El COEC davant les vagues del personal facultatiu

Publicat el per
Respon

Tribuna

Xavier Marco

El dies 26 de març i 30 d’octubre de 2025, metges i odontòlegs van decidir qui presidiria els seus respectius col·legis professionals durant els següents quatre anys. Ens centrarem, però, en l’àmbit que ens afecta directament com a Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC).

La Dra. Mª José Guerrero va saber jugar molt bé les seves cartes i es va convertir en la primera dona presidenta del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC) encapçalant una junta amb una majoria relativament jove i amb algunes cares noves. Aquest fet va generar expectatives legítimes de renovació, modernització i proximitat amb la realitat quotidiana dels professionals. La campanya electoral va tenir com a eixos centrals el gènere i l’edat, elements que es van utilitzar com a punta de llança enfront la resta de candidatures, i que van acabar sent determinants per a la victòria electoral.

Des de l’ADC vam felicitar la nova presidenta, amb l’esperança que impulsés un gir clar a la deriva d’apatia que arrossegava el COEC des de feia anys, així com de constant conflicte amb les seus provincials. Tanmateix, i contràriament al que desitjava una part important de la professió, s’ha tornat a reproduir una característica gairebé constant en aquesta mena d’institucions: promeses electorals i expectatives que s’obliden tan bon punt s’arriba al poder. La manca de comunicació clara, d’accions visibles i de lideratge ferm està erosionant, de nou, la confiança del col·lectiu.

Ens trobem a principis de febrer, han passat els primers cent dies de gràcia i durant aquets mesos s’han convocat diverses jornades de vaga del personal facultatiu, col·lectiu professional en el qual els odontòlegs hi estem plenament inclosos. De fet, l’ADC representa 400 odontòlegs dins l’estructura organitzativa de Metges de Catalunya (MC), sindicat convocant de les vagues. Aquestes mobilitzacions no responen únicament a la defensa de drets laborals —una tasca que correspon principalment als sindicats—, sinó també a la necessitat de defensar la dignitat, el reconeixement i el futur, especialment dels metges, però alhora de tots els facultatius, també els odontòlegs.

El Capítol IV, Finalitats, Article 7 dels Estatuts del COEC expressa clarament una de les funcions essencials de la institució: vetllar pels interessos de la professió i dels professionals. No es tracta d’una declaració simbòlica, sinó d’una obligació estatutària que exigeix posicionaments clars, defensa activa i compromís real davant dels reptes que afronta l’odontologia avui.

D’altra banda, l’actual presidenta no pot basar la seva actuació únicament en l’argument que encara està prenent el pols a la institució. La Dra. Guerrero ha format part de diferents juntes directives i, molt especialment, de l’anterior, presidida pel Dr. Germán Pareja, una etapa que va generar un debat intens dins la professió sobre el paper del col·legi en la seva defensa laboral. Aquesta trajectòria prèvia fa pensar que existeix un coneixement suficient del funcionament intern del COEC per impulsar accions més decidides.

En aquest sentit, les primeres passes de la nova junta transmeten una sensació de continuïtat amb la gestió anterior, fet que pot generar frustració entre aquells professionals que esperaven un canvi més profund, especialment per part dels odontòlegs que exerceixen a l’àmbit de l’atenció primària de salut, que cada dia han de treballar en pitjors condicions i sense el reconeixement de la seva formació, sempre pagada de la seva pròpia butxaca.

Davant d’aquest escenari, es fa necessari que el COEC assumeixi un paper més actiu i visible en la defensa de la professió odontològica. Cal obrir espais reals de diàleg amb els col·legiats, escoltar el malestar existent i traduir-ho en accions concretes que reforcin la dignitat, el prestigi i les condicions d’exercici professional. Només així el col·legi podrà recuperar la confiança del col·lectiu i esdevenir, de nou, una eina útil i representativa al servei dels odontòlegs i odontòlogues de Catalunya.

Formar part de l’estructura directiva d’un sindicat o d’un col·legi professional implica necessàriament prendre decisions, posicionar-se de manera explícita en tot allò que afecti al seu àmbit natural d’actuació. Pel contrari, és millor quedar-se a casa i fer com a l’Edat Mitjana, encomanar-se a Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes, perquè ens solucioni el mal de queixal i, de pas, perquè ens proveeixi una feina digna i respectada per l’administració. El 9 de febrer se celebra el seu dia. Encarreguem les espelmes.

Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes

Xavier Marco
Odontòleg i secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC)

El desgavell institucional de l’ICS: quan el discurs s’allunya de la realitat

Publicat el per
Respon

Tribuna

Margaret Creus

El seminari ‘Accessibilitat: l’obscur objecte de desig de l’Atenció Primària’ podria haver estat una bona oportunitat per abordar amb rigor el col·lapse del primer nivell assistencial. Però, com passa massa sovint, l’administració s’ha limitat a mirar-se el melic i felicitar-se pel seu propi relat, un exercici d’autocomplaença en boca del Dr. Josep Casajoana, que converteix el seminari en una defensa del sistema més que en una anàlisi crítica.

El missatge sona tan atractiu com buit: “Cal seleccionar, repartir i ser proactius”. Una tríada que, lluny de suposar una estratègia transformadora, es converteix en un nou intent de fer més amb menys. Sota l’aparença de modernitat i eficiència, aquest lema amaga la mateixa recepta de sempre: compensar amb sobrecàrrega i retòrica el que no es vol afrontar (l’escassetat de mitjans, la desinversió crònica i una gestió cada vegada més allunyada de la realitat assistencial).

És cert que moltes de les idees exposades al seminari (reduir burocràcia, eliminar pràctiques innecessàries, centrar-se en la persona) podrien semblar encertades i fins i tot compartides per la majoria de professionals. Tanmateix, resulta insostenible que sigui precisament la mateixa institució que ha generat el col·lapse qui ara es presenti com a portadora de solucions. Aquesta paradoxa, més pròpia de l’autosatisfacció que de l’autocrítica, posa en evidència la distància abismal entre el relat oficial i la realitat assistencial que vivim cada dia als centres.

El “monstre de la demanda” del que parla Casajoana no és una fatalitat, sinó una criatura creada per anys de polítiques improvisades. L’ICS i el CatSalut continuen alimentant aquest monstre amb campanyes que, sota la retòrica de la proximitat i l’accessibilitat, acaben incrementant la pressió assistencial. Un exemple paradigmàtic és la recent campanya de vacunació, amb enviaments massius d’SMS que conviden a vacunar-se sense cita prèvia, o la publicitat del 061, que anima a trucar-hi i posteriorment deriva i gestiona visites sense reforçar plantilles ni infraestructures. Aquestes iniciatives, lluny de millorar els temps d’espera, accentuen el col·lapse existent i transformen una aparent voluntat de servei en un fracàs anunciat de la política d’accessibilitat. Més demanda, mateixos recursos. I després, ens retreuen que les agendes estan saturades, com si el fracàs de l’accessibilitat fos responsabilitat dels professionals i no el resultat directe d’anys de mala planificació, desinversió i gestió erràtica.

El missatge oficial és clar: els professionals hem de fer-nos corresponsables. Però en realitat, l’administració trasllada la seva pròpia incompetència cap als equips, sense dotar-los de cap protecció legal ni suport real. Ens exigeixen resultats mentre mantenen indicadors de registre (DPO, EQPF, acords de gestió) que penalitzen la reflexió clínica i converteixen la tasca mèdica en un exercici d’ofimàtica. Alhora, des del mateix seminari s’anima a reinterpretar o fins i tot saltar-se les Guies Clíniques per reduir burocràcia i “deixar de fer”, una proposta que voreja la temeritat. Es parla de flexibilitat i confiança professional, però s’ometen els riscos legals i ètics que això implica, especialment en un context en què els professionals són avaluats i penalitzats per incomplir els mateixos protocols que ara se’ls convida a ignorar. Aquesta contradicció és el reflex més cru del desgavell institucional que domina l’administració: ens demana que assumim responsabilitats sense garantir ni seguretat jurídica ni coherència en la gestió.

D’altra banda, un altre punt especialment revelador és el que s’exposa sota el lema de la “redistribució de tasques”. Lluny de representar una aposta moderna o col·laborativa, aquesta proposta es presenta com un intent de reorganització aparent que, en realitat, dilueix els rols professionals i posa en risc la qualitat assistencial. Es parla de programació per motius (PxM), que pretén optimitzar la gestió de cites, i de la Gestió Infermera de la Demanda (GID), presentada com una via per descarregar els metges de visites agudes. Tot i això, en la pràctica, aquests sistemes han acabat delegant funcions mèdiques a perfils no facultatius, sense els coneixements ni la capacitació legal necessària. Les societats i sindicats d’infermeria ho defensen en nom de la “col·laboració”, però la realitat és molt més ambigua perquè la manca de cobertura legal genera por i incertesa a no poques professionals a l’hora d’assumir tasques que excedeixen el seu àmbit competencial. L’administració, però, continua incentivant aquest model híbrid, generador de tensions, sense haver definit encara el paraigua jurídic que protegeixi cap dels implicats.

Nogensmenys, resulta insultant —i fins i tot cínic— sentir dir que “millorar l’accessibilitat és possible” mentre els mateixos gestors llancen missatges que col·lapsen els centres. Aquest discurs d’aparent modernització és, en realitat, una operació de màrqueting polític. L’administració crea el problema, en culpabilitza els professionals i després s’atorga el mèrit de voler-lo solucionar. Mentrestant, la distància entre l’hospital i l’atenció primària s’eixampla, la desinversió continua creixent i els equips treballen amb condicions que voregen un punt crític on l’escassetat de mitjans amenaça la qualitat assistencial i la seguretat del pacient.

Així doncs, la paradoxa és majúscula: les mateixes institucions que ens obliguen a complir amb els indicadors i acords de gestió ara ens conviden, amb un cinisme desconcertant, a “deixar de fer”. Se’ns demana que desobeïm allò que ells mateixos ens penalitzen si no complim, convertint la incoherència en norma. Aquest desgavell institucional reflecteix a la perfecció l’abisme existent entre la política, la gestió sanitària i la pràctica clínica real. Se’ns exigeix seguir guies, protocols i objectius que després són qüestionats pels mateixos que els van imposar. Es condemna el sobrediagnòstic mentre s’avaluen les consultes pel nombre d’activitats registrades, perpetuant un model que mesura la quantitat per sobre de la qualitat.

L’accessibilitat no és un “objecte de desig”. És un dret ciutadà i una responsabilitat política. I mentre els càrrecs intermedis i els gestors continuïn practicant aquesta autocomplaença institucional, els professionals continuarem sostenint, amb les nostres mans i la nostra salut, un sistema que s’esfondra a causa de la seva incompetència. Aquest seminari, lluny de ser un espai de reflexió honesta, s’ha convertit en una mostra de cinisme institucional, un exercici de maquillatge polític que ignora el malestar real dels professionals de l’atenció primària.

Quan l’Administració confon liderar amb imposar culpes, hem de tenir clar que els professionals no som part del problema. Aquesta idea queda encara més palesa en el correu enviat per la directora d’Atenció Primària de l’ICS, Elisabet Descals, a tots els professionals d’AP que, lluny de reconèixer les limitacions estructurals del sistema, trasllada novament la responsabilitat als professionals. El missatge, revestit de bones intencions, és una mostra més d’una gestió que centrifuga la seva incompetència, demostrant la seva incapacitat d’assumir responsabilitats i posar fi a una crisi que ells mateixos han generat.

Margaret Creus
Pediatra i delegada de Metges de Catalunya al CAP Agramunt

El perill de desvirtuar el terç no assistencial

Publicat el per
1

Tribuna

Sector Primària ICS de MC

Davant l’article publicat al Butlletí de l’Atenció Primària de Catalunya sota el títol “Compte que no ens fem mal amb el 1/3 no assistencial!”, signat pel Dr. Josep Casajuana, creiem necessari donar una resposta clara, contundent i sense concessions.

L’article en qüestió expressa dubtes sobre la fonamentació del terç no assistencial, utilitza referències obsoletes sense valor normatiu actual i, el que és més greu, apel·la a l’opinió d’una intel·ligència artificial (IA) com a font d’autoritat per justificar les seves posicions. Aquest últim fet és absolutament inadmissible des del punt de vista de la praxi professional i del rigor intel·lectual.

Cal deixar molt clar que les referències aportades pel Dr. Casajuana no tenen cap validesa legal vigent. El manual citat de la CAMFiC de 1993 és un document intern sense cap rang jurídic, i ell mateix admet que el criteri del terç va ser fixat de manera informal. L’ordre de 1990 que menciona no assigna proporcions de temps i ha estat superada per normatives posteriors. En canvi, el dret al 1/3 no assistencial està recollit formalment a la Resolució TRE/3507/2008 i reafirmat per l’Acord de Sortida de Vaga de 2018, signats i vigents. Aquests documents tenen validesa normativa i són d’obligat compliment.

Recórrer a una IA (en aquest cas, Gemini) per definir o validar aspectes estructurals de l’exercici professional és una banalització greu. Les IA generatives no proporcionen coneixement revisat per parells, no estan dissenyades per substituir l’evidència científica ni garanteixen traçabilitat ni validesa. Acceptar el que diu una IA com a argument equival a renunciar al pensament crític i a confondre coneixement amb aparença de veracitat. Aquesta actitud demostra una preocupant superficialitat i una perillosa manca de criteri professional.

Cal subratllar que qualsevol persona que doni crèdit a aquest tipus de discurs i el faci servir per justificar decisions organitzatives està actuant amb una lleugeresa incompatible amb l’exigència i responsabilitat que requereix la gestió de l’activitat mèdica. Aquesta acrítica validació d’arguments mal fonamentats és símptoma d’una visió simplista i preocupantment desinformada del sistema sanitari.

El 1/3 no assistencial no és cap dogma arbitrari. És el resultat d’una construcció històrica i normativa, fonamentat en diferents acords de Mesa Sectorial (màxim òrgan de negociació de les condicions laborals a l’ICS), el primer d’ells el 2007, seguits pels anteriorment anomenats. El seu sentit és clar: garantir un espai dins la jornada laboral destinat a activitats que, tot i no ser assistencials directes, són essencials per a la qualitat del sistema: coordinació, formació, revisió, investigació, docència, gestió clínica i comunitària, etc. Aquest temps no només és un dret reconegut, sinó una necessitat estructural per garantir una pràctica mèdica segura, actualitzada i organitzada. Sense aquest espai, activitats fonamentals com la formació continuada, la recerca o la planificació assistencial queden greument compromeses.

Aquesta és la realitat organitzativa moderna, recollida en instruccions com la 1/2018 de la Metropolitana Nord i en la cartera de serveis del Departament de Salut. Aquesta última delimita clarament què constitueix activitat assistencial —centrada en l’atenció directa al pacient— i, per tant, reforça implícitament que activitats com la formació, la recerca, la coordinació o la planificació no s’hi inclouen. Això evidencia la necessitat de preservar temps específic per a aquestes funcions fonamentals, com estableix el 1/3 no assistencial. Pretendre que aquest temps sigui “flexibilitzat” per cobrir activitat assistencial encoberta és un menyspreu a la professionalitat, una vulneració de drets laborals i un perill per a la sostenibilitat del sistema.

Les afirmacions del Dr. Casajuana, tot i estar revestides d’un to aparentment reflexiu, amaguen una narrativa perillosa que deslegitima la complexitat del treball mèdic i redueix el debat a una caricatura tecnocràtica basada en intuïcions i tecnologia sense validació. El fet d’haver redactat un capítol en un manual de fa 30 anys no atorga autoritat per ignorar el marc legal actual ni per desvirtuar el sentit funcional d’un dret col·lectiu.

Per tot això, des del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya:

  • Rebutgem categòricament l’acceptació d’informació generada per IA com a base per a l’organització laboral.
  • Reivindiquem el 1/3 no assistencial com a dret legal, estructural i imprescindible.
  • Alertem sobre la irresponsabilitat de fer servir discursos com el de l’article esmentat per justificar polítiques o pràctiques laborals.

La medicina de qualitat requereix temps per pensar, coordinar, formar-se i planificar. No permetrem que aquest temps sigui diluït en nom d’una eficàcia mal entesa ni a partir de discursos que confonen opinions amb evidències i automatismes amb criteri clínic.

Sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)