El fet diferencial i el dret a decidir. Tornar als orígens

(Discurs pronunciat pel secretari general de Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig, amb motiu de l’acte de commemoració del centenari del sindicat que s’ha celebrat al Seminari Centre Tarraconense de Tarragona, el 28 de juny de 2019)

Avui en dia, quan es parla de fet diferencial, tots pensem en clau política, però no només hi ha aquesta dimensió social a les nostres vides –i menys en el cas dels metges– ja que la nostra professió, més que d’altres, té aquesta característica: un fort tret diferencial des de sempre i en tot tipus de societats, des de les més primitives a les més avançades. És, a més, un tret diferencial en positiu, ja que la salut és el bé fonamental per a qualsevol persona i el més apreciat en qualsevol societat. Aquest tret diferencial el tenim com a conseqüència de ser els posseïdors del coneixement i tenir el coneixement comporta tenir dret a decidir. Dret a decidir com exercim la professió, com ens organitzem i com ens formem. Però, malgrat tenir el coneixement i el dret a decidir com l’exercim, el fet és que ens l’han pres, encara que fora més assenyat dir que ens l’hem deixat arrabassar.

Aquesta situació ha provocat un gran malestar entre els metges i ha posat en evidència un conflicte que va més enllà d’un problema salarial i que té els seus orígens en els canvis que ha sofert la professió en les últimes dècades, sobretot en el trànsit del professional liberal al professional assalariat. Hem perdut el sentiment d’autonomia professional, perquè hi ha hagut un desplaçament progressiu de la relació metge-pacient cap a la perifèria del sistema solar sanitari, quan sempre havia estat el centre. Ara, aquest centre l’han ocupat els polítics que, a través d’uns gestors desnortats, han aconseguit posar en marxa la transició del metge que pren decisions cap al metge que implementa decisions prèviament preses per altres, com per exemple quins medicaments es poden o no receptar i quins protocols i guies d’actuació s’hauran de fer servir. En cas d’incompliment, el càstig (econòmic) recaurà en les DPO.

Probablement, la causa més important de la pèrdua de capacitat per decidir és el conflicte permanent entre els valors de la professió mèdica i els interessos econòmics del sistema i, si no ens hi oposem amb força, la llei del guany econòmic engolirà principis, professió i professionals. Necessiten controlar-nos, però no se n’acaben de sortir. Aquesta derivada econòmica ja té una traducció en el dia a dia real. Els polítics aprofiten que les elits més ambicioses d’altres professions sanitàries s’estan oferint al sistema com a una alternativa low cost. L’estratègia acceptada és competir a la baixa, oferint menys coneixements per menys diners, però vendre-ho a la població com si es donés el mateix amb menys cost. A canvi de la seva excel·lent disposició, el sistema els ha regalat el poder de diagnosticar i receptar sense estudiar i, per tant, expressen el seu agraïment adulant el poder i donant suport a la seva estratègia. Com ho fan? Doncs d’una manera molt evident, fent costat als que ens barren el pas cap al conveni propi. És curiós que no ens donin suport, malgrat que l’experiència els diu que sempre han aconseguit després el que nosaltres hem aconseguit abans. És tan curiós que fa pensar en la sentència del periodista i escriptor gallec Julio Camba, quan va afirmar que “la envidia del español no es conseguir un coche como el de su vecino, sino conseguir que su vecino no tenga coche”.

Parlem ara del professionalisme i el sistema. Si els metges paréssim de treballar quan acaba l’horari pel qual estem contractats, els efectes sobre els nostres pacients serien calamitosos. L’excés de feina i hores treballades no pagades, juntament amb els baixos sous fan de la sanitat espanyola i de la catalana en particular, no ho oblidem, un negoci low cost. Tots sabem que les companyies low cost es fonamenten en tres principis que resumeixen la seva estratègia global: tenir contractats menys treballadors dels que serien necessaris, sobrecarregar-los de feina i pagar-los malament.

Amb aquestes tres premisses es fan bons negocis. Això és el que fan els nostres polítics, presumir de tenir una de les millors sanitats del món a un cost un 50% inferior al que han de pagar els governs dels països europeus comparables a nosaltres. Ells es posen les medalles i nosaltres hi posem la feina, la responsabilitat i la nostra salut.

Als dos primers punts dels negocis low cost, hem d’afegir que la complexitat per pacient s’ha multiplicat, de manera que ara amb menys temps hem de tenir en compte més malalties, més medicacions i més interaccions de medicacions entre si i amb les malalties. Aquesta realitat s’ha combinat amb una reducció de metges en actiu, però màgicament tot segueix funcionant. I això ho saben els nostres dirigents i organitzadors, saben que ens paguen per 37 o 40 hores, però que fora d’hores i en cap de setmana seguim fent feina: estudiant, repassant casos, fent informes, tirant endavant treballs de recerca o preparant classes.

Molt probablement, aquesta situació no és fruit de la planificació conscient del sistema, però sí que fa temps que saben que disposen de moltes hores gratuïtes de la seva ma d’obra barata i se n’aprofiten de valent. Saben que passi el que passi, els pacients se seguiran visitant, tractant i operant. Per al sistema tot va raonablement bé.

Però no és cert, això només és així en aparença. La professió està malalta. Molts estudis nacionals i internacionals, entre els quals les enquestes fetes per la nostra Secretaria de Salut Laboral, demostren que tenim un 50% de prevalença de burnout i aquesta és una dada catastròfica. Fa poques setmanes que l’ONU reconeixia aquesta síndrome com una autèntica malaltia. La degradació de les relacions laborals, l’excés de feina assumible i la precarietat generen un trastorn amb nom propi. És una malaltia laboral que acabarà sent reconeguda com a tal. Però sobretot, arran del pronunciament de l’ONU, queda clar que no és una queixa corporativa repetida i avorrida. És una malaltia amb una prevalença molt alta i una incidència en augment. Però el més important és que la professió i la societat en general tinguem consciència que no és una malaltia benigna ni passatgera com un refredat molest. Té molts graus d’intensitat, però pot arribar a ser un trastorn amb conseqüències mortals: per al metge, en forma de pertorbació familiar greu i suïcidi i per al pacient, en forma d’error diagnòstic greu i mort.

Aquestes afirmacions que acabo de fer no són ni gratuïtes ni alarmistes. Estan basades en estadístiques que demostren que la incidència de suïcidi entre els metges dobla la de la població general i, el que és encara més cridaner, supera la dels veterans de guerra traumatitzats. Respecte als pacients, els estudis publicats demostren que l’error mèdic està relacionat amb el burnout i als EUA les errades mèdiques greus són la tercera causa de mort, només per darrera de les malalties cardiovasculars i els tumors. Per tant, queden pocs dubtes que no estem parlant d’una banalitat, sinó d’un problema social greu.

En un món on la sostenibilitat és un referent de primera línia, aquesta, clarament, no és una situació sostenible ni per al metge ni per a la societat.

Compromís, qualitat i excel·lència comencen a sonar com a paraules de moda, buides del seu sentit original com tot el que toquen els polítics. Però resulta que representen els valors fonamentals pels quals treballem en aquest vell i noble ofici, valors encara més fonamentals per a la societat, per als nostres pacients.

Tot i el panorama descrit, els resultats en salut són encara molt bons. Sent així, per què polítics i gestors ens han de tenir en compte? Per què s’han de preocupar per les nostres queixes? Per què han de planificar, si el curt terminisme els funciona? Doncs, perquè resulta que ja ens preocupem nosaltres per ells. El que està clar és que aquests resultats no són el fruit d’un bon sistema sanitari ben planificat i suficientment dotat. Són fruit del nostre esforç a costa, com hem vist, de la nostra salut i del benestar de les nostres famílies. És aquesta ètica professional la que s’explota cada dia per mantenir les empreses sanitàries funcionant. I és contra aquest statu quo contra el que hem de lluitar. Nosaltres, Metges de Catalunya, tenim el deure i l’obligació de seguir denunciant aquesta situació i de seguir lluitant per aturar-la i revertir-la. Lluitar per tornar als orígens descrits i escrits, ben aviat farà 100 anys, pels nostres companys predecessors en l’ofici. La seva preocupació de llavors, és la nostra preocupació d’ara. Una preocupació que posa en evidència que la professió és viva, que la nostra lluita com a sindicat té sentit i és més important que mai.

Però el que és molt rellevant, és que no som només nosaltres, jutge i part en l’anàlisi, els que avalem la utilitat del sindicat. És l’ONU, un altre cop, la que ens avala. En l’últim informe del Relator Especial per a la Salut de les Nacions Unides, Dainius Püras, publicat el 24 de juny de 2019, s’afirma que les mesures per combatre la desigualtat en general són més efectives per promoure la salut mental que els tractaments mèdics. En particular, es refereix a la forma en què s’organitza el treball per les seves conseqüències socials i psicològiques profundes i duradores, i assegura que el sindicalisme és fonamental per aconseguir la salut mental en el món del treball.

Per acabar, repeteixo que la lluita en el nostre àmbit té l’origen en un conflicte entre els valors de la professió i els interessos econòmics del sistema i, si no ens hi oposem amb força, la llei del guany econòmic engolirà principis, professió i professionals. Metges de Catalunya haurà de seguir lluitant, mantenint viva la batalla del compromís per la qualitat, pel servei al pacient i pel servei a tota la societat, no només a la part més privilegiada del sistema.

Benvinguts als primers 100 anys de Metges de Catalunya.

Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Ser metgessa i mare, una combinació de risc

Tribuna


Pep Puey

Pep Puey

El passat 21 de novembre les patronals sanitàries Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i SATSE, van signar el segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que regula les condicions laborals dels 50.000 treballadors i treballadores de la xarxa sanitària concertada. Metges de Catalunya (MC) no va afegir la seva signatura en el pacte perquè, una vegada més, les demandes dels facultatius havien estat ignorades i es mantenien els greuges vers aquest col·lectiu.

Entre els acords inclosos que asseguren que milloren les condicions laborals i retributives dels empleats, n’hi ha que es presenten com a avantatges de caràcter social, com per exemple facilitats per conciliar la vida laboral, personal i familiar o ajudes per a la maternitat. D’aquesta manera s’insinua un progrés en matèria d’igualtat.

Però, com passa sovint, la realitat va per altres camins. La maternitat suposa per a les metgesses una minva de les seves retribucions i per demostrar-ho només cal situar la lupa en quatre situacions:

  • Permís maternal
  • Baixa per risc durant l’embaràs
  • Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral
  • Exoneració guàrdies durant l’embaràs sense deixar l’activitat programada

Què diu el segon conveni SISCAT de cadascuna d’aquestes situacions en relació a la retribució?

Permís maternal: Art. 54 Maternitat. En el supòsit de permís per maternitat o part previst a l’article 48.4 de la llei de l’Estatut dels Treballadors, les empreses garantiran a llurs treballadors/es el complement necessari perquè, sumat a la prestació reglamentària de la seguretat social percebin la totalitat de la seva retribució en jornada ordinària.

Baixa per risc: no diu res.

Contingència comuna / Malaltia professional / Accident laboral: Art. 53.3 per a les situacions d’incapacitat temporal, ja sigui derivada de contingències comunes com de contingències professionals, es percebrà, des del primer dia, un complement de la prestació de la Seguretat Social, fins al cent per cent de les seves retribucions fixes i periòdiques que es perceben el mes anterior a aquell en que va tenir lloc la incapacitat.

Exoneració de guàrdies durant l’embaràs sense deixar de fer l’activitat programada: no diu res.

En el Règim General de la Seguretat Social trobem fins a 11 grups de cotització. Cada grup correspon a una categoria professional, i cada grup té una base mínima i una màxima de cotització (contingències comunes). Cada treballador, inclòs dins de cada grup, sempre cotitzarà en el rang establert, tant si el seu salari està per sota de la base mínima com per sobre de la base màxima.

Quan una dona treballadora de qualsevol dels grups professionals té una base reguladora (suma salari + prorrateig de pagues) inferior al topall del rang corresponent del seu grup professional, no té cap problema, la prestació de la Seguretat Social cobreix el seu salari en la seva totalitat.

El problema esdevé quan el salari se situa per sobre del rang màxim. En el cas de les metgesses el rang és de 3.803,70 euros bruts mensuals per a l’any 2018, i el salari (amb pagues) d’una metgessa adjunta, amb més d’un any d’antiguitat i treballant a jornada completa, supera aquesta quantitat.

En qualsevol de les tres situacions descrites, la Seguretat Social (o Mútua) paga els 3.803,70 euros, però els sous que estan per sobre d’aquest import dependran dels complements que abonin les empreses.

En cas que l’empresa complementi el sou que excedeix el rang màxim que abona la Seguretat Social, de vegades ho fa sense tenir en compte el prorrateig de les pagues extres. Per tant, quan s’aboni la paga, caldrà comprovar que no es descompten els dies de baixa. Així mateix, quan l’empresa no pagui cap complement (en les situacions de baixa per risc, per exemple), amb més motiu, caldrà veure que no es descompta cap dia de la paga.

Un altre tema són les guàrdies. Malgrat que el Tribunal Suprem ha sentenciat que la maternitat no pot comportar una reducció de la retribució, en cap dels supòsits es contempla el pagament de la mitjana de les guàrdies realitzades -que són obligatòries i formen part de la retribució habitual i ordinària de les facultatives- en el permís de maternitat, la baixa per risc o per altres contingències.

Així les coses, la recomanació per a les facultatives de la sanitat concertada que decideixin ser mares i no vulguin veure afectats els seus ingressos és:

  • No agafeu la baixa per risc durant l’embaràs sinó per contingències comunes. Si més no, així cobrareu el sou sencer de la jornada ordinària.
  • Si us exoneren de fer guàrdies i seguiu treballant, que sigui per indicació mèdica no de manera voluntària.
  • Reclameu judicialment els diners que no us paguen en totes aquestes situacions, tant de la jornada ordinària com de les guàrdies.

La igualtat es demostra no se simula.

Pep Puey és cirurgià de l’Hospital de Terrassa i secretari de coordinació jurídica de Metges de Catalunya.

Apunts d’estiu

Tribuna


Josep Maria Puig

Catalunya marxa de vacances sense resoldre una llarga llista de problemes que s’han anat engrandint i aprofundint durant aquests darrers anys de crisi econòmica: atur, precarietat laboral, salaris baixos, pobresa infantil, llistes d’espera sanitàries, servei de Rodalies i finançament universitari en són només una mostra. Ha estat un període on no hem avançat socialment, més aviat hem retrocedit en drets socials, benestar, cohesió i autogovern.

No obstant, cal fer l’observació que per arribar a aquest punt, l’Administració ha estat la primera en aplicar de forma diligent i immediata els decrets de retallades. Ara bé, quan ha hagut de revertir la tisorada, ha fet bo el que s’aplica en la dinàmica de preus del petroli: en una direcció van com un coet i, en la contrària, com una ploma. La recuperació macroeconòmica és un fet des de fa un temps ençà, però la reconquesta de les pèrdues socials s’està fent a un ralentí que es percep com a injust.

Si ens centrem en el sistema de salut pública, bastit amb l’esforç de tots els treballadors de la sanitat, podem afirmar que, de ben segur, no resistirà el deteriorament progressiu que pateix. Fins ara, els professionals ho hem donat tot, però estem al límit de defallir i correm el risc que la situació esclati d’una manera brusca i incontrolable.

Per evitar aquest escenari en el qual tothom surt perdent, cal que l’Administració doni senyals d’esperança de forma urgent, clara i prioritària per tal de poder veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Aquests indicis s’haurien de concretar en quatre propostes bàsiques de futur:

1. Alleugerir l’excessiva pressió assistencial, fent realitat la gestió de les agendes per part dels professionals de la medicina, de manera que l’atenció al pacient mantingui la garantia de qualitat de la qual ha gaudit fins fa poc, però que ara s’està posant en perill. Hem d’aturar de forma urgent la sobrecàrrega constant que pateixen, sobretot, els metges de família i pediatres, els quals es veuen obligats a atendre més de 40 malalts en una jornada laboral.

2. Recuperar el poder adquisitiu perdut pels metges des de l’any 2010, estimat entre el 25% i el 30% de les seves retribucions. El reconeixement que fa la consellera de Salut, Alba Vergés, de la necessitat que els sous mèdics convergeixin amb Europa per tal de fer més atractiu el sistema, ha d’anar acompanyat d’un seguit de decisions concretes i substancials en aquest sentit, encara que sigui establint un calendari per a l’assoliment d’aquest objectiu.

3. Possibilitar la negociació directa, sense intermediaris, dels metges amb l’Administració de les condicions de treball del col·lectiu, així com dels objectius de salut, tant en l’àmbit local com general. No ens podem permetre continuar amb l’anomalia difícilment explicable de tenir convenis sanitaris signats per altres actors, deixant de banda els metges.

4. Dotar de recursos la formació mèdica continuada, concepte cabdal i irrenunciable en la vida de qualsevol metge. Necessitem temps per dur-la a terme en horari de treball, a més de recursos públics per finançar-la i no deixar-la en mans de la indústria farmacèutica, que tot i no ser completament imparcial, ha jugat un paper central en aquest àmbit, després que l’Administració hagi abandonat el seu deure.

A banda d’això, no podem oblidar ni obviar que la salut física i mental dels cuidadors és de summa importància per a qualsevol pacient. Un metge amb síndrome d’esgotament professional psicològic (burnout), cansat en el dia a dia i extenuat després de les guàrdies, comet més errors, alguns potencialment greus. Tampoc no ens podem permetre córrer aquest risc cada cop més cert i documentat. Per tant, cal cuidar el cuidador de forma prioritària i urgent o en patirem les conseqüències.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)