Parlem clar d’una vegada

Tribuna


Pep Puey

Mesos de protestes per la renovació de l’Estatut Marc. Dotze jornades de vaga convocades per Metges de Catalunya (MC). Una campanya per deixar de fer hores extres fraudulentes. I entremig de tot això, declaracions, entrevistes, rodes de premsa, articles d’opinió, piulades i posts a les xarxes socials. Uns que si el conflicte és a Madrid, que si no tenim les competències, que si les condicions laborals es negocien a les meses existents. Els altres que si no se senten representats, que si tenen dret a negociar en un espai propi, que si Salut no fa res perquè no vol.

El resultat és un atzucac amb difícil (molt difícil) sortida. Potser ha arribat el moment de parlar clar i explicar allò que subjau, més enllà de la jornada laboral, les guàrdies, la classificació professionals o els sous del col·lectiu mèdic.

Què demanen els metges? En resum, singularitzar-se. Perquè la seva feina és diferent i amb particularitats pròpies respecte a la resta de col·lectius sanitaris, i perquè no accepten la representativitat que se’ls hi dona a les meses sectorials. Què és el que no volen ni l’administració ni les patronals sanitàries (les organitzacions que de veritat mouen els fils del sistema)? En resum, que els metges no es converteixin en un lobby de pressió. «Suficient poder tenen amb la prescripció farmacològica, la indicació de proves i les baixes laborals».

Per evitar la veritable dialèctica del conflicte —el poder i la capacitat de decisió que han de tenir els facultatius— surten a explicar que el conveni mèdic no és legal, que els tribunals ja han dit que no és possible (fals), que no es pot fragmentar la negociació (fals). Excuses de mal pagador, mai millor dit. Perquè normes laborals circumscrites als metges han existit i existeixen a Alemanya, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Canadà, Austràlia… Només depèn de la voluntat del legislador.

Que no es trenqui l’status quo. En aquest objectiu hi juguen un paper fonamental els sindicats dits majoritaris. Són els guardians de les essències. Uns actors instrumentals imprescindibles per apuntalar el sistema. Davant de qualsevol intent de les organitzacions mèdiques per sortir-se de les cotilles existents, els sindicats que diuen defensar els drets de tothom amenaçaran amb impugnacions jurídiques i mobilitzacions.

L’últim exemple el trobem amb el procés de negociació de l’Estatut Marc. Quan en un moment determinat semblava (només semblava) que el ministeri estava disposat a negociar algunes de les reivindicacions dels facultatius, el triumvirat format per CCOO, UGT i CSIF, més SATSE, van sortir precipitadament a dir que res de negociar amb els metges, res de meses específiques i convenis propis. «Si seguiu endavant, convocarem una vaga». Atenció: una vaga per impedir que els metges tinguin representació pròpia. Pura fantasia.

Per dissimular treuen a passejar els espantalls de sempre: privilegis, classisme, enfrontament entre grups professionals. Però ja no cola. Després de tants anys signant acords i convenis que discriminaven el personal facultatiu, després d’impugnar qualsevol intent de MC d’aconseguir millores per als seus afiliats, queda més que clar el seu rol al sistema.

I a l’altre costat trobem els representants de les patronals. Il·lustres noms i cognoms que porten 40 anys xuclant de la mamella pública, amb sous que superen als dels consellers del Govern i que provenen dels mateixos pressupostos de Salut, que pretenen seguir donant lliçons de gestió i transformació del sistema. I amb maneres de fer d’estil napolità, de l’època de Maradona, però molt més maldestres, és clar.

Dos exemples recents. El Parlament de Catalunya aprova una moció que insta el Govern a negociar amb MC una solució al conflicte. Com actuen les patronals? Adrecen una carta als grups parlamentaris “recordant-los” que de la negociació de les condicions laborals del personal sanitari se n’encarreguen ells i que d’això el Parlament no n’ha de fer res. Segon exemple. El Ministeri de Sanitat impulsa el Projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut, que estableix la gestió directa com a model preferent de la prestació sanitària, així com altres mesures de transparència i bon govern. Com actuen les patronals?  Articles a la premsa per crear “debat”, mentre activen els seus tentacles polítics perquè la Generalitat s’hi oposi frontalment, alhora que pressionen els grups catalans al Congrés perquè hi votin en contra.

En definitiva, quan sentiu a parlar de les vagues i de les protestes dels metges i escolteu la resposta que en donen des de Salut i el Govern, recordeu allò del «atado y bien atado».

Pep Puey
Secretari jurídic de Metges de Catalunya

Dia de l’Orgull: la importància de l’educació en diversitat sexual a l’àmbit sanitari

Tribuna


Antonio Gutiérrez, uròleg i delegat de MC

El 28 de juny se celebra a tot el món, no només un dia commemoratiu de què va passar el 1969 davant el bar Stonewall Inn de Nova York freqüentat per homosexuals, lesbianes, butchers i transsexuals, sinó el dia en què aquesta protesta contra la policia, que de forma indiscriminada tornava a infligir-los menyspreu, agressions i empresonament, va significar l’inici en la defensa d’allò que som, sentim i estimem, en la dignificació d’un grup social exclòs i vituperat. Va ser la sortida de l’armari de tota una comunitat que estava amagada, humiliada, menyspreada i que finalment es manifestava amb orgull de ser qui era, de mantenir relacions amb qui volgués, de vestir com se sentís, i bel·ligerant en la defensa d’uns drets socials que la integrés a la societat i la defensés davant les agressions, els insults i l’exclusió social.

Hi ha qui argumenta que no té sentit celebrar un Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQA+ perquè a les nostres societats s’han assolit plenament aquests drets socials que es reivindicaven o, fins i tot, hi ha qui demana celebrar també un dia de l’orgull heterosexual, oblidant-se que, al llarg dels segles, han estat aquestes persones LGTBIQA+ les que han estat assassinades pel fet de ser diferents en la seva elecció sexual, emocional i/o corporal, dins aquesta societat heterosexual. Fins i tot hi ha hagut lleis per legitimar aquestes accions contra elles, recordem a Espanya la de «bandits i malejants», però mai hi ha hagut una llei contra el fet de tenir una opció heterosexual.

I, encara que creguem que això forma part del passat, només cal llegir les notícies o veure amb atenció el nostre entorn per adonar-nos que aquí i en moltes parts del món es continua menyspreant la persona que estima diferent, que tria un cos diferent de la seva genètica, que vesteix diferent dels cànons de gènere, que té una vida sexual diferent al que és normatiu; encara se segueix agredint, insultant, humiliant, matant, manifestant intolerància i incomprensió a persones de la comunitat LGTBIQA+. És per tot això que continua tenint sentit celebrar cada any el Dia de l’Orgull, per totes aquelles persones que van patir i pateixen o que van lluitar i encara lluiten per aconseguir els mateixos drets i reconeixement social i legal.

Com a professionals mèdics, quin paper tenim en aquesta lluita per una societat millor sota la bandera de l’Arc de Sant Martí? A parer meu, un de molt important.

Hem de prestar atenció a la singularitat de cada pacient, no només en la seva patologia, sinó en la seva persona, atendre-la com li correspon per com és la seva expressió de gènere i no com aquest figura al seu carnet, a facilitar-li un clima en què la persona se senti còmoda d’expressar-se sincerament, sense por de ser jutjada, amonestada o sermonejada per tenir una vida sexual diferent a la norma social.

A part, hem d’entendre la seva realitat i, per tant, aprendre què signifiquen termes que no ens ensenyen a la facultat: gènere binari/no binari, cis/trans, queer… o les lletres de l’LGTBIQA+ (Lesbiana, Gay, Transsexual, Bisexual, Intersexual, Queer, Assexual, i altres realitats no incloses en els termes anteriors). Hem de saber com dirigir-nos a aquestes persones sense caure en l’ofensa i com preguntar amb respecte. Per aquest motiu, hem de sol·licitar cursos formatius sobre diversitat sexual.

Com a professionals mèdics, hem de saber utilitzar un llenguatge inclusiu a l’hora de parlar o escriure en la història clínica o altres documents, que no es limiti al masculí per a tot o al binarisme o/a, sinó que utilitzi l’i (l’e al castellà) com la vocal per a totis, la x (tot i que la RAE no ho consideri vàlid) o expressions que puguin servir per a qualsevol gènere o expressió de gènere.

Però, a més, com a membres sindicals, hem de recollir el relleu i sol·licitar:

  • Que als nostres centres de treball hi hagi cursos de diversitat sexual que proporcionin recursos a lis facultativis.
  • Que en textos oficials dirigits a les persones –consentiments de proves i cirurgies, protocols, actes de reunions, convenis, etc.– s’utilitzi un llenguatge inclusiu, perquè tothom s’hi senti interpel·lat.

Com a membres sindicals, devem:

  • Formar Comitès de Diversitat que, juntament amb els d’Igualtat, vetllin perquè hi hagi, davant de la diversitat sexual, afectiva i/o de gènere, una igualtat en el tracte, les oportunitats laborals i les relacions interpersonals.
  • Promoure a cada centre l’elaboració, sense més dilació, d’un protocol LGTBIQA+ (al qual obliga la Llei 4/2023 del 28 de febrer), que permeti articular mesures clares i ràpides contra l’assetjament sexual, els atacs físics, verbals o escrits, o altres formes de menyspreu o violència pel fet de ser lesbiana, gai, transsexual, intersexual, queer…
  • Visibilitzar al nostre entorn la particularitat de dies internacionals com, a més del Dia de l’Orgull LGTBIQA+ (28/6), el Dia contra la LGTBIQfòbia (17/5) o el Dia de la Lluita contra el VIH/SIDA (1/12).
  • Fer que el nostre àmbit laboral sigui un espai segur on totis ens sentim orgullosis i acceptadis, per poder donar el millor de nosaltres.

Des de Metges de Catalunya (MC) mostrem el nostre compromís a seguir lluitant per assolir tot això i ens adherim, un any més, a la celebració d’aquesta efemèride, que ens recorda que encara hi ha molt per fer, persones que s’amaguen per por a què diran o a patir represàlies, i persones que encara són discriminades si es mostren tal com són.

Encara ens queden moltes passes i accions fins a assolir una igualtat total a la nostra societat, però ho podem fer realitat en el nostre àmbit laboral: hospital, centre d’atenció primària, centre de salut, centre privat, associació sindical…

Treballem en això per a construir un ambient laboral que integri, respecti, escolti, i atengui amb singularitat per, així, anar construint, amb petites accions, un món millor.
MC us desitja un Feliç Orgull LGTBIQA+ 2026! Viviu-ho, gaudiu-lo i reivindiqueu-ho!

Antonio Gutiérrez
Uròleg i delegat de Metges de Catalunya

1 de maig: treball digne per a tothom

Tribuna


Ana Roca, presidenta de MC

El Primer de Maig és més que un dia festiu i una celebració, és una declaració de memòria i d’intenció. Avui, quan els drets dels metges i metgesses, dels facultatius i facultatives, segueixen sent vulnerats, aquesta data pertany també a ells i elles, i a l’organització col·lectiva que des de fa més d’un segle els representa.

Commemorem el Dia dels Treballadors per recordar els morts de Chicago de 1886, que exigien una jornada de vuit hores quan el capital encara creia tenir dret il·limitat sobre el cos i el temps dels empleats. Fins avui, aquesta jornada commemorativa ha estat un mirall. Un mirall on cada generació es pot preguntar quines conquestes ha defensat i quines ha deixat que s’erosionin. Perquè els drets laborals no són com les roques granítiques que resisteixen el pas del temps, al contrari, són més aviat dunes de sorra que el vent se les pot endur.

Si situem la mirada al col·lectiu mèdic, certament el reflex que veiem al mirall en aquest moment no és molt esperançador. Els professionals amb la formació més llarga i exigent del sistema sanitari, amb la responsabilitat més gran sobre la vida i la salut dels pacients, són precisament aquells als qui s’imposen les condicions laborals més extremes, per extenuants i absorbidores. Jornades que s’estiren fins al límit fisiològic. Agendes impossibles que converteixen l’atenció en un tràmit informàtic i la medicina en una cadena de muntatge. Tot mesurat en minuts i amb la mínima despesa posssible. Això es tradueix en un estrès agut que es cronifica i genera una incidència de la síndrome de burnout que afecta gairebé el 50% dels metges, però que costa molt de reconèixer perquè la vocació, com sempre, s’ha utilitzat com a escut i excusa per no posar-hi remei.

Amb tot, la sobrecàrrega assistencial és molt probablement el primer problema que identifiquen la majoria de professionals, i en alguns casos es veu com una fatalitat, un accident inevitable. L’excés de treball que patim ara és el resultat d’anys d’infrafinançament, de retallades que no es van revertir, de places sense cobrir i d’una cultura institucional que ha tractat els facultatius com un recurs elàstic, capaç d’estirar-se indefinidament. I ho fan perquè, malgrat tot, saben que mai abandonarem els nostres pacients.

Metges de Catalunya (MC) és el sindicat mèdic més antic d’Europa, fundat el 1920. Això vol dir que fa més d’un segle que els professionals del nostre país tenim clar que la defensa de l’exercici digne de la medicina és indestriable de la qualitat de l’atenció als malalts. No demanem luxes ni privilegis, demanem un tracte just, reconeixement professional i unes condicions que ens permetin desenvolupar la nostra tasca assistencial de manera sostenible, sense que ens hi vagi la nostra pròpia salut.

“Treball digne”, aquesta ha estat i segueix sent la consigna principal del Primer de Maig, i també ho és de l’actual conflicte que vivim els metges i metgesses. Agendes assumibles. Descansos legals. Plantilles suficients. I el reconeixement explícit que la salut dels professionals és, en si mateixa, un dret i la condició primera perquè els pacients puguin ser atesos com es mereixen.

Ana Roca
Presidenta de Metges de Catalunya