Arxiu d'etiquetes: conveni

1 de maig: treball digne per a tothom

Publicat el per
Respon

Tribuna

Ana Roca, presidenta de MC

El Primer de Maig és més que un dia festiu i una celebració, és una declaració de memòria i d’intenció. Avui, quan els drets dels metges i metgesses, dels facultatius i facultatives, segueixen sent vulnerats, aquesta data pertany també a ells i elles, i a l’organització col·lectiva que des de fa més d’un segle els representa.

Commemorem el Dia dels Treballadors per recordar els morts de Chicago de 1886, que exigien una jornada de vuit hores quan el capital encara creia tenir dret il·limitat sobre el cos i el temps dels empleats. Fins avui, aquesta jornada commemorativa ha estat un mirall. Un mirall on cada generació es pot preguntar quines conquestes ha defensat i quines ha deixat que s’erosionin. Perquè els drets laborals no són com les roques granítiques que resisteixen el pas del temps, al contrari, són més aviat dunes de sorra que el vent se les pot endur.

Si situem la mirada al col·lectiu mèdic, certament el reflex que veiem al mirall en aquest moment no és molt esperançador. Els professionals amb la formació més llarga i exigent del sistema sanitari, amb la responsabilitat més gran sobre la vida i la salut dels pacients, són precisament aquells als qui s’imposen les condicions laborals més extremes, per extenuants i absorbidores. Jornades que s’estiren fins al límit fisiològic. Agendes impossibles que converteixen l’atenció en un tràmit informàtic i la medicina en una cadena de muntatge. Tot mesurat en minuts i amb la mínima despesa posssible. Això es tradueix en un estrès agut que es cronifica i genera una incidència de la síndrome de burnout que afecta gairebé el 50% dels metges, però que costa molt de reconèixer perquè la vocació, com sempre, s’ha utilitzat com a escut i excusa per no posar-hi remei.

Amb tot, la sobrecàrrega assistencial és molt probablement el primer problema que identifiquen la majoria de professionals, i en alguns casos es veu com una fatalitat, un accident inevitable. L’excés de treball que patim ara és el resultat d’anys d’infrafinançament, de retallades que no es van revertir, de places sense cobrir i d’una cultura institucional que ha tractat els facultatius com un recurs elàstic, capaç d’estirar-se indefinidament. I ho fan perquè, malgrat tot, saben que mai abandonarem els nostres pacients.

Metges de Catalunya (MC) és el sindicat mèdic més antic d’Europa, fundat el 1920. Això vol dir que fa més d’un segle que els professionals del nostre país tenim clar que la defensa de l’exercici digne de la medicina és indestriable de la qualitat de l’atenció als malalts. No demanem luxes ni privilegis, demanem un tracte just, reconeixement professional i unes condicions que ens permetin desenvolupar la nostra tasca assistencial de manera sostenible, sense que ens hi vagi la nostra pròpia salut.

“Treball digne”, aquesta ha estat i segueix sent la consigna principal del Primer de Maig, i també ho és de l’actual conflicte que vivim els metges i metgesses. Agendes assumibles. Descansos legals. Plantilles suficients. I el reconeixement explícit que la salut dels professionals és, en si mateixa, un dret i la condició primera perquè els pacients puguin ser atesos com es mereixen.

Ana Roca
Presidenta de Metges de Catalunya

Decisions

Publicat el per
Respon

Tribuna

Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Crònica inacabada d’un conveni atropellat

Publicat el per
1

Tribuna

Xavier Lleonart

Arran de la signatura de l’acord de sortida de vaga de Metges de Catalunya (MC) i les patronals de la sanitat concertada, s’han produït diferents esdeveniments que fan necessària una reflexió per entendre com hem arribat fins aquí i quin és l’escenari més desitjable per a les treballadores i treballadors del sector, allò que hauria de ser la prioritat de tothom.

Per fer aquest exercici, plantejaré una crònica dels fets ocorreguts entre novembre de 2018 i l’actualitat.

Novembre’18
Fins a 24 hores abans de la signatura de l’acord del II Conveni SISCAT (21 de novembre), existia allò que s’anomena “unitat sindical”. MC, CCOO, UGT i SATSE pivotaven la negociació del conveni al voltant d’una plataforma conjunta que incloïa les reivindicacions consensuades per totes les organitzacions. MC apostava per aquesta unitat i per la proposta, que també recollia bona part de les reivindicacions de les facultatives i facultatius.

En només 24 hores aquesta situació s’esberla. El president de la Mesa de Negociació del Conveni SISCAT anuncia que presentarà una proposta d’acord en la següent reunió. CCOO, UGT i SATSE, sense cap trobada prèvia, decideixen acceptar-la, renunciant d’aquesta manera a la plataforma sindical conjunta. La proposta deixa de banda la major part de les reivindicacions del col·lectiu mèdic i MC no té altra opció que rebutjar la signatura del conveni. No podem dir que allò ens va sorprendre, doncs no era la primera vegada que els altres sindicats marginaven les demandes del personal facultatiu. Així doncs, el mateix dia de la signatura de l’acord, MC presenta una convocatòria de cinc dies de vaga que coincideix amb l’aturada dels companys i companyes de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS).

La vaga finalitza sense negociacions amb els nostres interlocutors, però amb un gran èxit de participació de les facultatives i facultatius que ens anima i encoratja a seguir endavant. A més, constatem la capacitat de mobilització que MC articula al voltant de les seves reivindicacions i decidim analitzar l’escenari i valorar, amb serenor, els següents passos a donar.

Mentrestant, CCOO, UGT i SATSE elaboren un relat interessat sobre les bondats del nou conveni, obviant les renúncies fetes que, casualment, queien pràcticament totes del costat de MC. A tall d’exemple, les millores salarials no eren altra cosa que l’adaptació de l’increment anunciat per a tots els treballadors públics, la disminució de la jornada laboral anual afectava tots els empleats a excepció -una altra casualitat- dels facultatius i facultatives i es mantenia la desregulació de la jornada i descansos del personal sanitari, remetent-los a l’Estatut Marc amb la intenció que les empreses es poguessin escapolir de pagar les guàrdies a un preu, com a mínim, igual al de l’hora ordinària de treball.

Gener’19
MC, davant l’èxit de la mobilització del novembre i amb el col·lectiu mèdic pressionant, perquè aquesta vegada el personal facultatiu de la sanitat concertada volia ser el protagonista de les protestes, decideix convocar una nova vaga a finals de febrer.

En aquesta ocasió les converses/negociacions amb el CatSalut i les patronals existeixen, són positives i fructifiquen en un acord de sortida de vaga, amb la mediació imprescindible del Departament de Treball. En aquest punt, em veig obligat a aclarir una obvietat: els acords són mecanismes completament legals per a la resolució de conflictes. La normativa laboral determina que, en l’àmbit de convocatòria d’una vaga, les negociacions entre qui convoca la mobilització i les empreses afectades són legals i desitjables per solucionar el conflicte plantejat. A més, també estableix que els acords que assoleixen les parts enfrontades tenen categoria de conveni col·lectiu. Per tant, les negociacions de MC i les patronals en cap cas han trencat cap marc de negociació, sinó que han obert una altra via perfectament legal, encara que pugui resultar molesta.

Febrer’19
El dia 15 de febrer se signa l’acord, que conté mesures amb tres nivells d’implantació:

  • Mesures que depenen d’una comissió de seguiment bilateral entre les parts signants de l’acord: seguiment de la precarietat en la contractació, articulació i negociació de noves formes de gestió, entre altres.
  • Mesures que es poden implantar a partir de la signatura de l’acord, com, per exemple, que almenys un 15% de la jornada anual del personal facultatiu es reservi per a activitats no assistencials orientades a la formació continuada i a la recerca; l’establiment d’un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i de 6 minuts per visita telefònica o virtual a l’atenció primària; o actuacions per disminuir la precarietat en la contractació dels facultatius i facultatives.
  • Mesures destinades a millorar les condicions laborals dels col·lectius més vulnerables entre el personal sanitari:
    • Dones embarassades o mares, i pares amb disminució de jornada per tenir cura de menors.
    • Personal en formació (residents).
    • Facultatius/ves que realitzen una gran quantitat d’hores anuals de guàrdies de localització.

Aquestes darreres mesures, per evitar que entrin en conflicte amb el II Conveni SISCAT, s’han de sotmetre a la ratificació de totes les parts de la Mesa Negociadora per dos motius:

  1. Perquè es reconeix la necessitat legal que siguin aprovades en el marc de la mesa de negociació col·lectiva.
  2. Perquè així, CCOO, UGT i SATSE poden fer extensius aquests mateixos acords al personal no mèdic (residents d’infermeria, infermeres embarassades…).

