COVID-19, malaltia professional

Tribuna


David Arribas

Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.

Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.

La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.

La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.

La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.

El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.

Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.

En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.

L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.

David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya

Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

Tribuna


Elena Bartolozzi

A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

  • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
  • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
  • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
  • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Veritats i mentides de l’article ‘Un cop judicial dur per al sindicat Metges de Catalunya’

En resposta a l’article ‘Un cop judicial dur per al sindicat Metges de Catalunya’, publicat al bloc rba salut i gestió el dilluns dia 10 de febrer, el sindicat mèdic aclareix el contingut real i l’abast de la sentència dictada per un Jutjat Social de Barcelona, resolució que no és ferma i que serà objecte de recurs de suplicació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

El Jutjat Social núm. 25 de Barcelona ha dictat una sentència que estima l’excepció de cosa jutjada material plantejada per l’empresa demandada i obiter dicta (segons textualment estableix), en conseqüència, la necessària inadequació de procediment i la falta de legitimació activa del sindicat actor. Amb tot, i sense entrar a valorar si s’han d’abonar o no interessos per mora, desestima la demanda de conflicte col·lectiu interposada per Metges de Catalunya (MC).

Els antecedents del procediment són, efectivament, la interposició de diverses demandes de conflicte col·lectiu interposades per MC front a totes les empreses del sector sanitari concertat de Catalunya. Aquestes demandes van tenir com a resposta la interposició, per part de la resta de sindicats representats a la mesa negociadora del conveni SISCAT, d’una demanda de conflicte col·lectiu per a tot al sector davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va dictar sentència estimatòria parcial i que va ser confirmada, el juliol passat, pel part del Tribunal Suprem.

En les seves demandes, MC no només sol·licitava el dret a percebre determinats plusos i complements durant les vacances, sinó que en demanava el seu cobrament amb efectes retroactius i amb els interessos que preveu i regula l’apartat tercer de l’article 29 de l’Estatut dels Treballadors. Aquesta petició no es contenia en la demanda interposada per a tot el sector. És a dir, la demanda global es limitava al reconeixement de dret i, per tant, no reclamava la condemna d’interessos.

Des de la sentència del Tribunal Suprem, les empreses del sector han anat adoptant diferents posicionaments: complir-la només des de finals de 2019, complir-la amb efectes retroactius però sense abonar interessos i, en més d’un supòsit, (casualment en aquelles empreses del sector que són de gestió i capital privats) complint-la abonant els endarreriments amb interessos.

En aquesta situació, el que fa la sentència del Jutjat Social núm. 25 és, sense entrar en el fons de l’assumpte, és a dir, sense fer la més mínima menció ni valoració sobre l’obligació de les empreses d’abonar interessos per mora, estimar una excepció processal que li porta (segons el seu criteri) a estimar-ne dues més. Això no vol dir i no és cert que d’aquesta sentència se’n derivi cap estalvi econòmic per a les empreses del sector, al contrari.

L’estratègia de determinades entitats de formular excepcions processals (totes elles assessorades pel mateix despatx professional, el Gabinet Jurídic FJM Advocats) que impedeixen, en cas que siguin estimades, entrar en el fons de l’assumpte, només aconsegueix allargar la decisió final sobre si s’han d’abonar o no interessos. Si es desestima una demanda de conflicte col·lectiu sense entrar en el fons, res impedeix que les persones treballadores afectades interposin demandes individuals en les quals s’inclourà la petició de condemna d’interessos. D’aquestes demandes se’n derivaran centenars (sinó milers) de judicis que se celebraran d’aquí a 12 o 18 mesos, durant els quals se seguiran meritant interessos. És aquesta l’estratègia? Col·lapsar els jutjats i obligar a gastar més diners públics?

No és cert, tal com s’afirma en l’article, que MC hagi pretès tenir un “pla d’estalvi al 10% d’interès”. En aquest cas i en tots aquells en què intervé el sindicat mèdic, l’objectiu és defensar els interessos dels seus afiliats i afiliades davant d’unes associacions patronals que massa sovint obliden que estan gestionant diners públics destinats a garantir el dret a la salut de la ciutadania i no a mantenir batalles judicials eternes que només es plantegen per desgastar les organitzacions sindicals.