La gestoria i el Govern

Tribuna d’opinió


josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

L’any 2016 s’ha tancat amb la celebració del 25è aniversari del Servei Català de la Salut (CatSalut). Per commemorar aquesta data ha tingut lloc a Barcelona una jornada que ha aplegat els actors més influents i decisius en la història passada i actual de la sanitat catalana. Hi han participat els diferents consellers de Salut des de la restauració de la Generalitat contemporània (Ramon Espasa, Xavier Trias, Eduard Rius, Xavier Pomés, Marina Geli, Boi Ruiz i Antoni Comín), el director del CatSalut, David Elvira, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, entre altres personalitats, per parlar sobretot de l’estructura, la satisfacció i el finançament sanitari. Tres conceptes que s’han analitzat per arribar a un diagnòstic i proposar el que en llenguatge mèdic en diríem un tractament.

L’estructura
L’actual conseller de Salut, Antoni Comín, ha parlat del CatSalut com a “una estructura sòlida i brillant, una estructura d’Estat” i ha felicitat els professionals sanitaris per la seva aportació fonamental a l’obra comuna. No obstant això, ha assenyalat que calen reformes per “continuar sent un dels millors sistemes sanitaris del món” i ha assegurat que aquests canvis són necessaris per “tenir un sistema més just, universal i equitatiu”.

Quan es fa referència i es vol un sistema més just, aquesta justícia ha d’arribar tant a qui rep els serveis (ciutadans) com a qui els dona (professionals). No s’hi val només mirar els resultats i les bondats del sistema per a una de les parts –en aquest cas la que rep– menystenint l’altra, encara que se la reconegui públicament. El reconeixement i les paraules d’agraïment per l’esforç esmerçat són fonamentals per a qualsevol col·lectiu, però es poden convertir en una cortina de fum, si no estan recolzades per actuacions concretes que millorin el dia a dia de la part exalçada. En el cas dels professionals de la medicina, després de sis anys de sagnia econòmica i laboral, no hem rebut més que engrunes subministrades sobretot gràcies a decisions judicials i poc més. Per contra, se’ns demana encara més esforços (més e-consulta, més gestió, més volum assistencial…), tot propiciant l’explotació laboral d’uns professionals a les mans dels quals la societat posa la seva vida.

És cert, però, que els actuals responsables sanitaris s’han trobat amb una situació embolicada com a conseqüència de les decisions preses en el passat per altres dirigents, que ara volen donar consells sobre què cal fer, tot i que ells no ho van posar en pràctica quan podien haver-ho fet. Aquí podríem incloure la crida a millorar les condicions econòmiques i de treball dels professionals per part de qui no ho va executar en època de bonança econòmica. També és destacable la crítica que li han fet al conseller Comín per la seva pretensió de publificar el sistema, quan la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) fixa com a prioritari la utilització dels recursos de titularitat pública per davant dels de titularitat privada amb ànim de lucre.

La satisfacció
Un tema d’especial orgull per a Comín és “la satisfacció que mostren els usuaris amb la qualitat dels serveis sanitaris de la xarxa pública”, tal com ha expressat el conseller durant l’acte. En aquest punt, però, no ha tingut en compte o almenys no ha parlat del profund grau d’insatisfacció de l’altra part, la que dona aquest magnífic i excel·lent servei. Les enquestes internes de satisfacció que les empreses sanitàries tenen l’obligació de passar periòdicament als seus empleats són més que eloqüents. Mai no s’ha tingut cap notícia que alguna d’aquestes empreses hagi fet o hagi canviat res per contrarestar l’impressionant grau de frustració objectivat. Tampoc hi ha hagut cap reacció per part de l’Administració quan s’ha tractat de la seva pròpia empresa: l’Institut Català de la Salut (ICS).

Ara, el director del CatSalut proposa la potenciació de la consulta electrònica (e-Consulta) que l’ha definit com a “una eina que ha de permetre una atenció més individualitzada i centrada en les necessitats de la persona”. Tornen a posar l’usuari com a únic subjecte a tenir en compte, sense prendre en consideració que, en la visita presencial, el contacte directe entre metge i pacient aporta un valor únic a l’hora d’objectivar símptomes i diagnosticar patologies.

El servei d’e-Consulta sembla pretendre reemplaçar l’acte mèdic per un acte informàtic, amb l’objectiu de reduir el nombre de visites presencials als centres de salut i, per tant, generar un estalvi. Una finalitat que no s’ha pogut assolir amb les primeres experiències d’ús d’aquesta eina, ja que el nombre de visites presencials als equips d’atenció primària (EAP) s’ha mantingut estable el 2015, malgrat que les visites no presencials han experimentat un creixement superior al 50% en el mateix període, segons les dades d’activitat de l’ICS. En resum, s’han incrementat les càrregues assistencials, però no s’ha reforçat la plantilla mèdica que, en els darrers anys, ha perdut un miler de professionals.

Tots sabem que en una parella si un dels dos no està a gust i no se sent considerat ni ben tractat, l’altre tampoc no pot estar bé gaire temps i, tard o d’hora, n’acabarà patint les conseqüències. És llei de vida. El binomi metge-Administració no s’escapa d’aquesta norma.

fotografia_taula_rodona_consellers_salut

Taula rodona dels consellers de Salut durant l’acte de celebració dels 25 anys del CatSalut (Imatge: Departament de Salut)

El finançament
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha qualificat l’infrafinançament crònic que pateix el sistema de salut “d’atac i amenaça directa a un dret fonamental dels catalans”. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació. Ara bé, analitzant els nous pressupostos de la Generalitat, que el Govern ha qualificat com “els més socials de la història”, em pregunto si des de l’executiu no s’està contribuint a aquesta mancança sostinguda de recursos.

M’explico. Els pressupostos de la Generalitat per al 2017 han augmentat un 7,5% respecte als darrers comptes aprovats l’any 2015. Hom suposaria que un tracte asèptic de gestoria faria incrementar un 7,5% totes les partides departamentals de manera uniforme i, en conseqüència, el pressupost de Salut pujaria també un 7,5%. Però no ens governa una gestoria, ho fa un govern amb idees polítiques clares: la partida sanitària només mereix un augment del 4,5%.

Si a la meva empresa es planteja un pujada de sous del 7,5% i a mi em criden per dir-me que soc fantàstic, que treballo molt i que els meus resultats són excel·lents, però que el meu increment només serà del 4,5%, el primer que pensaré serà que no em volen gens i que millor que em busqui un altra feina, perquè acabarem malament. I això és el que està passant amb la sanitat. No se la prioritza.

Aquesta falta de sensibilitat afecta tot el sistema i, en especial, el seu nucli fonamental: els metges. Uns professionals que veiem com es perpetua el nostre maltractament laboral any rere any. Aquesta situació fa que més de 600 facultatius a Catalunya sol·licitin anualment el certificat d’idoneïtat que expedeix la Organización Médica Colegial (OMC) per poder anar a treballar a l’estranger. Això suposa no tan sols un malbaratament del diner públic invertit en formació mèdica, sinó també foragitar els millors cervells a causa del maltractament continuat, la qual cosa és un escàndol i una irresponsabilitat gravíssima dels nostres rectors.

Però les conseqüències d’aquesta política no acaben aquí. En els propers anys, es preveu un allau de jubilacions en la plantilla mèdica que podria provocar una fallida greu del sistema per escassetat de facultatius formats. Uns professionals que no es poden improvisar, que requereixen ser cuits a foc lent i que no estan madurs fins al cap d’onze anys com a mínim. Aleshores, els haurem de portar de fora? Els haurem de pagar decentment com a europeus perquè vinguin? El resultat final serà que haurem fet fora els nostres joves talents per acabar cuidant i pagant bé els forans? Tot això evidencia que cal donar un cop de timó de 180 graus en la política sanitària del país, si no volem que el vaixell s’enfonsi.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

El Cercle de Salut o la salut encerclada

Tribuna d’opinió


img_7329

Jordi Cruz

El passat 24 de gener es va constituir el Cercle de Salut, una nova institució que neix amb l’objectiu de posar en valor les virtuts i fortaleses del model sanitari català. En el manifest constitutiu, que es pot consultar al web de l’associació, els seus integrants defensen que s’ha de preservar i consolidar el model actual, de caràcter públic i de cobertura universal. A més, es mostren partidaris que el sistema compti amb “organitzacions flexibles, orientades a aconseguir bons resultats de salut i de qualitat de vida, amb capacitat per portar a terme polítiques de recursos humans que fomentin    el reconeixement, la meritocràcia i el professionalisme, que promogui la qualitat de l’ocupació i la retenció del talent, i possibilitin una gestió eficient dels recursos amb agilitat per competir en recerca i innovació en un entorn cada dia més dinàmic i competitiu”. Així es presenten.

En el camp de la geometria, el cercle és una figura plana i tancada. Diferents actors politicoeconòmics han utilitzat la imatge de l’esfera per donar nom a entitats i institucions que, bàsicament, vetllen pels interessos (també politicoeconòmics) dels seus propis membres. Així, trobem el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el Cercle Català de Negocis, el Cercle del Liceu, etc. Els cercles, però, són representacions d’espais tancats. Nuclis durs. Pinyols. En els nostres dies, la figura geomètrica més escaient és el poliedre, amb moltes cares, angles, arestes i sempre obert a incorporar nous elements. És cert, però, que el “Poliedre de Salut”, com a nom, és poc glamurós.

Al nucli del Cercle de Salut hi ha les persones que han governat, dirigit, gestionat i influenciat la sanitat catalana en els últims 30 anys. Exactament les mateixes. Per tant, no és oportú parlar de nova associació sinó de restyling. Els integrants d’aquest nucli s’han envoltat d’excel·lents professionals mèdics, per lluir les medalles del rigor i el coneixement, i també d’ex-càrrecs polítics entusiasmats per la possibilitat de tornar a remenar les cireres.

Els membres d’aquest nucli no es poden presentar ara com a observadors del sistema perquè han estat, i en gran part encara ho són, els seus principals responsables. Així doncs, són responsables d’un model més opac que transparent, que durant molts anys ha propiciat l’aparició de pràctiques irregulars i que sembla més preocupat per la creació i l’ocupació de cadires que per l’excel·lència. Es tracta del mateix nucli que ha negat una i altra vegada la millora de les condicions laborals, professionals i retributives dels metges, fins i tot en època de bonança econòmica, i que propugna ara, com a solució de futur per a la “modernització i defensa del model sanitari català”, la participació i el debat amb els professionals .

Quan els facultatius sentim parlar d’organitzacions flexibles i gestions eficients ens posem en guàrdia perquè som molt conscients del significat d’aquests conceptes de manual d’escola de negocis.

En definitiva, el Cercle de Salut neix com una reacció davant el temor (difícilment real) d’un canvi d’escenari que comporti la pèrdua del control del model per part dels que l’han tingut fins ara. No és casualitat que aquesta associació es constitueixi quan el Departament de Salut, amb el conseller Antoni Comín al capdavant, decideix expulsar del sistema les entitats sanitàries privades amb ànim de lucre i quan pren decisions polítiques sobre la gestió dels consorcis i els centres concertats.

Els cercles s’han acabat. La sanitat catalana necessita renovar-se i dotar-se d’estructures i organitzacions obertes, plurals i transversals que deixin els interessos econòmics, polítics i corporatius al marge i situïn en el centre del debat el benestar i la salut dels ciutadans i ciutadanes del país.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Tots et miren

Tribuna d’opinió


El metge et mira
La grip satura els serveis d’urgències dels hospitals i immediatament apareix la crida oficial a utilitzar més els ambulatoris i recórrer als serveis hospitalaris només quan sigui necessari. Anar a urgències amb un problema banal, diuen, satura el sistema i, a més, sotmet l’usuari a esperes inútils. O sigui que la gent s’equivoca. La qüestió és per què la gent està tan equivocada i per què perviu la filosofia popular que diu que «a l’hospital t’has d’esperar, però t’ho fan tot; a l’ambulatori no soluciones res». Els metges insisteixen que no és veritat, però el ciutadà, tossut, no es deixa convèncer. Continua equivocat. Potser és pura psicologia. Recordem el CAP com un lloc on el metge és assegut a l’altra banda de la taula escrivint a l’ordinador, com a cal notari, i recordem l’hospital com un lloc on seus en una llitera d’un box i tens al davant un metge dret que et mira i, fins i tot, et toca, com a cal metge. El notari no cura, el metge sí. Ves que no sigui per això.

Marc Marcè, director del diari Regió7
5 de gener de 2017

 

josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

El dia abans de Reis, el director del diari Regió7, Marc Marcè, va escriure aquest article al seu bloc ‘Ras i cru’. De la seva lectura es poden extreure dues interpretacions totalment diferents. La primera, que ha estat la majoritària entre el col·lectiu mèdic, és que l’autor menysprea als metges de família i pediatres dels CAP, tractant-los de funcionaris freds i distants, quasi autòmats, que no fan la seva feina de metge i que, en conseqüència, els pacients es veuen empesos a anar a l’hospital, on es troben els autèntics metges, els que “et toquen”. Si aquest fos el sentit del text, seria, sens dubte, una visió ofensiva, injusta, maniquea i totalment falsa de la realitat, que insulta tot un col·lectiu que s’ha desviscut per seguir oferint una atenció digna als seus pacients, malgrat les circumstàncies adverses en què està forçat a treballar. Només un ignorant que escriu el primer que li passa pel cap podria ofendre d’una manera tan gratuïta i sense cap mena de raó.

La segona interpretació és que, amb el seu article, Marcè fa una denuncia implícita de la vergonyosa situació en què l’Administració ha deixat l’atenció primària després d’un lustre de retallades. Mil metges menys en el sistema que atenien més d’un milió i mig de persones que ara han d’atendre la resta de facultatius. Una sobrecàrrega física i emocional demolidora per als metges i pediatres dels CAP que fan el que poden i més perquè els seus pacients siguin atesos amb la dedicació i qualitat que es mereixen. Cinc minuts és el temps mitjà que poden dedicar els metges de família a atendre una visita a causa de la pressió assistencial que pateixen les consultes. Qualsevol pot entendre que aquest temps és del tot insuficient. A qui no se li donen els recursos no se li poden demanar miracles.

Esperem que la intenció del periodista es correspongui amb el segon supòsit. En tot cas, no estaria de més que el senyor Marcè aclarís quin sentit hem de donar els professionals mèdics a la seva reflexió.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)