No obstant això, la reacció d’aquests tres sindicats és iracunda. Diferents comunicats en què s’acusa MC i les patronals de “trencar el marc legal de negociació”, una falsedat perquè la realitat és que s’ha obert un altre marc, plenament legal, amb un grup professional que ells mateixos van menystenir amb la signatura del II Conveni SISCAT.

En data de 25 de febrer, es neguen a seure a la mesa per, d’aquesta manera, bloquejar l’aprovació de les mesures esmentades, i amb aquest fet perjudiquen notablement els col·lectius pitjor tractats pel conveni, entre els quals no només hi ha facultatius sinó també personal d’altres grups professionals.

Manifesten que el nostre acord posa en risc alguns dels punts signats en el conveni -novament, fake news- i, finalment, tres mesos després d’haver signat un conveni que asseguraven que era fantàstic, exigeixen negociar novament allò a què van renunciar de la plataforma sindical conjunta. Amb tot el respecte que em mereixen les tres organitzacions, em sembla una actitud pueril i una rebequeria impròpia de representants qualificats.

Març – Abril’19
CCOO, UGT i SATSE convoquen mobilitzacions (fins i tot una vaga) perquè, segons diuen, s’havia posat en risc els acords del Conveni SISCAT. La vaga no es duu a terme per donar marge a la negociació.

El dia 8 d’abril es reuneix la Comissió Negociadora del conveni i es decideix:

  • Aprovar l’equiparació retributiva completa de les facultatives i facultatius d’Atenció Primària, que ja s’havia plantejat en alguna reunió negociadora prèvia.
  • CCOO, UGT i SATSE s’oposen a la incorporació a l’articulat del conveni de les mesures acordades entre MC i les patronals que poden ser beneficioses per a tot el personal i no només per a les facultatives. El seu principal argument és que l’acord s’havia produït fora de l’àmbit de negociació del conveni i que no havien pogut participar de la mateixa. Una argumentació que, evidentment, avantposa els interessos partidistes als de les treballadores i treballadors.
  • CCOO, UGT i SATSE proposen incorporar al conveni (ara sí) algunes de les mesures a les quals havien renunciat el novembre passat. Des de MC, fugint de qualsevol reacció de ressentiment, hi donem suport. Les patronals inicialment manifesten el seu desacord, tot i que emplacen les organitzacions a una nova reunió a finals d’abril.

Maig’19
El 2 de maig, en una nova reunió de la Mesa Negociadora, el trio sindical rebutja una proposta de MC per fer extensives les millores laborals i retributives, pactades en l’acord de sortida de vaga del 15 de febrer, al conjunt de treballadores i treballadors del sistema sanitari concertat. Entre altres, s’inclou la supressió de retallada salarial del 5% que segueixen patint en exclusiva els treballadors i treballadores amb contracte de formació especialitzada pel sistema de residència (EIR, LLIR, MIR, PIR, FIR…).

Per què es neguen a acceptar unes mesures que alhora reconeixen com a positives? Perquè diuen que aquest acord no l’han negociat ells i perquè no volen donar el seu vistiplau si prèviament MC no ratifica el II Conveni SISCAT en la seva integritat. Novament, anteposen les seves lluites partidistes als interessos reals dels treballadors.

Una reflexió abans d’acabar. Segurament, algú pot pensar que tota aquesta descripció de fets és una visió esbiaixada de la realitat. Bé, es pot prescindir del relat i llegir únicament la proposta presentada per MC a la comissió negociadora del conveni. I, un cop llegida, que cadascú determini si les mesures que es proposen -i que les patronals han acceptat- poden perjudicar a algun col·lectiu, o bé si són beneficioses per al conjunt del personal sanitari. I posteriorment, que cadascú extregui les seves pròpies conclusions i es pregunti, i pregunti, per quins motius CCOO, UGT i SATSE s’han oposat a la seva implantació.

Passi el que passi, MC seguirà defensant els seus afiliats i afiliades, sense deixar de mirar pel benestar general de totes les treballadores i treballadors del SISCAT.

Xavier Lleonart és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i president del sector d’hospitals concertats de Metges de Catalunya.