Arxiu de la categoria: Hospitals ICS

Hospitals ICS

Violència cap a facultatives i risc d’agressions durant l’embaràs

Publicat el per
Respon

Tribuna

Anna Robert

L’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball (INSST) parla de violència laboral quan el personal d’un centre de treball sofreix abusos, amenaces o atacs en circumstàncies relacionades amb la seva activitat laboral, que posen en perill, implícita o explícitament, la seva seguretat, el seu benestar o la seva salut (física i/o psíquica), i evidentment la de les persones que estan per venir.

Inclou tant la violència física (agressió física sobre la treballadora o causar danys en propietats de l’organització o del personal) com la violència psicològica (intimidació, amenaces, conductes de violència psicològica susceptibles de causar mal psicològic i moral, etc.). Quan aquesta violència prové d’un usuari del servei, o inclòs d’una persona externa –no relacionada amb el servei que presta l’atenció– és quan suposa, a més, un risc més imprevisible.

Les agressions al personal facultatiu han anat en augment, en consonància amb una societat cada cop menys acostumada a l’espera, on sembla que tot arriba a un cop de clic, i on la sobrecàrrega assistencial que venim patint –tant en la consulta, com en la hospitalària i en la domiciliària– fa que sovint no es pugui dedicar el temps i l’espai suficient a tot. També és preocupant el fet que les facultatives reben el doble d’agressions que els seus companys facultatius, probablement en relació al fet de ser dones. Les agressions més freqüents són les agressions verbals, i en aquest sentit les verbalitzacions masclistes o les agressions sexistes són, per desgràcia, quelcom que totes en un moment o altre hem rebut al llarg de la nostra trajectòria professional, en especial en la confluència amb altres factors com poden ser l’edat (ser molt jove o gran), la procedència, les creences, alguns atributs físics, etc.

En els darrers anys, però, no sols s’ha documentat un augment de les agressions verbals, sinó també un increment de les agressions psicològiques i físiques. En el cas de la violència física per tercers, tota agressió comporta un dany psicològic que no sempre és tingut en compte ni s’atén. La sensació de fragilitat o vulnerabilitat, alhora que una possible clínica d’angoixa (o hiperactivació, si el succés ha estat molt traumàtic) en el lloc de treball, poden agreujar situacions d’estrès crònic o de síndrome d’estar cremat (burnout), dificultant tornar a la feina o mantenir-se laboralment activa davant d’aquesta vivència d’amenaça que desborda. Això sense afegir altres càrregues mentals, les quals acostumen a afectar amb més gravetat a dones pel fet del gènere, i que poden comportar pensaments de “no poder més”.

Però, què succeeix en el moment de l’embaràs quan hi afegim aquest risc de patir agressions? L’embaràs suposa una consideració molt específica pel que fa a la prevenció de riscos laborals durant l’exercici professional: la facultativa embarassada passa a ser treballadora especialment sensible (TES) un cop comunica el seu estat de gestació a l’empresa. D’aquesta manera, no podrà realitzar tasques que impliquin un risc d’agressió, el qual queda sempre recollit en el document d’avaluació de riscos del lloc de treball.

Quan existeix risc d’agressió per part de pacients i/o familiars d’aquests, l’empresa està obligada a fer una adaptació del lloc de treball i, en cas de no ser possible, la mútua laboral s’ha de fer càrrec de concedir una prestació econòmica per risc durant l’embaràs i la lactància (REL).

Fins ara, una valoració de risc d’agressió recollida en el document d’avaluació de riscos laborals era suficient per a la concessió del REL en un determinat termini de gestació davant la impossibilitat d’adaptar el lloc de treball a un que estigui exempt d’aquest risc. No obstant, recentment, trobem que les mútues laborals s’emparen en la Guía de ayuda para la valoración del riesgo laboral durante el embarazo per denegar el REL directament si no hi ha incidències registrades pel lloc de treball per agressió física en aquest. No compten que ens cridin, que ens insultin, que ens llencin el mobiliari del despatx o la consulta pels aires, o que ens esperin a la porta o ens assetgin per xarxes socials. Si no ens agredeixen físicament i ho fem constar per escrit, no hi ha REL.

És, per tant, absolutament necessari notificar (i denunciar, si s’escau) tota situació de violència, puntual o sistemàtica, patida independentment de l’estat clínic del pacient o del seu familiar o acompanyant. Notificar els fets és la via perquè quedi constància de la realitat i el risc d’agressió propi d’un lloc de treball més enllà del risc recollit en l’avaluació de riscos, i perquè la mútua laboral i l’empresa siguin conscients de l’existència real de successos i emprenguin les mesures de protecció adients cap a les treballadores (REL inclòs).

El fet que, si no hi ha incidències (sinistralitat) per agressió física, no hi ha REL està causant malestar i indignació entre moltes facultatives, tant de l’àrea de salut mental com d’altres, que no volen una baixa mèdica sinó un REL que validi la seva por i sentiment de vulnerabilitat per exercir la seva professió en condicions d’embaràs i risc d’agressió.

Des de Metges de Catalunya (MC), considerem que aquesta situació mereix una denúncia pública i una conscienciació general per tal d’evitar que es continuï vulnerant la Llei 31/1995, de Prevenció de Riscos Laborals. La violència en el treball, en les seves diferents manifestacions, és un risc significatiu i greu que ha de ser analitzat, estudiat, corregit i, sempre que sigui possible, eliminat tal i com té en compte la Llei.

Anna Robert
Psicòloga clínica, interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (MC) i Secretaria de Formació del sindicat.

Contribució del farmacèutic clínic en la millora dels resultats en salut als Serveis d’Urgències

Publicat el per
Respon

Tribuna

Blanca Martínez

Els fets adversos per medicaments són una causa coneguda d’assistència als serveis d’urgències, doncs produeixen entre un 10% i un 30% de les visites i causen al voltant del 5% i el 10% dels ingressos hospitalaris. Les seves conseqüències poden ser des de qüestions lleus i transitòries, passant per seqüeles més greus, arribant fins i tot a provocar la mort en alguns casos.

Els resultats d’un recent assaig clínic que avalua l’eficàcia del programa Codi Medicament, realitzat per farmacèutics del Servei de Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a través del qual duen a terme una prevenció secundària de problemes de salut derivats de l’ús –i del no ús– de medicaments, mostren una reducció significativa de pacients que assisteixen a Urgències per reconsultes per qualsevol causa als 30 dies. Aquests van passar del 10,4% al grup control al 7,3% al grup d’intervenció, essent aquesta una assistència multidisciplinària a pacients fràgils que inclou l’atenció farmacèutica. El programa, a més, incorpora el desenvolupament d’una eina l’objectiu de la qual és identificar i augmentar la xifra de pacients candidats que podrien beneficiar-se del programa, que consulten a un Servei d’Urgències per fets adversos per medicaments. Aquesta es basa en els codis diagnòstics CIE-10, de manera que han elaborat una llista de 27 diagnòstics considerats senyals d’alerta, com l’estrenyiment, crisis hipertensiva, hipotensió ortostàtica, hiperglucèmia no especificada, i Diabetis Mellitus tipus 2 amb hiperglucèmia, entre d’altres.

Malgrat l’alta freqüència d’aquests problemes relacionats amb la medicació i la seva associació amb reingressos, a la majoria dels pacients que consulten per aquest motiu se’ls dona d’alta sense fer-los una revisió adequada de la seva medicació crònica, cometent un greu error atès que pot perjudicar notablement l’evolució clínica del malalt. En aquest sentit, els resultats de l’assaig clínic indiquen que establir programes multidisciplinaris per identificar pacients que ingressen per motius adversos a Urgències i la pràctica de l’atenció farmacèutica integrada en aquests serveis poden contribuir significativament a la reducció de readmissions.

Aquesta experiència d’integració dels farmacèutics clínics de l’Hospital de Sant Pau al programa multidisciplinari a Urgències s’ha incrementat notablement com a resultat de diversos factors, entre els quals destaca la major consciència en la seguretat del pacient amb un major enfocament en la prevenció d’errors de medicació, l’increment de pacients ancians amb polifarmàcia i l’augment de la complexitat de la farmacoteràpia. De fet, la Societat Americana d’Hospital (ASHP, per les seves sigles en anglès), ja va publicar l’any 2008 un document de consens sobre les activitats que s’haurien prestar als Serveis d’Urgències, que va ser actualitzat al 2021. I és que, en el nostre entorn, és molt necessari adaptar les competències i les activitats a realitzar en aquestes unitats, i gràcies al treball conjunt de farmacèutics hospitalaris coordinats pel grup REDFASTER de la Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària (SEFH) i metges i metgesses d’urgències de la Societat Espanyola de Medicina a Urgències i Emergències (SEMES), s’ha publicat un document de posicionament, ajudant a conscienciar sobre la importància d’aquesta qüestió.

Blanca Martínez
Farmacèutica i delegada sindical de Metges de Catalunya (MC) a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta

Lleonart: “El sindicalisme mèdic té molts enemics”

Publicat el per
Respon

Xavier Lleonart Martínez (1966) Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Metge adjunt de cirurgia al servei d’Urgències de l’Hospital de Terrassa (CST). Secretari general de Metges de Catalunya (MC) des de 2021 i president del comitè d’empresa del CST des de 2015, anteriorment ha ocupat els càrrecs sindicals de vicesecretari general, president del sector d’Hospitals XHUP i secretari d’acció sindical dels sectors concertats.

Pregunta. El gener passat, Metges de Catalunya (MC) va organitzar una vaga molt exitosa que va mobilitzar vora 20.000 facultatius al carrer. El sindicat s’esperava aquesta resposta?

Resposta. La impressió era que hi havia motius perquè la mobilització fos massiva, però moltes vegades, fins que no veus la gent al carrer, vols ser prudent i no pecar d’optimista. Per tant, hi va haver un cert de grau de sorpresa agradable.

P. Què és el que més li va agradar d’aquelles dues jornades?

R. La cohesió i la unitat. No es veien capelletes ni diferències per sectors, empreses o territoris. Tots érem metges, amb independència del lloc de treball. Precisament, aquest era un dels objectius que ens vam fixar com a direcció l’any 2021.

P. Abans d’aquesta vaga hi va haver una altra amb gran èxit de participació, la vaga MIR de la tardor de 2020. Creu que s’ha produït un canvi generacional i el col·lectiu mèdic és ara més combatiu i amb més capacitat de mobilització?

R. M’agradaria pensar que sí. La sensació és que les noves generacions tenen les idees molt clares i, si convé, surten al carrer per defensar-les. Això corrobora tot allò que hem anat dient i ens dona un punt d’esperança respecte al futur.

P. Per què, en canvi, a altres parts de l’Estat l’èxit no ha estat tan reeixit?

R. Nosaltres vam fer una llarga planificació de l’aturada i un gran treball de comunicació, llançant els missatges amb molta antelació i molta capacitat de convicció. Això va ser un encert perquè vam aconseguir motivar les persones que potser al principi no ho estaven tant.

P. Hi ha un risc de frustració si aquesta consciència no es tradueix en millores?

R. Aquest risc sempre hi és. Els responsables de la convocatòria en algun moment hauran de prendre decisions i això pot generar incomprensió o frustració, però és un dels peatges que comporta representar un col·lectiu tan ampli i tan heterogeni de professionals, amb ideologies i sensibilitats diferents.

P. Després de la darrera vaga també hi ha hagut un cert sentiment de frustració perquè alguns facultatius diuen que no visualitzen les millores aconseguides. Com ho valora el sindicat?

R. Cal fer esforços per explicar-nos bé i, quan ho fem, molts d’aquests neguits sovint s’esvaeixen. Els organitzadors sabem que, dels objectius que ens fixem, alguns podran assolir-se de manera immediata, altres més a llarg termini i uns altres segurament seran difícils d’assolir, però conceptualment també hi han de ser. Cadascú decideix que es mobilitza per uns motius particulars i, si aquests no es veuen satisfets, pot sorgir la frustració. La nostra obligació és explicar que estem treballant per aconseguir objectius el més transversals possibles. D’altra banda, no podem obviar que el sindicalisme mèdic té molts enemics i qualsevol tipus d’acord és molt complicat amb el poder sectorial i l’establishment sindical en contra i molt vigilant per poder sabotejar qualsevol fita del nostre col·lectiu.

P. És cert que la taula mèdica bilateral és una reivindicació històrica de MC, però no és menys cert que les experiències similars anteriors no van ser fructíferes. Què hi ha de diferent ara? Per què aquesta confiança?

R. Tot i que hi poden haver similituds, en les experiències anteriors l’espai no era exclusiu dels representants del col·lectiu mèdic i això feia que els resultats fossin difícils d’implantar. Per altra banda, a la taula de negociació que hem aconseguit el diàleg no té intermediaris, sinó que és de primera mà amb el màxim mandatari de la política sanitària. Aquesta interlocució directa i influent no s’havia aconseguit mai en els temps moderns. Per sobre d’això no hi ha res més, perquè qualsevol altra negociació és d’un nivell inferior. Pots negociar amb les empreses, amb les patronals, en àmbits sectorials, però, per damunt d’això hi ha el Departament de Salut i el Govern, i res més.

P. Quins resultats concrets per al dia a dia d’un/a metge/essa pretenen que es plasmin a la taula mèdica bilateral?

R. Evidentment, les millores retributives són molt importants, però la impressió és que, hores d’ara, no són les principals ni les úniques. Un increment retributiu pot ser molt ben rebut i celebrat a curt termini, però si el metge de primària o d’urgències no millora les seves condicions de treball, l’alegria li durarà poc. Per això creixem que allò en què hem de treballar intensament és en la millora de les condicions de l’assistència.

P. Si no hi ha aquests canvis i millores, el sindicat reactivarà les protestes?

R. Sí, dins d’un termini raonable, si no s’assolissin els objectius, hauríem de tornar a mobilitzar-nos. Però el que ha de passar és que es vagin aconseguint coses, com ja s’ha vist amb el preu de l’hora de guàrdia dels residents i el complement econòmic garantit per a tots els metges d’atenció primària que facin escreix de pacients. Farem una avaluació del progrés de les negociacions a l’estiu.

P. Creieu que, en cas de reactivar-les, tindrien el mateix seguiment?

R. La nostra feina seria explicar per què hi tornem, i dissenyar molt bé què demanem i a qui ho demanem. Si definim i expliquem bé això, els facultatius podrien comprendre el retorn de les mobilitzacions i sumar-s’hi.

P. “No hi ha metges”. Això ho diuen les empreses, l’Administració i els col·legis. El sindicat què en pensa?

R. En valor numèric absolut, n’hi ha. El problema és que no volen treballar al sistema en les condicions actuals. Per tant, és un no hi ha metges relatiu.

P. Si els diners no fossin un problema, es podrien contractar 1.000 metges d’un dia per l’altre?

R. Amb barra lliure i fent una oferta de treball destacada, tindríem cua, sens dubte.

P. És possible reduir la sobrecàrrega amb una societat cada vegada més envellida, més demandant i amb un model d’atenció garantista?

R. El sistema s’ha de reformular, no pot seguir com els darrers 30 anys. Els recursos són finits, els professionals ja no s’ho empassen tot i la població ha crescut molt, s’ha envellit i és encara més demandant de serveis mèdics. Això s’ha de trencar d’alguna manera, fent molta més pedagogia social de l’ús de la sanitat publica, millorant les condicions assistencials, laborals i retributives dels professionals, i dissenyant una xarxa de dispositius que respongui a les necessitats assistencials amb eficiència i qualitat, i no a les necessitats polítiques.

P. La pandèmia ha canviat alguna cosa més profunda del model de sanitat pública que coneixíem fins ara? Les llistes d’espera han vingut per quedar-se?

R. La sanitat que coneixíem no tornarà. Han passat masses coses massa greus i les cicatrius són profundes. Els residents que havien començat poc abans de la pandèmia estan acabant ara la seva formació. Tenen vocació, creuen en la sanitat pública, però no estan disposats a treballar de qualsevol manera. Això la pandèmia els hi ha incrustat a foc. 

P. Noi o noia de 18 anys amb bon expedient acadèmic que vol estudiar Medicina. Quines recomanacions li donaria i quines perspectives de futur li dibuixaria?

R. Els joves han de fer allò que els motiva. Si la Medicina és la seva vocació, no li trauria del cap. Ara bé, també li diria que no tingui una imatge idealitzada pel cinema i la televisió de l’exercici de la Medicina. Ser metge o metgessa en aquest país és treballar moltes hores, amb molt sacrifici, per un salari tirant a regular i un reconeixement social molt escàs. El futur ara mateix és molt incert, però des de MC lluitarem perquè sigui el millor possible.