Violència cap a facultatives i risc d’agressions durant l’embaràs

Tribuna


Anna Robert

L’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball (INSST) parla de violència laboral quan el personal d’un centre de treball sofreix abusos, amenaces o atacs en circumstàncies relacionades amb la seva activitat laboral, que posen en perill, implícita o explícitament, la seva seguretat, el seu benestar o la seva salut (física i/o psíquica), i evidentment la de les persones que estan per venir.

Inclou tant la violència física (agressió física sobre la treballadora o causar danys en propietats de l’organització o del personal) com la violència psicològica (intimidació, amenaces, conductes de violència psicològica susceptibles de causar mal psicològic i moral, etc.). Quan aquesta violència prové d’un usuari del servei, o inclòs d’una persona externa –no relacionada amb el servei que presta l’atenció– és quan suposa, a més, un risc més imprevisible.

Les agressions al personal facultatiu han anat en augment, en consonància amb una societat cada cop menys acostumada a l’espera, on sembla que tot arriba a un cop de clic, i on la sobrecàrrega assistencial que venim patint –tant en la consulta, com en la hospitalària i en la domiciliària– fa que sovint no es pugui dedicar el temps i l’espai suficient a tot. També és preocupant el fet que les facultatives reben el doble d’agressions que els seus companys facultatius, probablement en relació al fet de ser dones. Les agressions més freqüents són les agressions verbals, i en aquest sentit les verbalitzacions masclistes o les agressions sexistes són, per desgràcia, quelcom que totes en un moment o altre hem rebut al llarg de la nostra trajectòria professional, en especial en la confluència amb altres factors com poden ser l’edat (ser molt jove o gran), la procedència, les creences, alguns atributs físics, etc.

En els darrers anys, però, no sols s’ha documentat un augment de les agressions verbals, sinó també un increment de les agressions psicològiques i físiques. En el cas de la violència física per tercers, tota agressió comporta un dany psicològic que no sempre és tingut en compte ni s’atén. La sensació de fragilitat o vulnerabilitat, alhora que una possible clínica d’angoixa (o hiperactivació, si el succés ha estat molt traumàtic) en el lloc de treball, poden agreujar situacions d’estrès crònic o de síndrome d’estar cremat (burnout), dificultant tornar a la feina o mantenir-se laboralment activa davant d’aquesta vivència d’amenaça que desborda. Això sense afegir altres càrregues mentals, les quals acostumen a afectar amb més gravetat a dones pel fet del gènere, i que poden comportar pensaments de “no poder més”.

Però, què succeeix en el moment de l’embaràs quan hi afegim aquest risc de patir agressions? L’embaràs suposa una consideració molt específica pel que fa a la prevenció de riscos laborals durant l’exercici professional: la facultativa embarassada passa a ser treballadora especialment sensible (TES) un cop comunica el seu estat de gestació a l’empresa. D’aquesta manera, no podrà realitzar tasques que impliquin un risc d’agressió, el qual queda sempre recollit en el document d’avaluació de riscos del lloc de treball.

Quan existeix risc d’agressió per part de pacients i/o familiars d’aquests, l’empresa està obligada a fer una adaptació del lloc de treball i, en cas de no ser possible, la mútua laboral s’ha de fer càrrec de concedir una prestació econòmica per risc durant l’embaràs i la lactància (REL).

Fins ara, una valoració de risc d’agressió recollida en el document d’avaluació de riscos laborals era suficient per a la concessió del REL en un determinat termini de gestació davant la impossibilitat d’adaptar el lloc de treball a un que estigui exempt d’aquest risc. No obstant, recentment, trobem que les mútues laborals s’emparen en la Guía de ayuda para la valoración del riesgo laboral durante el embarazo per denegar el REL directament si no hi ha incidències registrades pel lloc de treball per agressió física en aquest. No compten que ens cridin, que ens insultin, que ens llencin el mobiliari del despatx o la consulta pels aires, o que ens esperin a la porta o ens assetgin per xarxes socials. Si no ens agredeixen físicament i ho fem constar per escrit, no hi ha REL.

És, per tant, absolutament necessari notificar (i denunciar, si s’escau) tota situació de violència, puntual o sistemàtica, patida independentment de l’estat clínic del pacient o del seu familiar o acompanyant. Notificar els fets és la via perquè quedi constància de la realitat i el risc d’agressió propi d’un lloc de treball més enllà del risc recollit en l’avaluació de riscos, i perquè la mútua laboral i l’empresa siguin conscients de l’existència real de successos i emprenguin les mesures de protecció adients cap a les treballadores (REL inclòs).

El fet que, si no hi ha incidències (sinistralitat) per agressió física, no hi ha REL està causant malestar i indignació entre moltes facultatives, tant de l’àrea de salut mental com d’altres, que no volen una baixa mèdica sinó un REL que validi la seva por i sentiment de vulnerabilitat per exercir la seva professió en condicions d’embaràs i risc d’agressió.

Des de Metges de Catalunya (MC), considerem que aquesta situació mereix una denúncia pública i una conscienciació general per tal d’evitar que es continuï vulnerant la Llei 31/1995, de Prevenció de Riscos Laborals. La violència en el treball, en les seves diferents manifestacions, és un risc significatiu i greu que ha de ser analitzat, estudiat, corregit i, sempre que sigui possible, eliminat tal i com té en compte la Llei.

Anna Robert
Psicòloga clínica, interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (MC) i Secretaria de Formació del sindicat.

L’INSS continua desemparant els sanitaris amb Covid persistent

Tribuna


Rossana Arbieto

El pelegrinatge dels sanitaris amb Covid persistent va començar en la primera onada, amb la dificultat de ser diagnosticat, ja que alguns dels afectats no comptaven amb una PCR positiva, fet que no permetia un canvi de contingència.

Posteriorment, quan van anar persistint els símptomes, a molts se’ls diagnosticava ansietat o depressió, i no se’ls hi reconeixia la malaltia. Avui dia, alguns encara s’hi troben, tot i haver-hi una definició de la patologia per part de l’OMS.

Un altre problema amb què es trobaven els sanitaris, i alguns encara s’hi troben, és la manca de formació o informació per part dels metges de família a l’hora de fer el comunicat de baixa, en referència amb el diagnòstic, en tractar-se d’una malaltia nova.

Una cosa semblant passa amb els protocols i els circuïts de derivació per al seguiment dels afectats, ja que no existeixen de forma clara. I, a això, se li ha d’afegir la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges d’atenció primària, que no donen a l’abast amb totes les necessitats de la població.

La sol·licitud del recàrrec de prestacions ha estat un altre mal de cap, ja que era necessària perquè Inspecció de Treball verifiqués si el centre de la persona afectada havia comptat amb les mesures de protecció necessàries i tenia suficient material. Si l’empresa havia incomplert els protocols de seguretat, els sanitaris amb Covid persistent podrien aconseguir un recàrrec de prestacions d’entre el 30% i el 50 % del salari. Malgrat tot, avui dia encara no hi ha responsables.

La Covid persistent o SPC es caracteritza per les recaigudes o els brots, el que ha suposat un altre gran problema, ja que algunes vegades no s’han reconegut com a part de la malaltia, només se’ls ha considerat símptomes per a la contingència.

Actualment, molts afectats arriben Als 18 mesos de baixa i l’ICAM, lluny d’avaluar aquests pacients, els està donant l’alta per missatge de text, sense ni tan sols visitar-los de manera presencial i fer-los una valoració individualitzada, tot i que hores d’ara ja sabem que es tracta d’una síndrome complexa que s’ha d’abordar de manera diferent en funció del pacient.

Els sanitaris amb Covid persistent reclamen que se’ls reconegui i que es doni resposta als seus problemes mitjançant protocols d’intervenció clars i la implantació d’unitats de rehabilitació postcovid. Cal conscienciar els metges de família, donar-los un protocol d’actuació clar i realista, i dotar-los de formació i d’eines per a una atenció primerenca,  sabent que les derivacions poden trigar mesos. També cal formar-los en l’emissió dels comunicats de baixa amb el diagnòstic correcte i explicar-los que, per canviar un diagnòstic, primer han de tancar el que estava obert i després iniciar el nou, per no perjudicar econòmicament la persona afectada.

Demanem que l’INSS ens escolti i es comprometi a valorar individualment cada pacient i les seves limitacions, procurant-li una adaptació parcial i gradual del lloc de treball, sense una minva dels seus ingressos.

També demanem que la nota informativa sobre els canvis de diagnòstic en els processos d’IT de Covid a seqüeles no s’apliqui als sanitaris. En tot cas, el procés d’AT ha de ser immediat per als sanitaris, tal com indica la descripció de l’OMS:

“Malaltia produïda en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada pel SARS-CoV-2, generalment tres mesos després de l’aparició de la Covid-19, amb símptomes que duren, al menys, dos mesos i que no poden explicar-se per un diagnòstic alternatiu”.

Els sanitaris hem respost amb molt més del que podíem en la pandèmia, sobrecarregats, arriscant les nostres vides, les nostres famílies i la nostra salut, i ara som presoners de les seqüeles i, també, de la burocràcia.

Cuidem-nos i així podrem cuidar la població. No volem una incapacitat, volem estar bé i ser útils a la nostra societat.

Rossana Arbieto
Delega de Metges de Catalunya al CAP Sallent i membre del col·lectiu ‘Sanitaris amb Covid persistent’

Quan els diners entren per la porta, l’ètica salta per la finestra

Trobar un bon lloc de treball o aconseguir una promoció laboral acostuma a ser motiu d’enhorabona. Per això, des d’aquestes línies, volem felicitar a Josep Manel Domínguez, nou responsable de l’àmbit social de la patronal CAPSS. La seva trajectòria i experiència en la negociació del conveni col·lectiu de la sanitat concertada com a representant de la UGT, li ha obert la porta d’una de les patronals amb les quals negociava, oferint-li un càrrec directiu amb una retribució que, de ben segur, s’ajusta al seu grau de responsabilitat, mèrits i formació.

Reconforta comprovar que, tot i les tensions negociadores i les posicions aparentment confrontades de patronals i sindicats, l’entesa, la confiança i la relació de cordialitat s’imposa, fins al punt que és fàcil i possible fer un canvi de samarreta i sumar-se a l’equip presumptament contrari.

L’any 1985, Manolo García i Quimi Portet cantaven “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana”. En alguns casos, no és la pobresa allò que entra per la porta, sinó tot el contrari. I allò que en surt són els principis ètics.