Tribuna
David Arribas
Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.
Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.
La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.
La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.
La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.
El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.
Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.
En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.
L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.
David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya