L’INSS continua desemparant els sanitaris amb Covid persistent

Tribuna


Rossana Arbieto

El pelegrinatge dels sanitaris amb Covid persistent va començar en la primera onada, amb la dificultat de ser diagnosticat, ja que alguns dels afectats no comptaven amb una PCR positiva, fet que no permetia un canvi de contingència.

Posteriorment, quan van anar persistint els símptomes, a molts se’ls diagnosticava ansietat o depressió, i no se’ls hi reconeixia la malaltia. Avui dia, alguns encara s’hi troben, tot i haver-hi una definició de la patologia per part de l’OMS.

Un altre problema amb què es trobaven els sanitaris, i alguns encara s’hi troben, és la manca de formació o informació per part dels metges de família a l’hora de fer el comunicat de baixa, en referència amb el diagnòstic, en tractar-se d’una malaltia nova.

Una cosa semblant passa amb els protocols i els circuïts de derivació per al seguiment dels afectats, ja que no existeixen de forma clara. I, a això, se li ha d’afegir la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges d’atenció primària, que no donen a l’abast amb totes les necessitats de la població.

La sol·licitud del recàrrec de prestacions ha estat un altre mal de cap, ja que era necessària perquè Inspecció de Treball verifiqués si el centre de la persona afectada havia comptat amb les mesures de protecció necessàries i tenia suficient material. Si l’empresa havia incomplert els protocols de seguretat, els sanitaris amb Covid persistent podrien aconseguir un recàrrec de prestacions d’entre el 30% i el 50 % del salari. Malgrat tot, avui dia encara no hi ha responsables.

La Covid persistent o SPC es caracteritza per les recaigudes o els brots, el que ha suposat un altre gran problema, ja que algunes vegades no s’han reconegut com a part de la malaltia, només se’ls ha considerat símptomes per a la contingència.

Actualment, molts afectats arriben Als 18 mesos de baixa i l’ICAM, lluny d’avaluar aquests pacients, els està donant l’alta per missatge de text, sense ni tan sols visitar-los de manera presencial i fer-los una valoració individualitzada, tot i que hores d’ara ja sabem que es tracta d’una síndrome complexa que s’ha d’abordar de manera diferent en funció del pacient.

Els sanitaris amb Covid persistent reclamen que se’ls reconegui i que es doni resposta als seus problemes mitjançant protocols d’intervenció clars i la implantació d’unitats de rehabilitació postcovid. Cal conscienciar els metges de família, donar-los un protocol d’actuació clar i realista, i dotar-los de formació i d’eines per a una atenció primerenca,  sabent que les derivacions poden trigar mesos. També cal formar-los en l’emissió dels comunicats de baixa amb el diagnòstic correcte i explicar-los que, per canviar un diagnòstic, primer han de tancar el que estava obert i després iniciar el nou, per no perjudicar econòmicament la persona afectada.

Demanem que l’INSS ens escolti i es comprometi a valorar individualment cada pacient i les seves limitacions, procurant-li una adaptació parcial i gradual del lloc de treball, sense una minva dels seus ingressos.

També demanem que la nota informativa sobre els canvis de diagnòstic en els processos d’IT de Covid a seqüeles no s’apliqui als sanitaris. En tot cas, el procés d’AT ha de ser immediat per als sanitaris, tal com indica la descripció de l’OMS:

“Malaltia produïda en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada pel SARS-CoV-2, generalment tres mesos després de l’aparició de la Covid-19, amb símptomes que duren, al menys, dos mesos i que no poden explicar-se per un diagnòstic alternatiu”.

Els sanitaris hem respost amb molt més del que podíem en la pandèmia, sobrecarregats, arriscant les nostres vides, les nostres famílies i la nostra salut, i ara som presoners de les seqüeles i, també, de la burocràcia.

Cuidem-nos i així podrem cuidar la població. No volem una incapacitat, volem estar bé i ser útils a la nostra societat.

Rossana Arbieto
Delega de Metges de Catalunya al CAP Sallent i membre del col·lectiu ‘Sanitaris amb Covid persistent’

Quan els diners entren per la porta, l’ètica salta per la finestra

Trobar un bon lloc de treball o aconseguir una promoció laboral acostuma a ser motiu d’enhorabona. Per això, des d’aquestes línies, volem felicitar a Josep Manel Domínguez, nou responsable de l’àmbit social de la patronal CAPSS. La seva trajectòria i experiència en la negociació del conveni col·lectiu de la sanitat concertada com a representant de la UGT, li ha obert la porta d’una de les patronals amb les quals negociava, oferint-li un càrrec directiu amb una retribució que, de ben segur, s’ajusta al seu grau de responsabilitat, mèrits i formació.

Reconforta comprovar que, tot i les tensions negociadores i les posicions aparentment confrontades de patronals i sindicats, l’entesa, la confiança i la relació de cordialitat s’imposa, fins al punt que és fàcil i possible fer un canvi de samarreta i sumar-se a l’equip presumptament contrari.

L’any 1985, Manolo García i Quimi Portet cantaven “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana”. En alguns casos, no és la pobresa allò que entra per la porta, sinó tot el contrari. I allò que en surt són els principis ètics.

Guàrdies de localització i temps de treball i descans

Tribuna


Teresa Blasi

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar, el 9 de març de 2021, dues sentències que, al nostre parer, tenen transcendència en relació amb les anomenades guàrdies de localització. En referim a les sentències 2021/182 i 2021/183.

De l’anàlisi conjunt d’aquestes sentències en matèria de temps de treball i descans podem extreure les següents conclusions.

L’objectiu de la Directiva 2003/88 va ser establir disposicions mínimes destinades a la millora de les condicions de vida i treball de les persones treballadores mitjançant una harmonització de la norma europea i les normes nacionals relatives a la regulació del temps de treball i descansos, de tal manera que aquestes últimes han de complir amb aquesta finalitat. Per tant, és imprescindible que les regulacions dels Estats membres en aquesta matèria promoguin la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores, permetent el gaudiment d’un temps mínim de descans, tant diari com setmanal. Per aquest motiu, la Directiva establia quins havien de ser els períodes de pausa adequats mitjançant la limitació màxima de la durada del temps de treball setmanal.

En aquest sentit, la limitació de la durada màxima del temps de treball i de períodes de descansos diari i setmanal establerta per la Directiva implementa el dret fonamental consagrat a l’article 31, apartat 2, de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, la seva interpretació no pot ser entesa restrictivament en relació amb els drets que la mateixa Directiva concedeix als treballadors i treballadores.

Per tal que la Directiva pugui tenir plena eficàcia, els conceptes “temps de treball” i “períodes de descans” han de quedar plenament definits segons característiques objectives. Així, el dret reconegut directament per la Directiva a les persones treballadores no pot ser sotmès unilateralment a condicions o restriccions pels Estats membres. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el seu objectiu.

La Directiva no estableix una categoria intermèdia entre temps de treball i descans. També destaca que, si el temps de treball (art. 2.1 Directiva) és tot aquell en què la persona treballadora està a disposició de l’empresa en l’exercici de la seva activitat o funcions, el concepte de període de descans (art. 2.2 Directiva) és tot aquell en què el treballador o treballadora no treballa. Aquests dos conceptes s’exclouen mútuament. Per tant, partint del fet indiscutible que el temps de treball (jornada ordinària, més hores extres) té establert un límit indiscutible per la llei laboral, el temps de guàrdies mèdiques o és treball o ha de ser descans, sense que hi hagi marge per invents que desvirtuïn aquesta dualitat.

En referència a les definicions d’aquests dos conceptes, les sentències puntualitzen:

  1. El “lloc de treball” es refereix a qualsevol lloc on la persona treballadora estigui obligada a realitzar la seva activitat per ordre de l’empresari o empresària, encara que no sigui el lloc de treball on habitualment dugui a terme la seva activitat.

  2. El “temps de treball” és aquell on la persona treballadora es veu obligada, per l’empresa, a estar físicament en un lloc (sigui en el seu domicili o no), de tal manera que li permeti disposar d’ella per prestar els seus serveis de forma immediata en cas de necessitat.

L’aplicació d’aquest criteri ens permet afirmar que, quan una persona treballadora està de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial, i encara que no se l’obligui a estar físicament en el seu lloc de treball, aquesta guàrdia de localització es considerarà íntegrament temps de treball si les condicions que la concreten afecten objectivament i de forma considerable la seva capacitat per administrar lliurement el seu temps i dedicar-lo als seus interessos personals i socials.

Per concloure, doncs, les sentències del TJUE estableixen amb tota claredat que les limitacions han de ser objectives, considerables i imposades per l’empresari o empresària.

Els tribunals interns de cada país, per qualificar una guàrdia localitzable com a temps de treball, han de tenir en compte:

  1. Les conseqüències de la brevetat del termini en el qual la persona treballadora ha de presentar-se al treball, ja que això intervé directament en la seva capacitat per administrar el seu temps.

  2. La freqüència de les prestacions efectives normalment realitzades per la persona treballadora durant cada un dels seus períodes de guàrdia, sempre que es pugui estimar de manera objectiva.

En aquest sentit cal destacar que el TJUE estableix expressament que aquestes dues premisses es poden donar juntes o per separat a l’hora d’efectuar la qualificació.

Finalment, és interessant assenyalar que el TJUE estableix que, encara que els períodes de guàrdia localitzable no compleixin els requisits per ser qualificats de temps de treball,  les empreses no poden introduir períodes de guàrdia localitzable tan llargs o freqüents que constitueixin un risc per a  la seguretat o salut de les persones treballadores, que és el bé protegit per la llei europea, i amb independència que aquests períodes es qualifiquin de períodes de descans en el sentit de l’article 2.2 de la Directiva.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)