La compra de l’Hospital General de Catalunya

Tribuna d’opinió


josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

L’anunci del conseller de Salut, Antoni Comín, sobre l’oferta de compra pública de l’Hospital General de Catalunya (HGC) ha aixecat una polseguera de declaracions i contradeclaracions força interessant. És possible, però difícil d’entendre, que un alt responsable polític decideixi fer un pas d’aquesta envergadura sense encomanar-se a ningú i, per tant, crida l’atenció que el Grup Quirónsalud, empresa propietària del centre, hagi negat haver rebut aquest oferiment, tot i acceptar que s’han produït contactes “informals”.

El portaveu del comitè de crisi de l’HGC, el doctor Miguel Ángel Carrasco, ha reconegut, però, que estaven al cas d’aquesta possibilitat i ha demanat, encertadament, reflexió, calma i planificació per la complexitat i la quantitat d’actors involucrats en el projecte.
L’HGC és un centre sanitari de pes que compta amb més de 1.200 empleats, 250 llits ocupats i 10 quiròfans en funcionament. Té un pressupost d’uns 100 milions d’euros anuals, dels quals 17 milions provenen de diners públics. És a dir, només un 17% de l’activitat de l’hospital està contractada amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). Aquest percentatge no està repartit de forma homogènia entre tots els serveis, sinó que n’hi ha alguns, com hemodinàmica i radioteràpia, que tenen més del 50% de la seva activitat concertada amb l’Administració.

Els responsables de l’HGC han afirmat que no estan disposats a deixar sense atenció mèdica a milers d’usuaris i, alhora, s’han compromès a vetllar per l’estabilitat laboral i professional dels seus treballadors. En això, tots hi estem d’acord, però no cal perdre de vista que el que s’està plantejant de fons és erradicar l’ànim de lucre de la sanitat pública.
Aquest postulat, que segueix la línia endegada per Salut amb la Clínica del Vallès, és molt més complicat d’aplicar en el cas de l’HGC, pel fet que el seu volum assistencial i la seva complexitat són molt superiors. Aquí rau la qüestió. Cal preveure els problemes que es puguin generar amb el canvi de titularitat. Per què? Perquè hem de suposar que l’HGC passarà de fer el 17% d’activitat pública a fer-ne el 100% i, amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) a la mà, això podria comportar treure activitat als hospitals concertats del voltant, com ara Mútua de Terrassa, Hospital de Terrassa o Hospital de Sabadell, per tal d’omplir d’activitat pública l’HGC.

La reducció d’activitat en aquests hospitals concertats suposaria menys personal i menys metges treballant-hi o fent-ho en pitjors condicions, mentre que hauríem de veure si els facultatius de l’HGC no acabarien també tenint un entorn laboral menys favorable del que ara gaudeixen.

D’altra banda, hi ha un altre actor clau en tot aquest procés de publificació que ha de dir-hi la seva. Es tracta del futur propietari de Quirónsalud, la multinacional alemanya Fresenius, que es farà càrrec del negoci en els propers mesos, una vegada les autoritats de competència donin llum verda a l’operació. Finament, serà amb aquesta empresa amb qui Salut s’haurà d’asseure a negociar.

Amb tota probabilitat, aquest fet dificultarà que les negociacions arribin a bon port, ja que Fresenius ha de desemborsar més de 5.750 milions d’euros per la compra del conglomerat QuirónSalud a tot l’Estat espanyol, del qual l’HGC n’és la “joia de la corona” –els altres hospitals importants que té el grup no són de propietat, sinó que només en té cedida la gestió.

Òbviament, no s’acostuma a invertir en un negoci, perdent d’entrada una peça emblemàtica arrelada i respectada en el territori. La negociació es preveu dura i difícil, ja que els actors no només s’hi juguen els diners, que són molts, sinó que el protagonisme més o menys dissimulat serà l’enfrontament ideològic de fons sobre quin model social de sanitat volem per al futur.

¿Els diners públics han de reinvertir-se en la millora dels serveis públics o poden anar a parar a mans privades, impedint així un retorn destinat a la millora d’instal·lacions i equipaments? La resposta és evident.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Homenatge a Berlanga

Tribuna d’opinió


Jordi Cruz

Jordi Cruz

Quan una situació es defineix com a ‘berlanguiana’ significa que és pròpia del gènere cinematogràfic en què va excel·lir el gran cineasta valencià Luis García Berlanga: la comèdia coral, caòtica i esperpèntica, que mostra les misèries morals de la nostra societat. La situació viscuda el dilluns 20 de juliol en la reunió de la comissió negociadora del I Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada es pot qualificar sens dubte de ‘berlanguiana’.

Encara que Metges de Catalunya (MC) no va signar el conveni, vam ser convidats a la reunió per debatre i resoldre les esmenes al redactat plantejades per la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en Treball del Departament d’Empresa i Ocupació. Es tractava doncs d’analitzar les modificacions que s’havien d’aplicar al conveni perquè s’ajustés a la legalitat vigent.

La sorpresa, o potser no tant, va ser que quan vam arribar l’acta de la reunió ja estava redactada. “Poseu el vostre nom i signeu”, va dir el president de la comissió. Els representants de MC vam fer constar la nostra oposició pel que consideràvem una anomalia democràtica i vam anunciar que el sindicat mèdic volia incloure en l’acta una nota de protesta. La resposta del president i de la resta de membres de la comissió (patronals sanitàries i sindicats CCOO, UGT i SATSE) va ser que no es podia afegir res a l’acta, que es quedava així i punt. A partir d’aquí va començar l’espectacle de retrets i la pèrdua de papers dels que deien que l’acta ja estava feta. “Nos han dicho que veníamos solo a firmar y llevamos aquí dos horas. ¿Pero esto qué es?”, deia un dels assistents.

Vam intentar fer-los veure que el diccionari defineix ‘acta’ com el document formal que recull per escrit allò que succeeix i s’expressa en un acte o esdeveniment qualsevol, i que allà no s’havien produït els fets que es reflectien a l’acta redactada. Vam expressar el nostre dret a incloure les consideracions de MC i ens el van negar.

Aleshores, quan va arribar el moment de signar, vam fer el que havíem dit que faríem: deixar per escrit el nostre desacord. La reacció va ser la següent: arrencar de la mà el bolígraf amb què MC estava signant, trencar els documents i tornar a imprimir-los perquè els signessin totes les organitzacions excepte MC, a qui únicament en donarien una còpia. La nostra resposta va ser tornar a expressar que ens emparava el dret a signar manifestant el nostre desacord i vam afegir que si ens impedien fer-ho ens haurien de treure per la força. Sort que som a l’estiu i estan prohibits els focs, sinó ens haurien cremat a la foguera per heretges. Els assessors jurídics de les patronals van dir que estaven d’acord amb la nostra signatura si, ATENCIÓ, escrivíem només allò que ells ens dictaven. És o no és esperpèntic tot plegat?

Després de dues hores de show surrealista, es va signar l’acta i MC, en un racó del document, breument i en lletra petita, va poder expressar el seu desacord.

Última pàgina de l'acta de la reunió de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Última pàgina de l’acta de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Trist, patètic i decebedor. No es poden trobar altres paraules. Tothom té els seus legítims interessos, però per sobre de qualsevol altra cosa està el respecte a qüestions tan elementals com el dret a rèplica i la llibertat d’expressió. És intolerable que organitzacions dites democràtiques impedeixin a una altra que expressi la seva opinió. MC no ho consent ni ho consentirà. Per contra, estarem sempre d’acord amb que cadascú expressi el que vulgui i cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

I més enllà de les sigles a les que cada un representa, és molt descoratjador que membres de sindicats que han lluitat històricament contra règims dictatorials que negaven llibertats, ara mantinguin aquesta mena d’actituds. És quelcom molt significatiu del moment de desprestigi i desafecció que pateixen i és un comportament sobre el qual, tard o d’hora, hauran de retre comptes davant els seus propis afiliats.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya. 

És l’ICS l’últim vestigi del franquisme?

