Guàrdies de localització i temps de treball i descans

Tribuna


Teresa Blasi

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar, el 9 de març de 2021, dues sentències que, al nostre parer, tenen transcendència en relació amb les anomenades guàrdies de localització. En referim a les sentències 2021/182 i 2021/183.

De l’anàlisi conjunt d’aquestes sentències en matèria de temps de treball i descans podem extreure les següents conclusions.

L’objectiu de la Directiva 2003/88 va ser establir disposicions mínimes destinades a la millora de les condicions de vida i treball de les persones treballadores mitjançant una harmonització de la norma europea i les normes nacionals relatives a la regulació del temps de treball i descansos, de tal manera que aquestes últimes han de complir amb aquesta finalitat. Per tant, és imprescindible que les regulacions dels Estats membres en aquesta matèria promoguin la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores, permetent el gaudiment d’un temps mínim de descans, tant diari com setmanal. Per aquest motiu, la Directiva establia quins havien de ser els períodes de pausa adequats mitjançant la limitació màxima de la durada del temps de treball setmanal.

En aquest sentit, la limitació de la durada màxima del temps de treball i de períodes de descansos diari i setmanal establerta per la Directiva implementa el dret fonamental consagrat a l’article 31, apartat 2, de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, la seva interpretació no pot ser entesa restrictivament en relació amb els drets que la mateixa Directiva concedeix als treballadors i treballadores.

Per tal que la Directiva pugui tenir plena eficàcia, els conceptes “temps de treball” i “períodes de descans” han de quedar plenament definits segons característiques objectives. Així, el dret reconegut directament per la Directiva a les persones treballadores no pot ser sotmès unilateralment a condicions o restriccions pels Estats membres. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el seu objectiu.

La Directiva no estableix una categoria intermèdia entre temps de treball i descans. També destaca que, si el temps de treball (art. 2.1 Directiva) és tot aquell en què la persona treballadora està a disposició de l’empresa en l’exercici de la seva activitat o funcions, el concepte de període de descans (art. 2.2 Directiva) és tot aquell en què el treballador o treballadora no treballa. Aquests dos conceptes s’exclouen mútuament. Per tant, partint del fet indiscutible que el temps de treball (jornada ordinària, més hores extres) té establert un límit indiscutible per la llei laboral, el temps de guàrdies mèdiques o és treball o ha de ser descans, sense que hi hagi marge per invents que desvirtuïn aquesta dualitat.

En referència a les definicions d’aquests dos conceptes, les sentències puntualitzen:

  1. El “lloc de treball” es refereix a qualsevol lloc on la persona treballadora estigui obligada a realitzar la seva activitat per ordre de l’empresari o empresària, encara que no sigui el lloc de treball on habitualment dugui a terme la seva activitat.

  2. El “temps de treball” és aquell on la persona treballadora es veu obligada, per l’empresa, a estar físicament en un lloc (sigui en el seu domicili o no), de tal manera que li permeti disposar d’ella per prestar els seus serveis de forma immediata en cas de necessitat.

L’aplicació d’aquest criteri ens permet afirmar que, quan una persona treballadora està de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial, i encara que no se l’obligui a estar físicament en el seu lloc de treball, aquesta guàrdia de localització es considerarà íntegrament temps de treball si les condicions que la concreten afecten objectivament i de forma considerable la seva capacitat per administrar lliurement el seu temps i dedicar-lo als seus interessos personals i socials.

Per concloure, doncs, les sentències del TJUE estableixen amb tota claredat que les limitacions han de ser objectives, considerables i imposades per l’empresari o empresària.

Els tribunals interns de cada país, per qualificar una guàrdia localitzable com a temps de treball, han de tenir en compte:

  1. Les conseqüències de la brevetat del termini en el qual la persona treballadora ha de presentar-se al treball, ja que això intervé directament en la seva capacitat per administrar el seu temps.

  2. La freqüència de les prestacions efectives normalment realitzades per la persona treballadora durant cada un dels seus períodes de guàrdia, sempre que es pugui estimar de manera objectiva.

En aquest sentit cal destacar que el TJUE estableix expressament que aquestes dues premisses es poden donar juntes o per separat a l’hora d’efectuar la qualificació.

Finalment, és interessant assenyalar que el TJUE estableix que, encara que els períodes de guàrdia localitzable no compleixin els requisits per ser qualificats de temps de treball,  les empreses no poden introduir períodes de guàrdia localitzable tan llargs o freqüents que constitueixin un risc per a  la seguretat o salut de les persones treballadores, que és el bé protegit per la llei europea, i amb independència que aquests períodes es qualifiquin de períodes de descans en el sentit de l’article 2.2 de la Directiva.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Impacte psicològic: l’onada final de la pandèmia

Tribuna


Xelo Casado

Tal com ha proposat l’editor de The Lancet, Richard Horton, hem de categoritzar la COVID-19 com una ‘sindèmia’, ja que l’aproximació al virus s’ha de fer des d’un enfocament biològic i social. La incertesa, la por, l’aïllament, la soledat, la pèrdua, la malaltia i la mort ens han colpit amb força des de l’inici de la crisi sanitària. La situació és altament estressant i traumàtica per a bona part de la societat, en especial per als més vulnerables.

 

Anna Robert

L’esforç dels professionals sanitaris, com el de molts altres col·lectius, per tirar endavant i seguir atenent la població amb la millor qualitat assistencial possible està perpetuant un estat d’estrès que pot passar factura en l’àmbit psicològic i emocional.

Des de l’inici de la pandèmia, els psicòlegs sanitaris hem volgut aportar el nostre granet de sorra per fer front a aquesta situació. Inicialment es van activar recursos de suport i d’informació per ajudar als professionals a gestionar l’estrès agut amb què havien de conviure. En aquest sentit, des de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (APMC) vam publicar un decàleg de recomanacions i vam oferir un telèfon de suport als afiliats del sindicat de facultatius.

Progressivament s’ha fet palesa la necessitat d’afegir més recursos de suport psicològic a diferents nivells, fent-los arribar tant als professionals com als pacients i als seus familiars. L’augment dels estats d’angoixa, de depressió, d’estrès posttraumàtic i de dol, entre altres, està desbordant les consultes dels metges de família i dels serveis d’atenció a la salut mental.

Els sanitaris, tant els que van emmalaltir com els que van passar por per la manca de protecció o per les situacions desbordants; els que van haver de prendre decisions difícils; els que van cometre errors; els que vivien amb aflicció la manca de llits, respiradors i altres recursos; i, per descomptat, les persones que han perdut éssers estimats sense poder acomiadar-los. Tothom, en major o menor mesura, ha patit els estralls d’una crisi excepcional i històrica. Hores d’ara, encara no s’ha fet prou per acompanyar i donar suport a totes aquestes situacions i sentiments.

Segons un estudi liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i del CIBER, amb dades de més de 9.000 sanitaris de 18 centres espanyols, gairebé la meitat dels professionals ha presentat un risc alt de trastorn mental durant la primera onada de la COVID i un 3,5% presentava ideació suïcida en els darrers 30 dies. Amb aquestes dades ens podem fer una idea de l’impacte que haurà tingut la segona onada -i el que tindrà la tercera que ara estem vivint- en un col·lectiu tan esgotat i que tant ha patit.

Si a l’esforç descomunal dels professionals sanitaris per fer front a la pandèmia li sumem la precarietat laboral preexistent i l’afegida arran de l’emergència sanitària, ens trobem en un moment extremadament crític que ha de preocupar els responsables polítics que tenen l’obligació de fixar entre les seves prioritats la cura de la salut i el benestar físic i emocional del personal dels serveis sanitaris. Com bé apuntava el secretari general de MC, Xavier Lleonart, si no ho fan, en un futur no gaire llunyà es quedaran sense professionals.

Des de l’APMC reivindiquem també el valor dels psicòlegs en la gestió de la pandèmia i la postpandèmia. L’Administració ha de prendre consciència que el tractament psicològic és i serà fonamental per recuperar l’equilibri emocional i la motivació després de la gran sotragada. Per aquest motiu, cal dotar el sistema de professionals en un nombre suficient per atendre la que segur serà l’onada final d’aquesta pandèmia: l’impacte sobre la salut mental de la població.

La missió de l’APMC serà visibilitzar la necessitat de cuidar també la salut mental dels professionals sanitaris, de manera que esdevingui una prioritat per a l’Administració.

Xelo Casado
Secretària de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Anna Robert
Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

COVID-19, malaltia professional

Tribuna


David Arribas

Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.

Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.

La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.

La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.

La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.

El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.

Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.

En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.

L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.

David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya