsit de permís per maternitat o part previst a l’article 48.4 de la llei de l’Estatut dels Treballadors, les empreses garantiran a llurs treballadors/es el complement necessari perquè, sumat a la prestació reglamentària de la seguretat social percebin la totalitat de la seva retribució en jornada ordinària.

Baixa per risc: no diu res.

Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral: Art. 53.3 per a les situacions d’incapacitat temporal, ja sigui derivada de contingències comunes com de contingències professionals, es percebrà, des del primer dia, un complement de la prestació de la Seguretat Social, fins al cent per cent de les seves retribucions fixes i periòdiques que es perceben el mes anterior a aquell en que va tenir lloc la incapacitat.

Exoneració de guàrdies durant l’embaràs sense deixar de fer l’activitat programada: no diu res.

En el Règim General de la Seguretat Social trobem fins a 11 grups de cotització. Cada grup correspon a una categoria professional, i cada grup té una base mínima i una màxima de cotització (contingències comunes). Cada treballador, inclòs dins de cada grup, sempre cotitzarà en el rang establert, tant si el seu salari està per sota de la base mínima com per sobre de la base màxima.

Quan una dona treballadora de qualsevol dels grups professionals té una base reguladora (suma salari + prorrateig de pagues) inferior al topall del rang corresponent del seu grup professional, no té cap problema, la prestació de la Seguretat Social cobreix el seu salari en la seva totalitat.

El problema esdevé quan el salari se situa per sobre del rang màxim. En el cas de les metgesses el rang és de 3.803,70 euros bruts mensuals per a l’any 2018, i el salari (amb pagues) d’una metgessa adjunta, amb més d’un any d’antiguitat i treballant a jornada completa, supera aquesta quantitat.

En qualsevol de les tres situacions descrites, la Seguretat Social (o Mútua) paga els 3.803,70 euros, però els sous que estan per sobre d’aquest import dependran dels complements que abonin les empreses.

En cas que l’empresa complementi el sou que excedeix el rang màxim que abona la Seguretat Social, de vegades ho fa sense tenir en compte el prorrateig de les pagues extres. Per tant, quan s’aboni la paga, caldrà comprovar que no es descompten els dies de baixa. Així mateix, quan l’empresa no pagui cap complement (en les situacions de baixa per risc, per exemple), amb més motiu, caldrà veure que no es descompta cap dia de la paga.

Un altre tema són les guàrdies. Malgrat que el Tribunal Suprem ha sentenciat que la maternitat no pot comportar una reducció de la retribució, en cap dels supòsits es contempla el pagament de la mitjana de les guàrdies realitzades -que són obligatòries i formen part de la retribució habitual i ordinària de les facultatives- en el permís de maternitat, la baixa per risc o per altres contingències.

Així les coses, la recomanació per a les facultatives de la sanitat concertada que decideixin ser mares i no vulguin veure afectats els seus ingressos és:

  • No agafeu la baixa per risc durant l’embaràs sinó per contingències comunes. Si més no, així cobrareu el sou sencer de la jornada ordinària.
  • Si us exoneren de fer guàrdies i seguiu treballant, que sigui per indicació mèdica no de manera voluntària.
  • Reclameu judicialment els diners que no us paguen en totes aquestes situacions, tant de la jornada ordinària com de les guàrdies.

La igualtat es demostra no se simula.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari de coordinació jurídica de Metges de Catalunya.

Antoni Gallego, un maquinista del sindicalisme mèdic

Obituari


El passat 29 d’agost va morir a Badalona (Barcelona) Antoni Gallego, qui va ser secretari general de Metges de Catalunya (MC) entre els anys 2008 i 2012. La seva passió pels trens i per la medicina el van convertir, amb el pas del temps, en un autèntic maquinista del sindicalisme mèdic, compromès en la defensa i la millora de les condicions laborals i professionals dels facultatius, sense oblidar-se de l’atenció als seus pacients com a especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

Era un lluitador tenaç davant les injustícies que patia el col·lectiu mèdic i governava la seva imaginària locomotora des de l’objectivitat, el practicisme i el possibilisme. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), Gallego es va afiliar a MC el 1989 i, uns anys més tard, va iniciar la seva primera croada sindical: aflorar i censar els prop de 15.000 metges especialistes sense títol oficial, coneguts com a mesto (terme encunyat per ell mateix), que estaven exercint en el sistema sanitari espanyol, i negociar amb els ministeris de Sanitat i Educació una via per regularitzar la seva situació.

Personalment, vaig tenir el plaer de treballar al seu costat en aquesta iniciativa històrica i celebrar en la nostra soledat els petits grans èxits que anàvem assolint. De Gallego, s’aprenien moltes coses. Era un veritable sindicalista de bata blanca que sempre duia posat la granota blava de treball. T’ensenyava a perdre la por –no el respecte– al polític o gestor sanitari amb qui havies de seure a negociar. Contínuament, recordava que eren els ciutadans els que pagaven els responsables polítics perquè resolguessin els problemes i que, sense els primers, “ells no existirien”.

Incansable negociador, va coordinar la vaga mèdica de 2006, la més gran que s’ha fet a Catalunya. Aleshores, ocupava la Secretaria d’Acció Sindical de MC. Sempre buscava l’assessorament abans de donar un pas important i mai no es llençava a la piscina sense comprovar si hi havia aigua.

Va treballar tossudament per bastir un nou sindicalisme mèdic basat en el reconeixement del rol del metge dins del sistema sanitari. Tenia molt clar que el facultatiu era el dipositari del coneixement mèdic i que, per tant, havia de pilotar la sanitat. “Els metges no volem ser una màquina de producció sanitària, només volem recuperar la dignitat de fer de metges”, repetia.

Es rebel·lava cada vegada que l’Administració o les empreses sanitàries dissenyaven accions pensades només en funció del cost i la demanda sanitària, i no d’acord amb les necessitats dels professionals de la medicina i la qualitat de l’atenció assistencial.

Gallego se’n va, però ens deixa una empremta inesborrable i un llegat sindical a tenir molt en compte. Com deia aquella frase “els amics no es perden quan es deixen de veure, sinó quan es deixen de recordar”. Nosaltres, la professió mèdica, no t’oblidarem.

 

 


Eugenio Tirado
Delegat de Metges de Catalunya 

Apunts d’estiu

Tribuna


Josep Maria Puig

Catalunya marxa de vacances sense resoldre una llarga llista de problemes que s’han anat engrandint i aprofundint durant aquests darrers anys de crisi econòmica: atur, precarietat laboral, salaris baixos, pobresa infantil, llistes d’espera sanitàries, servei de Rodalies i finançament universitari en són només una mostra. Ha estat un període on no hem avançat socialment, més aviat hem retrocedit en drets socials, benestar, cohesió i autogovern.

No obstant, cal fer l’observació que per arribar a aquest punt, l’Administració ha estat la primera en aplicar de forma diligent i immediata els decrets de retallades. Ara bé, quan ha hagut de revertir la tisorada, ha fet bo el que s’aplica en la dinàmica de preus del petroli: en una direcció van com un coet i, en la contrària, com una ploma. La recuperació macroeconòmica és un fet des de fa un temps ençà, però la reconquesta de les pèrdues socials s’està fent a un ralentí que es percep com a injust.

Si ens centrem en el sistema de salut pública, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la sanitat, podem afirmar que, de ben segur, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho hem donat tot, però estem al límit de defallir i correm el risc que la situació esclati d’una manera brusca i incontrolable.

Per evitar aquest escenari en el qual tothom surt perdent, cal que l’Administració doni senyals d’esperança de forma urgent, clara i prioritària per tal de poder veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Aquests indicis s’haurien de concretar en quatre propostes bàsiques de futur:

1. Alleugerir l’excessiva pressió assistencial, fent realitat la gestió de les agendes per part dels professionals de la medicina, de manera que l’atenció al pacient mantingui la garantia de qualitat de la qual ha gaudit fins fa poc, però que ara s’està posant en perill. Hem d’aturar de forma urgent la sobrecàrrega constant que pateixen, sobretot, els metges de família i pediatres, els quals es veuen obligats a atendre més de 40 malalts en una jornada laboral.

2. Recuperar el poder adquisitiu perdut pels metges des de l’any 2010, estimat entre el 25% i el 30% de les seves retribucions. El reconeixement que fa la consellera de Salut, Alba Vergés, de la necessitat que els sous mèdics convergeixin amb Europa per tal de fer més atractiu el sistema, ha d’anar acompanyat d’un seguit de decisions concretes i substancials en aquest sentit, encara que sigui establint un calendari per a l’assoliment d’aquest objectiu.

3. Possibilitar la negociació directa, sense intermediaris, dels metges amb l’Administració de les condicions de treball del col·lectiu, així com dels objectius de salut, tant en l’àmbit local com general. No ens podem permetre continuar amb l’anomalia difícilment explicable de tenir convenis sanitaris signats per altres actors, deixant de banda els metges.

4. Dotar de recursos la formació mèdica continuada, concepte cabdal i irrenunciable en la vida de qualsevol metge. Necessitem temps per dur-la a terme en horari de treball, a més de recursos públics per finançar-la i no deixar-la en mans de la indústria farmacèutica, que tot i no ser completament imparcial, ha jugat un paper central en aquest àmbit, després que l’Administració hagi abandonat el seu deure.

A banda d’això, no podem oblidar ni obviar que la salut física i mental dels cuidadors és de summa importància per a qualsevol pacient. Un metge amb síndrome d’esgotament professional psicològic (burnout), cansat en el dia a dia i extenuat després de les guàrdies, comet més errors, alguns potencialment greus. Tampoc no ens podem permetre córrer aquest risc cada cop més cert i documentat. Per tant, cal cuidar el cuidador de forma prioritària i urgent o en patirem les conseqüències.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)