Tribuna d’opinió


Francesc Duch

Francesc Duch

Quan es vol desacreditar a l’Institut Català de la Salut (ICS), sovint per justificar les reformes que el volen desmantellar i fragmentar territorialment, es diu que és la darrera institució franquista que queda. Històricament es tracta d’una afirmació falsa, ja que l’ICS va néixer el 1983 (Llei 12/1983) per assumpció de les competències sanitàries de l’Estat transferides a la Generalitat dos anys abans. El professionals d’aleshores s’hi van incorporar amb entusiasme, voluntat de servei i molta il·lusió, i amb l’orgull de pertànyer a una nova institució pública genuïnament catalana, nascuda en democràcia, que volia trencar amb les formes del passat i amb un futur engrescador per endavant.

Sí, quedaven un bon gruix de funcionaris de l’antic règim i l’estètica dels edificis, en molts casos, ens recordava la construcció típica de la dictadura, però els professionals que hi treballàvem vam fer tot el possible per convertir-la, de seguida, en una institució modèlica, només criticada per un gerencialisme sanitari aliè que, d’ençà de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), aprovada el 9 de juliol de 1990, va anar creixent a tot el país. S’omplien la boca parlant de modernitat amb la inestimable col·laboració de les escoles de gestió sanitària, fàbrica de màsters i de nous càrrecs per a la creixent xarxa pública, que s’esmerçaven a transmetre una imatge de l’ICS com a contrapunt arcaic d’allò que representaven ells.

Molts dels edificis foren heretats de l’antic SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad). Així, de 1955 n’és la Residència Francisco Franco, el primer nucli del que després seria Ciudad Sanitaria i avui és l’Hospital de la Vall d’Hebron, vaixell insígnia de l’empresa pública catalana amb uns nivells científics i assistencials homologables amb els millors hospitals del món des dels mateixos inicis de l’ICS.

De 1956 daten les Residències Álvarez de Castro, a Girona, i General Moscardó, a Lleida, els actuals Hospitals del Dr Trueta i Arnau de Vilanova respectivament i, del 1967, el primer hospital jerarquitzat d’Espanya, La Residència Joan XXIII de Tarragona. El darrer hospital inaugurat per la dictadura a Catalunya va ser la Residència Príncipes de España, inaugurada per Don Juan Carlos i Doña Sofia, el 1972, a Bellvitge. Després de la mort del dictador, s’inaugura, el 1976, la Residència de la Verge de la Cinta a Tortosa i, el 1983, la dels Germans Trias a Badalona, després d’un llarg i conflictiu procés d’obres iniciat una dècada abans als terrenys del mas conegut popularment com Can Ruti (masia de Ca n’Urrutia).

L’últim dels hospitals de l’ICS posat en funcionament fou el de Viladecans, reobert el 1987 després d’un llarg i intermitent procés de reestructuració d’una clínica dels anys cinquanta, propietat de la Fundación San Lorenzo, vinculada a la família Roca i a l’empresa Roca Radiadores, que havia cedit l’edifici a l’INP (Instituto Nacional de Previsión) l’any 1978.

Al costat d’aquests hospitals, l’ICS naixia amb la cessió d’ús d’alguns ambulatoris de les grans ciutats, tot i que la majoria dels actuals Centres d’Atenció Primària (CAP) s’han anat construint de 1983 ençà, amb una estètica moderna i recognoscible arreu.

L’edifici més emblemàtic del franquisme arquitectònic i el que concentra totes les ires dels contraris al model d’administració pública sanitària és el centre corporatiu de l’ICS, situat a la cruïlla Balmes-Gran Via de Barcelona, que té els seus orígens estretament vinculats amb la dictadura, ja que el solar que va adquirir l’INP (a preu de saldo) al bell mig de la capital és el resultat d’un bombardeig de l’aviació italiana durant la Guerra Civil espanyola. L’episodi, conegut popularment com la bomba del Coliseum, va tenir lloc el 17 de març de 1938 quan una bomba d’un Savoia-S.79 va fer esclatar un camió carregat d’explosius que havia sortit del polvorí de Montjuïc i es dirigia a l’estació de la Sagrera. La terrible explosió conseqüent va enderrocar les cases d’aquella zona a banda i banda de la Gran Via.

