COVID-19, malaltia professional

Tribuna


David Arribas

Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.

Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.

La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.

La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.

La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.

El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.

Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.

En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.

L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.

David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya

Reconeixement i respecte per la ginecologia d’atenció primària

Tribuna


Dolors Botey

Ara que som a l’estiu i sembla que la COVID-19 ens ha donat un respir pel que fa a la pressió assistencial, voldria parlar de la situació dels ginecòlegs que treballem a les unitats d’atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) de la xarxa d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS).

Tots els metges i metgesses d’atenció primària pateixen una manca de visibilitat i reconeixement, però en el cas dels ginecòlegs i ginecòlogues és encara més flagrant. I tenim un exemple recent: en les mostres d’agraïment que han rebut els professionals sanitaris, no s’ha fet cap menció específica als facultatius especialistes en ginecologia. A l’abril, a través de la intranet de la regió sanitària de la Catalunya Central, es va agrair el treball de tots els professionals sanitaris, excepte del personal de ginecologia i farmàcia. Van dir que havia estat un “oblit” i l’endemà es va corregir.

Després, en un article titulat ‘Som aquí, cuidem les embarassades i les dones després del part’, publicat al digital Crític, la llevadora i responsable dels serveis de Salut Sexual i Reproductiva de l’ICS, Cristina Martínez, va explicar que “les llevadores ens hem ocupat des del primer moment de les embarassades, com sempre fem, és al nostre ADN professional”. En el text, Martínez exposa fil per randa tota l’activitat que han fet les llevadores i l’esforç d’adaptació precipitada a la nova situació. Tot cert. Finalment deia que se sentia orgullosa del treball en equip que s’havia fet amb els professionals de ginecologia.

La responsable dels ASSIR a Catalunya, però, nova fer cap esment a l’atenció a les gestants, l’esforç i l’adaptació que també han fet els obstetres, que, a més de fer les ecografies a les dones embarassades, s’han encarregat de la visita que normalment fan les llevadores però que han assumit per evitar més desplaçaments dels pacients.

Els ASSIR són, probablement, uns centres sanitaris desconeguts per a bona part de la població. Atenem embarassades, puerperis i demandes d’interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) però fem molta més activitat. Durant el pic de la pandèmia hi ha hagut ginecòlegs cridats a prestar servei a les UCI hospitalàries, en torns de 12 hores. Tots i totes les professionals de ginecologia hem fet milers de trucades, anul·lant visites, les pròpies i les dels companys que no hi eren. Això vol dir accedir a cada història clínica, valorar la prioritat, parlar amb la pacient i tranquil·litzar-la, perquè, quan algú està pendent d’una biòpsia o una conització, per exemple, que et facin una trucada dient que s’ha de posposar, neguiteja. Hem atès les urgències, perquè nòduls de mama, metrorràgies en dones menopàusiques, herpes… han continuat presentant-se i no totes les situacions es poden resoldre per telèfon.

El treball de les llevadores en les IVE és important, sens dubte, però les ecografies, els tractaments farmacològics i la informació clínica sobre el procés també és primordial i són competència dels ginecòlegs i les ginecòlogues. En el nostre ADN hi són totes les dones, les embarassades i les no embarassades. En aquesta crisi, tots els professionals sanitaris hem fet un gran esforç, cadascú amb les seves responsabilitats i competències, i no es pot menystenir la feina de ningú.

L’estat d’alarma ha suposat una reordenació de tots els serveis assistencials. Als ASSIR s’han fet tasques que fins ara es realitzaven a l’hospital i ha quedat demostrat que l’atenció primària té capacitat de resolució, possiblement amb un cost menor que l’atenció hospitalària.

La primària pot incidir en la qualitat de vida de les persones i, en aquest sentit, tots els professionals som necessaris, amb els seus rols i les seves fortaleses. Allò important és coordinar i sumar per fer un bon treball en equip. El problema amb els tocoginecòlegs és que no som prou valorats. En els llocs i càrrecs de gestió, la presència de facultatius especialistes en tocoginecologia és inexistent o gairebé inexistent. El Programa d’Atenció a la Dona, per posar un exemple, es va crear amb l’auspici de les llevadores i el paper de les facultatives és testimonial.

Els professionals més joves han de revertir la situació i decidir el tipus d’ASSIR que volen: un d’integrat a la xarxa d’atenció primària o un amb dependència dels hospitals. Els ginecòlegs que apostin per l’atenció primària hauran de mobilitzar-se per aconseguir dues coses: l’accés dels tocoginecòlegs del primer nivell assistencial a llocs estratègics de comandament, planificació i gestió, i, no menys important, el reconeixement i la valoració professional per part de l’Administració.

Si pel contrari els joves prefereixen la subsidiarietat hospitalària, com ja succeeix en alguns ASSIR, poc a poc les places d’atenció primària seran ocupades per tocoginecòlegs d’hospital. N’hi ha que ho prefereixen així. Personalment, aquesta opció la considero un endarreriment per al Programa d’Atenció a la Dona que faria retornar a la casella de sortida la salut sexual i reproductiva de les dones.

Dolors Botey, delegada de Metges de Catalunya a l’ASSIR Badalona – Sant Adrià

Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)