Ningú no ens donarà res

Tribuna d’opinió


Xavier Lleonart

Xavier Lleonart

El dia 10 de setembre, Metges de Catalunya (MC) informava que el ple de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia resolt en sentència que “les condicions laborals d’un conveni col·lectiu decaigut després de superar el període d’ultraactivitat  sense acord entre les parts negociadores, s’incorporen al contracte de treball signat entre l’empresa i el treballador”.

Aquesta sentència estableix doctrina davant d’un fet que no és menor en termes de relacions laborals. El dia 8 de juliol de 2013, molts convenis col·lectius van decaure per llei (3/2012 de 6 de juliol) un cop esgotat el període d’ultraactivitat sense que hi hagi acord entre les parts negociadores. És el cas del VII Conveni de la XHUP. Mentre MC (i també CATAC) va defensar en tot moment la tesi de la contractualització de les condicions laborals, el posicionament de les patronals del sector concertat va ser just el contrari: sense conveni regulador, els treballadors quedaven desemparats i sense cap norma de referència que no fos l’Estatut dels Treballadors. Dissortadament, els sindicats CCOO i UGT van assumir com a seus els arguments de les patronals i van contribuir de forma decisiva a què se signessin pactes de retallades a la major part de centres sanitaris concertats. Prèviament s’havien encarregat d’atemorir els treballadors amb les conseqüències de quedar-se sense conveni. Un atemoriment instrumentalitzat que va assolir la seva màxima expressió en la signatura del primer conveni sociosanitari que recollia totes les mesures perjudicials que havien estat rebutjades en referèndum pels treballadors, però que les patronals, CCOO i UGT van signar i van fer extensiu fins i tot a centres que no eren de l’àmbit sociosanitari. Un despropòsit.

Encara ressonen les fortes crítiques que va rebre MC per negar-se a signar un “xec en blanc” de retallades. Vam ser acusats de sectaris, antisistema i no sé quantes coses més. Fa només un parell de mesos, un dels sindicats que va combregar amb les patronals publicava un comunicat en què reafirmava la “necessitat de tenir un conveni de sector per evitar aquesta situació”.

A les portes d’una nova negociació per intentar recuperar un conveni sectorial, els representants dels treballadors hem de dir de forma unànime que ja n’hi ha prou. Vivim un moment ple d’incerteses i de precarietat que s’està aprofitant, a través de la por i la coerció, per retrocedir molts anys enrere en els drets laborals. No només en l’àmbit sanitari, per descomptat. Tot el que es retrocedeixi serà molt difícil, per no dir impossible, que es pugui recuperar.

És sorprenent (bé, potser no tant) que sindicats de classe com CCOO i UGT no se situïn sense cap mena de dubte del cantó dels treballadors i de les treballadores i actuïn d’altaveu de les patronals per transmetre missatges apocalíptics amb l’objectiu de justificar la signatura d’unes condicions que d’altra manera serien inadmissibles.

En canvi, MC, un sindicat professional que, òbviament, defensa les millors condicions per als seus afiliats (metges) però sense voler perjudicar cap altre col·lectiu, ha estat injuriat i acusat de sectari, inconscient o insolidari, en funció d’on venia l’ofensa. Els delegats i les persones que ostentem càrrecs de responsabilitat en l’estructura d’aquest sindicat només fem allò que és natural i propi de les organitzacions sindicals, en el nostre cas des de la perspectiva del professional mèdic. Però alhora compartim amb la resta de sindicats uns objectius que no són res més que la defensa del be comú: sanitat pública de qualitat, millora de les condicions laborals i retributives dels seus treballadors i control professional de la gestió perquè el criteri preponderant sigui l’assistencial i no l’econòmic.

A dos mesos vista del venciment del conveni sociosanitari i de la majoria de pactes empresarials, seria enormement positiu que tots els sindicats prenguem bona nota de la sentència del TSJC i defensem la veu dels treballadors rebutjant qualsevol proposta que no inclogui la recuperació d’allò perdut. La sentència ens ajuda a tots plegats a entendre que no arribar a cap acord és millor que signar un mal pacte. I als treballadors i a les treballadores a estar més tranquils i no deixar-se portar pel discurs de la por.

Un company em deia fa uns dies que si els professionals sanitaris no sabem fer-nos escoltar “serà per alguna cosa”. I té raó. El camí d’acceptar retallades perquè les empreses i el sistema “sigui sostenible” no té sentit ni raó de ser. Ara hem de tenir clar que ningú no ens donarà res sinó que ho haurem de (re)conquerir.

Xavier Lleonart és vicesecretari general de Metges de Catalunya.

Rum-rum de retallades

Andreu Mas-Colell i Boi Ruiz al Parlament.

Andreu Mas-Colell i Boi Ruiz al Parlament.

Circulen aquests dies rumors als centres sanitaris que alerten d’una nova retallada que Salut, a instàncies d’Economia, estaria preparant de cara al segon semestre de l’any per reduir el dèficit acumulat al sistema. Els comentaris ràpidament s’estenen a les xarxes socials, als blogs sanitaris i als diaris digitals… fins i tot Metges de Catalunya (MC) se n’ha fet ressò i ha insinuat que la tisorada representaria un 1% del pressupost sanitari, entre 70 i 80 milions d’euros.

El conseller de Salut, Boi Ruiz, no ha confirmat ni desmentit els rumors i tot fa pensar que no hi haurà cap moviment almenys fins després de les eleccions europees del dia 25 maig. Perquè, com es va comprovar en les darreres votacions al Parlament, les retallades penalitzen electoralment i la proximitat dels comicis no aconsellen aplicar mesures clarament impopulars.

Sigui com sigui, la sanitat pública no pot encaixar més ajustos. El propi president de la Generalitat, Artur Mas, va advertir que el camí de les retallades als serveis públics s’havia esgotat: “Hem tocat fons, si anéssim endavant tocaríem l’os”. El compromís de Mas de no fer retallades addicionals el 2014 sembla que, un cop més, es pot esquerdar per la vessant de Salut.

Fa un parell de dies el diari ARA informava que, per primer cop, el 2013 la partida pressupostària destinada al pagament del deute (8.983 milions) ha estat la més elevada dels comptes de la Generalitat superant la despesa en Salut (8.215 milions).

Aplicar més retallades, per petites que puguin semblar, suposaria posar el dit a la mateixa nafra que està provocant l’increment incontrolat de les llistes d’espera, la saturació dels serveis d’Urgències i de les consultes d’atenció primària i la precarietat de les condicions de treball d’un sistema sanitari públic que es troba sota mínims.

Durant les properes setmanes veurem si, com diu el refranyer, quan els gossos borden, alguna cosa senten. Però faria bé el govern si deixa les tisores al calaix i per una vegada escolta als professionals del sector. És el que hauria de fer si no vol que una de les estructures d’Estat que ja té se li desfaci a les mans.

Desfuncionaritzar la sanitat i altres dogmes del neoliberalisme

“Si fos per mi, faria laborals a tots els interins, però als sindicats no els agrada”. L’autor d’aquesta frase no és el president d’una multinacional o d’una patronal empresarial, és l’actual conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi Ruiz. No és la primera vegada que durant el seu mandat sorprèn amb declaracions polèmiques. Pocs mesos després d’assumir la conselleria va afirmar que “la salut depèn d’un mateix” i que “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits”. Fins i tot Amnistia Internacional li va reprendre aquestes declaracions. Però setmanes més tard va tornar a sorprendre a l’opinió pública llançant una proposta perquè a partir d’un determinat nivell de renda fos obligatori contractar una assegurança sanitària.

L’afirmació que Ruiz ha fet sobre la laboralització del personal sanitari formaria part de la seva particular col·lecció d’estirabots si no fos perquè se situa en la mateixa línia argumental del document de propostes impulsat per la Fundació Rafael Campalans (autodefinida com a laboratori d’idees del PSC) que han elaborat un grup d’experts en gestió sanitària que plantegen com a gran mesura per flexibilitzar i modernitzar el model laboral la “desfuncionarització progressiva del personal sanitari”.

El document, conegut a través d’una informació publicada per Diario Médico, proposa revisar el model de contractació perquè els professionals sanitaris del sistema públic deixin de ser estatutaris i prestin serveis com a personal laboral. Segons aquest grup d’experts, entre els que es troben David Elvira, Vicente Ortún i Jaume Puig-Junoy, la garantia del lloc de treball comporta “estancament i empobriment” i és un obstacle a la innovació. “Ni Ensenyament ni Sanitat exigeixen que els seus professionals siguin funcionaris. Convé respectar els drets adquirits i anar introduint gradualment formes flexibles de contractació”. Aquesta és la recepta dels entesos que defensen el manteniment dels drets però no dels “privilegis”.

Vicente Ortún, un dels autors de l'estudi.

Vicente Ortún, un dels autors de l’estudi.

A més de la proposta de reformulació del sistema de contractació, el text també insta els professionals a mantenir al dia la seva qualificació i els seus coneixements per mitjà de la formació continuada, de tal manera que les competències puguin ser avaluades periòdicament.

L’assignació de competències mèdiques a altres professionals sanitaris és una altra de de les propostes del grup d’experts amb una afirmació vexatòria envers els facultatius: “anys d’excés de metges han portat a una subocupació professional que aconsella que deixin de fer funcions que poden mecanitzar o poden ser exercides igual o millor per altres professionals”.

Tot i que el document no deixa de ser un estudi de tants que realitzen els think tanks polítics i que, per ara, les seves recomanacions no s’implementaran al Servei Català de la Salut (CatSalut), Metges de Catalunya (MC) alerta dels incessants intents d’atac a la sanitat pública i de forma encara més virulenta a la professió mèdica, per part dels estrategues dels neoliberalisme. Les tesis dels experts només repliquen, segons el sindicat, els dogmes de la política neoliberal respecte a l’aprimament de l’Estat del benestar i dels serveis públics eliminant els funcionaris i les garanties d’estabilitat del lloc de treball. Però cap estudi o prova pot demostrar que la prestació sanitària sigui més eficient clínica o econòmicament prescindint dels treballadors públics. Sota conceptes positius com “flexibilitat” o “eficiència” es pretén destruir un sistema sanitari universal, d’accés equitatiu, planificat per donar resposta al dret social a la salut.

La idea de laboralitzar la plantilla sanitària és un pas previ cap a un model de recursos humans, com alguns ja apunten, basat en la contractació de serveis a professionals autònoms que, en el cas dels metges, percebrien una remuneració lligada a l’activitat contractada i a la despesa realitzada en recursos (provés diagnòstiques, instrumentari, etc.). Aquest plantejament esdevé gairebé un xantatge ja que el facultatiu mai posarà en risc la salut d’un pacient restringint l’ús d’un recurs sanitari per obtenir un benefici econòmic.

De tot això podem concloure que l’única realitat és que les reformes, els canvis i les retallades no s’aturen. La crisi és només una excusa.