Però els edificis no tenen ideologia ni influeixen en el comportament dels que hi treballen en el seu interior. Són les persones, i molt especialment els comandaments, les que fan que una administració sigui moderna o tingui maneres de fer d’altres èpoques. L’ICS, que tres dècades després de la seva creació no s’havia acabat de treure del damunt vestigis d’autoritarisme i tendències en la política de recursos humans més pròpies de la dictadura, està patint darrerament una preocupant regressió en aquest sentit, sospitosament coincident amb una interessada agudització de la campanya de descrèdit que l’acusa d’institució rígida, burocratitzada, ingovernable i arcaica.

En un moment econòmicament difícil, en què els professionals més mal pagats de l’Estat, treballant en les pitjors condicions i amb menys recursos que mai, estan oferint uns excel·lents resultats segons tots els indicadors, resulta imprescindible que el lideratge dels comandaments sigui, com a mínim, d’un nivell homologable per tal d’aconseguir complicitats que ajudin a fer front a la crítica situació financera. Però, malauradament, a l’ICS incrementen les actituds en sentit contrari.

Notícia sobre la creació de l'ICS a La Vanguardia. 6 de juliol de 1983.

Notícia sobre la creació de l’ICS a La Vanguardia. 6 de juliol de 1983.

S’imposen canvis innecessaris que no reporten cap estalvi significatiu, ni responen a cap demanda assistencial i, en canvi, compliquen molt la vida dels professionals que apliquen un model organitzatiu exitós des de fa anys. Quan la Generalitat vol promoure horaris europeus, més conciliadors amb la vida familiar, l’ICS involuciona en sentit contrari, d’acord amb els capricis del comandament de torn.

Cal tractar mínimament bé al metge i deixar que vagi fent la seva feina amb ingerències mínimes, mentre els resultats siguin bons. En comptes d’això, prolifera l’arbitrarietat, la imposició i els exercicis gratuïts d’autoritat i d’exigència d’obediència gairebé militar en el compliment d’ordres. A més de la negació de drets laborals seculars perfectament vigents “Si no estàs d’acord ves al Jutjat contenciós”, responen quan els hi reclamem. En definitiva, un variat catàleg d’actituds despòtiques totalment impròpies d’aquests temps.

D’exemples en tenim per donar i per vendre, dissortadament. Tenim caps de servei amb actituds i maneres de fer autoritàries que generen una molt baixa qualitat de vida laboral al seu servei, que es perpetuen durant mesos malgrat les reiterades denúncies i, quan es decideixen a resoldre la solució, s’opta per situar un altre càrrec per damunt seu.

Hi ha comandaments de l’ICS que confonen la gestió d’una empresa pública amb un feu medieval, on ningú mana més que ells i, a més, en fan ostentació pública per escarni dels responsables polítics que els han nomenat.

La inestabilitat laboral dels interins, la concatenació indefinida de contractes temporals i la seva precarietat són els exponents màxims del maltractament indiscriminat de la institució contra el qual venim lluitant amb resultats que desitjaríem millors. Les interines embarassades, per exemple, són víctimes d’actituds escandaloses en les renovacions dels seus contractes per eludir els drets de maternitat.

En les noves contractacions ni el currículum ni les aptituds i actituds de l’aspirant, fins i tot quan les acredita un superior coneixedor de la seva manera de treballar, són elements de pes en l’actual ICS. El perfil (mai definit amb antelació) és l’eufemisme amb què justifiquen la potestat que tenen els gerents d’escollir a qui volen, com volen i quan volen. La desitjable promoció interna es qualifica d’endogàmia hospitalària per justificar la designació a dit d’un amic o d’una persona afí i obedient.

En determinats àmbits proliferen el expedients sancionadors contra metges molt per sobre de la mitjana, en alguns casos perseguint conductes que res tenen a veure amb el que s’instrueix.

El més ridícul dels tics involucionistes de l’actual ICS el constitueix la negació del dret a l’exercici del vot d’alguns dels seus treballadors (metges o infermeres) en les eleccions sindicals celebrades el passat mes de març. Des que hi ha eleccions a la funció pública, d’ençà de la restauració de la Generalitat, els funcionaris que treballen a l’ICS, metges d’Atenció Pública Domiciliària (APD), han pogut votar en l’àmbit territorial de l’administració autonòmica que els hi pertocava i a l’ICS, per la seva doble vinculació amb el Departament de Sanitat (com a inspectors sanitaris locals) i amb l’ICS (com a metges de família) i hi ha sentències que avalen aquest dret, perquè consideren que si treballen a dos llocs, poden votar a dos llocs.

Es podria arribar a entendre que, si es considera que votar dues vegades és excessiu, els metges d’APD quedessin exclosos de les eleccions de la Funció Pública, per la seva vinculació menor tant salarial com de volum de treball. Però treure’ls del cens de l’ICS, com ha passat en les darreres eleccions, és privar-los del dret a elegir els seus representants en l’àmbit on es decideixen les seves condicions laborals. Malgrat la recent sentència de la magistratura de Tortosa, es continuà excloent a aquest col·lectiu i, a més, es nega al sindicat el dret a nomenar els professionals d’APD delegats de Secció Sindical o de Salut Laboral els professionals d’APD, com si no treballessin a l’ICS.

Aquesta dèria contra l’exercici del vot l’hem vist també en moltes ABS on, malgrat els advertiments, hi ha hagut directors que no han facilitat el temps marcat per llei perquè el metge pogués anar al col·legi electoral, a vegades en un altre CAP distant d’allà on treballa. Els han atapeït l’agenda de visites i no els han deixat temps per anar a votar. Des de Metges de Catalunya (MC) hem demanat el cessament d’aquests comandaments, però encara hi són i dubtem que deixin d’estar-hi en un futur pròxim.

Però han estat les eleccions municipals del diumenge 24 de maig quan s’ha posat en evidència, de manera més diàfana, la seva obsessió contra el dret a vot dels facultatius. Representants de l’empresa han informat els professionals que realitzaven una jornada d’atenció continuada el dia de les eleccions que, si anaven a votar, se’ls descomptarien en la nòmina les hores emprades per fer-ho. D’aquesta manera, els metges i les infermeres de l’ICS serien els únics treballadors públics de la Generalitat que anar a votar els hi costaria diners. Policies, bombers, agents forestals, personal de presons i funcionaris de tota mena que treballessin el diumenge dia 24 de maig, tindrien permís retribuït i no recuperable, però l’ICS, desobeint la circular 5/2006 de Funció Pública, el reial decret 605/1999 i la Llei orgànica 5/1985, descomptaria les hores emprades per anar a votar, perquè les considerava jornada complementària i, per tant, voluntària.

Només la intervenció directa del conseller Boi Ruiz, després de la denúncia presentada per MC, ha pogut aturar aquesta ignominiosa discriminació dels professionals dels equips d’atenció continuada de l’ICS, respecte la resta de treballadors. Però tot plegat ha estat tan precipitat que és probable que no tothom hagi pogut gaudir de la cobertura del servei necessària per poder exercir el seu dret a vot amb les garanties assistencials adients.

Esperem que en les següents eleccions al Parlament, previstes per al mes de setembre, tinguem la cobertura dels serveis i les consultes garantides amb suficient antelació i que no ens obliguin a recórrer a una administració de justícia lenta i costosa per aconseguir un dret tan fonamental com el dret a vot sense que comporti repercussions econòmiques per als metges.

Malauradament no podem ser tan optimistes respecte a altres qüestions. Però les nostres reivindicacions i propostes per modernitzar l’ICS i revertir aquesta situació d’involució democràtica i d’estils de gestió autoritaris en la política de recursos humans no s’aturaran.

Per molt que ho diguin, l’ICS no és l’últim vestigi del franquisme, però alguns dels que manen sembla que facin tot el possible perquè ho sembli.

Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya.