Classisme

Publicat el per
10

Tribuna

Xavier Lleonart

El mot classisme té dues definicions principals:

  1. Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre classes socials.
  2. Actitud o tendència de qui defensa les diferències de classe i la discriminació per aquest motiu.

La primera és una definició molt més descriptiva; la segona conté una càrrega pejorativa important.

És evident que el sistema de treball del nostre país retribueix en funció d’allò que ets i d’allò que fas. Tothom té clar que un enginyer aeronàutic no cobra el mateix que una persona que fa un ofici sense qualificació professional, i aquest fet no fa classista l’enginyer. Doncs bé, des de l’òptica de la primera definició, el nostre sistema de treball és classista.

Aquests darrers dies, arran de la signatura del III Acord de l’ICS, corren per les xarxes socials publicacions que acusen les metgesses i els metges, en general, i a Metges de Catalunya (MC), en particular, de “classistes” per haver signat un pacte que millora (no entraré a discutir si molt o poc) les  condicions laborals i retributives del nostre col·lectiu.

Som culpables. Sí, he de confessar que som culpables de defensar amb totes les nostres forces la millora de les condicions laborals i retributives de les nostres companyes, i lamento que altres categories professionals percebin que no han obtingut guanys amb aquest acord, però nego rotundament l’acusació de classisme. En cap cas i en cap moment MC ha demanat que només millorin les condicions laborals i retributives del personal facultatiu, en detriment de la resta de col·lectius. I sí, òbviament hi ha diferències, però això no ens fa classistes, ens fa diferents. Recordem, per a les persones que ens acusen, en quin grau som diferents.

  • Som diferents per fer jornades de 24 hores. Això és ser classista?
  • Som diferents per tenir una jornada ordinària amb més hores anuals que la resta de col·lectius professionals, tant al III Acord de l’ICS com al Conveni SISCAT. Això és ser classista?
  • Som diferents per estar obligats a realitzar 2.187 hores anuals de treball (incloent guàrdies), el màxim que permet la UE. Això és ser classista?
  • Som diferents per haver cobrat, almenys fins ara, les hores de guàrdia a un preu inferior al de l’hora ordinària de treball. És a dir, hores extra pitjor pagades. Això és ser classista?
  • Som diferents perquè l’ICS va aplicar als facultatius una retallada salarial del 7%, a diferència d’altres col·lectius als quals la retallada va ser del 5% o fins i tot inferior. Això és ser classista?
  • Som diferents quan infermeria acorda que les seves hores de treball, fora de la jornada ordinària, les cobrarà al 130% o al 150% del preu de l’hora ordinària, mentre els facultatius amb prou feines les cobren al mateix preu. Això és ser classista?
  • Som diferents per ser els primers (i sovint els únics) a anar als tribunals quan les coses no van bé. Això és ser classista?

Cal dir que tots els exemples anteriors, referits a condicions laborals i retributives del personal facultatiu, han estat signats per representants d’altres col·lectius professionals. Però, quan això s’ha produït, no hi ha hagut acusacions de classisme, ni han sortit els defensors del treball en equip a dir que als metges no se’ls pot discriminar. Encara més, cap col·lectiu o sindicat ha mogut un dit per corregir aquestes desigualtats.

Davant de tot això, acuso la resta de col·lectius sanitaris de mirar cap a una altra banda mentre els seus representants signaven aquestes i altres mesures constitutives de classisme. O potser els sembla que això no ho és pas de classisme?

Des de MC desitgem sort i encerts perquè tots els grups professionals puguin assolir els seus objectius, sense que aquestes millores perjudiquin, empitjorin o discriminin les condicions de treball del col·lectiu mèdic, com ha passat històricament. Mentrestant, com no pot ser d’altra manera, el nostre sindicat seguirà defensant el benestar de les facultatives i facultatius de Catalunya, perquè la sobrecàrrega no ha desaparegut, perquè la formació segueix sent residual, perquè la conciliació sovint és una quimera… I ho farem sense agreujar o menystenir cap altre col·lectiu. Esperem que aquest respecte sigui mutu.

Xavier Lleonart
Secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Violència cap a facultatives i risc d’agressions durant l’embaràs

Publicat el per
Respon

Tribuna

Anna Robert

L’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball (INSST) parla de violència laboral quan el personal d’un centre de treball sofreix abusos, amenaces o atacs en circumstàncies relacionades amb la seva activitat laboral, que posen en perill, implícita o explícitament, la seva seguretat, el seu benestar o la seva salut (física i/o psíquica), i evidentment la de les persones que estan per venir.

Inclou tant la violència física (agressió física sobre la treballadora o causar danys en propietats de l’organització o del personal) com la violència psicològica (intimidació, amenaces, conductes de violència psicològica susceptibles de causar mal psicològic i moral, etc.). Quan aquesta violència prové d’un usuari del servei, o inclòs d’una persona externa –no relacionada amb el servei que presta l’atenció– és quan suposa, a més, un risc més imprevisible.

Les agressions al personal facultatiu han anat en augment, en consonància amb una societat cada cop menys acostumada a l’espera, on sembla que tot arriba a un cop de clic, i on la sobrecàrrega assistencial que venim patint –tant en la consulta, com en la hospitalària i en la domiciliària– fa que sovint no es pugui dedicar el temps i l’espai suficient a tot. També és preocupant el fet que les facultatives reben el doble d’agressions que els seus companys facultatius, probablement en relació al fet de ser dones. Les agressions més freqüents són les agressions verbals, i en aquest sentit les verbalitzacions masclistes o les agressions sexistes són, per desgràcia, quelcom que totes en un moment o altre hem rebut al llarg de la nostra trajectòria professional, en especial en la confluència amb altres factors com poden ser l’edat (ser molt jove o gran), la procedència, les creences, alguns atributs físics, etc.

En els darrers anys, però, no sols s’ha documentat un augment de les agressions verbals, sinó també un increment de les agressions psicològiques i físiques. En el cas de la violència física per tercers, tota agressió comporta un dany psicològic que no sempre és tingut en compte ni s’atén. La sensació de fragilitat o vulnerabilitat, alhora que una possible clínica d’angoixa (o hiperactivació, si el succés ha estat molt traumàtic) en el lloc de treball, poden agreujar situacions d’estrès crònic o de síndrome d’estar cremat (burnout), dificultant tornar a la feina o mantenir-se laboralment activa davant d’aquesta vivència d’amenaça que desborda. Això sense afegir altres càrregues mentals, les quals acostumen a afectar amb més gravetat a dones pel fet del gènere, i que poden comportar pensaments de “no poder més”.

Però, què succeeix en el moment de l’embaràs quan hi afegim aquest risc de patir agressions? L’embaràs suposa una consideració molt específica pel que fa a la prevenció de riscos laborals durant l’exercici professional: la facultativa embarassada passa a ser treballadora especialment sensible (TES) un cop comunica el seu estat de gestació a l’empresa. D’aquesta manera, no podrà realitzar tasques que impliquin un risc d’agressió, el qual queda sempre recollit en el document d’avaluació de riscos del lloc de treball.

Quan existeix risc d’agressió per part de pacients i/o familiars d’aquests, l’empresa està obligada a fer una adaptació del lloc de treball i, en cas de no ser possible, la mútua laboral s’ha de fer càrrec de concedir una prestació econòmica per risc durant l’embaràs i la lactància (REL).

Fins ara, una valoració de risc d’agressió recollida en el document d’avaluació de riscos laborals era suficient per a la concessió del REL en un determinat termini de gestació davant la impossibilitat d’adaptar el lloc de treball a un que estigui exempt d’aquest risc. No obstant, recentment, trobem que les mútues laborals s’emparen en la Guía de ayuda para la valoración del riesgo laboral durante el embarazo per denegar el REL directament si no hi ha incidències registrades pel lloc de treball per agressió física en aquest. No compten que ens cridin, que ens insultin, que ens llencin el mobiliari del despatx o la consulta pels aires, o que ens esperin a la porta o ens assetgin per xarxes socials. Si no ens agredeixen físicament i ho fem constar per escrit, no hi ha REL.

És, per tant, absolutament necessari notificar (i denunciar, si s’escau) tota situació de violència, puntual o sistemàtica, patida independentment de l’estat clínic del pacient o del seu familiar o acompanyant. Notificar els fets és la via perquè quedi constància de la realitat i el risc d’agressió propi d’un lloc de treball més enllà del risc recollit en l’avaluació de riscos, i perquè la mútua laboral i l’empresa siguin conscients de l’existència real de successos i emprenguin les mesures de protecció adients cap a les treballadores (REL inclòs).

El fet que, si no hi ha incidències (sinistralitat) per agressió física, no hi ha REL està causant malestar i indignació entre moltes facultatives, tant de l’àrea de salut mental com d’altres, que no volen una baixa mèdica sinó un REL que validi la seva por i sentiment de vulnerabilitat per exercir la seva professió en condicions d’embaràs i risc d’agressió.

Des de Metges de Catalunya (MC), considerem que aquesta situació mereix una denúncia pública i una conscienciació general per tal d’evitar que es continuï vulnerant la Llei 31/1995, de Prevenció de Riscos Laborals. La violència en el treball, en les seves diferents manifestacions, és un risc significatiu i greu que ha de ser analitzat, estudiat, corregit i, sempre que sigui possible, eliminat tal i com té en compte la Llei.

Anna Robert
Psicòloga clínica, interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (MC) i Secretaria de Formació del sindicat.

Contribució del farmacèutic clínic en la millora dels resultats en salut als Serveis d’Urgències

Publicat el per
Respon

Tribuna

Blanca Martínez

Els fets adversos per medicaments són una causa coneguda d’assistència als serveis d’urgències, doncs produeixen entre un 10% i un 30% de les visites i causen al voltant del 5% i el 10% dels ingressos hospitalaris. Les seves conseqüències poden ser des de qüestions lleus i transitòries, passant per seqüeles més greus, arribant fins i tot a provocar la mort en alguns casos.

Els resultats d’un recent assaig clínic que avalua l’eficàcia del programa Codi Medicament, realitzat per farmacèutics del Servei de Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a través del qual duen a terme una prevenció secundària de problemes de salut derivats de l’ús –i del no ús– de medicaments, mostren una reducció significativa de pacients que assisteixen a Urgències per reconsultes per qualsevol causa als 30 dies. Aquests van passar del 10,4% al grup control al 7,3% al grup d’intervenció, essent aquesta una assistència multidisciplinària a pacients fràgils que inclou l’atenció farmacèutica. El programa, a més, incorpora el desenvolupament d’una eina l’objectiu de la qual és identificar i augmentar la xifra de pacients candidats que podrien beneficiar-se del programa, que consulten a un Servei d’Urgències per fets adversos per medicaments. Aquesta es basa en els codis diagnòstics CIE-10, de manera que han elaborat una llista de 27 diagnòstics considerats senyals d’alerta, com l’estrenyiment, crisis hipertensiva, hipotensió ortostàtica, hiperglucèmia no especificada, i Diabetis Mellitus tipus 2 amb hiperglucèmia, entre d’altres.

Malgrat l’alta freqüència d’aquests problemes relacionats amb la medicació i la seva associació amb reingressos, a la majoria dels pacients que consulten per aquest motiu se’ls dona d’alta sense fer-los una revisió adequada de la seva medicació crònica, cometent un greu error atès que pot perjudicar notablement l’evolució clínica del malalt. En aquest sentit, els resultats de l’assaig clínic indiquen que establir programes multidisciplinaris per identificar pacients que ingressen per motius adversos a Urgències i la pràctica de l’atenció farmacèutica integrada en aquests serveis poden contribuir significativament a la reducció de readmissions.

Aquesta experiència d’integració dels farmacèutics clínics de l’Hospital de Sant Pau al programa multidisciplinari a Urgències s’ha incrementat notablement com a resultat de diversos factors, entre els quals destaca la major consciència en la seguretat del pacient amb un major enfocament en la prevenció d’errors de medicació, l’increment de pacients ancians amb polifarmàcia i l’augment de la complexitat de la farmacoteràpia. De fet, la Societat Americana d’Hospital (ASHP, per les seves sigles en anglès), ja va publicar l’any 2008 un document de consens sobre les activitats que s’haurien prestar als Serveis d’Urgències, que va ser actualitzat al 2021. I és que, en el nostre entorn, és molt necessari adaptar les competències i les activitats a realitzar en aquestes unitats, i gràcies al treball conjunt de farmacèutics hospitalaris coordinats pel grup REDFASTER de la Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària (SEFH) i metges i metgesses d’urgències de la Societat Espanyola de Medicina a Urgències i Emergències (SEMES), s’ha publicat un document de posicionament, ajudant a conscienciar sobre la importància d’aquesta qüestió.

Blanca Martínez
Farmacèutica i delegada sindical de Metges de Catalunya (MC) a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta