Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

Tribuna


Elena Bartolozzi

A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

  • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
  • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
  • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
  • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Veritats i mentides de l’article ‘Un cop judicial dur per al sindicat Metges de Catalunya’

En resposta a l’article ‘Un cop judicial dur per al sindicat Metges de Catalunya’, publicat al bloc rba salut i gestió el dilluns dia 10 de febrer, el sindicat mèdic aclareix el contingut real i l’abast de la sentència dictada per un Jutjat Social de Barcelona, resolució que no és ferma i que serà objecte de recurs de suplicació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

El Jutjat Social núm. 25 de Barcelona ha dictat una sentència que estima l’excepció de cosa jutjada material plantejada per l’empresa demandada i obiter dicta (segons textualment estableix), en conseqüència, la necessària inadequació de procediment i la falta de legitimació activa del sindicat actor. Amb tot, i sense entrar a valorar si s’han d’abonar o no interessos per mora, desestima la demanda de conflicte col·lectiu interposada per Metges de Catalunya (MC).

Els antecedents del procediment són, efectivament, la interposició de diverses demandes de conflicte col·lectiu interposades per MC front a totes les empreses del sector sanitari concertat de Catalunya. Aquestes demandes van tenir com a resposta la interposició, per part de la resta de sindicats representats a la mesa negociadora del conveni SISCAT, d’una demanda de conflicte col·lectiu per a tot al sector davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va dictar sentència estimatòria parcial i que va ser confirmada, el juliol passat, pel part del Tribunal Suprem.

En les seves demandes, MC no només sol·licitava el dret a percebre determinats plusos i complements durant les vacances, sinó que en demanava el seu cobrament amb efectes retroactius i amb els interessos que preveu i regula l’apartat tercer de l’article 29 de l’Estatut dels Treballadors. Aquesta petició no es contenia en la demanda interposada per a tot el sector. És a dir, la demanda global es limitava al reconeixement de dret i, per tant, no reclamava la condemna d’interessos.

Des de la sentència del Tribunal Suprem, les empreses del sector han anat adoptant diferents posicionaments: complir-la només des de finals de 2019, complir-la amb efectes retroactius però sense abonar interessos i, en més d’un supòsit, (casualment en aquelles empreses del sector que són de gestió i capital privats) complint-la abonant els endarreriments amb interessos.

En aquesta situació, el que fa la sentència del Jutjat Social núm. 25 és, sense entrar en el fons de l’assumpte, és a dir, sense fer la més mínima menció ni valoració sobre l’obligació de les empreses d’abonar interessos per mora, estimar una excepció processal que li porta (segons el seu criteri) a estimar-ne dues més. Això no vol dir i no és cert que d’aquesta sentència se’n derivi cap estalvi econòmic per a les empreses del sector, al contrari.

L’estratègia de determinades entitats de formular excepcions processals (totes elles assessorades pel mateix despatx professional, el Gabinet Jurídic FJM Advocats) que impedeixen, en cas que siguin estimades, entrar en el fons de l’assumpte, només aconsegueix allargar la decisió final sobre si s’han d’abonar o no interessos. Si es desestima una demanda de conflicte col·lectiu sense entrar en el fons, res impedeix que les persones treballadores afectades interposin demandes individuals en les quals s’inclourà la petició de condemna d’interessos. D’aquestes demandes se’n derivaran centenars (sinó milers) de judicis que se celebraran d’aquí a 12 o 18 mesos, durant els quals se seguiran meritant interessos. És aquesta l’estratègia? Col·lapsar els jutjats i obligar a gastar més diners públics?

No és cert, tal com s’afirma en l’article, que MC hagi pretès tenir un “pla d’estalvi al 10% d’interès”. En aquest cas i en tots aquells en què intervé el sindicat mèdic, l’objectiu és defensar els interessos dels seus afiliats i afiliades davant d’unes associacions patronals que massa sovint obliden que estan gestionant diners públics destinats a garantir el dret a la salut de la ciutadania i no a mantenir batalles judicials eternes que només es plantegen per desgastar les organitzacions sindicals.

Guanyen els advocats, perd l’assistència

Tribuna


Pep Puey

Diu la saviesa popular que hi ha dos sectors professionals que mai es troben sense feina: l’advocacia i els serveis funeraris. En el cas de la sanitat concertada catalana, és ben cert que els bufets d’advocats de les patronals es preocupen de mantenir-se sempre ocupats. De facto, es pot afirmar que actuen com si fossin els mateixos gerents o directius, i molt sovint dona la impressió que són també els que decideixen l’estratègia de les empreses, en especial quan es tracta de gestionar els conflictes de relacions laborals.

Aquest protagonisme, que alguns podrien qualificar de diligència professional, està condicionant l’estratègia negociadora i jurídica entre patronals i sindicats, i, el que és pitjor, està generant una despesa en honoraris que les patronals han d’abonar amb recursos que, no ho oblidem, provenen dels mateixos pressupostos de les empreses sanitàries que, a la seva vegada, es financen en més d’un 90% amb la contractació d’activitat que els hi fa el Servei Català de la Salut (CatSalut) per a la prestació de serveis assistencials.

Les assessories jurídiques són recursos externs de les organitzacions patronals que facturen en funció dels conflictes que han de gestionar. Així doncs, rere la generació de nous conflictes o la seva dilatació, podrien haver-hi motivacions que van més enllà de la representació dels interessos empresarials.

Les patronals només han de retre comptes davant els seus associats, però no oblidem que els recursos que les empreses destinen a aquestes entitats es detreuen de l’assistència i de les inversions. Atiar la conflictivitat laboral pot ser molt atractiu per als gabinets jurídics, però els consells de govern haurien de valorar què i quant tenen a perdre o guanyar.

En aquest sentit, un cas paradigmàtic podria ser el de la reclamació dels complements de la nòmina de vacances, seguint la doctrina l’Organització Internacional del Treball (OIT) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per consell dels seus advocats, les patronals han portat el conflicte fins al Tribunal Suprem, que, com era més que previsible, ha confirmat que els complements i ingressos que formen part de la retribució habitual s’han d’incloure en la nòmina de les vacances. Ara algunes empreses tindran dificultats per pagar el endarreriments i els interessos de mora generats. Si el conflicte s’hagués resolt en la primera instància judicial s’haurien estalviat interessos, costes judicials i minutes dels serveis jurídics.

De la mateixa manera que ho fa l’Institut Català de la Salut (ICS), la sanitat pública concertada hauria d’anar molt en compte amb la seva despesa, en especial la que destina al manteniment d’associacions patronals i els seus serveis vinculats, perquè totes les xarxes assistencials es troben dins del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i tots els recursos provenen, de manera directa o indirecta, dels pressupostos de la Generalitat. Enriquir els bufets d’advocats mentre molts consorcis i empreses sanitàries tenen dificultats per quadrar els comptes i han de ser rescatades pel CatSalut hauria de fer reflexionar a molts.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari jurídic de Metges de Catalunya