Crònica inacabada d’un conveni atropellat

Tribuna


Xavier Lleonart

Arran de la signatura de l’acord de sortida de vaga de Metges de Catalunya (MC) i les patronals de la sanitat concertada, s’han produït diferents esdeveniments que fan necessària una reflexió per entendre com hem arribat fins aquí i quin és l’escenari més desitjable per a les treballadores i treballadors del sector, allò que hauria de ser la prioritat de tothom.

Per fer aquest exercici, plantejaré una crònica dels fets ocorreguts entre novembre de 2018 i l’actualitat.

Novembre’18
Fins a 24 hores abans de la signatura de l’acord del II Conveni SISCAT (21 de novembre), existia allò que s’anomena “unitat sindical”. MC, CCOO, UGT i SATSE pivotaven la negociació del conveni al voltant d’una plataforma conjunta que incloïa les reivindicacions consensuades per totes les organitzacions. MC apostava per aquesta unitat i per la proposta, que també recollia bona part de les reivindicacions de les facultatives i facultatius.

En només 24 hores aquesta situació s’esberla. El president de la Mesa de Negociació del Conveni SISCAT anuncia que presentarà una proposta d’acord en la següent reunió. CCOO, UGT i SATSE, sense cap trobada prèvia, decideixen acceptar-la, renunciant d’aquesta manera a la plataforma sindical conjunta. La proposta deixa de banda la major part de les reivindicacions del col·lectiu mèdic i MC no té altra opció que rebutjar la signatura del conveni. No podem dir que allò ens va sorprendre, doncs no era la primera vegada que els altres sindicats marginaven les demandes del personal facultatiu. Així doncs, el mateix dia de la signatura de l’acord, MC presenta una convocatòria de cinc dies de vaga que coincideix amb l’aturada dels companys i companyes de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS).

La vaga finalitza sense negociacions amb els nostres interlocutors, però amb un gran èxit de participació de les facultatives i facultatius que ens anima i encoratja a seguir endavant. A més, constatem la capacitat de mobilització que MC articula al voltant de les seves reivindicacions i decidim analitzar l’escenari i valorar, amb serenor, els següents passos a donar.

Mentrestant, CCOO, UGT i SATSE elaboren un relat interessat sobre les bondats del nou conveni, obviant les renúncies fetes que, casualment, queien pràcticament totes del costat de MC. A tall d’exemple, les millores salarials no eren altra cosa que l’adaptació de l’increment anunciat per a tots els treballadors públics, la disminució de la jornada laboral anual afectava tots els empleats a excepció -una altra casualitat- dels facultatius i facultatives i es mantenia la desregulació de la jornada i descansos del personal sanitari, remetent-los a l’Estatut Marc amb la intenció que les empreses es poguessin escapolir de pagar les guàrdies a un preu, com a mínim, igual al de l’hora ordinària de treball.

Gener’19
MC, davant l’èxit de la mobilització del novembre i amb el col·lectiu mèdic pressionant, perquè aquesta vegada el personal facultatiu de la sanitat concertada volia ser el protagonista de les protestes, decideix convocar una nova vaga a finals de febrer.

En aquesta ocasió les converses/negociacions amb el CatSalut i les patronals existeixen, són positives i fructifiquen en un acord de sortida de vaga, amb la mediació imprescindible del Departament de Treball. En aquest punt, em veig obligat a aclarir una obvietat: els acords són mecanismes completament legals per a la resolució de conflictes. La normativa laboral determina que, en l’àmbit de convocatòria d’una vaga, les negociacions entre qui convoca la mobilització i les empreses afectades són legals i desitjables per solucionar el conflicte plantejat. A més, també estableix que els acords que assoleixen les parts enfrontades tenen categoria de conveni col·lectiu. Per tant, les negociacions de MC i les patronals en cap cas han trencat cap marc de negociació, sinó que han obert una altra via perfectament legal, encara que pugui resultar molesta.

Febrer’19
El dia 15 de febrer se signa l’acord, que conté mesures amb tres nivells d’implantació:

  • Mesures que depenen d’una comissió de seguiment bilateral entre les parts signants de l’acord: seguiment de la precarietat en la contractació, articulació i negociació de noves formes de gestió, entre altres.
  • Mesures que es poden implantar a partir de la signatura de l’acord, com, per exemple, que almenys un 15% de la jornada anual del personal facultatiu es reservi per a activitats no assistencials orientades a la formació continuada i a la recerca; l’establiment d’un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i de 6 minuts per visita telefònica o virtual a l’atenció primària; o actuacions per disminuir la precarietat en la contractació dels facultatius i facultatives.
  • Mesures destinades a millorar les condicions laborals dels col·lectius més vulnerables entre el personal sanitari:
    • Dones embarassades o mares, i pares amb disminució de jornada per tenir cura de menors.
    • Personal en formació (residents).
    • Facultatius/ves que realitzen una gran quantitat d’hores anuals de guàrdies de localització.

