Quan els diners entren per la porta, l’ètica salta per la finestra

Trobar un bon lloc de treball o aconseguir una promoció laboral acostuma a ser motiu d’enhorabona. Per això, des d’aquestes línies, volem felicitar a Josep Manel Domínguez, nou responsable de l’àmbit social de la patronal CAPSS. La seva trajectòria i experiència en la negociació del conveni col·lectiu de la sanitat concertada com a representant de la UGT, li ha obert la porta d’una de les patronals amb les quals negociava, oferint-li un càrrec directiu amb una retribució que, de ben segur, s’ajusta al seu grau de responsabilitat, mèrits i formació.

Reconforta comprovar que, tot i les tensions negociadores i les posicions aparentment confrontades de patronals i sindicats, l’entesa, la confiança i la relació de cordialitat s’imposa, fins al punt que és fàcil i possible fer un canvi de samarreta i sumar-se a l’equip presumptament contrari.

L’any 1985, Manolo García i Quimi Portet cantaven “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana”. En alguns casos, no és la pobresa allò que entra per la porta, sinó tot el contrari. I allò que en surt són els principis ètics.

Guanyen els advocats, perd l’assistència

Tribuna


Pep Puey

Diu la saviesa popular que hi ha dos sectors professionals que mai es troben sense feina: l’advocacia i els serveis funeraris. En el cas de la sanitat concertada catalana, és ben cert que els bufets d’advocats de les patronals es preocupen de mantenir-se sempre ocupats. De facto, es pot afirmar que actuen com si fossin els mateixos gerents o directius, i molt sovint dona la impressió que són també els que decideixen l’estratègia de les empreses, en especial quan es tracta de gestionar els conflictes de relacions laborals.

Aquest protagonisme, que alguns podrien qualificar de diligència professional, està condicionant l’estratègia negociadora i jurídica entre patronals i sindicats, i, el que és pitjor, està generant una despesa en honoraris que les patronals han d’abonar amb recursos que, no ho oblidem, provenen dels mateixos pressupostos de les empreses sanitàries que, a la seva vegada, es financen en més d’un 90% amb la contractació d’activitat que els hi fa el Servei Català de la Salut (CatSalut) per a la prestació de serveis assistencials.

Les assessories jurídiques són recursos externs de les organitzacions patronals que facturen en funció dels conflictes que han de gestionar. Així doncs, rere la generació de nous conflictes o la seva dilatació, podrien haver-hi motivacions que van més enllà de la representació dels interessos empresarials.

Les patronals només han de retre comptes davant els seus associats, però no oblidem que els recursos que les empreses destinen a aquestes entitats es detreuen de l’assistència i de les inversions. Atiar la conflictivitat laboral pot ser molt atractiu per als gabinets jurídics, però els consells de govern haurien de valorar què i quant tenen a perdre o guanyar.

En aquest sentit, un cas paradigmàtic podria ser el de la reclamació dels complements de la nòmina de vacances, seguint la doctrina l’Organització Internacional del Treball (OIT) i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per consell dels seus advocats, les patronals han portat el conflicte fins al Tribunal Suprem, que, com era més que previsible, ha confirmat que els complements i ingressos que formen part de la retribució habitual s’han d’incloure en la nòmina de les vacances. Ara algunes empreses tindran dificultats per pagar el endarreriments i els interessos de mora generats. Si el conflicte s’hagués resolt en la primera instància judicial s’haurien estalviat interessos, costes judicials i minutes dels serveis jurídics.

De la mateixa manera que ho fa l’Institut Català de la Salut (ICS), la sanitat pública concertada hauria d’anar molt en compte amb la seva despesa, en especial la que destina al manteniment d’associacions patronals i els seus serveis vinculats, perquè totes les xarxes assistencials es troben dins del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i tots els recursos provenen, de manera directa o indirecta, dels pressupostos de la Generalitat. Enriquir els bufets d’advocats mentre molts consorcis i empreses sanitàries tenen dificultats per quadrar els comptes i han de ser rescatades pel CatSalut hauria de fer reflexionar a molts.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari jurídic de Metges de Catalunya

Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)