Autopista cap a la privatització

Tribuna


Josep Maria Puig

L’anomenada Llei Aragonés és el Projecte de llei de contractes de serveis a les persones que descansa en la directiva europea 2014/24/EU del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre les normes a aplicar a Europa per a la contractació pública. Aquesta directiva ha de ser implementada en tots els països europeus, motiu pel qual l’exconseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, la va començar a redactar en l’anterior legislatura, però l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, va aturar el seu desenvolupament.

En un principi, era una llei pensada per frenar la possibilitat que es produïssin nous  casos de corrupció política associats al cobrament d’un percentatge del pressupost de les obres públiques adjudicades pel Govern, com el famós 3% en èpoques de l’extinta Convergència i Unió (CiU). Ara, el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, n’ha reprès la tramitació. El redactat que coneixem fins aquest moment ens preocupa, ja que, al nostre parer, obre de bat a bat la porta a les externalitzacions, mot que inclou la possibilitat de privatitzar serveis ara gestionats públicament.

Cal, però, aclarir que la directiva europea no pot ser la raó o l’excusa per justificar el redactat tal com es presenta, ja que la mateixa normativa comunitària diu explícitament que cap disposició de la present directiva obliga els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis que vulguin prestar ells mateixos o a organitzar-los de qualsevol altra manera que no sigui la contractació pública en el sentit de la present directiva”. D’aquesta declaració, podem inferir que el projecte de llei, tal com està redactat, és tan sols fruit de la voluntat política pròpia, una decisió que ha de prendre cada govern o administració, en una direcció o altra, sobre si gestiona per si mateix,  subcontracta o bé externalitza un servei. No val, per tant, afirmar que, en tot cas, la culpable és Europa.

D’acord amb l’abundant bibliografia i experiència pròpia, a Metges de Catalunya (MC) sabem que la gestió pública directa és la millor fórmula de prestació dels serveis públics bàsics i fonamentals de la ciutadania. La contractació amb tercers amb ànim de lucre és un mecanisme que transfereix recursos públics al sector privat i aquest projecte de llei amplia l’actual camí, tot convertint-lo en una autopista per la qual, en el futur, podria circular massivament el lucre privat. A casa nostra, ja tenim experiència sobre què significa transitar per aquesta via. Hem viscut opacitat, ineficiència, encariment i, en masses casos, corrupció. Cal tenir en compte que no és tan sols la nostra opinió, sinó que aquest sistema de col·laboració publicoprivada ha estat criticat i desaconsellat pel mateix Tribunal de Comptes Europeu i, per tant, no sembla el camí més adient per fer sostenible l’estat del benestar.

Si ens centrem en les prestacions sanitàries incloses en el nou projecte de llei (article 27), ens trobem amb una relació gairebé completa del que és el nostre servei de salut. Aquesta generalització permetria facilitar el desballestament del sector públic concertat de la sanitat catalana, i, també, el del mateix Institut Català de la Salut (ICS). Aquest avantprojecte permet externalitzar-ho gairebé tot, cosa que no passarà, ja que sempre hi haurà prestacions que, per les seves característiques i despesa, mai no seran atractives per al negoci privat i romandran en l’esfera pública. El que és rendible econòmicament podrà ser objecte de privatització, mentre que el que costa diners no tindrà pretendents, es quedarà en l’àmbit públic.

El fet que en l’article 27 apareguin serveis que actualment no estan externalitzats, pot ser un incentiu perquè l’empresa amb ànim de lucre s’animi a entrar-hi. És una invitació, una picada d’ullet a l’empresariat, ja que si bé, en un principi, es donava prioritat a les cooperatives, després de les protestes i pressions de les patronals i societats mercantils, aquesta prioritat ha desaparegut.

