Tribuna d’opinió

Francesc Duch

En l’àmbit sanitari, l’estiu de 2014 serà recordat com el del col·lapse als serveis d’urgències dels hospitals públics catalans.

Des de principis d’estiu, els professionals havien alertat que el tancament de llits i quiròfans propi d’aquest període, enguany s’havia de planificar amb molta cautela perquè les retallades i la conseqüent reducció de llits estructurals havien deixat els hospitals al límit de la seva capacitat operativa. Dissortadament, ni les gerències ni els responsables polítics del Departament de Salut van escoltar les advertències, i les conseqüències s’han vist en les llastimoses imatges de pacients amuntegats als passadissos d’urgències i en les informacions sobre la quantitat de persones pendents d’ingrés que cada dia ens arribaven pels mitjans de comunicació i a través de les xarxes socials (@adjuntosdeurgen).

Ara els esforços s’han de centrar en resoldre les deficiències detectades perquè, ni a l’hivern que s’aproxima (la pitjor estació en termes de salut), ni a l’estiu de l’any vinent es torni a repetir un escenari de saturació dels serveis.

L’acumulació de pacients als serveis d’urgències dels hospitals es pot deure a un increment d’afluència, a problemes en el drenatge de pacients un cop resolta la situació d’urgència o, finalment, a problemes inherents al servei que demorin les altes.

Amb les primeres aglomeracions, molt a principis d’estiu, les explicacions oficials insistien en un suposat increment de la freqüentació per justificar el desori. Un pic de visites saturava els grans hospitals de Catalunya d’una forma gairebé imprevisible. Després es va veure que aquest no era el principal problema.

Amb dades de la Divisió d’Anàlisi de la Demanda i l’Activitat del Servei Català de la Salut (CatSalut) veiem que les visites a urgències s’han reduït un 1,4% respecte al 2013 durant els mesos de juliol i agost. Tot i que aquesta no ha estat la tònica dels hospitals situats en grans àrees urbanes, és la mitjana del país.

Si l’objectiu és reduir la freqüentació a les urgències hospitalàries, tancar recursos assistencials d’atenció continuada a primària, com s’està fent en els darrers anys, no sembla el més adient. Hem passat de 142 CUAP el 2011 a 76 el 2013, i això, tal com vam advertir quan començaren els tancaments i les reduccions horàries, porta conseqüències.

Cal reconduir l’actual situació en què la majoria d’urgències ateses són banalitats intranscendents i, en canvi, s’atenen majoritàriament a hospitals, on els costos són molt més elevats.

Enguany, si segueix la línia hospitalocentrista del primer semestre, segons l’informe presentat pel conseller Boi Ruiz en la seva compareixença al Parlament el passat 3 de setembre, s’atendran 2.302.000 urgències a l’atenció primària, front 3.380.896 urgències hospitalàries.

Segons dades d’aquesta mateixa compareixença parlamentària, el 65% de les urgències ateses o no són tals urgències (13%) o no constitueixen cap mena de risc vital (52%). A més, bona part de les de risc potencial (30,1%) podrien ser resoltes a l’atenció primària. Si el total d’aquestes urgències es resolguessin a dispositius locals, de ben segur que es descongestionarien tots els hospitals del país.

El segon motiu extrínsec de l’acumulació de pacients al serveis d’urgències rau en les dificultats per drenar-los a les plantes hospitalàries quan necessiten ingrés. El malalt roman a urgències en espera de llit perquè s’han reduït llits en excés. Potser sí que, tal com diuen, s’han tancat si fa o no fa els mateixos que cada estiu, però fer-ho alhora que es tanquen llits de forma estructural deixa els hospitals al límit.

Pacients als passadissos d’urgències de l’Hospital de Terrassa.

Tot i que el llit ha perdut valor com indicador d’eficiència i qualitat d’un servei sanitari, els 13.072 llits d’aguts de la sanitat pública catalana situa el país, amb 1,73 llits per mil habitants, molt per sota dels valors d’Espanya (3,1) i de la mitjana de la Unió Europea (5,2) i a una distància sideral dels 8,2 llits per mil habitants dels alemanys. En qualsevol cas, aquests 13.072 llits no toleren gaires reduccions estivals per més que es contraprogrami l’activitat quirúrgica i es concentrin vacances de personal. Cal preveure que a la més mínima incidència els tancaments conjunturals poden resultar excessius i cal poder rectificar sobre la marxa sense necessitat de tenir els malalts i a les seves famílies, esperant destí durant dies, en un lloc que no hi haurien de ser.

Per acabar amb les causes intrínseques, trobem un argument esgrimit amb lleugeresa per algun comandament: culpabilitzar els professionals per no ser prou àgils i diligents en la resolució de les patologies. Més enllà de la desconsideració cap a la professionalitat dels metges i de les infermeres que hi ha darrere d’aquest argument, convé assenyalar que les altes es proporcionen en base al criteri clínic i no atenent a factors logístics o a interessos econòmics o administratius. Per tant, mai hi ha lentitud per desídia sinó garanties d’un procés assistencial d’acord amb el raonament clínic de cada cas.

Tot i així, hi ha qüestions millorables que no són competència dels metges d’urgències, sinó de l’administració i gerència del centre, però que els facultatius agrairien que es resolguessin (agilització en els circuits de proves complementàries, en el trasllat i drenatge de malalts que ocupen espais necessaris…). El temps d’estada al servei s’ha de reduir des del mateix moment del triatge. No té cap mena de sentit que els malalts que arriben a urgències amb un diagnòstic previ efectuat per facultatius d’atenció primària, s’hagin de tornar a triar repetint exploracions i aplicant un protocol d’acollida pensat per als pacients que es dirigeixen directament als serveis d’urgències hospitalàries.

També poden semblar lentituds assistencials les deficiències de funcionament provocades per les retallades i totalment alienes a la voluntat dels professionals d’urgències, derivades de la reducció del número de professionals, el tancament de recursos assistencials i quiròfans i les seves conseqüències, com la necessitat d’utilitzar les depedències per a usos no propis del servei com l’assistència de pacients d’intensius per manca de llits a cures intensives o la realització intervencions quirúrgiques programades als mateixos quiròfans d’urgències per manca de disponibilitat dels equipaments ordinaris.

La necessària millora de l’atenció urgent passa indefectiblement per la recuperació del pressupost sanitari, l’increment de les plantilles i l’elaboració d’un Pla Nacional d’Urgències que ordeni l’atenció i el transport urgent a tot el territori, reparteixi responsabilitats entre els diferents nivells assistencials i estableixi les bases i els protocols d’aplicació en l’atenció continuada de tot el país.

Sigui com sigui, la reproducció dels problemes viscuts aquest estiu és inacceptable i cal que Salut prengui mesures immediates perquè no es tornin a produir. Les imatges de pacients estacionats als passadissos són indignes i impròpies d’un sistema sanitari desenvolupat. L’existència de números als passadissos i places marcades per identificar els llits aparcats, posen en evidència que no estem davant de situacions excepcionals, sinó davant d’un mal funcionament d’un servei sanitari fonamental que no hauríem d’acceptar com a definitiu.

Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya.