El Primer de Maig és més que un dia festiu i una celebració, és una declaració de memòria i d’intenció. Avui, quan els drets dels metges i metgesses, dels facultatius i facultatives, segueixen sent vulnerats, aquesta data pertany també a ells i elles, i a l’organització col·lectiva que des de fa més d’un segle els representa.
Commemorem el Dia dels Treballadors per recordar els morts de Chicago de 1886, que exigien una jornada de vuit hores quan el capital encara creia tenir dret il·limitat sobre el cos i el temps dels empleats. Fins avui, aquesta jornada commemorativa ha estat un mirall. Un mirall on cada generació es pot preguntar quines conquestes ha defensat i quines ha deixat que s’erosionin. Perquè els drets laborals no són com les roques granítiques que resisteixen el pas del temps, al contrari, són més aviat dunes de sorra que el vent se les pot endur.
Si situem la mirada al col·lectiu mèdic, certament el reflex que veiem al mirall en aquest moment no és molt esperançador. Els professionals amb la formació més llarga i exigent del sistema sanitari, amb la responsabilitat més gran sobre la vida i la salut dels pacients, són precisament aquells als qui s’imposen les condicions laborals més extremes, per extenuants i absorbidores. Jornades que s’estiren fins al límit fisiològic. Agendes impossibles que converteixen l’atenció en un tràmit informàtic i la medicina en una cadena de muntatge. Tot mesurat en minuts i amb la mínima despesa posssible. Això es tradueix en un estrès agut que es cronifica i genera una incidència de la síndrome de burnout que afecta gairebé el 50% dels metges, però que costa molt de reconèixer perquè la vocació, com sempre, s’ha utilitzat com a escut i excusa per no posar-hi remei.
Amb tot, la sobrecàrrega assistencial és molt probablement el primer problema que identifiquen la majoria de professionals, i en alguns casos es veu com una fatalitat, un accident inevitable. L’excés de treball que patim ara és el resultat d’anys d’infrafinançament, de retallades que no es van revertir, de places sense cobrir i d’una cultura institucional que ha tractat els facultatius com un recurs elàstic, capaç d’estirar-se indefinidament. I ho fan perquè, malgrat tot, saben que mai abandonarem els nostres pacients.
Metges de Catalunya (MC) és el sindicat mèdic més antic d’Europa, fundat el 1920. Això vol dir que fa més d’un segle que els professionals del nostre país tenim clar que la defensa de l’exercici digne de la medicina és indestriable de la qualitat de l’atenció als malalts. No demanem luxes ni privilegis, demanem un tracte just, reconeixement professional i unes condicions que ens permetin desenvolupar la nostra tasca assistencial de manera sostenible, sense que ens hi vagi la nostra pròpia salut.
“Treball digne”, aquesta ha estat i segueix sent la consigna principal del Primer de Maig, i també ho és de l’actual conflicte que vivim els metges i metgesses. Agendes assumibles. Descansos legals. Plantilles suficients. I el reconeixement explícit que la salut dels professionals és, en si mateixa, un dret i la condició primera perquè els pacients puguin ser atesos com es mereixen.
El dies 26 de març i 30 d’octubre de 2025, metges i odontòlegs van decidir qui presidiria els seus respectius col·legis professionals durant els següents quatre anys. Ens centrarem, però, en l’àmbit que ens afecta directament com a Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC).
La Dra. Mª José Guerrero va saber jugar molt bé les seves cartes i es va convertir en la primera dona presidenta del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC) encapçalant una junta amb una majoria relativament jove i amb algunes cares noves. Aquest fet va generar expectatives legítimes de renovació, modernització i proximitat amb la realitat quotidiana dels professionals. La campanya electoral va tenir com a eixos centrals el gènere i l’edat, elements que es van utilitzar com a punta de llança enfront la resta de candidatures, i que van acabar sent determinants per a la victòria electoral.
Des de l’ADC vam felicitar la nova presidenta, amb l’esperança que impulsés un gir clar a la deriva d’apatia que arrossegava el COEC des de feia anys, així com de constant conflicte amb les seus provincials. Tanmateix, i contràriament al que desitjava una part important de la professió, s’ha tornat a reproduir una característica gairebé constant en aquesta mena d’institucions: promeses electorals i expectatives que s’obliden tan bon punt s’arriba al poder. La manca de comunicació clara, d’accions visibles i de lideratge ferm està erosionant, de nou, la confiança del col·lectiu.
Ens trobem a principis de febrer, han passat els primers cent dies de gràcia i durant aquets mesos s’han convocat diverses jornades de vaga del personal facultatiu, col·lectiu professional en el qual els odontòlegs hi estem plenament inclosos. De fet, l’ADC representa 400 odontòlegs dins l’estructura organitzativa de Metges de Catalunya (MC), sindicat convocant de les vagues. Aquestes mobilitzacions no responen únicament a la defensa de drets laborals —una tasca que correspon principalment als sindicats—, sinó també a la necessitat de defensar la dignitat, el reconeixement i el futur, especialment dels metges, però alhora de tots els facultatius, també els odontòlegs.
