Homes i complement de maternitat

Tribuna


Teresa Blasi

Els homes tenen dret que els sigui reconegut el complement de maternitat a les pensions de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent?

Aquesta és una pregunta freqüent que se’ns planteja a les advocades del gabinet jurídic del Col·lectiu AiDE. Ens consta que la resposta de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) es formula en els següents termes:

Els homes poden sol·licitar, a partir del 2 de desembre de 2021, el complement de maternitat i els serà concedit si reuneixen els requisits exigits legalment per accedir-hi: que siguin beneficiaris de les pensions de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent causades entre l’1 de gener de 2016 i el 3 de febrer de 2021.

No obstant això, s’ha de tenir en compte que els i les filles comuns donen dret al reconeixement d’un únic complement, per tant, només el pot cobrar la mare o el pare. Així, quan ja hagi estat reconegut a un dels progenitors, es denegarà la sol·licitud del segon progenitor que ho sol·liciti.

A les dones se’ls hi exigeix el requisit d’acreditar l’existència dels fills. Pel que fa als homes, els requisits són:

Causar una pensión de viudedad por fallecimiento del otro progenitor por los hijos o hijas en común, siempre que alguno de ellos tenga derecho a percibir una pensión de orfandad.”

“Causar una pensión contributiva de jubilación o incapacidad permanente y haber interrumpido o haber visto afectada su carrera profesional con ocasión del nacimiento o adopción, con arreglo a las siguientes condiciones:

1.ª En el supuesto de hijos o hijas nacidos o adoptados hasta el 31 de diciembre de 1994, tener más de ciento veinte días sin cotización entre los nueve meses anteriores al nacimiento y los tres años posteriores a dicha fecha o, en caso de adopción, entre la fecha de la resolución judicial por la que se constituya y los tres años siguientes, siempre que la suma de las cuantías de las pensiones reconocidas sea inferior a la suma de las pensiones que le corresponda a la mujer.

2.ª En el supuesto de hijos o hijas nacidos o adoptados desde el 1 de enero de 1995, que la suma de las bases de cotización de los veinticuatro meses siguientes al del nacimiento o al de la resolución judicial por la que se constituya la adopción sea inferior, en más de un 15 por ciento, a la de los veinticuatro meses inmediatamente anteriores, siempre que la suma de las cuantías de las pensiones reconocidas sea inferior a la suma de las pensiones que le corresponda a la mujer.”

En cas que les progenitores siguin dues dones, es reconeixerà el complement a aquella que percebi pensions públiques la suma de les quals sigui de menor quantia.

Igualment, si els progenitors són dos homes, es reconeixerà el complement a aquell que percebi pensions públiques que, una vegada sumades, tinguin menor quantia.

En cas que els progenitors siguin dona i home, sempre que es compleixin els requisits anteriorment descrits, l’home tindrà prioritat respecte a la dona si la suma de les quanties de les pensions reconegudes és inferior a la suma de les pensions que li corresponen a la dona.

El termini de prescripció per reclamar el complement és de cinc anys, a comptar des del dia següent al reconeixement de la pensió de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent.

El complement de maternitat s’aplicarà amb una retroactivitat màxima de tres mesos des de la data de sol·licitud.

La Seguretat Social fa aquesta interpretació perquè abans de febrer de 2021 existia un complement de maternitat per aportació demogràfica, regulat a l’article 60 de la Llei General de la Seguretat Social i que s’aplicava únicament a les dones. Diferents homes van presentar reclamacions i, finalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar sentència tot considerant que la norma espanyola concedia un tracte menys favorable als homes. Això constituïa, a criteri del TJUE, una discriminació directa per raó de sexe, prohibida a la Directiva 79/7/CEE del Consell de 19/12/1978, relativa a l’aplicació progressiva del principi d’igualtat de tracte entre homes i dones en matèria de Seguretat Social.

A partir d’aquest moment, molts jutjats socials del territori espanyol van estimar les demandes interposades per homes progenitors, un fet que ha acabat provocant una reforma legislativa.

D’aquesta manera, el Reial Decret-llei 3/2021, de 2 de febrer, va substituir el complement de maternitat per aportació demogràfica -específicament per a les dones- per un complement anomenat de “bretxa de gènere” que s’aplica també als pares i en què el número de fills és el criteri objectiu. Aquesta norma estableix el reconeixement del complement a totes les pensions causades a partir de la seva entrada en vigor (04/02/2021).

L’any 2021, l’import del complement de bretxa de gènere per a les pensions de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent (excepte la parcial) era de 27 euros mensuals per fill, amb un límit de quatre fills. El 2022 són 28 euros mensuals per fill, mantenint el màxim de quatre.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

L’INSS continua desemparant els sanitaris amb Covid persistent

Tribuna


Rossana Arbieto

El pelegrinatge dels sanitaris amb Covid persistent va començar en la primera onada, amb la dificultat de ser diagnosticat, ja que alguns dels afectats no comptaven amb una PCR positiva, fet que no permetia un canvi de contingència.

Posteriorment, quan van anar persistint els símptomes, a molts se’ls diagnosticava ansietat o depressió, i no se’ls hi reconeixia la malaltia. Avui dia, alguns encara s’hi troben, tot i haver-hi una definició de la patologia per part de l’OMS.

Un altre problema amb què es trobaven els sanitaris, i alguns encara s’hi troben, és la manca de formació o informació per part dels metges de família a l’hora de fer el comunicat de baixa, en referència amb el diagnòstic, en tractar-se d’una malaltia nova.

Una cosa semblant passa amb els protocols i els circuïts de derivació per al seguiment dels afectats, ja que no existeixen de forma clara. I, a això, se li ha d’afegir la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges d’atenció primària, que no donen a l’abast amb totes les necessitats de la població.

La sol·licitud del recàrrec de prestacions ha estat un altre mal de cap, ja que era necessària perquè Inspecció de Treball verifiqués si el centre de la persona afectada havia comptat amb les mesures de protecció necessàries i tenia suficient material. Si l’empresa havia incomplert els protocols de seguretat, els sanitaris amb Covid persistent podrien aconseguir un recàrrec de prestacions d’entre el 30% i el 50 % del salari. Malgrat tot, avui dia encara no hi ha responsables.

La Covid persistent o SPC es caracteritza per les recaigudes o els brots, el que ha suposat un altre gran problema, ja que algunes vegades no s’han reconegut com a part de la malaltia, només se’ls ha considerat símptomes per a la contingència.

Actualment, molts afectats arriben Als 18 mesos de baixa i l’ICAM, lluny d’avaluar aquests pacients, els està donant l’alta per missatge de text, sense ni tan sols visitar-los de manera presencial i fer-los una valoració individualitzada, tot i que hores d’ara ja sabem que es tracta d’una síndrome complexa que s’ha d’abordar de manera diferent en funció del pacient.

Els sanitaris amb Covid persistent reclamen que se’ls reconegui i que es doni resposta als seus problemes mitjançant protocols d’intervenció clars i la implantació d’unitats de rehabilitació postcovid. Cal conscienciar els metges de família, donar-los un protocol d’actuació clar i realista, i dotar-los de formació i d’eines per a una atenció primerenca,  sabent que les derivacions poden trigar mesos. També cal formar-los en l’emissió dels comunicats de baixa amb el diagnòstic correcte i explicar-los que, per canviar un diagnòstic, primer han de tancar el que estava obert i després iniciar el nou, per no perjudicar econòmicament la persona afectada.

Demanem que l’INSS ens escolti i es comprometi a valorar individualment cada pacient i les seves limitacions, procurant-li una adaptació parcial i gradual del lloc de treball, sense una minva dels seus ingressos.

També demanem que la nota informativa sobre els canvis de diagnòstic en els processos d’IT de Covid a seqüeles no s’apliqui als sanitaris. En tot cas, el procés d’AT ha de ser immediat per als sanitaris, tal com indica la descripció de l’OMS:

“Malaltia produïda en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada pel SARS-CoV-2, generalment tres mesos després de l’aparició de la Covid-19, amb símptomes que duren, al menys, dos mesos i que no poden explicar-se per un diagnòstic alternatiu”.

Els sanitaris hem respost amb molt més del que podíem en la pandèmia, sobrecarregats, arriscant les nostres vides, les nostres famílies i la nostra salut, i ara som presoners de les seqüeles i, també, de la burocràcia.

Cuidem-nos i així podrem cuidar la població. No volem una incapacitat, volem estar bé i ser útils a la nostra societat.

Rossana Arbieto
Delega de Metges de Catalunya al CAP Sallent i membre del col·lectiu ‘Sanitaris amb Covid persistent’

Reflexions des del camp (d’investigació)

Tribuna


Lourdes Franco

Corria el 2016 i estava cursant el Màster d’Antropologia Mèdica i Salut Global quan va tenir lloc el col·loqui del Medical Anthropology Research Center, aquell any versava sobre dones i fàrmacs. El debat em va impulsar a contactar amb la meva companya Maria José Saénz per convèncer-la que calia explorar la sensació que teníem des de feia anys: a Deltebre es receptaven moltes benzodiazepines (BZP).

Ens vam plantejar conèixer què hi havia darrera dels consums cronificats de BZP, i fer-ho amb les dones, ja que, tant a la bibliografia com al nostre poble, el biaix està altament feminitzat. Vam crear un petit grup de dones i els hi vam preguntar al voltant del consum, deixant que ens expliquessin, amb les seves paraules, tot allò que tenien dins i no podien expressar en els seus entorns. Els resultats van ser tan sorprenents que, més enllà de la publicació[1],[2], vam concloure que havíem d’aprofundir en la investigació.

Així doncs, vam crear un grup autogestionat, en col·laboració amb l’Associació de Dones de Deltebre, que vam anomenar “La millor pastilla ets tu”. L’estudi es divideix en dues fases. Una primera en què nosaltres, com a investigadores, hem fet l’acompanyament del grup d’investigació durant tres mesos (sis sessions quinzenals), i una segona fase, gestionada pel mateix grup, la qual encara està en actiu. Els resultats són sorprenents, ja que totes elles han disminuït el consum de fàrmacs, en major o menor mesura, sense que s’hagi plantejat cap pauta de deshabituació. Ha estat gràcies al poder de la paraula, a la narrativització dels seus malestars. Verbalitzar les sensacions i compartir-les permet prendre consciència d’una mateixa, augmentar l’autoestima i fer front a les situacions distorsionades que generen els rols de gènere, causa dels processos ansiosos i depressius que porten a aquestes dones a consumir BZP. Amb els mateixos paràmetres, vam iniciar un altre grup a Amposta, però la pandèmia de la COVID va trencar la primera fase del grup i encara no l’hem pogut reprendre, tot i que ja hem pogut observar algun resultat positiu.

He de donar les gràcies a la Rosa Queralt que ens va proposar per a la Distinció Maria Antònia Ferrer i Bosch que atorga l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili i, per suposat, al jurat que ens va escollir, per unanimitat, d’entre set nominacions.

Per a mi, ha estat un honor rebre aquesta distinció, alhora que un bany de realitat respecte a les institucions mèdiques. M’explico. Tota la línia d’investigació la vam (i l’estem) desenvolupar en el nostre temps lliure, tot i que un cop obtinguts els primers resultats els vam presentar a la direcció del CAP i a la resta de companys. Volíem fer la continuïtat de l’estudi com a part de l’acció comunitària del centre, però, malauradament, no hi va haver consens. Després, fins a tres ocasions ens han rebutjat la possibilitat de presentar l’estudi en congressos, tant de semFYC com de CAMFiC, sempre per formalismes.

Les metgesses i els metges, sobretot els que treballem a l’atenció primària, som etnògrafs per naturalesa. La gent ens explica les seves raons, la seva forma de veure i viure el món, la malaltia i, poc a poc, ens formem una imatge, molt aproximada, de la realitat de la societat que atenem. Però sembla que a aquest coneixement adquirit, sense estadística, gràfiques i sofisticació, no se li dona valor. I això també és el que passa amb l’atenció comunitària. Com no està revestida de números, paràmetres o registres informàtics, queda relegada, i aquesta part tan bonica de la nostra especialitat sempre és la darrera de la fila, a la qual els gestors no hi dediquen gaires esforços.

Un apropament dels especialistes en medicina familiar a la salut comunitària de la població que atenem té resultats molt satisfactoris, tant per a la ciutadania com per als mateixos professionals. Per als primers, perquè deixen de ser “pacients”, subjectes passius en la presa de decisions respecte a la seva salut, i es converteixen en persones actives, amb capacitat de decisió. Aquest és el gran efecte que té la promoció de la salut. I per als segons, per donar-los dosis immenses de feedback positiu respecte a la feina feta. La relació metgessa-pacient es multiplica i produeix una gran satisfacció. D’altra banda, la promoció de la salut col·lectiva es tradueix en una menor demanda de recursos sanitaris i, per tant, en una menor pressió assistencial a les consultes. Tots hi guanyem.

Però, evidentment, per poder desenvolupar aquesta tasca cal temps, un temps que, ara per ara, no tenim. Estem tancades a les nostres consultes sense possibilitat de sortir-ne. Calen, doncs, més facultatives en els CAP per gaudir del tresor assistencial que suposa aquest temps. Perquè només el temps i la paraula tenen la capacitat d’empoderar la ciutadania en la gestió de la seva salut, i de frenar la caiguda lliure a què està sotmès el sistema sanitari. Espero que els responsables institucionals i els gestors entenguin aquesta reflexió i hi posin fil a l’agulla. Pel contrari, estarem condemnades a caure amb el sistema.

[1] Franco Lopez L, Sáenz Rodríguez MJ (2018). Benzodiacepinas y el dolor de vivir. Quaderns-e, 23 (1): 35-48

[2] Franco Lopez L, Sáenz Rodríguez MJ (2020). Feminización del consumo de benzodiacepinas. Perifèria, 25 (3): 79-101

Lourdes Franco
Metgessa de família del CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de MC