Val la pena recordar que l’anomenada Llei Comin passava de la col·laboració publicoprivada a l’anomenada col·laboració publicosocial, fent referència a les entitats del Tercer Sector. Aquest Tercer Sector es pot definir com l’espai de relacions socioeconòmiques, en el qual participen organitzacions sense ànim de lucre no governamentals finançades amb diner públic, mentre que el Primer Sector seria el públic i el Segon Sector, l’empresa privada. Així doncs, el Tercer Sector representa la gestió, sense ànim de lucre, de serveis públics des de la societat civil. Aquest, juntament amb les ONG i les entitats amb organització horitzontal, conegudes com a cooperatives, és el que defineix el terme “economia social”.

Tampoc no podem passar per alt que l’avantprojecte de llei preveu, de mode genèric, la subcontractació, mecanisme de molt més difícil control que permet a la llarga derivar recursos públics a entitats amb ànim de lucre. Una derivada més: hem vist massa cops com el benefici privat s’obtenia bàsicament per l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors i la reducció de les plantilles ja de per si insuficients.

Els portaveus d’Economia es defensen de les crítiques rebudes fins ara, afirmant que el projecte no afegeix serveis que no estiguin externalitzats actualment, però no és cert. Així, seria una aberració que les consultes externes d’un hospital es poguessin donar a una empresa aliena. El mateix podria passar amb els serveis d’urgències, radiologia, cirurgia major ambulatòria, reproducció assistida, diàlisi hospitalària (l’extrahospitalària ja està privatitzada) i un llarg etcètera. Com quedaria aquest hospital públic? Doncs, trossejat i gestionat per tres, quatre, cinc o més empreses externes, totes amb l’objectiu d’obtenir beneficis del diner públic.

Si malgrat l’evidència publicada donem per bo el mantra que l’empresa privada gestiona millor que la pública, el que estem dient és que els gestors públics són uns ineptes comparats amb els privats. Si aquest fos el cas, que no ho és de cap manera, aquesta millor gestió privada hauria de comportar menys despesa per al sistema públic. A aquesta menor inversió, se li hauria de restar la part del benefici obtingut pel gestor privat, de manera que el capital final destinat a l’assistència seria molt inferior a l’actual. Si fos així, seria possible millorar les llistes d’espera, incrementar la plantilla, reduir la pressió assistencial i mantenir la mateixa qualitat de l’atenció? Tota una genialitat fora de l’abast de l’ésser humà, com la quadratura del cercle o el desitjat duro a quatre pessetes.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

El fet diferencial i el dret a decidir. Tornar als orígens

(Discurs pronunciat pel secretari general de Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig, amb motiu de l’acte de commemoració del centenari del sindicat que s’ha celebrat al Seminari Centre Tarraconense de Tarragona, el 28 de juny de 2019)

Avui en dia, quan es parla de fet diferencial, tots pensem en clau política, però no només hi ha aquesta dimensió social a les nostres vides –i menys en el cas dels metges– ja que la nostra professió, més que d’altres, té aquesta característica: un fort tret diferencial des de sempre i en tot tipus de societats, des de les més primitives a les més avançades. És, a més, un tret diferencial en positiu, ja que la salut és el bé fonamental per a qualsevol persona i el més apreciat en qualsevol societat. Aquest tret diferencial el tenim com a conseqüència de ser els posseïdors del coneixement i tenir el coneixement comporta tenir dret a decidir. Dret a decidir com exercim la professió, com ens organitzem i com ens formem. Però, malgrat tenir el coneixement i el dret a decidir com l’exercim, el fet és que ens l’han pres, encara que fora més assenyat dir que ens l’hem deixat arrabassar.

Aquesta situació ha provocat un gran malestar entre els metges i ha posat en evidència un conflicte que va més enllà d’un problema salarial i que té els seus orígens en els canvis que ha sofert la professió en les últimes dècades, sobretot en el trànsit del professional liberal al professional assalariat. Hem perdut el sentiment d’autonomia professional, perquè hi ha hagut un desplaçament progressiu de la relació metge-pacient cap a la perifèria del sistema solar sanitari, quan sempre havia estat el centre. Ara, aquest centre l’han ocupat els polítics que, a través d’uns gestors desnortats, han aconseguit posar en marxa la transició del metge que pren decisions cap al metge que implementa decisions prèviament preses per altres, com per exemple quins medicaments es poden o no receptar i quins protocols i guies d’actuació s’hauran de fer servir. En cas d’incompliment, el càstig (econòmic) recaurà en les DPO.

Probablement, la causa més important de la pèrdua de capacitat per decidir és el conflicte permanent entre els valors de la professió mèdica i els interessos econòmics del sistema i, si no ens hi oposem amb força, la llei del guany econòmic engolirà principis, professió i professionals. Necessiten controlar-nos, però no se n’acaben de sortir. Aquesta derivada econòmica ja té una traducció en el dia a dia real. Els polítics aprofiten que les elits més ambicioses d’altres professions sanitàries s’estan oferint al sistema com a una alternativa low cost. L’estratègia acceptada és competir a la baixa, oferint menys coneixements per menys diners, però vendre-ho a la població com si es donés el mateix amb menys cost. A canvi de la seva excel·lent disposició, el sistema els ha regalat el poder de diagnosticar i receptar sense estudiar i, per tant, expressen el seu agraïment adulant el poder i donant suport a la seva estratègia. Com ho fan? Doncs d’una manera molt evident, fent costat als que ens barren el pas cap al conveni propi. És curiós que no ens donin suport, malgrat que l’experiència els diu que sempre han aconseguit després el que nosaltres hem aconseguit abans. És tan curiós que fa pensar en la sentència del periodista i escriptor gallec Julio Camba, quan va afirmar que “la envidia del español no es conseguir un coche como el de su vecino, sino conseguir que su vecino no tenga coche”.

Parlem ara del professionalisme i el sistema. Si els metges paréssim de treballar quan acaba l’horari pel qual estem contractats, els efectes sobre els nostres pacients serien calamitosos. L’excés de feina i hores treballades no pagades, juntament amb els baixos sous fan de la sanitat espanyola i de la catalana en particular, no ho oblidem, un negoci low cost. Tots sabem que les companyies low cost es fonamenten en tres principis que resumeixen la seva estratègia global: tenir contractats menys treballadors dels que serien necessaris, sobrecarregar-los de feina i pagar-los malament.

Amb aquestes tres premisses es fan bons negocis. Això és el que fan els nostres polítics, presumir de tenir una de les millors sanitats del món a un cost un 50% inferior al que han de pagar els governs dels països europeus comparables a nosaltres. Ells es posen les medalles i nosaltres hi posem la feina, la responsabilitat i la nostra salut.

Als dos primers punts dels negocis low cost, hem d’afegir que la complexitat per pacient s’ha multiplicat, de manera que ara amb menys temps hem de tenir en compte més malalties, més medicacions i més interaccions de medicacions entre si i amb les malalties. Aquesta realitat s’ha combinat amb una reducció de metges en actiu, però màgicament tot segueix funcionant. I això ho saben els nostres dirigents i organitzadors, saben que ens paguen per 37 o 40 hores, però que fora d’hores i en cap de setmana seguim fent feina: estudiant, repassant casos, fent informes, tirant endavant treballs de recerca o preparant classes.

Molt probablement, aquesta situació no és fruit de la planificació conscient del sistema, però sí que fa temps que saben que disposen de moltes hores gratuïtes de la seva ma d’obra barata i se n’aprofiten de valent. Saben que passi el que passi, els pacients se seguiran visitant, tractant i operant. Per al sistema tot va raonablement bé.

Però no és cert, això només és així en aparença. La professió està malalta. Molts estudis nacionals i internacionals, entre els quals les enquestes fetes per la nostra Secretaria de Salut Laboral, demostren que tenim un 50% de prevalença de burnout i aquesta és una dada catastròfica. Fa poques setmanes que l’ONU reconeixia aquesta síndrome com una autèntica malaltia. La degradació de les relacions laborals, l’excés de feina assumible i la precarietat generen un trastorn amb nom propi. És una malaltia laboral que acabarà sent reconeguda com a tal. Però sobretot, arran del pronunciament de l’ONU, queda clar que no és una queixa corporativa repetida i avorrida. És una malaltia amb una prevalença molt alta i una incidència en augment. Però el més important és que la professió i la societat en general tinguem consciència que no és una malaltia benigna ni passatgera com un refredat molest. Té molts graus d’intensitat, però pot arribar a ser un trastorn amb conseqüències mortals: per al metge, en forma de pertorbació familiar greu i suïcidi i per al pacient, en forma d’error diagnòstic greu i mort.

Aquestes afirmacions que acabo de fer no són ni gratuïtes ni alarmistes. Estan basades en estadístiques que demostren que la incidència de suïcidi entre els metges dobla la de la població general i, el que és encara més cridaner, supera la dels veterans de guerra traumatitzats. Respecte als pacients, els estudis publicats demostren que l’error mèdic està relacionat amb el burnout i als EUA les errades mèdiques greus són la tercera causa de mort, només per darrera de les malalties cardiovasculars i els tumors. Per tant, queden pocs dubtes que no estem parlant d’una banalitat, sinó d’un problema social greu.

En un món on la sostenibilitat és un referent de primera línia, aquesta, clarament, no és una situació sostenible ni per al metge ni per a la societat.

Compromís, qualitat i excel·lència comencen a sonar com a paraules de moda, buides del seu sentit original com tot el que toquen els polítics. Però resulta que representen els valors fonamentals pels quals treballem en aquest vell i noble ofici, valors encara més fonamentals per a la societat, per als nostres pacients.

Tot i el panorama descrit, els resultats en salut són encara molt bons. Sent així, per què polítics i gestors ens han de tenir en compte? Per què s’han de preocupar per les nostres queixes? Per què han de planificar, si el curt terminisme els funciona? Doncs, perquè resulta que ja ens preocupem nosaltres per ells. El que està clar és que aquests resultats no són el fruit d’un bon sistema sanitari ben planificat i suficientment dotat. Són fruit del nostre esforç a costa, com hem vist, de la nostra salut i del benestar de les nostres famílies. És aquesta ètica professional la que s’explota cada dia per mantenir les empreses sanitàries funcionant. I és contra aquest statu quo contra el que hem de lluitar. Nosaltres, Metges de Catalunya, tenim el deure i l’obligació de seguir denunciant aquesta situació i de seguir lluitant per aturar-la i revertir-la. Lluitar per tornar als orígens descrits i escrits, ben aviat farà 100 anys, pels nostres companys predecessors en l’ofici. La seva preocupació de llavors, és la nostra preocupació d’ara. Una preocupació que posa en evidència que la professió és viva, que la nostra lluita com a sindicat té sentit i és més important que mai.

Però el que és molt rellevant, és que no som només nosaltres, jutge i part en l’anàlisi, els que avalem la utilitat del sindicat. És l’ONU, un altre cop, la que ens avala. En l’últim informe del Relator Especial per a la Salut de les Nacions Unides, Dainius Püras, publicat el 24 de juny de 2019, s’afirma que les mesures per combatre la desigualtat en general són més efectives per promoure la salut mental que els tractaments mèdics. En particular, es refereix a la forma en què s’organitza el treball per les seves conseqüències socials i psicològiques profundes i duradores, i assegura que el sindicalisme és fonamental per aconseguir la salut mental en el món del treball.

Per acabar, repeteixo que la lluita en el nostre àmbit té l’origen en un conflicte entre els valors de la professió i els interessos econòmics del sistema i, si no ens hi oposem amb força, la llei del guany econòmic engolirà principis, professió i professionals. Metges de Catalunya haurà de seguir lluitant, mantenint viva la batalla del compromís per la qualitat, pel servei al pacient i pel servei a tota la societat, no només a la part més privilegiada del sistema.

Benvinguts als primers 100 anys de Metges de Catalunya.

Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Apunts d’estiu

Tribuna


Josep Maria Puig

Catalunya marxa de vacances sense resoldre una llarga llista de problemes que s’han anat engrandint i aprofundint durant aquests darrers anys de crisi econòmica: atur, precarietat laboral, salaris baixos, pobresa infantil, llistes d’espera sanitàries, servei de Rodalies i finançament universitari en són només una mostra. Ha estat un període on no hem avançat socialment, més aviat hem retrocedit en drets socials, benestar, cohesió i autogovern.

No obstant, cal fer l’observació que per arribar a aquest punt, l’Administració ha estat la primera en aplicar de forma diligent i immediata els decrets de retallades. Ara bé, quan ha hagut de revertir la tisorada, ha fet bo el que s’aplica en la dinàmica de preus del petroli: en una direcció van com un coet i, en la contrària, com una ploma. La recuperació macroeconòmica és un fet des de fa un temps ençà, però la reconquesta de les pèrdues socials s’està fent a un ralentí que es percep com a injust.

Si ens centrem en el sistema de salut pública, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la sanitat, podem afirmar que, de ben segur, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho hem donat tot, però estem al límit de defallir i correm el risc que la situació esclati d’una manera brusca i incontrolable.

Per evitar aquest escenari en el qual tothom surt perdent, cal que l’Administració doni senyals d’esperança de forma urgent, clara i prioritària per tal de poder veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Aquests indicis s’haurien de concretar en quatre propostes bàsiques de futur:

1. Alleugerir l’excessiva pressió assistencial, fent realitat la gestió de les agendes per part dels professionals de la medicina, de manera que l’atenció al pacient mantingui la garantia de qualitat de la qual ha gaudit fins fa poc, però que ara s’està posant en perill. Hem d’aturar de forma urgent la sobrecàrrega constant que pateixen, sobretot, els metges de família i pediatres, els quals es veuen obligats a atendre més de 40 malalts en una jornada laboral.

2. Recuperar el poder adquisitiu perdut pels metges des de l’any 2010, estimat entre el 25% i el 30% de les seves retribucions. El reconeixement que fa la consellera de Salut, Alba Vergés, de la necessitat que els sous mèdics convergeixin amb Europa per tal de fer més atractiu el sistema, ha d’anar acompanyat d’un seguit de decisions concretes i substancials en aquest sentit, encara que sigui establint un calendari per a l’assoliment d’aquest objectiu.

3. Possibilitar la negociació directa, sense intermediaris, dels metges amb l’Administració de les condicions de treball del col·lectiu, així com dels objectius de salut, tant en l’àmbit local com general. No ens podem permetre continuar amb l’anomalia difícilment explicable de tenir convenis sanitaris signats per altres actors, deixant de banda els metges.

4. Dotar de recursos la formació mèdica continuada, concepte cabdal i irrenunciable en la vida de qualsevol metge. Necessitem temps per dur-la a terme en horari de treball, a més de recursos públics per finançar-la i no deixar-la en mans de la indústria farmacèutica, que tot i no ser completament imparcial, ha jugat un paper central en aquest àmbit, després que l’Administració hagi abandonat el seu deure.

A banda d’això, no podem oblidar ni obviar que la salut física i mental dels cuidadors és de summa importància per a qualsevol pacient. Un metge amb síndrome d’esgotament professional psicològic (burnout), cansat en el dia a dia i extenuat després de les guàrdies, comet més errors, alguns potencialment greus. Tampoc no ens podem permetre córrer aquest risc cada cop més cert i documentat. Per tant, cal cuidar el cuidador de forma prioritària i urgent o en patirem les conseqüències.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)