Tots et miren

Tribuna d’opinió


El metge et mira
La grip satura els serveis d’urgències dels hospitals i immediatament apareix la crida oficial a utilitzar més els ambulatoris i recórrer als serveis hospitalaris només quan sigui necessari. Anar a urgències amb un problema banal, diuen, satura el sistema i, a més, sotmet l’usuari a esperes inútils. O sigui que la gent s’equivoca. La qüestió és per què la gent està tan equivocada i per què perviu la filosofia popular que diu que «a l’hospital t’has d’esperar, però t’ho fan tot; a l’ambulatori no soluciones res». Els metges insisteixen que no és veritat, però el ciutadà, tossut, no es deixa convèncer. Continua equivocat. Potser és pura psicologia. Recordem el CAP com un lloc on el metge és assegut a l’altra banda de la taula escrivint a l’ordinador, com a cal notari, i recordem l’hospital com un lloc on seus en una llitera d’un box i tens al davant un metge dret que et mira i, fins i tot, et toca, com a cal metge. El notari no cura, el metge sí. Ves que no sigui per això.

Marc Marcè, director del diari Regió7
5 de gener de 2017

 

josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

El dia abans de Reis, el director del diari Regió7, Marc Marcè, va escriure aquest article al seu bloc ‘Ras i cru’. De la seva lectura es poden extreure dues interpretacions totalment diferents. La primera, que ha estat la majoritària entre el col·lectiu mèdic, és que l’autor menysprea als metges de família i pediatres dels CAP, tractant-los de funcionaris freds i distants, quasi autòmats, que no fan la seva feina de metge i que, en conseqüència, els pacients es veuen empesos a anar a l’hospital, on es troben els autèntics metges, els que “et toquen”. Si aquest fos el sentit del text, seria, sens dubte, una visió ofensiva, injusta, maniquea i totalment falsa de la realitat, que insulta tot un col·lectiu que s’ha desviscut per seguir oferint una atenció digna als seus pacients, malgrat les circumstàncies adverses en què està forçat a treballar. Només un ignorant que escriu el primer que li passa pel cap podria ofendre d’una manera tan gratuïta i sense cap mena de raó.

La segona interpretació és que, amb el seu article, Marcè fa una denuncia implícita de la vergonyosa situació en què l’Administració ha deixat l’atenció primària després d’un lustre de retallades. Mil metges menys en el sistema que atenien més d’un milió i mig de persones que ara han d’atendre la resta de facultatius. Una sobrecàrrega física i emocional demolidora per als metges i pediatres dels CAP que fan el que poden i més perquè els seus pacients siguin atesos amb la dedicació i qualitat que es mereixen. Cinc minuts és el temps mitjà que poden dedicar els metges de família a atendre una visita a causa de la pressió assistencial que pateixen les consultes. Qualsevol pot entendre que aquest temps és del tot insuficient. A qui no se li donen els recursos no se li poden demanar miracles.

Esperem que la intenció del periodista es correspongui amb el segon supòsit. En tot cas, no estaria de més que el senyor Marcè aclarís quin sentit hem de donar els professionals mèdics a la seva reflexió.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

La compra de l’Hospital General de Catalunya

Tribuna d’opinió


josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

L’anunci del conseller de Salut, Antoni Comín, sobre l’oferta de compra pública de l’Hospital General de Catalunya (HGC) ha aixecat una polseguera de declaracions i contradeclaracions força interessant. És possible, però difícil d’entendre, que un alt responsable polític decideixi fer un pas d’aquesta envergadura sense encomanar-se a ningú i, per tant, crida l’atenció que el Grup Quirónsalud, empresa propietària del centre, hagi negat haver rebut aquest oferiment, tot i acceptar que s’han produït contactes “informals”.

El portaveu del comitè de crisi de l’HGC, el doctor Miguel Ángel Carrasco, ha reconegut, però, que estaven al cas d’aquesta possibilitat i ha demanat, encertadament, reflexió, calma i planificació per la complexitat i la quantitat d’actors involucrats en el projecte.
L’HGC és un centre sanitari de pes que compta amb més de 1.200 empleats, 250 llits ocupats i 10 quiròfans en funcionament. Té un pressupost d’uns 100 milions d’euros anuals, dels quals 17 milions provenen de diners públics. És a dir, només un 17% de l’activitat de l’hospital està contractada amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). Aquest percentatge no està repartit de forma homogènia entre tots els serveis, sinó que n’hi ha alguns, com hemodinàmica i radioteràpia, que tenen més del 50% de la seva activitat concertada amb l’Administració.

Els responsables de l’HGC han afirmat que no estan disposats a deixar sense atenció mèdica a milers d’usuaris i, alhora, s’han compromès a vetllar per l’estabilitat laboral i professional dels seus treballadors. En això, tots hi estem d’acord, però no cal perdre de vista que el que s’està plantejant de fons és erradicar l’ànim de lucre de la sanitat pública.
Aquest postulat, que segueix la línia endegada per Salut amb la Clínica del Vallès, és molt més complicat d’aplicar en el cas de l’HGC, pel fet que el seu volum assistencial i la seva complexitat són molt superiors. Aquí rau la qüestió. Cal preveure els problemes que es puguin generar amb el canvi de titularitat. Per què? Perquè hem de suposar que l’HGC passarà de fer el 17% d’activitat pública a fer-ne el 100% i, amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) a la mà, això podria comportar treure activitat als hospitals concertats del voltant, com ara Mútua de Terrassa, Hospital de Terrassa o Hospital de Sabadell, per tal d’omplir d’activitat pública l’HGC.

La reducció d’activitat en aquests hospitals concertats suposaria menys personal i menys metges treballant-hi o fent-ho en pitjors condicions, mentre que hauríem de veure si els facultatius de l’HGC no acabarien també tenint un entorn laboral menys favorable del que ara gaudeixen.

D’altra banda, hi ha un altre actor clau en tot aquest procés de publificació que ha de dir-hi la seva. Es tracta del futur propietari de Quirónsalud, la multinacional alemanya Fresenius, que es farà càrrec del negoci en els propers mesos, una vegada les autoritats de competència donin llum verda a l’operació. Finament, serà amb aquesta empresa amb qui Salut s’haurà d’asseure a negociar.

Amb tota probabilitat, aquest fet dificultarà que les negociacions arribin a bon port, ja que Fresenius ha de desemborsar més de 5.750 milions d’euros per la compra del conglomerat QuirónSalud a tot l’Estat espanyol, del qual l’HGC n’és la “joia de la corona” –els altres hospitals importants que té el grup no són de propietat, sinó que només en té cedida la gestió.

Òbviament, no s’acostuma a invertir en un negoci, perdent d’entrada una peça emblemàtica arrelada i respectada en el territori. La negociació es preveu dura i difícil, ja que els actors no només s’hi juguen els diners, que són molts, sinó que el protagonisme més o menys dissimulat serà l’enfrontament ideològic de fons sobre quin model social de sanitat volem per al futur.

¿Els diners públics han de reinvertir-se en la millora dels serveis públics o poden anar a parar a mans privades, impedint així un retorn destinat a la millora d’instal·lacions i equipaments? La resposta és evident.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Homenatge a Berlanga

Tribuna d’opinió


Jordi Cruz

Jordi Cruz

Quan una situació es defineix com a ‘berlanguiana’ significa que és pròpia del gènere cinematogràfic en què va excel·lir el gran cineasta valencià Luis García Berlanga: la comèdia coral, caòtica i esperpèntica, que mostra les misèries morals de la nostra societat. La situació viscuda el dilluns 20 de juliol en la reunió de la comissió negociadora del I Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada es pot qualificar sens dubte de ‘berlanguiana’.

Encara que Metges de Catalunya (MC) no va signar el conveni, vam ser convidats a la reunió per debatre i resoldre les esmenes al redactat plantejades per la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en Treball del Departament d’Empresa i Ocupació. Es tractava doncs d’analitzar les modificacions que s’havien d’aplicar al conveni perquè s’ajustés a la legalitat vigent.

La sorpresa, o potser no tant, va ser que quan vam arribar l’acta de la reunió ja estava redactada. “Poseu el vostre nom i signeu”, va dir el president de la comissió. Els representants de MC vam fer constar la nostra oposició pel que consideràvem una anomalia democràtica i vam anunciar que el sindicat mèdic volia incloure en l’acta una nota de protesta. La resposta del president i de la resta de membres de la comissió (patronals sanitàries i sindicats CCOO, UGT i SATSE) va ser que no es podia afegir res a l’acta, que es quedava així i punt. A partir d’aquí va començar l’espectacle de retrets i la pèrdua de papers dels que deien que l’acta ja estava feta. “Nos han dicho que veníamos solo a firmar y llevamos aquí dos horas. ¿Pero esto qué es?”, deia un dels assistents.

Vam intentar fer-los veure que el diccionari defineix ‘acta’ com el document formal que recull per escrit allò que succeeix i s’expressa en un acte o esdeveniment qualsevol, i que allà no s’havien produït els fets que es reflectien a l’acta redactada. Vam expressar el nostre dret a incloure les consideracions de MC i ens el van negar.

Aleshores, quan va arribar el moment de signar, vam fer el que havíem dit que faríem: deixar per escrit el nostre desacord. La reacció va ser la següent: arrencar de la mà el bolígraf amb què MC estava signant, trencar els documents i tornar a imprimir-los perquè els signessin totes les organitzacions excepte MC, a qui únicament en donarien una còpia. La nostra resposta va ser tornar a expressar que ens emparava el dret a signar manifestant el nostre desacord i vam afegir que si ens impedien fer-ho ens haurien de treure per la força. Sort que som a l’estiu i estan prohibits els focs, sinó ens haurien cremat a la foguera per heretges. Els assessors jurídics de les patronals van dir que estaven d’acord amb la nostra signatura si, ATENCIÓ, escrivíem només allò que ells ens dictaven. És o no és esperpèntic tot plegat?

Després de dues hores de show surrealista, es va signar l’acta i MC, en un racó del document, breument i en lletra petita, va poder expressar el seu desacord.

Última pàgina de l'acta de la reunió de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Última pàgina de l’acta de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Trist, patètic i decebedor. No es poden trobar altres paraules. Tothom té els seus legítims interessos, però per sobre de qualsevol altra cosa està el respecte a qüestions tan elementals com el dret a rèplica i la llibertat d’expressió. És intolerable que organitzacions dites democràtiques impedeixin a una altra que expressi la seva opinió. MC no ho consent ni ho consentirà. Per contra, estarem sempre d’acord amb que cadascú expressi el que vulgui i cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

I més enllà de les sigles a les que cada un representa, és molt descoratjador que membres de sindicats que han lluitat històricament contra règims dictatorials que negaven llibertats, ara mantinguin aquesta mena d’actituds. És quelcom molt significatiu del moment de desprestigi i desafecció que pateixen i és un comportament sobre el qual, tard o d’hora, hauran de retre comptes davant els seus propis afiliats.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya.