La salut comença per qui l’atén

Publicat el per
Respon

Tribuna

«Escoltem les persones amb experiència viscuda: veus reals, canvi real»

Aquest és el lema del Dia Mundial de la Salut Mental d’enguany i ens convida a anar un pas més enllà de l’escolta, endinsant-nos en les experiències de les persones que pateixen o han patit problemes de salut mental. La campanya fa èmfasi en la reivindicació de la participació, en primera persona, en les polítiques i decisions que els afecten. Perquè escoltar no és suficient.

Aquesta perspectiva és especialment rellevant quan ens centrem en els professionals sanitaris. Un de cada tres metges i infermers pateix problemes de salut mental, segons els principals estudis. Ens trobem davant d’un dels grans reptes per a la supervivència dels sistemes de salut. Perquè la salut mental dels professionals no depèn únicament dels recursos personals per afrontar l’estrès, sinó de les condicions en què exerceixen la seva professió.

Les dades aportades per l’estudi europeu Mental Health of Nurses and Doctors (MeND) de l’OMS/Europa, amb la participació de 29 països europeus i l’anàlisi de 90.000 respostes, reflecteixen una situació molt preocupant pel que fa a la salut mental i les condicions laborals dels sanitaris. En un context social caracteritzat per l’envelliment de la població, la manca de professionals i l’augment de la demanda assistencial, l’estudi conclou que és indispensable protegir la salut i el benestar d’aquelles persones que tenen cura de la salut dels altres.

Darrere de cada sanitari hi ha una persona que, a part d’aportar la seva trajectòria professional, amb la seva expertesa i els seus coneixements, afegeix altres factors personals i laborals que afecten directament la seva tasca assistencial. El contacte permanent amb el patiment humà, la presa de decisions d’alta responsabilitat, les situacions de pressió assistencial no assumibles, la incertesa, la càrrega emocional, les jornades exigents i la manca de professionals, entre altres, són generadors acumulatius de patiment. A més, l’alta responsabilitat davant la salut de les persones fa que, tot sovint, aquest patiment no desaparegui quan finalitza la jornada laboral.

La relació establerta històricament entre les professions sanitàries i el compromís, la vocació i, com no podia ser d’altra manera, la voluntarietat, no està exempta de sentiments d’esgotament, ansietat, tristesa i desbordament, entre altres.

En els casos més extrems, fins i tot pot desembocar en l’autòlisi. El suïcidi és l’única de les principals causes de mort que ha augmentat entre els metges i metgesses de l’estat espanyol, segons un estudi elaborat per l’Organització Mèdica Col·legial (OMC) i l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Entre el 2003 i el 2022, la taxa va passar de 4,7 a 7,7 suïcidis per cada 100.000 metges, amb un increment mitjà anual de l’1,87 %. Hi trobem, a més, un biaix de gènere molt marcat. Mentre que els metges tenen una mortalitat per suïcidi inferior a la de la població general, les metgesses d’entre 25 i 44 anys i d’entre 55 i 64 anys presenten taxes de suïcidi superiors a les de les dones de la població general de les mateixes edats.

L’abordatge de la salut mental en aquestes professions des d’una perspectiva centrada en l’individu és insuficient quan el malestar té també una dimensió laboral. De fet, no es tracta només de gestionar millor l’estrès, de ser resilients o de practicar tècniques de relaxació. Cal incidir-hi i actuar des d’una responsabilitat compartida, amb l’abordatge de les condicions laborals i organitzatives.

Quan el problema deixa de ser individual i passa a ser organitzatiu i estructural, generar entorns de treball psicològicament saludables, amb condicions laborals dignes tant per al treballador com per al pacient, és bàsic i necessari. Cal tenir unes ràtios ben ajustades a les necessitats poblacionals per dimensionar el treball i evitar la sobrecàrrega. Davant la manca de professionals cronificada, la pressió i el temps assistencial insuficient, el sistema esdevé un focus de negativitat per a l’estabilitat mental. Perquè una plantilla ben dimensionada no és únicament un indicador de planificació de recursos humans, sinó també un indicador de salut laboral, de qualitat assistencial i de salut mental.

El repte que tenim al davant no és només reconèixer això, sinó també impulsar un canvi cultural. Calen organitzacions on els responsables entenguin que el benestar dels equips i la salut mental de les persones han de formar part de la cultura preventiva, igual que passa amb la seguretat laboral o la prevenció dels riscos físics.

Per tot això, demanem que s’escoltin els professionals, que es deixi de considerar la salut mental com un assumpte privat i que s’assumeixin les responsabilitats compartides entre professionals, equips, institucions, administracions i societat.

Cuidar qui cuida no és només una qüestió de benestar; també és una qüestió de qualitat assistencial, de sostenibilitat del sistema i de responsabilitat social.

Xelo Casado
Psicòloga clínica i secretària de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Parlem clar d’una vegada

Publicat el per
1

Tribuna

Pep Puey

Mesos de protestes per la renovació de l’Estatut Marc. Dotze jornades de vaga convocades per Metges de Catalunya (MC). Una campanya per deixar de fer hores extres fraudulentes. I entremig de tot això, declaracions, entrevistes, rodes de premsa, articles d’opinió, piulades i posts a les xarxes socials. Uns que si el conflicte és a Madrid, que si no tenim les competències, que si les condicions laborals es negocien a les meses existents. Els altres que si no se senten representats, que si tenen dret a negociar en un espai propi, que si Salut no fa res perquè no vol.

El resultat és un atzucac amb difícil (molt difícil) sortida. Potser ha arribat el moment de parlar clar i explicar allò que subjau, més enllà de la jornada laboral, les guàrdies, la classificació professionals o els sous del col·lectiu mèdic.

Què demanen els metges? En resum, singularitzar-se. Perquè la seva feina és diferent i amb particularitats pròpies respecte a la resta de col·lectius sanitaris, i perquè no accepten la representativitat que se’ls hi dona a les meses sectorials. Què és el que no volen ni l’administració ni les patronals sanitàries (les organitzacions que de veritat mouen els fils del sistema)? En resum, que els metges no es converteixin en un lobby de pressió. «Suficient poder tenen amb la prescripció farmacològica, la indicació de proves i les baixes laborals».

Per evitar la veritable dialèctica del conflicte —el poder i la capacitat de decisió que han de tenir els facultatius— surten a explicar que el conveni mèdic no és legal, que els tribunals ja han dit que no és possible (fals), que no es pot fragmentar la negociació (fals). Excuses de mal pagador, mai millor dit. Perquè normes laborals circumscrites als metges han existit i existeixen a Alemanya, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Canadà, Austràlia… Només depèn de la voluntat del legislador.

Que no es trenqui l’status quo. En aquest objectiu hi juguen un paper fonamental els sindicats dits majoritaris. Són els guardians de les essències. Uns actors instrumentals imprescindibles per apuntalar el sistema. Davant de qualsevol intent de les organitzacions mèdiques per sortir-se de les cotilles existents, els sindicats que diuen defensar els drets de tothom amenaçaran amb impugnacions jurídiques i mobilitzacions.

L’últim exemple el trobem amb el procés de negociació de l’Estatut Marc. Quan en un moment determinat semblava (només semblava) que el ministeri estava disposat a negociar algunes de les reivindicacions dels facultatius, el triumvirat format per CCOO, UGT i CSIF, més SATSE, van sortir precipitadament a dir que res de negociar amb els metges, res de meses específiques i convenis propis. «Si seguiu endavant, convocarem una vaga». Atenció: una vaga per impedir que els metges tinguin representació pròpia. Pura fantasia.

Per dissimular treuen a passejar els espantalls de sempre: privilegis, classisme, enfrontament entre grups professionals. Però ja no cola. Després de tants anys signant acords i convenis que discriminaven el personal facultatiu, després d’impugnar qualsevol intent de MC d’aconseguir millores per als seus afiliats, queda més que clar el seu rol al sistema.

I a l’altre costat trobem els representants de les patronals. Il·lustres noms i cognoms que porten 40 anys xuclant de la mamella pública, amb sous que superen als dels consellers del Govern i que provenen dels mateixos pressupostos de Salut, que pretenen seguir donant lliçons de gestió i transformació del sistema. I amb maneres de fer d’estil napolità, de l’època de Maradona, però molt més maldestres, és clar.

Dos exemples recents. El Parlament de Catalunya aprova una moció que insta el Govern a negociar amb MC una solució al conflicte. Com actuen les patronals? Adrecen una carta als grups parlamentaris “recordant-los” que de la negociació de les condicions laborals del personal sanitari se n’encarreguen ells i que d’això el Parlament no n’ha de fer res. Segon exemple. El Ministeri de Sanitat impulsa el Projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut, que estableix la gestió directa com a model preferent de la prestació sanitària, així com altres mesures de transparència i bon govern. Com actuen les patronals?  Articles a la premsa per crear “debat”, mentre activen els seus tentacles polítics perquè la Generalitat s’hi oposi frontalment, alhora que pressionen els grups catalans al Congrés perquè hi votin en contra.

En definitiva, quan sentiu a parlar de les vagues i de les protestes dels metges i escolteu la resposta que en donen des de Salut i el Govern, recordeu allò del «atado y bien atado».

Pep Puey
Secretari jurídic de Metges de Catalunya

L’Assemblea del COEC: una democràcia formal amb participació insuficient i dèficit deliberatiu

Publicat el per
Respon

Tribuna

Xavier Marco

L’Assemblea Ordinària del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), celebrada aquest dimarts, 30 de juny, ha aprovat tots els punts de l’ordre del dia, però més enllà del resultat de les votacions, caldria reflexionar sobre les condicions en què es va desenvolupar la sessió i el model de governança que posa de manifest.

La participació ha estat extremadament baixa: poc més d’un centenar de col·legiats d’un cens proper als 7.000 professionals, una dada que obliga a preguntar-se fins a quin punt les decisions adoptades poden considerar-se expressió d’una representació prou àmplia de la professió. A més, diversos punts de l’ordre del dia han registrat un nombre rellevant de vots en contra, fet que evidencia que tampoc no existia un consens intern generalitzat i reforça la idea d’una governança basada en majories febles en un context de baixa participació.

L’assemblea s’ha dut a terme exclusivament en format telemàtic, amb una durada aproximada de 40 minuts, i sense possibilitat d’assistència presencial. Si bé és cert que les eines digitals poden facilitar el seguiment de les reunions, difícilment poden substituir els espais de debat directe, d’intercanvi d’arguments i de control democràtic que caracteritzen qualsevol assemblea representativa d’una institució com el COEC.

Durant la sessió, les intervencions han estat molt escasses i pràcticament testimonials, ja que les preguntes formulades, per la seva forma, contingut i dinàmica, han donat la impressió d’estar prèviament pautades i més pròximes a un guió tancat que no pas a un veritable exercici de control per part de la col·legiació. Paral·lelament, diversos assistents han manifestat haver sol·licitat intervenir sense que aquestes peticions hagin estat ateses, impedint encara més les possibilitats d’un debat mínimament obert. Per tant, tenint en compte aquestes condicions, no es pot parlar d’un veritable procés deliberatiu.

L’assemblea s’ha convertit en un acte formal de validació de decisions prèvies, amb un dèficit deliberatiu evident i on el debat ha estat substituït per la mera ratificació, un model que buida de contingut la funció democràtica del col·legi i redueix la participació en un tràmit sense capacitat real d’incidència.

Un col·legi professional no és, o no hauria de ser, un òrgan administratiu que simplement executa decisions ja preses, sinó una institució de representació col·lectiva que garanteixi el debat, el control i la rendició de comptes. Quan això no es produeix, la conseqüència directa és la desconnexió progressiva entre la institució i els professionals que diu representar.

Aquest tipus de funcionament erosiona la legitimitat del col·legi i consolida una dinàmica de participació merament formal, incompatible amb els estàndards mínims de democràcia interna que caldria exigir a qualsevol organisme professional.

Finalment, després de molts anys d’exercici professional, aquesta situació em genera una preocupació creixent sobre el futur tant de la institució com de la professió. I en un moment en què em queden pocs anys per a la jubilació, el fet que cap dels meus fills hagi optat per estudiar Odontologia, lluny de preocupar-me, em genera una sensació de tranquil·litat davant el seu futur professional, ja que considero que, sigui quin sigui el camí que triïn, probablement els oferirà millors perspectives.

Xavier Marco
Odontòleg i secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC)