Dia de l’Orgull: la importància de l’educació en diversitat sexual a l’àmbit sanitari

Publicat el per
Respon

Tribuna

Antonio Gutiérrez, uròleg i delegat de MC

El 28 de juny se celebra a tot el món, no només un dia commemoratiu de què va passar el 1969 davant el bar Stonewall Inn de Nova York freqüentat per homosexuals, lesbianes, butchers i transsexuals, sinó el dia en què aquesta protesta contra la policia, que de forma indiscriminada tornava a infligir-los menyspreu, agressions i empresonament, va significar l’inici en la defensa d’allò que som, sentim i estimem, en la dignificació d’un grup social exclòs i vituperat. Va ser la sortida de l’armari de tota una comunitat que estava amagada, humiliada, menyspreada i que finalment es manifestava amb orgull de ser qui era, de mantenir relacions amb qui volgués, de vestir com se sentís, i bel·ligerant en la defensa d’uns drets socials que la integrés a la societat i la defensés davant les agressions, els insults i l’exclusió social.

Hi ha qui argumenta que no té sentit celebrar un Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQA+ perquè a les nostres societats s’han assolit plenament aquests drets socials que es reivindicaven o, fins i tot, hi ha qui demana celebrar també un dia de l’orgull heterosexual, oblidant-se que, al llarg dels segles, han estat aquestes persones LGTBIQA+ les que han estat assassinades pel fet de ser diferents en la seva elecció sexual, emocional i/o corporal, dins aquesta societat heterosexual. Fins i tot hi ha hagut lleis per legitimar aquestes accions contra elles, recordem a Espanya la de «bandits i malejants», però mai hi ha hagut una llei contra el fet de tenir una opció heterosexual.

I, encara que creguem que això forma part del passat, només cal llegir les notícies o veure amb atenció el nostre entorn per adonar-nos que aquí i en moltes parts del món es continua menyspreant la persona que estima diferent, que tria un cos diferent de la seva genètica, que vesteix diferent dels cànons de gènere, que té una vida sexual diferent al que és normatiu; encara se segueix agredint, insultant, humiliant, matant, manifestant intolerància i incomprensió a persones de la comunitat LGTBIQA+. És per tot això que continua tenint sentit celebrar cada any el Dia de l’Orgull, per totes aquelles persones que van patir i pateixen o que van lluitar i encara lluiten per aconseguir els mateixos drets i reconeixement social i legal.

Com a professionals mèdics, quin paper tenim en aquesta lluita per una societat millor sota la bandera de l’Arc de Sant Martí? A parer meu, un de molt important.

Hem de prestar atenció a la singularitat de cada pacient, no només en la seva patologia, sinó en la seva persona, atendre-la com li correspon per com és la seva expressió de gènere i no com aquest figura al seu carnet, a facilitar-li un clima en què la persona se senti còmoda d’expressar-se sincerament, sense por de ser jutjada, amonestada o sermonejada per tenir una vida sexual diferent a la norma social.

A part, hem d’entendre la seva realitat i, per tant, aprendre què signifiquen termes que no ens ensenyen a la facultat: gènere binari/no binari, cis/trans, queer… o les lletres de l’LGTBIQA+ (Lesbiana, Gay, Transsexual, Bisexual, Intersexual, Queer, Assexual, i altres realitats no incloses en els termes anteriors). Hem de saber com dirigir-nos a aquestes persones sense caure en l’ofensa i com preguntar amb respecte. Per aquest motiu, hem de sol·licitar cursos formatius sobre diversitat sexual.

Com a professionals mèdics, hem de saber utilitzar un llenguatge inclusiu a l’hora de parlar o escriure en la història clínica o altres documents, que no es limiti al masculí per a tot o al binarisme o/a, sinó que utilitzi l’i (l’e al castellà) com la vocal per a totis, la x (tot i que la RAE no ho consideri vàlid) o expressions que puguin servir per a qualsevol gènere o expressió de gènere.

Però, a més, com a membres sindicals, hem de recollir el relleu i sol·licitar:

  • Que als nostres centres de treball hi hagi cursos de diversitat sexual que proporcionin recursos a lis facultativis.
  • Que en textos oficials dirigits a les persones –consentiments de proves i cirurgies, protocols, actes de reunions, convenis, etc.– s’utilitzi un llenguatge inclusiu, perquè tothom s’hi senti interpel·lat.

