Ser metgessa i mare, una combinació de risc

Tribuna


Pep Puey

Pep Puey

El passat 21 de novembre les patronals sanitàries Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i SATSE, van signar el segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que regula les condicions laborals dels 50.000 treballadors i treballadores de la xarxa sanitària concertada. Metges de Catalunya (MC) no va afegir la seva signatura en el pacte perquè, una vegada més, les demandes dels facultatius havien estat ignorades i es mantenien els greuges vers aquest col·lectiu.

Entre els acords inclosos que asseguren que milloren les condicions laborals i retributives dels empleats, n’hi ha que es presenten com a avantatges de caràcter social, com per exemple facilitats per conciliar la vida laboral, personal i familiar o ajudes per a la maternitat. D’aquesta manera s’insinua un progrés en matèria d’igualtat.

Però, com passa sovint, la realitat va per altres camins. La maternitat suposa per a les metgesses una minva de les seves retribucions i per demostrar-ho només cal situar la lupa en quatre situacions:

  • Permís maternal
  • Baixa per risc durant l’embaràs
  • Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral
  • Exoneració guàrdies durant l’embaràs sense deixar l’activitat programada

Què diu el segon conveni SISCAT de cadascuna d’aquestes situacions en relació a la retribució?

Permís maternal: Art. 54 Maternitat. En el supòsit de permís per maternitat o part previst a l’article 48.4 de la llei de l’Estatut dels Treballadors, les empreses garantiran a llurs treballadors/es el complement necessari perquè, sumat a la prestació reglamentària de la seguretat social percebin la totalitat de la seva retribució en jornada ordinària.

Baixa per risc: no diu res.

Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral: Art. 53.3 per a les situacions d’incapacitat temporal, ja sigui derivada de contingències comunes com de contingències professionals, es percebrà, des del primer dia, un complement de la prestació de la Seguretat Social, fins al cent per cent de les seves retribucions fixes i periòdiques que es perceben el mes anterior a aquell en que va tenir lloc la incapacitat.

Exoneració de guàrdies durant l’embaràs sense deixar de fer l’activitat programada: no diu res.

En el Règim General de la Seguretat Social trobem fins a 11 grups de cotització. Cada grup correspon a una categoria professional, i cada grup té una base mínima i una màxima de cotització (contingències comunes). Cada treballador, inclòs dins de cada grup, sempre cotitzarà en el rang establert, tant si el seu salari està per sota de la base mínima com per sobre de la base màxima.

Quan una dona treballadora de qualsevol dels grups professionals té una base reguladora (suma salari + prorrateig de pagues) inferior al topall del rang corresponent del seu grup professional, no té cap problema, la prestació de la Seguretat Social cobreix el seu salari en la seva totalitat.

El problema esdevé quan el salari se situa per sobre del rang màxim. En el cas de les metgesses el rang és de 3.803,70 euros bruts mensuals per a l’any 2018, i el salari (amb pagues) d’una metgessa adjunta, amb més d’un any d’antiguitat i treballant a jornada completa, supera aquesta quantitat.

En qualsevol de les tres situacions descrites, la Seguretat Social (o Mútua) paga els 3.803,70 euros, però els sous que estan per sobre d’aquest import dependran dels complements que abonin les empreses.

En cas que l’empresa complementi el sou que excedeix el rang màxim que abona la Seguretat Social, de vegades ho fa sense tenir en compte el prorrateig de les pagues extres. Per tant, quan s’aboni la paga, caldrà comprovar que no es descompten els dies de baixa. Així mateix, quan l’empresa no pagui cap complement (en les situacions de baixa per risc, per exemple), amb més motiu, caldrà veure que no es descompta cap dia de la paga.

Un altre tema són les guàrdies. Malgrat que el Tribunal Suprem ha sentenciat que la maternitat no pot comportar una reducció de la retribució, en cap dels supòsits es contempla el pagament de la mitjana de les guàrdies realitzades -que són obligatòries i formen part de la retribució habitual i ordinària de les facultatives- en el permís de maternitat, la baixa per risc o per altres contingències.

Així les coses, la recomanació per a les facultatives de la sanitat concertada que decideixin ser mares i no vulguin veure afectats els seus ingressos és:

  • No agafeu la baixa per risc durant l’embaràs sinó per contingències comunes. Si més no, així cobrareu el sou sencer de la jornada ordinària.
  • Si us exoneren de fer guàrdies i seguiu treballant, que sigui per indicació mèdica no de manera voluntària.
  • Reclameu judicialment els diners que no us paguen en totes aquestes situacions, tant de la jornada ordinària com de les guàrdies.

La igualtat es demostra no se simula.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari de coordinació jurídica de Metges de Catalunya.

Homenatge a Berlanga

Tribuna d’opinió


Jordi Cruz

Jordi Cruz

Quan una situació es defineix com a ‘berlanguiana’ significa que és pròpia del gènere cinematogràfic en què va excel·lir el gran cineasta valencià Luis García Berlanga: la comèdia coral, caòtica i esperpèntica, que mostra les misèries morals de la nostra societat. La situació viscuda el dilluns 20 de juliol en la reunió de la comissió negociadora del I Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada es pot qualificar sens dubte de ‘berlanguiana’.

Encara que Metges de Catalunya (MC) no va signar el conveni, vam ser convidats a la reunió per debatre i resoldre les esmenes al redactat plantejades per la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en Treball del Departament d’Empresa i Ocupació. Es tractava doncs d’analitzar les modificacions que s’havien d’aplicar al conveni perquè s’ajustés a la legalitat vigent.

La sorpresa, o potser no tant, va ser que quan vam arribar l’acta de la reunió ja estava redactada. “Poseu el vostre nom i signeu”, va dir el president de la comissió. Els representants de MC vam fer constar la nostra oposició pel que consideràvem una anomalia democràtica i vam anunciar que el sindicat mèdic volia incloure en l’acta una nota de protesta. La resposta del president i de la resta de membres de la comissió (patronals sanitàries i sindicats CCOO, UGT i SATSE) va ser que no es podia afegir res a l’acta, que es quedava així i punt. A partir d’aquí va començar l’espectacle de retrets i la pèrdua de papers dels que deien que l’acta ja estava feta. “Nos han dicho que veníamos solo a firmar y llevamos aquí dos horas. ¿Pero esto qué es?”, deia un dels assistents.

Vam intentar fer-los veure que el diccionari defineix ‘acta’ com el document formal que recull per escrit allò que succeeix i s’expressa en un acte o esdeveniment qualsevol, i que allà no s’havien produït els fets que es reflectien a l’acta redactada. Vam expressar el nostre dret a incloure les consideracions de MC i ens el van negar.

Aleshores, quan va arribar el moment de signar, vam fer el que havíem dit que faríem: deixar per escrit el nostre desacord. La reacció va ser la següent: arrencar de la mà el bolígraf amb què MC estava signant, trencar els documents i tornar a imprimir-los perquè els signessin totes les organitzacions excepte MC, a qui únicament en donarien una còpia. La nostra resposta va ser tornar a expressar que ens emparava el dret a signar manifestant el nostre desacord i vam afegir que si ens impedien fer-ho ens haurien de treure per la força. Sort que som a l’estiu i estan prohibits els focs, sinó ens haurien cremat a la foguera per heretges. Els assessors jurídics de les patronals van dir que estaven d’acord amb la nostra signatura si, ATENCIÓ, escrivíem només allò que ells ens dictaven. És o no és esperpèntic tot plegat?

Després de dues hores de show surrealista, es va signar l’acta i MC, en un racó del document, breument i en lletra petita, va poder expressar el seu desacord.

Última pàgina de l'acta de la reunió de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Última pàgina de l’acta de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Trist, patètic i decebedor. No es poden trobar altres paraules. Tothom té els seus legítims interessos, però per sobre de qualsevol altra cosa està el respecte a qüestions tan elementals com el dret a rèplica i la llibertat d’expressió. És intolerable que organitzacions dites democràtiques impedeixin a una altra que expressi la seva opinió. MC no ho consent ni ho consentirà. Per contra, estarem sempre d’acord amb que cadascú expressi el que vulgui i cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

I més enllà de les sigles a les que cada un representa, és molt descoratjador que membres de sindicats que han lluitat històricament contra règims dictatorials que negaven llibertats, ara mantinguin aquesta mena d’actituds. És quelcom molt significatiu del moment de desprestigi i desafecció que pateixen i és un comportament sobre el qual, tard o d’hora, hauran de retre comptes davant els seus propis afiliats.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya. 

Ningú no ens donarà res

Tribuna d’opinió


Xavier Lleonart

Xavier Lleonart

El dia 10 de setembre, Metges de Catalunya (MC) informava que el ple de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia resolt en sentència que “les condicions laborals d’un conveni col·lectiu decaigut després de superar el període d’ultraactivitat  sense acord entre les parts negociadores, s’incorporen al contracte de treball signat entre l’empresa i el treballador”.

Aquesta sentència estableix doctrina davant d’un fet que no és menor en termes de relacions laborals. El dia 8 de juliol de 2013, molts convenis col·lectius van decaure per llei (3/2012 de 6 de juliol) un cop esgotat el període d’ultraactivitat sense que hi hagi acord entre les parts negociadores. És el cas del VII Conveni de la XHUP. Mentre MC (i també CATAC) va defensar en tot moment la tesi de la contractualització de les condicions laborals, el posicionament de les patronals del sector concertat va ser just el contrari: sense conveni regulador, els treballadors quedaven desemparats i sense cap norma de referència que no fos l’Estatut dels Treballadors. Dissortadament, els sindicats CCOO i UGT van assumir com a seus els arguments de les patronals i van contribuir de forma decisiva a què se signessin pactes de retallades a la major part de centres sanitaris concertats. Prèviament s’havien encarregat d’atemorir els treballadors amb les conseqüències de quedar-se sense conveni. Un atemoriment instrumentalitzat que va assolir la seva màxima expressió en la signatura del primer conveni sociosanitari que recollia totes les mesures perjudicials que havien estat rebutjades en referèndum pels treballadors, però que les patronals, CCOO i UGT van signar i van fer extensiu fins i tot a centres que no eren de l’àmbit sociosanitari. Un despropòsit.

Encara ressonen les fortes crítiques que va rebre MC per negar-se a signar un “xec en blanc” de retallades. Vam ser acusats de sectaris, antisistema i no sé quantes coses més. Fa només un parell de mesos, un dels sindicats que va combregar amb les patronals publicava un comunicat en què reafirmava la “necessitat de tenir un conveni de sector per evitar aquesta situació”.

A les portes d’una nova negociació per intentar recuperar un conveni sectorial, els representants dels treballadors hem de dir de forma unànime que ja n’hi ha prou. Vivim un moment ple d’incerteses i de precarietat que s’està aprofitant, a través de la por i la coerció, per retrocedir molts anys enrere en els drets laborals. No només en l’àmbit sanitari, per descomptat. Tot el que es retrocedeixi serà molt difícil, per no dir impossible, que es pugui recuperar.

És sorprenent (bé, potser no tant) que sindicats de classe com CCOO i UGT no se situïn sense cap mena de dubte del cantó dels treballadors i de les treballadores i actuïn d’altaveu de les patronals per transmetre missatges apocalíptics amb l’objectiu de justificar la signatura d’unes condicions que d’altra manera serien inadmissibles.

En canvi, MC, un sindicat professional que, òbviament, defensa les millors condicions per als seus afiliats (metges) però sense voler perjudicar cap altre col·lectiu, ha estat injuriat i acusat de sectari, inconscient o insolidari, en funció d’on venia l’ofensa. Els delegats i les persones que ostentem càrrecs de responsabilitat en l’estructura d’aquest sindicat només fem allò que és natural i propi de les organitzacions sindicals, en el nostre cas des de la perspectiva del professional mèdic. Però alhora compartim amb la resta de sindicats uns objectius que no són res més que la defensa del be comú: sanitat pública de qualitat, millora de les condicions laborals i retributives dels seus treballadors i control professional de la gestió perquè el criteri preponderant sigui l’assistencial i no l’econòmic.

A dos mesos vista del venciment del conveni sociosanitari i de la majoria de pactes empresarials, seria enormement positiu que tots els sindicats prenguem bona nota de la sentència del TSJC i defensem la veu dels treballadors rebutjant qualsevol proposta que no inclogui la recuperació d’allò perdut. La sentència ens ajuda a tots plegats a entendre que no arribar a cap acord és millor que signar un mal pacte. I als treballadors i a les treballadores a estar més tranquils i no deixar-se portar pel discurs de la por.

Un company em deia fa uns dies que si els professionals sanitaris no sabem fer-nos escoltar “serà per alguna cosa”. I té raó. El camí d’acceptar retallades perquè les empreses i el sistema “sigui sostenible” no té sentit ni raó de ser. Ara hem de tenir clar que ningú no ens donarà res sinó que ho haurem de (re)conquerir.

Xavier Lleonart és vicesecretari general de Metges de Catalunya.