Aquestes darreres mesures, per evitar que entrin en conflicte amb el II Conveni SISCAT, s’han de sotmetre a la ratificació de totes les parts de la Mesa Negociadora per dos motius:

  1. Perquè es reconeix la necessitat legal que siguin aprovades en el marc de la mesa de negociació col·lectiva.
  2. Perquè així, CCOO, UGT i SATSE poden fer extensius aquests mateixos acords al personal no mèdic (residents d’infermeria, infermeres embarassades…).

No obstant això, la reacció d’aquests tres sindicats és iracunda. Diferents comunicats en què s’acusa MC i les patronals de “trencar el marc legal de negociació”, una falsedat perquè la realitat és que s’ha obert un altre marc, plenament legal, amb un grup professional que ells mateixos van menystenir amb la signatura del II Conveni SISCAT.

En data de 25 de febrer, es neguen a seure a la mesa per, d’aquesta manera, bloquejar l’aprovació de les mesures esmentades, i amb aquest fet perjudiquen notablement els col·lectius pitjor tractats pel conveni, entre els quals no només hi ha facultatius sinó també personal d’altres grups professionals.

Manifesten que el nostre acord posa en risc alguns dels punts signats en el conveni -novament, fake news- i, finalment, tres mesos després d’haver signat un conveni que asseguraven que era fantàstic, exigeixen negociar novament allò a què van renunciar de la plataforma sindical conjunta. Amb tot el respecte que em mereixen les tres organitzacions, em sembla una actitud pueril i una rebequeria impròpia de representants qualificats.

Març – Abril’19
CCOO, UGT i SATSE convoquen mobilitzacions (fins i tot una vaga) perquè, segons diuen, s’havia posat en risc els acords del Conveni SISCAT. La vaga no es duu a terme per donar marge a la negociació.

El dia 8 d’abril es reuneix la Comissió Negociadora del conveni i es decideix:

  • Aprovar l’equiparació retributiva completa de les facultatives i facultatius d’Atenció Primària, que ja s’havia plantejat en alguna reunió negociadora prèvia.
  • CCOO, UGT i SATSE s’oposen a la incorporació a l’articulat del conveni de les mesures acordades entre MC i les patronals que poden ser beneficioses per a tot el personal i no només per a les facultatives. El seu principal argument és que l’acord s’havia produït fora de l’àmbit de negociació del conveni i que no havien pogut participar de la mateixa. Una argumentació que, evidentment, avantposa els interessos partidistes als de les treballadores i treballadors.
  • CCOO, UGT i SATSE proposen incorporar al conveni (ara sí) algunes de les mesures a les quals havien renunciat el novembre passat. Des de MC, fugint de qualsevol reacció de ressentiment, hi donem suport. Les patronals inicialment manifesten el seu desacord, tot i que emplacen les organitzacions a una nova reunió a finals d’abril.

Maig’19
El 2 de maig, en una nova reunió de la Mesa Negociadora, el trio sindical rebutja una proposta de MC per fer extensives les millores laborals i retributives, pactades en l’acord de sortida de vaga del 15 de febrer, al conjunt de treballadores i treballadors del sistema sanitari concertat. Entre altres, s’inclou la supressió de retallada salarial del 5% que segueixen patint en exclusiva els treballadors i treballadores amb contracte de formació especialitzada pel sistema de residència (EIR, LLIR, MIR, PIR, FIR…).

Per què es neguen a acceptar unes mesures que alhora reconeixen com a positives? Perquè diuen que aquest acord no l’han negociat ells i perquè no volen donar el seu vistiplau si prèviament MC no ratifica el II Conveni SISCAT en la seva integritat. Novament, anteposen les seves lluites partidistes als interessos reals dels treballadors.

Una reflexió abans d’acabar. Segurament, algú pot pensar que tota aquesta descripció de fets és una visió esbiaixada de la realitat. Bé, es pot prescindir del relat i llegir únicament la proposta presentada per MC a la comissió negociadora del conveni. I, un cop llegida, que cadascú determini si les mesures que es proposen -i que les patronals han acceptat- poden perjudicar a algun col·lectiu, o bé si són beneficioses per al conjunt del personal sanitari. I posteriorment, que cadascú extregui les seves pròpies conclusions i es pregunti, i pregunti, per quins motius CCOO, UGT i SATSE s’han oposat a la seva implantació.

Passi el que passi, MC seguirà defensant els seus afiliats i afiliades, sense deixar de mirar pel benestar general de totes les treballadores i treballadors del SISCAT.

Xavier Lleonart és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i president del sector d’hospitals concertats de Metges de Catalunya.

Ser metgessa i mare, una combinació de risc

Tribuna


Pep Puey

Pep Puey

El passat 21 de novembre les patronals sanitàries Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i SATSE, van signar el segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que regula les condicions laborals dels 50.000 treballadors i treballadores de la xarxa sanitària concertada. Metges de Catalunya (MC) no va afegir la seva signatura en el pacte perquè, una vegada més, les demandes dels facultatius havien estat ignorades i es mantenien els greuges vers aquest col·lectiu.

Entre els acords inclosos que asseguren que milloren les condicions laborals i retributives dels empleats, n’hi ha que es presenten com a avantatges de caràcter social, com per exemple facilitats per conciliar la vida laboral, personal i familiar o ajudes per a la maternitat. D’aquesta manera s’insinua un progrés en matèria d’igualtat.

Però, com passa sovint, la realitat va per altres camins. La maternitat suposa per a les metgesses una minva de les seves retribucions i per demostrar-ho només cal situar la lupa en quatre situacions:

  • Permís maternal
  • Baixa per risc durant l’embaràs
  • Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral
  • Exoneració guàrdies durant l’embaràs sense deixar l’activitat programada

Què diu el segon conveni SISCAT de cadascuna d’aquestes situacions en relació a la retribució?

Permís maternal: Art. 54 Maternitat. En el supòsit de permís per maternitat o part previst a l’article 48.4 de la llei de l’Estatut dels Treballadors, les empreses garantiran a llurs treballadors/es el complement necessari perquè, sumat a la prestació reglamentària de la seguretat social percebin la totalitat de la seva retribució en jornada ordinària.

Baixa per risc: no diu res.

Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral: Art. 53.3 per a les situacions d’incapacitat temporal, ja sigui derivada de contingències comunes com de contingències professionals, es percebrà, des del primer dia, un complement de la prestació de la Seguretat Social, fins al cent per cent de les seves retribucions fixes i periòdiques que es perceben el mes anterior a aquell en que va tenir lloc la incapacitat.

Exoneració de guàrdies durant l’embaràs sense deixar de fer l’activitat programada: no diu res.

En el Règim General de la Seguretat Social trobem fins a 11 grups de cotització. Cada grup correspon a una categoria professional, i cada grup té una base mínima i una màxima de cotització (contingències comunes). Cada treballador, inclòs dins de cada grup, sempre cotitzarà en el rang establert, tant si el seu salari està per sota de la base mínima com per sobre de la base màxima.

Quan una dona treballadora de qualsevol dels grups professionals té una base reguladora (suma salari + prorrateig de pagues) inferior al topall del rang corresponent del seu grup professional, no té cap problema, la prestació de la Seguretat Social cobreix el seu salari en la seva totalitat.

El problema esdevé quan el salari se situa per sobre del rang màxim. En el cas de les metgesses el rang és de 3.803,70 euros bruts mensuals per a l’any 2018, i el salari (amb pagues) d’una metgessa adjunta, amb més d’un any d’antiguitat i treballant a jornada completa, supera aquesta quantitat.

En qualsevol de les tres situacions descrites, la Seguretat Social (o Mútua) paga els 3.803,70 euros, però els sous que estan per sobre d’aquest import dependran dels complements que abonin les empreses.

En cas que l’empresa complementi el sou que excedeix el rang màxim que abona la Seguretat Social, de vegades ho fa sense tenir en compte el prorrateig de les pagues extres. Per tant, quan s’aboni la paga, caldrà comprovar que no es descompten els dies de baixa. Així mateix, quan l’empresa no pagui cap complement (en les situacions de baixa per risc, per exemple), amb més motiu, caldrà veure que no es descompta cap dia de la paga.

Un altre tema són les guàrdies. Malgrat que el Tribunal Suprem ha sentenciat que la maternitat no pot comportar una reducció de la retribució, en cap dels supòsits es contempla el pagament de la mitjana de les guàrdies realitzades -que són obligatòries i formen part de la retribució habitual i ordinària de les facultatives- en el permís de maternitat, la baixa per risc o per altres contingències.

Així les coses, la recomanació per a les facultatives de la sanitat concertada que decideixin ser mares i no vulguin veure afectats els seus ingressos és:

  • No agafeu la baixa per risc durant l’embaràs sinó per contingències comunes. Si més no, així cobrareu el sou sencer de la jornada ordinària.
  • Si us exoneren de fer guàrdies i seguiu treballant, que sigui per indicació mèdica no de manera voluntària.
  • Reclameu judicialment els diners que no us paguen en totes aquestes situacions, tant de la jornada ordinària com de les guàrdies.

La igualtat es demostra no se simula.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari de coordinació jurídica de Metges de Catalunya.

Apunts d’estiu

Tribuna


Josep Maria Puig

Catalunya marxa de vacances sense resoldre una llarga llista de problemes que s’han anat engrandint i aprofundint durant aquests darrers anys de crisi econòmica: atur, precarietat laboral, salaris baixos, pobresa infantil, llistes d’espera sanitàries, servei de Rodalies i finançament universitari en són només una mostra. Ha estat un període on no hem avançat socialment, més aviat hem retrocedit en drets socials, benestar, cohesió i autogovern.

No obstant, cal fer l’observació que per arribar a aquest punt, l’Administració ha estat la primera en aplicar de forma diligent i immediata els decrets de retallades. Ara bé, quan ha hagut de revertir la tisorada, ha fet bo el que s’aplica en la dinàmica de preus del petroli: en una direcció van com un coet i, en la contrària, com una ploma. La recuperació macroeconòmica és un fet des de fa un temps ençà, però la reconquesta de les pèrdues socials s’està fent a un ralentí que es percep com a injust.

Si ens centrem en el sistema de salut pública, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la sanitat, podem afirmar que, de ben segur, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho hem donat tot, però estem al límit de defallir i correm el risc que la situació esclati d’una manera brusca i incontrolable.

Per evitar aquest escenari en el qual tothom surt perdent, cal que l’Administració doni senyals d’esperança de forma urgent, clara i prioritària per tal de poder veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Aquests indicis s’haurien de concretar en quatre propostes bàsiques de futur:

1. Alleugerir l’excessiva pressió assistencial, fent realitat la gestió de les agendes per part dels professionals de la medicina, de manera que l’atenció al pacient mantingui la garantia de qualitat de la qual ha gaudit fins fa poc, però que ara s’està posant en perill. Hem d’aturar de forma urgent la sobrecàrrega constant que pateixen, sobretot, els metges de família i pediatres, els quals es veuen obligats a atendre més de 40 malalts en una jornada laboral.

2. Recuperar el poder adquisitiu perdut pels metges des de l’any 2010, estimat entre el 25% i el 30% de les seves retribucions. El reconeixement que fa la consellera de Salut, Alba Vergés, de la necessitat que els sous mèdics convergeixin amb Europa per tal de fer més atractiu el sistema, ha d’anar acompanyat d’un seguit de decisions concretes i substancials en aquest sentit, encara que sigui establint un calendari per a l’assoliment d’aquest objectiu.

3. Possibilitar la negociació directa, sense intermediaris, dels metges amb l’Administració de les condicions de treball del col·lectiu, així com dels objectius de salut, tant en l’àmbit local com general. No ens podem permetre continuar amb l’anomalia difícilment explicable de tenir convenis sanitaris signats per altres actors, deixant de banda els metges.

4. Dotar de recursos la formació mèdica continuada, concepte cabdal i irrenunciable en la vida de qualsevol metge. Necessitem temps per dur-la a terme en horari de treball, a més de recursos públics per finançar-la i no deixar-la en mans de la indústria farmacèutica, que tot i no ser completament imparcial, ha jugat un paper central en aquest àmbit, després que l’Administració hagi abandonat el seu deure.

A banda d’això, no podem oblidar ni obviar que la salut física i mental dels cuidadors és de summa importància per a qualsevol pacient. Un metge amb síndrome d’esgotament professional psicològic (burnout), cansat en el dia a dia i extenuat després de les guàrdies, comet més errors, alguns potencialment greus. Tampoc no ens podem permetre córrer aquest risc cada cop més cert i documentat. Per tant, cal cuidar el cuidador de forma prioritària i urgent o en patirem les conseqüències.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)