Apunts d’estiu

Tribuna


Josep Maria Puig

Catalunya marxa de vacances sense resoldre una llarga llista de problemes que s’han anat engrandint i aprofundint durant aquests darrers anys de crisi econòmica: atur, precarietat laboral, salaris baixos, pobresa infantil, llistes d’espera sanitàries, servei de Rodalies i finançament universitari en són només una mostra. Ha estat un període on no hem avançat socialment, més aviat hem retrocedit en drets socials, benestar, cohesió i autogovern.

No obstant, cal fer l’observació que per arribar a aquest punt, l’Administració ha estat la primera en aplicar de forma diligent i immediata els decrets de retallades. Ara bé, quan ha hagut de revertir la tisorada, ha fet bo el que s’aplica en la dinàmica de preus del petroli: en una direcció van com un coet i, en la contrària, com una ploma. La recuperació macroeconòmica és un fet des de fa un temps ençà, però la reconquesta de les pèrdues socials s’està fent a un ralentí que es percep com a injust.

Si ens centrem en el sistema de salut pública, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la sanitat, podem afirmar que, de ben segur, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho hem donat tot, però estem al límit de defallir i correm el risc que la situació esclati d’una manera brusca i incontrolable.

Per evitar aquest escenari en el qual tothom surt perdent, cal que l’Administració doni senyals d’esperança de forma urgent, clara i prioritària per tal de poder veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Aquests indicis s’haurien de concretar en quatre propostes bàsiques de futur:

1. Alleugerir l’excessiva pressió assistencial, fent realitat la gestió de les agendes per part dels professionals de la medicina, de manera que l’atenció al pacient mantingui la garantia de qualitat de la qual ha gaudit fins fa poc, però que ara s’està posant en perill. Hem d’aturar de forma urgent la sobrecàrrega constant que pateixen, sobretot, els metges de família i pediatres, els quals es veuen obligats a atendre més de 40 malalts en una jornada laboral.

2. Recuperar el poder adquisitiu perdut pels metges des de l’any 2010, estimat entre el 25% i el 30% de les seves retribucions. El reconeixement que fa la consellera de Salut, Alba Vergés, de la necessitat que els sous mèdics convergeixin amb Europa per tal de fer més atractiu el sistema, ha d’anar acompanyat d’un seguit de decisions concretes i substancials en aquest sentit, encara que sigui establint un calendari per a l’assoliment d’aquest objectiu.

3. Possibilitar la negociació directa, sense intermediaris, dels metges amb l’Administració de les condicions de treball del col·lectiu, així com dels objectius de salut, tant en l’àmbit local com general. No ens podem permetre continuar amb l’anomalia difícilment explicable de tenir convenis sanitaris signats per altres actors, deixant de banda els metges.

4. Dotar de recursos la formació mèdica continuada, concepte cabdal i irrenunciable en la vida de qualsevol metge. Necessitem temps per dur-la a terme en horari de treball, a més de recursos públics per finançar-la i no deixar-la en mans de la indústria farmacèutica, que tot i no ser completament imparcial, ha jugat un paper central en aquest àmbit, després que l’Administració hagi abandonat el seu deure.

A banda d’això, no podem oblidar ni obviar que la salut física i mental dels cuidadors és de summa importància per a qualsevol pacient. Un metge amb síndrome d’esgotament professional psicològic (burnout), cansat en el dia a dia i extenuat després de les guàrdies, comet més errors, alguns potencialment greus. Tampoc no ens podem permetre córrer aquest risc cada cop més cert i documentat. Per tant, cal cuidar el cuidador de forma prioritària i urgent o en patirem les conseqüències.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Carregant…

Tribuna


Jordi Cruz

Els anys acaben el 31 de desembre però els cursos (acadèmics, professionals, institucionals…) finalitzen a l’estiu i tornen a començar al setembre. Aquest darrer curs no ha estat fàcil per a Metges de Catalunya (MC), com no ho ha estat per a moltes organitzacions i institucions catalanes, ni per al conjunt de la ciutadania del nostre país. No obstant això, estem esperançats amb el futur i encoratjats amb els reptes que com a sindicat tenim per davant. Tot i les tensions, el 2017 hem incrementat l’afiliació i la tendència es manté el primer semestre d’aquest any. Així doncs, encara que algunes fake news diguin el contrari, MC creix i es manté com la primera organització sindical de la sanitat catalana.

A partir del setembre comencem un nou curs amb molts temes sobre la taula. Un dels més immediats és la negociació del segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que regula les condicions laborals i professionals de 50.000 treballadors de la xarxa sanitària concertada. Abans que acabi l’any s’hauria d’acordar el nou conveni. Per ara, les negociacions auguren que no serà fàcil arribar a un acord. Els sindicats mantenen la unitat d’acció per guanyar força de pressió i aconseguir millores substancioses respecte al conveni vigent. MC manté les seves línies vermelles: els facultatius han de formar un únic grup professional, s’han d’igualar les condicions dels metges de primària i d’hospital, i cal d’una vegada per totes resoldre el conflicte del preu de l’hora de guàrdia.

Un altre dels fronts oberts és precisament l’àmbit de l’atenció primària. L’anhelada reforma del primer nivell assistencial sembla que avança de la mà de l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Des del sindicat seguirem participant en les reunions del Consell Assessor i insistirem que, en paral·lel al projecte, cal aplicar mesures per reduir la càrrega de treball dels metges de família que els esgota mentalment i física. La línia a seguir és la instrucció de l’ICS per a l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona que, entre altres accions, fixa un màxim de 23 visites presencials i cinc no presencials per jornada. Aquestes mesures s’han de traslladar al conjunt de l’atenció primària. Així mateix, en la preparació dels pressupostos de Salut de l’any 2019, convindrà recordar que almenys un 20% dels recursos s’haurà de destinar a l’AP.

Al setembre, segons va anunciar la consellera Alba Vergés, tindrem la cimera en què participaran tots els agents del sector per abordar les necessitats presents i futures de professionals en l’àmbit de la salut. Certament, l’evolució de les necessitats sanitàries (població envellida, cronicitat, dependència…) i les previsions de jubilació d’un terç de la comunitat mèdica durant la propera dècada, determinen que la planificació de professionals ha de ser una de les prioritats de l’Administració. MC, a més, farà palès que el pla també ha de preveure mesures per acabar amb la precarietat i la inestabilitat laboral en la sanitat pública, i per oferir incentius i perspectives de futur que motivin als joves facultatius perquè vulguin romandre en el sistema.

A partir de la tardor, MC activarà la maquinària de cara a les eleccions sindicals de l’ICS que tindran lloc al març de 2019. L’objectiu és ambiciós: guanyar els comicis per tercera vegada consecutiva i continuar sent el sindicat amb major nombre de delegats. Estem convençuts que amb la feina feta i la que farem (acabar amb la retallada de les DPO, millorar les condicions de treball, delimitar els rols professionals i protegir les competències mèdiques, llistes d’espera, conciliació, etc.) mantindrem la confiança del col·lectiu mèdic.

Se’ns gira feina però estem preparats i preparades per assumir-la i afrontar-la. Us desitgem un bon estiu, ens retrobem al setembre amb les piles ben carregades.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

La gestoria i el Govern

Tribuna d’opinió


josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

L’any 2016 s’ha tancat amb la celebració del 25è aniversari del Servei Català de la Salut (CatSalut). Per commemorar aquesta data ha tingut lloc a Barcelona una jornada que ha aplegat els actors més influents i decisius en la història passada i actual de la sanitat catalana. Hi han participat els diferents consellers de Salut des de la restauració de la Generalitat contemporània (Ramon Espasa, Xavier Trias, Eduard Rius, Xavier Pomés, Marina Geli, Boi Ruiz i Antoni Comín), el director del CatSalut, David Elvira, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, entre altres personalitats, per parlar sobretot de l’estructura, la satisfacció i el finançament sanitari. Tres conceptes que s’han analitzat per arribar a un diagnòstic i proposar el que en llenguatge mèdic en diríem un tractament.

L’estructura
L’actual conseller de Salut, Antoni Comín, ha parlat del CatSalut com a “una estructura sòlida i brillant, una estructura d’Estat” i ha felicitat els professionals sanitaris per la seva aportació fonamental a l’obra comuna. No obstant això, ha assenyalat que calen reformes per “continuar sent un dels millors sistemes sanitaris del món” i ha assegurat que aquests canvis són necessaris per “tenir un sistema més just, universal i equitatiu”.

Quan es fa referència i es vol un sistema més just, aquesta justícia ha d’arribar tant a qui rep els serveis (ciutadans) com a qui els dona (professionals). No s’hi val només mirar els resultats i les bondats del sistema per a una de les parts –en aquest cas la que rep– menystenint l’altra, encara que se la reconegui públicament. El reconeixement i les paraules d’agraïment per l’esforç esmerçat són fonamentals per a qualsevol col·lectiu, però es poden convertir en una cortina de fum, si no estan recolzades per actuacions concretes que millorin el dia a dia de la part exalçada. En el cas dels professionals de la medicina, després de sis anys de sagnia econòmica i laboral, no hem rebut més que engrunes subministrades sobretot gràcies a decisions judicials i poc més. Per contra, se’ns demana encara més esforços (més e-consulta, més gestió, més volum assistencial…), tot propiciant l’explotació laboral d’uns professionals a les mans dels quals la societat posa la seva vida.

És cert, però, que els actuals responsables sanitaris s’han trobat amb una situació embolicada com a conseqüència de les decisions preses en el passat per altres dirigents, que ara volen donar consells sobre què cal fer, tot i que ells no ho van posar en pràctica quan podien haver-ho fet. Aquí podríem incloure la crida a millorar les condicions econòmiques i de treball dels professionals per part de qui no ho va executar en època de bonança econòmica. També és destacable la crítica que li han fet al conseller Comín per la seva pretensió de publificar el sistema, quan la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) fixa com a prioritari la utilització dels recursos de titularitat pública per davant dels de titularitat privada amb ànim de lucre.

La satisfacció
Un tema d’especial orgull per a Comín és “la satisfacció que mostren els usuaris amb la qualitat dels serveis sanitaris de la xarxa pública”, tal com ha expressat el conseller durant l’acte. En aquest punt, però, no ha tingut en compte o almenys no ha parlat del profund grau d’insatisfacció de l’altra part, la que dona aquest magnífic i excel·lent servei. Les enquestes internes de satisfacció que les empreses sanitàries tenen l’obligació de passar periòdicament als seus empleats són més que eloqüents. Mai no s’ha tingut cap notícia que alguna d’aquestes empreses hagi fet o hagi canviat res per contrarestar l’impressionant grau de frustració objectivat. Tampoc hi ha hagut cap reacció per part de l’Administració quan s’ha tractat de la seva pròpia empresa: l’Institut Català de la Salut (ICS).

Ara, el director del CatSalut proposa la potenciació de la consulta electrònica (e-Consulta) que l’ha definit com a “una eina que ha de permetre una atenció més individualitzada i centrada en les necessitats de la persona”. Tornen a posar l’usuari com a únic subjecte a tenir en compte, sense prendre en consideració que, en la visita presencial, el contacte directe entre metge i pacient aporta un valor únic a l’hora d’objectivar símptomes i diagnosticar patologies.

El servei d’e-Consulta sembla pretendre reemplaçar l’acte mèdic per un acte informàtic, amb l’objectiu de reduir el nombre de visites presencials als centres de salut i, per tant, generar un estalvi. Una finalitat que no s’ha pogut assolir amb les primeres experiències d’ús d’aquesta eina, ja que el nombre de visites presencials als equips d’atenció primària (EAP) s’ha mantingut estable el 2015, malgrat que les visites no presencials han experimentat un creixement superior al 50% en el mateix període, segons les dades d’activitat de l’ICS. En resum, s’han incrementat les càrregues assistencials, però no s’ha reforçat la plantilla mèdica que, en els darrers anys, ha perdut un miler de professionals.

Tots sabem que en una parella si un dels dos no està a gust i no se sent considerat ni ben tractat, l’altre tampoc no pot estar bé gaire temps i, tard o d’hora, n’acabarà patint les conseqüències. És llei de vida. El binomi metge-Administració no s’escapa d’aquesta norma.

fotografia_taula_rodona_consellers_salut

Taula rodona dels consellers de Salut durant l’acte de celebració dels 25 anys del CatSalut (Imatge: Departament de Salut)

El finançament
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha qualificat l’infrafinançament crònic que pateix el sistema de salut “d’atac i amenaça directa a un dret fonamental dels catalans”. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació. Ara bé, analitzant els nous pressupostos de la Generalitat, que el Govern ha qualificat com “els més socials de la història”, em pregunto si des de l’executiu no s’està contribuint a aquesta mancança sostinguda de recursos.

M’explico. Els pressupostos de la Generalitat per al 2017 han augmentat un 7,5% respecte als darrers comptes aprovats l’any 2015. Hom suposaria que un tracte asèptic de gestoria faria incrementar un 7,5% totes les partides departamentals de manera uniforme i, en conseqüència, el pressupost de Salut pujaria també un 7,5%. Però no ens governa una gestoria, ho fa un govern amb idees polítiques clares: la partida sanitària només mereix un augment del 4,5%.

Si a la meva empresa es planteja un pujada de sous del 7,5% i a mi em criden per dir-me que soc fantàstic, que treballo molt i que els meus resultats són excel·lents, però que el meu increment només serà del 4,5%, el primer que pensaré serà que no em volen gens i que millor que em busqui un altra feina, perquè acabarem malament. I això és el que està passant amb la sanitat. No se la prioritza.

Aquesta falta de sensibilitat afecta tot el sistema i, en especial, el seu nucli fonamental: els metges. Uns professionals que veiem com es perpetua el nostre maltractament laboral any rere any. Aquesta situació fa que més de 600 facultatius a Catalunya sol·licitin anualment el certificat d’idoneïtat que expedeix la Organización Médica Colegial (OMC) per poder anar a treballar a l’estranger. Això suposa no tan sols un malbaratament del diner públic invertit en formació mèdica, sinó també foragitar els millors cervells a causa del maltractament continuat, la qual cosa és un escàndol i una irresponsabilitat gravíssima dels nostres rectors.

Però les conseqüències d’aquesta política no acaben aquí. En els propers anys, es preveu un allau de jubilacions en la plantilla mèdica que podria provocar una fallida greu del sistema per escassetat de facultatius formats. Uns professionals que no es poden improvisar, que requereixen ser cuits a foc lent i que no estan madurs fins al cap d’onze anys com a mínim. Aleshores, els haurem de portar de fora? Els haurem de pagar decentment com a europeus perquè vinguin? El resultat final serà que haurem fet fora els nostres joves talents per acabar cuidant i pagant bé els forans? Tot això evidencia que cal donar un cop de timó de 180 graus en la política sanitària del país, si no volem que el vaixell s’enfonsi.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)