Tribuna d’opinió

Xavier Lleonart

El dia 10 de setembre, Metges de Catalunya (MC) informava que el ple de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia resolt en sentència que “les condicions laborals d’un conveni col·lectiu decaigut després de superar el període d’ultraactivitat  sense acord entre les parts negociadores, s’incorporen al contracte de treball signat entre l’empresa i el treballador”.

Aquesta sentència estableix doctrina davant d’un fet que no és menor en termes de relacions laborals. El dia 8 de juliol de 2013, molts convenis col·lectius van decaure per llei (3/2012 de 6 de juliol) un cop esgotat el període d’ultraactivitat sense que hi hagi acord entre les parts negociadores. És el cas del VII Conveni de la XHUP. Mentre MC (i també CATAC) va defensar en tot moment la tesi de la contractualització de les condicions laborals, el posicionament de les patronals del sector concertat va ser just el contrari: sense conveni regulador, els treballadors quedaven desemparats i sense cap norma de referència que no fos l’Estatut dels Treballadors. Dissortadament, els sindicats CCOO i UGT van assumir com a seus els arguments de les patronals i van contribuir de forma decisiva a què se signessin pactes de retallades a la major part de centres sanitaris concertats. Prèviament s’havien encarregat d’atemorir els treballadors amb les conseqüències de quedar-se sense conveni. Un atemoriment instrumentalitzat que va assolir la seva màxima expressió en la signatura del primer conveni sociosanitari que recollia totes les mesures perjudicials que havien estat rebutjades en referèndum pels treballadors, però que les patronals, CCOO i UGT van signar i van fer extensiu fins i tot a centres que no eren de l’àmbit sociosanitari. Un despropòsit.

Encara ressonen les fortes crítiques que va rebre MC per negar-se a signar un “xec en blanc” de retallades. Vam ser acusats de sectaris, antisistema i no sé quantes coses més. Fa només un parell de mesos, un dels sindicats que va combregar amb les patronals publicava un comunicat en què reafirmava la “necessitat de tenir un conveni de sector per evitar aquesta situació”.

A les portes d’una nova negociació per intentar recuperar un conveni sectorial, els representants dels treballadors hem de dir de forma unànime que ja n’hi ha prou. Vivim un moment ple d’incerteses i de precarietat que s’està aprofitant, a través de la por i la coerció, per retrocedir molts anys enrere en els drets laborals. No només en l’àmbit sanitari, per descomptat. Tot el que es retrocedeixi serà molt difícil, per no dir impossible, que es pugui recuperar.

És sorprenent (bé, potser no tant) que sindicats de classe com CCOO i UGT no se situïn sense cap mena de dubte del cantó dels treballadors i de les treballadores i actuïn d’altaveu de les patronals per transmetre missatges apocalíptics amb l’objectiu de justificar la signatura d’unes condicions que d’altra manera serien inadmissibles.

En canvi, MC, un sindicat professional que, òbviament, defensa les millors condicions per als seus afiliats (metges) però sense voler perjudicar cap altre col·lectiu, ha estat injuriat i acusat de sectari, inconscient o insolidari, en funció d’on venia l’ofensa. Els delegats i les persones que ostentem càrrecs de responsabilitat en l’estructura d’aquest sindicat només fem allò que és natural i propi de les organitzacions sindicals, en el nostre cas des de la perspectiva del professional mèdic. Però alhora compartim amb la resta de sindicats uns objectius que no són res més que la defensa del be comú: sanitat pública de qualitat, millora de les condicions laborals i retributives dels seus treballadors i control professional de la gestió perquè el criteri preponderant sigui l’assistencial i no l’econòmic.

A dos mesos vista del venciment del conveni sociosanitari i de la majoria de pactes empresarials, seria enormement positiu que tots els sindicats prenguem bona nota de la sentència del TSJC i defensem la veu dels treballadors rebutjant qualsevol proposta que no inclogui la recuperació d’allò perdut. La sentència ens ajuda a tots plegats a entendre que no arribar a cap acord és millor que signar un mal pacte. I als treballadors i a les treballadores a estar més tranquils i no deixar-se portar pel discurs de la por.

Un company em deia fa uns dies que si els professionals sanitaris no sabem fer-nos escoltar “serà per alguna cosa”. I té raó. El camí d’acceptar retallades perquè les empreses i el sistema “sigui sostenible” no té sentit ni raó de ser. Ara hem de tenir clar que ningú no ens donarà res sinó que ho haurem de (re)conquerir.

Xavier Lleonart és vicesecretari general de Metges de Catalunya.