Tribuna

Glòria Martínez

Així és com ens sentim la gran majoria d’anestesiòlegs del sistema públic de salut. Durant gairebé dos anys de pandèmia, hem vist i viscut situacions que ens han portat al límit.  Els nostres quiròfans reconvertits en UCI improvisades per augmentar el nombre de llits de crítics dels centres hospitalaris, a totes llums insuficient per atendre l’emergència sanitària provocada pel SARS-CoV-2.

Núria Estanyol

Els especialistes en anestesiologia i reanimació hem fet guàrdies a les UCI per ajudar els nostres companys i companyes intensivistes, absolutament sobrepassats de feina. I ho hem fet,  sense deixar de banda les nostres pròpies guàrdies, sumant-ne vuit o 10  en un mes, concatenant  tres i quatre caps de setmana de feina seguits.  Al 2021, molts vam sobrepassar amb escreix el nombre d’hores de guàrdia màximes anuals de la jornada legal establerta.

Irene Bermell

Ningú s’ha plantejat l’esforç que ha suposat per a nosaltres l’adaptació de les nostres competències professionals per atendre amb capacitat i qualitat els pacients de les UCI. Al igual que els ha passat a companys d´altres especialitats, pneumòlegs, pediatres, internistes, cardiòlegs i molts altres, ens hem vist forçats a deixar de banda qualsevol tipus de formació, investigació o publicació pròpia per centrar-nos, d’un dia per l’altre, sense transició, sense cap mena de preparació especial o específica, en l’atenció dels pacients greus de COVID.

En nom de la pandèmia, sovint com a pretext moral, els nostres horaris han estat modificats, setmana a setmana, sense previsions a mig termini que permetessin una mínima organització vital. Nosaltres i les nostres famílies pendents del mòbil per conèixer la distribució de torns i guàrdies. Impossible planificar res a quatre o cinc dies vista.

Quan l’onada de torn afluixava, les gerències donaven ordres a les coordinacions de quiròfan per recuperar les llistes d’espera. Apel·lant novament a la “professionalitat” i a la “responsabilitat davant la societat”, s’instauraven sessions de quiròfan maratonianes i peonades a dojo. Tenim la sensació que la improvisació ha caracteritzat l’abordatge i la sortida de cadascuna de les onades.

Conseller Argimon, a vostè, que alguna vegada ha afirmat que no calen més metges a les plantilles de la sanitat pública, li diem que ja no podem més.

La recuperació de les llistes d’espera que previsiblement vindrà després de l’enèsima  onada, així com en la postpandèmia, no es pot sustentar en el doblatge de torns, en no respectar els descansos necessaris per a la nostra salut i conciliació familiar, i en una retribució irrisòria. Quin preu té el nostre temps lliure i el temps que no passem amb les nostres famílies?

Les guàrdies d’anestesiologia, com la resta, no es poden multiplicar com a bolets perquè som els que som. Molts dels nostres companys adjunts i residents que finalitzen la formació han decidit marxar, o es plantegen fer-ho en breu, de la sanitat pública catalana, per les condicions laborals i retributives. Tot això indefectiblement ens ha de portar a reflexionar. Quin valor ha de tenir una jornada extra de 24 hores un cop s’han fet les guàrdies mensuals de compliment obligatori? Quin preu té el nostre temps lliure i la nostra salut? Totes aquestes hores i dies invertits, quin sentit tenen si, fet i fet, tampoc computen com a temps efectiu de treball a l’hora de jubilar-nos?

Glòria Martínez
Anestesiòloga de l’Hospital Arnau de Vilanova i secretària de l’Assemblea Territorial de Lleida de Metges de Catalunya

Núria Estanyol
Anestesiòloga de l’Hospital Trueta de Girona i coordinadora d’Hospitals ICS de Metges de Catalunya

Irene Bermell
Anestesiòloga de l’Hospital de Bellvitge de Barcelona i delegada sindical de Metges de Catalunya