El Capítol IV, Finalitats, Article 7 dels Estatuts del COEC expressa clarament una de les funcions essencials de la institució: vetllar pels interessos de la professió i dels professionals. No es tracta d’una declaració simbòlica, sinó d’una obligació estatutària que exigeix posicionaments clars, defensa activa i compromís real davant dels reptes que afronta l’odontologia avui.
D’altra banda, l’actual presidenta no pot basar la seva actuació únicament en l’argument que encara està prenent el pols a la institució. La Dra. Guerrero ha format part de diferents juntes directives i, molt especialment, de l’anterior, presidida pel Dr. Germán Pareja, una etapa que va generar un debat intens dins la professió sobre el paper del col·legi en la seva defensa laboral. Aquesta trajectòria prèvia fa pensar que existeix un coneixement suficient del funcionament intern del COEC per impulsar accions més decidides.
En aquest sentit, les primeres passes de la nova junta transmeten una sensació de continuïtat amb la gestió anterior, fet que pot generar frustració entre aquells professionals que esperaven un canvi més profund, especialment per part dels odontòlegs que exerceixen a l’àmbit de l’atenció primària de salut, que cada dia han de treballar en pitjors condicions i sense el reconeixement de la seva formació, sempre pagada de la seva pròpia butxaca.
Davant d’aquest escenari, es fa necessari que el COEC assumeixi un paper més actiu i visible en la defensa de la professió odontològica. Cal obrir espais reals de diàleg amb els col·legiats, escoltar el malestar existent i traduir-ho en accions concretes que reforcin la dignitat, el prestigi i les condicions d’exercici professional. Només així el col·legi podrà recuperar la confiança del col·lectiu i esdevenir, de nou, una eina útil i representativa al servei dels odontòlegs i odontòlogues de Catalunya.
Formar part de l’estructura directiva d’un sindicat o d’un col·legi professional implica necessàriament prendre decisions, posicionar-se de manera explícita en tot allò que afecti al seu àmbit natural d’actuació. Pel contrari, és millor quedar-se a casa i fer com a l’Edat Mitjana, encomanar-se a Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes, perquè ens solucioni el mal de queixal i, de pas, perquè ens proveeixi una feina digna i respectada per l’administració. El 9 de febrer se celebra el seu dia. Encarreguem les espelmes.
Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes
Xavier Marco Odontòleg i secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC)
El seminari ‘Accessibilitat: l’obscur objecte de desig de l’Atenció Primària’ podria haver estat una bona oportunitat per abordar amb rigor el col·lapse del primer nivell assistencial. Però, com passa massa sovint, l’administració s’ha limitat a mirar-se el melic i felicitar-se pel seu propi relat, un exercici d’autocomplaença en boca del Dr. Josep Casajoana, que converteix el seminari en una defensa del sistema més que en una anàlisi crítica.
El missatge sona tan atractiu com buit: “Cal seleccionar, repartir i ser proactius”. Una tríada que, lluny de suposar una estratègia transformadora, es converteix en un nou intent de fer més amb menys. Sota l’aparença de modernitat i eficiència, aquest lema amaga la mateixa recepta de sempre: compensar amb sobrecàrrega i retòrica el que no es vol afrontar (l’escassetat de mitjans, la desinversió crònica i una gestió cada vegada més allunyada de la realitat assistencial).
És cert que moltes de les idees exposades al seminari (reduir burocràcia, eliminar pràctiques innecessàries, centrar-se en la persona) podrien semblar encertades i fins i tot compartides per la majoria de professionals. Tanmateix, resulta insostenible que sigui precisament la mateixa institució que ha generat el col·lapse qui ara es presenti com a portadora de solucions. Aquesta paradoxa, més pròpia de l’autosatisfacció que de l’autocrítica, posa en evidència la distància abismal entre el relat oficial i la realitat assistencial que vivim cada dia als centres.
El “monstre de la demanda” del que parla Casajoana no és una fatalitat, sinó una criatura creada per anys de polítiques improvisades. L’ICS i el CatSalut continuen alimentant aquest monstre amb campanyes que, sota la retòrica de la proximitat i l’accessibilitat, acaben incrementant la pressió assistencial. Un exemple paradigmàtic és la recent campanya de vacunació, amb enviaments massius d’SMS que conviden a vacunar-se sense cita prèvia, o la publicitat del 061, que anima a trucar-hi i posteriorment deriva i gestiona visites sense reforçar plantilles ni infraestructures. Aquestes iniciatives, lluny de millorar els temps d’espera, accentuen el col·lapse existent i transformen una aparent voluntat de servei en un fracàs anunciat de la política d’accessibilitat. Més demanda, mateixos recursos. I després, ens retreuen que les agendes estan saturades, com si el fracàs de l’accessibilitat fos responsabilitat dels professionals i no el resultat directe d’anys de mala planificació, desinversió i gestió erràtica.
El missatge oficial és clar: els professionals hem de fer-nos corresponsables. Però en realitat, l’administració trasllada la seva pròpia incompetència cap als equips, sense dotar-los de cap protecció legal ni suport real. Ens exigeixen resultats mentre mantenen indicadors de registre (DPO, EQPF, acords de gestió) que penalitzen la reflexió clínica i converteixen la tasca mèdica en un exercici d’ofimàtica. Alhora, des del mateix seminari s’anima a reinterpretar o fins i tot saltar-se les Guies Clíniques per reduir burocràcia i “deixar de fer”, una proposta que voreja la temeritat. Es parla de flexibilitat i confiança professional, però s’ometen els riscos legals i ètics que això implica, especialment en un context en què els professionals són avaluats i penalitzats per incomplir els mateixos protocols que ara se’ls convida a ignorar. Aquesta contradicció és el reflex més cru del desgavell institucional que domina l’administració: ens demana que assumim responsabilitats sense garantir ni seguretat jurídica ni coherència en la gestió.
D’altra banda, un altre punt especialment revelador és el que s’exposa sota el lema de la “redistribució de tasques”. Lluny de representar una aposta moderna o col·laborativa, aquesta proposta es presenta com un intent de reorganització aparent que, en realitat, dilueix els rols professionals i posa en risc la qualitat assistencial. Es parla de programació per motius (PxM), que pretén optimitzar la gestió de cites, i de la Gestió Infermera de la Demanda (GID), presentada com una via per descarregar els metges de visites agudes. Tot i això, en la pràctica, aquests sistemes han acabat delegant funcions mèdiques a perfils no facultatius, sense els coneixements ni la capacitació legal necessària. Les societats i sindicats d’infermeria ho defensen en nom de la “col·laboració”, però la realitat és molt més ambigua perquè la manca de cobertura legal genera por i incertesa a no poques professionals a l’hora d’assumir tasques que excedeixen el seu àmbit competencial. L’administració, però, continua incentivant aquest model híbrid, generador de tensions, sense haver definit encara el paraigua jurídic que protegeixi cap dels implicats.
Nogensmenys, resulta insultant —i fins i tot cínic— sentir dir que “millorar l’accessibilitat és possible” mentre els mateixos gestors llancen missatges que col·lapsen els centres. Aquest discurs d’aparent modernització és, en realitat, una operació de màrqueting polític. L’administració crea el problema, en culpabilitza els professionals i després s’atorga el mèrit de voler-lo solucionar. Mentrestant, la distància entre l’hospital i l’atenció primària s’eixampla, la desinversió continua creixent i els equips treballen amb condicions que voregen un punt crític on l’escassetat de mitjans amenaça la qualitat assistencial i la seguretat del pacient.
Així doncs, la paradoxa és majúscula: les mateixes institucions que ens obliguen a complir amb els indicadors i acords de gestió ara ens conviden, amb un cinisme desconcertant, a “deixar de fer”. Se’ns demana que desobeïm allò que ells mateixos ens penalitzen si no complim, convertint la incoherència en norma. Aquest desgavell institucional reflecteix a la perfecció l’abisme existent entre la política, la gestió sanitària i la pràctica clínica real. Se’ns exigeix seguir guies, protocols i objectius que després són qüestionats pels mateixos que els van imposar. Es condemna el sobrediagnòstic mentre s’avaluen les consultes pel nombre d’activitats registrades, perpetuant un model que mesura la quantitat per sobre de la qualitat.
L’accessibilitat no és un “objecte de desig”. És un dret ciutadà i una responsabilitat política. I mentre els càrrecs intermedis i els gestors continuïn practicant aquesta autocomplaença institucional, els professionals continuarem sostenint, amb les nostres mans i la nostra salut, un sistema que s’esfondra a causa de la seva incompetència. Aquest seminari, lluny de ser un espai de reflexió honesta, s’ha convertit en una mostra de cinisme institucional, un exercici de maquillatge polític que ignora el malestar real dels professionals de l’atenció primària.
Quan l’Administració confon liderar amb imposar culpes, hem de tenir clar que els professionals no som part del problema. Aquesta idea queda encara més palesa en el correu enviat per la directora d’Atenció Primària de l’ICS, Elisabet Descals, a tots els professionals d’AP que, lluny de reconèixer les limitacions estructurals del sistema, trasllada novament la responsabilitat als professionals. El missatge, revestit de bones intencions, és una mostra més d’una gestió que centrifuga la seva incompetència, demostrant la seva incapacitat d’assumir responsabilitats i posar fi a una crisi que ells mateixos han generat.
Margaret Creus Pediatra i delegada de Metges de Catalunya al CAP Agramunt
