COVID-19, malaltia professional

Tribuna


David Arribas

Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.

Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.

La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.

La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.

La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.

El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.

Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.

En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.

L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.

David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya

Veritats i mentides de l’article ‘Un cop judicial dur per al sindicat Metges de Catalunya’

En resposta a l’article ‘Un cop judicial dur per al sindicat Metges de Catalunya’, publicat al bloc rba salut i gestió el dilluns dia 10 de febrer, el sindicat mèdic aclareix el contingut real i l’abast de la sentència dictada per un Jutjat Social de Barcelona, resolució que no és ferma i que serà objecte de recurs de suplicació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

El Jutjat Social núm. 25 de Barcelona ha dictat una sentència que estima l’excepció de cosa jutjada material plantejada per l’empresa demandada i obiter dicta (segons textualment estableix), en conseqüència, la necessària inadequació de procediment i la falta de legitimació activa del sindicat actor. Amb tot, i sense entrar a valorar si s’han d’abonar o no interessos per mora, desestima la demanda de conflicte col·lectiu interposada per Metges de Catalunya (MC).

Els antecedents del procediment són, efectivament, la interposició de diverses demandes de conflicte col·lectiu interposades per MC front a totes les empreses del sector sanitari concertat de Catalunya. Aquestes demandes van tenir com a resposta la interposició, per part de la resta de sindicats representats a la mesa negociadora del conveni SISCAT, d’una demanda de conflicte col·lectiu per a tot al sector davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va dictar sentència estimatòria parcial i que va ser confirmada, el juliol passat, pel part del Tribunal Suprem.

En les seves demandes, MC no només sol·licitava el dret a percebre determinats plusos i complements durant les vacances, sinó que en demanava el seu cobrament amb efectes retroactius i amb els interessos que preveu i regula l’apartat tercer de l’article 29 de l’Estatut dels Treballadors. Aquesta petició no es contenia en la demanda interposada per a tot el sector. És a dir, la demanda global es limitava al reconeixement de dret i, per tant, no reclamava la condemna d’interessos.

Des de la sentència del Tribunal Suprem, les empreses del sector han anat adoptant diferents posicionaments: complir-la només des de finals de 2019, complir-la amb efectes retroactius però sense abonar interessos i, en més d’un supòsit, (casualment en aquelles empreses del sector que són de gestió i capital privats) complint-la abonant els endarreriments amb interessos.

En aquesta situació, el que fa la sentència del Jutjat Social núm. 25 és, sense entrar en el fons de l’assumpte, és a dir, sense fer la més mínima menció ni valoració sobre l’obligació de les empreses d’abonar interessos per mora, estimar una excepció processal que li porta (segons el seu criteri) a estimar-ne dues més. Això no vol dir i no és cert que d’aquesta sentència se’n derivi cap estalvi econòmic per a les empreses del sector, al contrari.

L’estratègia de determinades entitats de formular excepcions processals (totes elles assessorades pel mateix despatx professional, el Gabinet Jurídic FJM Advocats) que impedeixen, en cas que siguin estimades, entrar en el fons de l’assumpte, només aconsegueix allargar la decisió final sobre si s’han d’abonar o no interessos. Si es desestima una demanda de conflicte col·lectiu sense entrar en el fons, res impedeix que les persones treballadores afectades interposin demandes individuals en les quals s’inclourà la petició de condemna d’interessos. D’aquestes demandes se’n derivaran centenars (sinó milers) de judicis que se celebraran d’aquí a 12 o 18 mesos, durant els quals se seguiran meritant interessos. És aquesta l’estratègia? Col·lapsar els jutjats i obligar a gastar més diners públics?

No és cert, tal com s’afirma en l’article, que MC hagi pretès tenir un “pla d’estalvi al 10% d’interès”. En aquest cas i en tots aquells en què intervé el sindicat mèdic, l’objectiu és defensar els interessos dels seus afiliats i afiliades davant d’unes associacions patronals que massa sovint obliden que estan gestionant diners públics destinats a garantir el dret a la salut de la ciutadania i no a mantenir batalles judicials eternes que només es plantegen per desgastar les organitzacions sindicals.

Guanyen els advocats, perd l’assistència

Tribuna


Pep Puey

Diu la saviesa popular que hi ha dos sectors professionals que mai es troben sense feina: l’advocacia i els serveis funeraris. En el cas de la sanitat concertada catalana, és ben cert que els bufets d’advocats de les patronals es preocupen de mantenir-se sempre ocupats. De facto, es pot afirmar que actuen com si fossin els mateixos gerents o directius, i molt sovint dona la impressió que són també els que decideixen l’estratègia de les empreses, en especial quan es tracta de gestionar els conflictes de relacions laborals.

Aquest protagonisme, que alguns podrien qualificar de diligència professional, està condicionant l’estratègia negociadora i jurídica entre patronals i sindicats, i, el que és pitjor, està generant una despesa en honoraris que les patronals han d’abonar amb recursos que, no ho oblidem, provenen dels mateixos pressupostos de les empreses sanitàries que, a la seva vegada, es financen en més d’un 90% amb la contractació d’activitat que els hi fa el Servei Català de la Salut (CatSalut) per a la prestació de serveis assistencials.

Les assessories jurídiques són recursos externs de les organitzacions patronals que facturen en funció dels conflictes que han de gestionar. Així doncs, rere la generació de nous conflictes o la seva dilatació, podrien haver-hi motivacions que van més enllà de la representació dels interessos empresarials.

Les patronals només han de retre comptes davant els seus associats, però no oblidem que els recursos que les empreses destinen a aquestes entitats es detreuen de l’assistència i de les inversions. Atiar la conflictivitat laboral pot ser molt atractiu per als gabinets jurídics, però els consells de govern haurien de valorar què i quant tenen a perdre o guanyar.

En aquest sentit, un cas paradigmàtic podria ser el de la reclamació dels complements de la nòmina de vacances, seguint la doctrina l’Organització Internacional del Treball (OIT) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per consell dels seus advocats, les patronals han portat el conflicte fins al Tribunal Suprem, que, com era més que previsible, ha confirmat que els complements i ingressos que formen part de la retribució habitual s’han d’incloure en la nòmina de les vacances. Ara algunes empreses tindran dificultats per pagar el endarreriments i els interessos de mora generats. Si el conflicte s’hagués resolt en la primera instància judicial s’haurien estalviat interessos, costes judicials i minutes dels serveis jurídics.

De la mateixa manera que ho fa l’Institut Català de la Salut (ICS), la sanitat pública concertada hauria d’anar molt en compte amb la seva despesa, en especial la que destina al manteniment d’associacions patronals i els seus serveis vinculats, perquè totes les xarxes assistencials es troben dins del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i tots els recursos provenen, de manera directa o indirecta, dels pressupostos de la Generalitat. Enriquir els bufets d’advocats mentre molts consorcis i empreses sanitàries tenen dificultats per quadrar els comptes i han de ser rescatades pel CatSalut hauria de fer reflexionar a molts.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari jurídic de Metges de Catalunya