Com a membres sindicals, devem:

  • Formar Comitès de Diversitat que, juntament amb els d’Igualtat, vetllin perquè hi hagi, davant de la diversitat sexual, afectiva i/o de gènere, una igualtat en el tracte, les oportunitats laborals i les relacions interpersonals.
  • Promoure a cada centre l’elaboració, sense més dilació, d’un protocol LGTBIQA+ (al qual obliga la Llei 4/2023 del 28 de febrer), que permeti articular mesures clares i ràpides contra l’assetjament sexual, els atacs físics, verbals o escrits, o altres formes de menyspreu o violència pel fet de ser lesbiana, gai, transsexual, intersexual, queer…
  • Visibilitzar al nostre entorn la particularitat de dies internacionals com, a més del Dia de l’Orgull LGTBIQA+ (28/6), el Dia contra la LGTBIQfòbia (17/5) o el Dia de la Lluita contra el VIH/SIDA (1/12).
  • Fer que el nostre àmbit laboral sigui un espai segur on totis ens sentim orgullosis i acceptadis, per poder donar el millor de nosaltres.

Des de Metges de Catalunya (MC) mostrem el nostre compromís a seguir lluitant per assolir tot això i ens adherim, un any més, a la celebració d’aquesta efemèride, que ens recorda que encara hi ha molt per fer, persones que s’amaguen per por a què diran o a patir represàlies, i persones que encara són discriminades si es mostren tal com són.

Encara ens queden moltes passes i accions fins a assolir una igualtat total a la nostra societat, però ho podem fer realitat en el nostre àmbit laboral: hospital, centre d’atenció primària, centre de salut, centre privat, associació sindical…

Treballem en això per a construir un ambient laboral que integri, respecti, escolti, i atengui amb singularitat per, així, anar construint, amb petites accions, un món millor.
MC us desitja un Feliç Orgull LGTBIQA+ 2026! Viviu-ho, gaudiu-lo i reivindiqueu-ho!

Antonio Gutiérrez
Uròleg i delegat de Metges de Catalunya

1 de maig: treball digne per a tothom

Publicat el per
Respon

Tribuna

Ana Roca, presidenta de MC

El Primer de Maig és més que un dia festiu i una celebració, és una declaració de memòria i d’intenció. Avui, quan els drets dels metges i metgesses, dels facultatius i facultatives, segueixen sent vulnerats, aquesta data pertany també a ells i elles, i a l’organització col·lectiva que des de fa més d’un segle els representa.

Commemorem el Dia dels Treballadors per recordar els morts de Chicago de 1886, que exigien una jornada de vuit hores quan el capital encara creia tenir dret il·limitat sobre el cos i el temps dels empleats. Fins avui, aquesta jornada commemorativa ha estat un mirall. Un mirall on cada generació es pot preguntar quines conquestes ha defensat i quines ha deixat que s’erosionin. Perquè els drets laborals no són com les roques granítiques que resisteixen el pas del temps, al contrari, són més aviat dunes de sorra que el vent se les pot endur.

Si situem la mirada al col·lectiu mèdic, certament el reflex que veiem al mirall en aquest moment no és molt esperançador. Els professionals amb la formació més llarga i exigent del sistema sanitari, amb la responsabilitat més gran sobre la vida i la salut dels pacients, són precisament aquells als qui s’imposen les condicions laborals més extremes, per extenuants i absorbidores. Jornades que s’estiren fins al límit fisiològic. Agendes impossibles que converteixen l’atenció en un tràmit informàtic i la medicina en una cadena de muntatge. Tot mesurat en minuts i amb la mínima despesa posssible. Això es tradueix en un estrès agut que es cronifica i genera una incidència de la síndrome de burnout que afecta gairebé el 50% dels metges, però que costa molt de reconèixer perquè la vocació, com sempre, s’ha utilitzat com a escut i excusa per no posar-hi remei.

Amb tot, la sobrecàrrega assistencial és molt probablement el primer problema que identifiquen la majoria de professionals, i en alguns casos es veu com una fatalitat, un accident inevitable. L’excés de treball que patim ara és el resultat d’anys d’infrafinançament, de retallades que no es van revertir, de places sense cobrir i d’una cultura institucional que ha tractat els facultatius com un recurs elàstic, capaç d’estirar-se indefinidament. I ho fan perquè, malgrat tot, saben que mai abandonarem els nostres pacients.

Metges de Catalunya (MC) és el sindicat mèdic més antic d’Europa, fundat el 1920. Això vol dir que fa més d’un segle que els professionals del nostre país tenim clar que la defensa de l’exercici digne de la medicina és indestriable de la qualitat de l’atenció als malalts. No demanem luxes ni privilegis, demanem un tracte just, reconeixement professional i unes condicions que ens permetin desenvolupar la nostra tasca assistencial de manera sostenible, sense que ens hi vagi la nostra pròpia salut.

“Treball digne”, aquesta ha estat i segueix sent la consigna principal del Primer de Maig, i també ho és de l’actual conflicte que vivim els metges i metgesses. Agendes assumibles. Descansos legals. Plantilles suficients. I el reconeixement explícit que la salut dels professionals és, en si mateixa, un dret i la condició primera perquè els pacients puguin ser atesos com es mereixen.

Ana Roca
Presidenta de Metges de Catalunya

El COEC davant les vagues del personal facultatiu

Publicat el per
Respon

Tribuna

Xavier Marco

El dies 26 de març i 30 d’octubre de 2025, metges i odontòlegs van decidir qui presidiria els seus respectius col·legis professionals durant els següents quatre anys. Ens centrarem, però, en l’àmbit que ens afecta directament com a Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC).

La Dra. Mª José Guerrero va saber jugar molt bé les seves cartes i es va convertir en la primera dona presidenta del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC) encapçalant una junta amb una majoria relativament jove i amb algunes cares noves. Aquest fet va generar expectatives legítimes de renovació, modernització i proximitat amb la realitat quotidiana dels professionals. La campanya electoral va tenir com a eixos centrals el gènere i l’edat, elements que es van utilitzar com a punta de llança enfront la resta de candidatures, i que van acabar sent determinants per a la victòria electoral.

Des de l’ADC vam felicitar la nova presidenta, amb l’esperança que impulsés un gir clar a la deriva d’apatia que arrossegava el COEC des de feia anys, així com de constant conflicte amb les seus provincials. Tanmateix, i contràriament al que desitjava una part important de la professió, s’ha tornat a reproduir una característica gairebé constant en aquesta mena d’institucions: promeses electorals i expectatives que s’obliden tan bon punt s’arriba al poder. La manca de comunicació clara, d’accions visibles i de lideratge ferm està erosionant, de nou, la confiança del col·lectiu.

Ens trobem a principis de febrer, han passat els primers cent dies de gràcia i durant aquets mesos s’han convocat diverses jornades de vaga del personal facultatiu, col·lectiu professional en el qual els odontòlegs hi estem plenament inclosos. De fet, l’ADC representa 400 odontòlegs dins l’estructura organitzativa de Metges de Catalunya (MC), sindicat convocant de les vagues. Aquestes mobilitzacions no responen únicament a la defensa de drets laborals —una tasca que correspon principalment als sindicats—, sinó també a la necessitat de defensar la dignitat, el reconeixement i el futur, especialment dels metges, però alhora de tots els facultatius, també els odontòlegs.

El Capítol IV, Finalitats, Article 7 dels Estatuts del COEC expressa clarament una de les funcions essencials de la institució: vetllar pels interessos de la professió i dels professionals. No es tracta d’una declaració simbòlica, sinó d’una obligació estatutària que exigeix posicionaments clars, defensa activa i compromís real davant dels reptes que afronta l’odontologia avui.

D’altra banda, l’actual presidenta no pot basar la seva actuació únicament en l’argument que encara està prenent el pols a la institució. La Dra. Guerrero ha format part de diferents juntes directives i, molt especialment, de l’anterior, presidida pel Dr. Germán Pareja, una etapa que va generar un debat intens dins la professió sobre el paper del col·legi en la seva defensa laboral. Aquesta trajectòria prèvia fa pensar que existeix un coneixement suficient del funcionament intern del COEC per impulsar accions més decidides.

En aquest sentit, les primeres passes de la nova junta transmeten una sensació de continuïtat amb la gestió anterior, fet que pot generar frustració entre aquells professionals que esperaven un canvi més profund, especialment per part dels odontòlegs que exerceixen a l’àmbit de l’atenció primària de salut, que cada dia han de treballar en pitjors condicions i sense el reconeixement de la seva formació, sempre pagada de la seva pròpia butxaca.

Davant d’aquest escenari, es fa necessari que el COEC assumeixi un paper més actiu i visible en la defensa de la professió odontològica. Cal obrir espais reals de diàleg amb els col·legiats, escoltar el malestar existent i traduir-ho en accions concretes que reforcin la dignitat, el prestigi i les condicions d’exercici professional. Només així el col·legi podrà recuperar la confiança del col·lectiu i esdevenir, de nou, una eina útil i representativa al servei dels odontòlegs i odontòlogues de Catalunya.

Formar part de l’estructura directiva d’un sindicat o d’un col·legi professional implica necessàriament prendre decisions, posicionar-se de manera explícita en tot allò que afecti al seu àmbit natural d’actuació. Pel contrari, és millor quedar-se a casa i fer com a l’Edat Mitjana, encomanar-se a Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes, perquè ens solucioni el mal de queixal i, de pas, perquè ens proveeixi una feina digna i respectada per l’administració. El 9 de febrer se celebra el seu dia. Encarreguem les espelmes.

Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes

Xavier Marco
Odontòleg i secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC)