Apunts d’estiu

Tribuna


Josep Maria Puig

Catalunya marxa de vacances sense resoldre una llarga llista de problemes que s’han anat engrandint i aprofundint durant aquests darrers anys de crisi econòmica: atur, precarietat laboral, salaris baixos, pobresa infantil, llistes d’espera sanitàries, servei de Rodalies i finançament universitari en són només una mostra. Ha estat un període on no hem avançat socialment, més aviat hem retrocedit en drets socials, benestar, cohesió i autogovern.

No obstant, cal fer l’observació que per arribar a aquest punt, l’Administració ha estat la primera en aplicar de forma diligent i immediata els decrets de retallades. Ara bé, quan ha hagut de revertir la tisorada, ha fet bo el que s’aplica en la dinàmica de preus del petroli: en una direcció van com un coet i, en la contrària, com una ploma. La recuperació macroeconòmica és un fet des de fa un temps ençà, però la reconquesta de les pèrdues socials s’està fent a un ralentí que es percep com a injust.

Si ens centrem en el sistema de salut pública, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la sanitat, podem afirmar que, de ben segur, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho hem donat tot, però estem al límit de defallir i correm el risc que la situació esclati d’una manera brusca i incontrolable.

Per evitar aquest escenari en el qual tothom surt perdent, cal que l’Administració doni senyals d’esperança de forma urgent, clara i prioritària per tal de poder veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Aquests indicis s’haurien de concretar en quatre propostes bàsiques de futur:

1. Alleugerir l’excessiva pressió assistencial, fent realitat la gestió de les agendes per part dels professionals de la medicina, de manera que l’atenció al pacient mantingui la garantia de qualitat de la qual ha gaudit fins fa poc, però que ara s’està posant en perill. Hem d’aturar de forma urgent la sobrecàrrega constant que pateixen, sobretot, els metges de família i pediatres, els quals es veuen obligats a atendre més de 40 malalts en una jornada laboral.

2. Recuperar el poder adquisitiu perdut pels metges des de l’any 2010, estimat entre el 25% i el 30% de les seves retribucions. El reconeixement que fa la consellera de Salut, Alba Vergés, de la necessitat que els sous mèdics convergeixin amb Europa per tal de fer més atractiu el sistema, ha d’anar acompanyat d’un seguit de decisions concretes i substancials en aquest sentit, encara que sigui establint un calendari per a l’assoliment d’aquest objectiu.

3. Possibilitar la negociació directa, sense intermediaris, dels metges amb l’Administració de les condicions de treball del col·lectiu, així com dels objectius de salut, tant en l’àmbit local com general. No ens podem permetre continuar amb l’anomalia difícilment explicable de tenir convenis sanitaris signats per altres actors, deixant de banda els metges.

4. Dotar de recursos la formació mèdica continuada, concepte cabdal i irrenunciable en la vida de qualsevol metge. Necessitem temps per dur-la a terme en horari de treball, a més de recursos públics per finançar-la i no deixar-la en mans de la indústria farmacèutica, que tot i no ser completament imparcial, ha jugat un paper central en aquest àmbit, després que l’Administració hagi abandonat el seu deure.

A banda d’això, no podem oblidar ni obviar que la salut física i mental dels cuidadors és de summa importància per a qualsevol pacient. Un metge amb síndrome d’esgotament professional psicològic (burnout), cansat en el dia a dia i extenuat després de les guàrdies, comet més errors, alguns potencialment greus. Tampoc no ens podem permetre córrer aquest risc cada cop més cert i documentat. Per tant, cal cuidar el cuidador de forma prioritària i urgent o en patirem les conseqüències.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Carregant…

Tribuna


Jordi Cruz

Els anys acaben el 31 de desembre però els cursos (acadèmics, professionals, institucionals…) finalitzen a l’estiu i tornen a començar al setembre. Aquest darrer curs no ha estat fàcil per a Metges de Catalunya (MC), com no ho ha estat per a moltes organitzacions i institucions catalanes, ni per al conjunt de la ciutadania del nostre país. No obstant això, estem esperançats amb el futur i encoratjats amb els reptes que com a sindicat tenim per davant. Tot i les tensions, el 2017 hem incrementat l’afiliació i la tendència es manté el primer semestre d’aquest any. Així doncs, encara que algunes fake news diguin el contrari, MC creix i es manté com la primera organització sindical de la sanitat catalana.

A partir del setembre comencem un nou curs amb molts temes sobre la taula. Un dels més immediats és la negociació del segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que regula les condicions laborals i professionals de 50.000 treballadors de la xarxa sanitària concertada. Abans que acabi l’any s’hauria d’acordar el nou conveni. Per ara, les negociacions auguren que no serà fàcil arribar a un acord. Els sindicats mantenen la unitat d’acció per guanyar força de pressió i aconseguir millores substancioses respecte al conveni vigent. MC manté les seves línies vermelles: els facultatius han de formar un únic grup professional, s’han d’igualar les condicions dels metges de primària i d’hospital, i cal d’una vegada per totes resoldre el conflicte del preu de l’hora de guàrdia.

Un altre dels fronts oberts és precisament l’àmbit de l’atenció primària. L’anhelada reforma del primer nivell assistencial sembla que avança de la mà de l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Des del sindicat seguirem participant en les reunions del Consell Assessor i insistirem que, en paral·lel al projecte, cal aplicar mesures per reduir la càrrega de treball dels metges de família que els esgota mentalment i física. La línia a seguir és la instrucció de l’ICS per a l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona que, entre altres accions, fixa un màxim de 23 visites presencials i cinc no presencials per jornada. Aquestes mesures s’han de traslladar al conjunt de l’atenció primària. Així mateix, en la preparació dels pressupostos de Salut de l’any 2019, convindrà recordar que almenys un 20% dels recursos s’haurà de destinar a l’AP.

Al setembre, segons va anunciar la consellera Alba Vergés, tindrem la cimera en què participaran tots els agents del sector per abordar les necessitats presents i futures de professionals en l’àmbit de la salut. Certament, l’evolució de les necessitats sanitàries (població envellida, cronicitat, dependència…) i les previsions de jubilació d’un terç de la comunitat mèdica durant la propera dècada, determinen que la planificació de professionals ha de ser una de les prioritats de l’Administració. MC, a més, farà palès que el pla també ha de preveure mesures per acabar amb la precarietat i la inestabilitat laboral en la sanitat pública, i per oferir incentius i perspectives de futur que motivin als joves facultatius perquè vulguin romandre en el sistema.

A partir de la tardor, MC activarà la maquinària de cara a les eleccions sindicals de l’ICS que tindran lloc al març de 2019. L’objectiu és ambiciós: guanyar els comicis per tercera vegada consecutiva i continuar sent el sindicat amb major nombre de delegats. Estem convençuts que amb la feina feta i la que farem (acabar amb la retallada de les DPO, millorar les condicions de treball, delimitar els rols professionals i protegir les competències mèdiques, llistes d’espera, conciliació, etc.) mantindrem la confiança del col·lectiu mèdic.

Se’ns gira feina però estem preparats i preparades per assumir-la i afrontar-la. Us desitgem un bon estiu, ens retrobem al setembre amb les piles ben carregades.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Dona blanca heterosexual denúncia

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa