A propòsit de la llei integral 15/2022 per la igualtat de tracte i la no discriminació al sector sanitari

El passat 13 de juliol es va publicar al BOE la Llei 15/2022, de 12 de juliol, integral per la igualtat de tracte i la no discriminació. Per primera vegada es posa negre sobre blanc a l’obligatorietat de prestar un tracte igualitari a l’atenció sanitària, concretant, a més, els grups socials als quals s’ha de protegir de manera particular.

És interessant ressaltar que l’article 15 de la llei fa esment, específicament, al fet que les administracions sanitàries, dins de les seves competències, han de garantir que no es produeixi cap discriminació a l’accés als serveis i prestacions sanitàries. La norma estableix que tothom ha de tenir dret a la igualtat de tracte i no discriminació al sistema públic de salut.

Amb la finalitat d’assegurar l’accés efectiu i l’ús dels serveis sanitaris, s’estableixen uns grups de població d’especial protecció, d’acord amb les seves necessitats, que la llei enumera:

  • Persones grans
  • Menors d’edat
  • Persones amb discapacitats
  • Persones que pertanyen al col·lectiu LGTBI
  • Persones que pateixen malalties mentals, cròniques, rares, degeneratives o en fase terminal, síndromes incapacitats, portadores de virus, amb problemes de drogodependència.
  • Les víctimes de maltractes
  • Persones en situació de sensellarisme
  • Minories ètniques

També, i de forma genèrica, es refereix a les persones que pertanyen a grups de risc d’exclusió social.

Amb la finalitat de desenvolupar accions per la igualtat de tracte i la prevenció de la discriminació, sempre dins de les seves competències, les administracions sanitàries podran desenvolupar plans i programes d’adequació sanitària, posant especial atenció a les necessitats específiques en matèria de salut de les dones, com la sexual i la reproductiva.

Es fa expressa menció que ningú podrà ser apartat o suspès del seu torn d’atenció sanitària bàsica o especialitzada en condicions d’igualtat, tampoc podrà ser exclòs d’un tractament sanitari per absència d’acreditació documental o del temps mínim d’estada demostrable. Finalment, ningú podrà ser exclòs d’un tractament sanitari o protocol d’actuació sanitària pel fet de la seva edat i/o sexe, perquè tingui alguna malaltia/discapacitat o perquè es trobi sense llar.

A partir d’ara, caldrà prestar molta atenció al compliment de les mesures que preveu la llei d’igualtat de tracte i no discriminació al sector sanitari.

 

Un sistema sanitari millor (encara) és possible

Tribuna


Xavier Lleonart

Davant la més que probable fallida de l’actual model sanitari, per manca de planificació i pel maltractament sistèmic dels seus professionals per part de l’Administració, el dijous 14 de juliol, a la compareixença que Metges de Catalunya (MC) va fer davant la Comissió de Salut, els diputats allà presents ens qüestionaven quin és el model sanitari alternatiu que proposa el sindicat. D’una manera improvisada, vam esbossar les línies mestres d’aquest nou sistema, que passa per posar els professionals i els pacients al centre de la política i l’estratègia sanitària.

Assumint que l’escenari ideal -nacionalitzar el sistema sanitari perquè depengui d’una única entitat pública- és inabastable, hi ha una solució que, mantenint les titularitats actuals dels centres, permetria quelcom que ara és impossible: la planificació de les necessitats assistencials i l’assignació de professionals en base a les mateixes, sense que interfereixin altres interessos i estratègies dels diferents proveïdors de salut.

I com es podria fer? Pas a pas.

  • Els proveïdors sanitaris mantenen la seva titularitat. Això impedeix que hi hagi inconvenients jurídics i/o patrimonials.
  • Els concerts amb els proveïdors, però, canvien. Passen de contemplar un pagament per a tota l’atenció sanitària (lloguer d’espais, pagament de material fungible i costos de personal) a abonar exclusivament el cost d’utilització de les infraestructures i les despeses materials.
  • El Govern assumiria la contractació de tot el personal sanitari que dependria, tant funcionalment com econòmica, del mateix Govern. És a dir, els professionals assistencials dels 100 proveïdors sanitaris actuals tindrien una nòmina i unes condicions de treball fixades per la Generalitat de Catalunya, de manera molt semblant a com es gestiona el personal docent de les escoles concertades.

Què comportaria aquest canvi? Per què és positiu per als professionals i per a la ciutadania?

  • La Generalitat seria coneixedora del personal sanitari amb què compta. Quants, de quin tipus i on treballen. Encara que sembli sorprenent, en l’actualitat l’Administració no sap quants metges treballen al sistema públic de salut (públic i concertat). De quines especialitats són, quan s’han de jubilar, etc. D’aquesta manera és impossible fer cap mena de planificació.
  • Tenir tot el personal sanitari sota el paraigües d’una mateixa empresa pública comportaria que, d’una vegada, les condicions laborals i retributives fossin úniques a tot el país, a diferència del que tenim ara, amb una amalgama de convenis i pactes laborals.
  • Planificació. Aquesta és la paraula clau. El Departament de Salut podria assignar els recursos humans allà on es necessiten, per demografia, per equitat, per nivell socioeconòmic, etc. Això permetria definir quins serveis han d’existir, on s’han de situar, amb quantes persones s’han de dotar, sempre pensant en les necessitats de la ciutadania. I en cap cas hauria d’implicar una reducció del personal, sinó una distribució adequada, intel·ligent i equitativa del mateix pel territori.
  • Si tot el personal depèn de la Generalitat, el relleu generacional, la cobertura de vacants i les substitucions es podrien gestionar de manera centralitzada i, novament la paraula clau, planificada.

Algú es preguntarà: si tots són avantatges i el Departament d’Educació s’organitza amb aquest mateix model, per quin motiu no s’aplica al Departament de Salut? Doncs pels motius de sempre: interessos econòmics i espuris de les empreses del sector. Si el capítol 1, les despeses de personal, representen aproximadament entre el 45% i el 65% del pressupost de les entitats, perdre aquest volum d’ingressos faria més “petites” les empreses sanitàries, tindrien menys necessitats d’incorporar gestors, directors, coordinadors, comitès assessors, etc., etc.

Però un model alternatiu és possible (i sostenible) si el Govern i el conjunt de representants polítics estan disposats a fer el pas endavant imprescindible per millorar l’atenció sanitària i per recuperar el sistema d’excel·lència que esdevé un pols d’atracció per als professionals.

Des de Metges de Catalunya llencem el repte. Esperem resposta.

Xavier Lleonart Martínez
Secretari general de Metges de Catalunya

Homes i complement de maternitat

Tribuna


Teresa Blasi

Els homes tenen dret que els sigui reconegut el complement de maternitat a les pensions de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent?

Aquesta és una pregunta freqüent que se’ns planteja a les advocades del gabinet jurídic del Col·lectiu AiDE. Ens consta que la resposta de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) es formula en els següents termes:

Els homes poden sol·licitar, a partir del 2 de desembre de 2021, el complement de maternitat i els serà concedit si reuneixen els requisits exigits legalment per accedir-hi: que siguin beneficiaris de les pensions de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent causades entre l’1 de gener de 2016 i el 3 de febrer de 2021.

No obstant això, s’ha de tenir en compte que els i les filles comuns donen dret al reconeixement d’un únic complement, per tant, només el pot cobrar la mare o el pare. Així, quan ja hagi estat reconegut a un dels progenitors, es denegarà la sol·licitud del segon progenitor que ho sol·liciti.

A les dones se’ls hi exigeix el requisit d’acreditar l’existència dels fills. Pel que fa als homes, els requisits són:

Causar una pensión de viudedad por fallecimiento del otro progenitor por los hijos o hijas en común, siempre que alguno de ellos tenga derecho a percibir una pensión de orfandad.”

“Causar una pensión contributiva de jubilación o incapacidad permanente y haber interrumpido o haber visto afectada su carrera profesional con ocasión del nacimiento o adopción, con arreglo a las siguientes condiciones:

1.ª En el supuesto de hijos o hijas nacidos o adoptados hasta el 31 de diciembre de 1994, tener más de ciento veinte días sin cotización entre los nueve meses anteriores al nacimiento y los tres años posteriores a dicha fecha o, en caso de adopción, entre la fecha de la resolución judicial por la que se constituya y los tres años siguientes, siempre que la suma de las cuantías de las pensiones reconocidas sea inferior a la suma de las pensiones que le corresponda a la mujer.

2.ª En el supuesto de hijos o hijas nacidos o adoptados desde el 1 de enero de 1995, que la suma de las bases de cotización de los veinticuatro meses siguientes al del nacimiento o al de la resolución judicial por la que se constituya la adopción sea inferior, en más de un 15 por ciento, a la de los veinticuatro meses inmediatamente anteriores, siempre que la suma de las cuantías de las pensiones reconocidas sea inferior a la suma de las pensiones que le corresponda a la mujer.”

En cas que les progenitores siguin dues dones, es reconeixerà el complement a aquella que percebi pensions públiques la suma de les quals sigui de menor quantia.

Igualment, si els progenitors són dos homes, es reconeixerà el complement a aquell que percebi pensions públiques que, una vegada sumades, tinguin menor quantia.

En cas que els progenitors siguin dona i home, sempre que es compleixin els requisits anteriorment descrits, l’home tindrà prioritat respecte a la dona si la suma de les quanties de les pensions reconegudes és inferior a la suma de les pensions que li corresponen a la dona.

El termini de prescripció per reclamar el complement és de cinc anys, a comptar des del dia següent al reconeixement de la pensió de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent.

El complement de maternitat s’aplicarà amb una retroactivitat màxima de tres mesos des de la data de sol·licitud.

La Seguretat Social fa aquesta interpretació perquè abans de febrer de 2021 existia un complement de maternitat per aportació demogràfica, regulat a l’article 60 de la Llei General de la Seguretat Social i que s’aplicava únicament a les dones. Diferents homes van presentar reclamacions i, finalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar sentència tot considerant que la norma espanyola concedia un tracte menys favorable als homes. Això constituïa, a criteri del TJUE, una discriminació directa per raó de sexe, prohibida a la Directiva 79/7/CEE del Consell de 19/12/1978, relativa a l’aplicació progressiva del principi d’igualtat de tracte entre homes i dones en matèria de Seguretat Social.

A partir d’aquest moment, molts jutjats socials del territori espanyol van estimar les demandes interposades per homes progenitors, un fet que ha acabat provocant una reforma legislativa.

D’aquesta manera, el Reial Decret-llei 3/2021, de 2 de febrer, va substituir el complement de maternitat per aportació demogràfica -específicament per a les dones- per un complement anomenat de “bretxa de gènere” que s’aplica també als pares i en què el número de fills és el criteri objectiu. Aquesta norma estableix el reconeixement del complement a totes les pensions causades a partir de la seva entrada en vigor (04/02/2021).

L’any 2021, l’import del complement de bretxa de gènere per a les pensions de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent (excepte la parcial) era de 27 euros mensuals per fill, amb un límit de quatre fills. El 2022 són 28 euros mensuals per fill, mantenint el màxim de quatre.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)