Tots et miren

Tribuna d’opinió


El metge et mira
La grip satura els serveis d’urgències dels hospitals i immediatament apareix la crida oficial a utilitzar més els ambulatoris i recórrer als serveis hospitalaris només quan sigui necessari. Anar a urgències amb un problema banal, diuen, satura el sistema i, a més, sotmet l’usuari a esperes inútils. O sigui que la gent s’equivoca. La qüestió és per què la gent està tan equivocada i per què perviu la filosofia popular que diu que «a l’hospital t’has d’esperar, però t’ho fan tot; a l’ambulatori no soluciones res». Els metges insisteixen que no és veritat, però el ciutadà, tossut, no es deixa convèncer. Continua equivocat. Potser és pura psicologia. Recordem el CAP com un lloc on el metge és assegut a l’altra banda de la taula escrivint a l’ordinador, com a cal notari, i recordem l’hospital com un lloc on seus en una llitera d’un box i tens al davant un metge dret que et mira i, fins i tot, et toca, com a cal metge. El notari no cura, el metge sí. Ves que no sigui per això.

Marc Marcè, director del diari Regió7
5 de gener de 2017

 

josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

El dia abans de Reis, el director del diari Regió7, Marc Marcè, va escriure aquest article al seu bloc ‘Ras i cru’. De la seva lectura es poden extreure dues interpretacions totalment diferents. La primera, que ha estat la majoritària entre el col·lectiu mèdic, és que l’autor menysprea als metges de família i pediatres dels CAP, tractant-los de funcionaris freds i distants, quasi autòmats, que no fan la seva feina de metge i que, en conseqüència, els pacients es veuen empesos a anar a l’hospital, on es troben els autèntics metges, els que “et toquen”. Si aquest fos el sentit del text, seria, sens dubte, una visió ofensiva, injusta, maniquea i totalment falsa de la realitat, que insulta tot un col·lectiu que s’ha desviscut per seguir oferint una atenció digna als seus pacients, malgrat les circumstàncies adverses en què està forçat a treballar. Només un ignorant que escriu el primer que li passa pel cap podria ofendre d’una manera tan gratuïta i sense cap mena de raó.

La segona interpretació és que, amb el seu article, Marcè fa una denuncia implícita de la vergonyosa situació en què l’Administració ha deixat l’atenció primària després d’un lustre de retallades. Mil metges menys en el sistema que atenien més d’un milió i mig de persones que ara han d’atendre la resta de facultatius. Una sobrecàrrega física i emocional demolidora per als metges i pediatres dels CAP que fan el que poden i més perquè els seus pacients siguin atesos amb la dedicació i qualitat que es mereixen. Cinc minuts és el temps mitjà que poden dedicar els metges de família a atendre una visita a causa de la pressió assistencial que pateixen les consultes. Qualsevol pot entendre que aquest temps és del tot insuficient. A qui no se li donen els recursos no se li poden demanar miracles.

Esperem que la intenció del periodista es correspongui amb el segon supòsit. En tot cas, no estaria de més que el senyor Marcè aclarís quin sentit hem de donar els professionals mèdics a la seva reflexió.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

2 pensaments sobre “Tots et miren

  1. Hola Josep Maria; gràcies per l’enfocament equilibrat del teu comentari. És per aquest esforç d’equilibri que em sembla adient fer-te una reflexió addicional. Em sembla que l’articlet s’explica sol si es llegeix amb ganes d’entendre’l i no amb ganes d’esgarrifar-se. Descriu una percepció popular i no valora ni per bé ni per mal la feina dels metges que, per altra banda, no cal dir que en aquest país és, en general, abnegada i magnífica. L’article no parla de la feina dels metges. Em limito a subratllar que la gent recorda de diferent manera l’experiència d’anar a un ambulatori i la d’anar a urgències d’un hospital, i aquest record segur que influeix en futures eleccions. Que el record sigui un o un altre no obeeix a fets estrictament racionals. Anar al metge també és una experiència física i emocional. Aquesta experiència depèn de molts factors, començant per l’edifici i el lloc on s’atén l’usuari. Que hi hagi una taula pel mig i un ordinador segur que influeix també en la percepció. I la mirada i el contacte físic són, sí, absolutament crucials. O ens prenem a la lleugera que tantíssima gent es queixi que al CAP el metge ni et mira? No és aquest un comentari recurrent? Recordar això és acusar el metge? O és descriure una realitat, agradi o no, justa o injusta?
    No sé quin pes té en l’elecció de l’usuari la clau psicològica i i el record de l’experiència personal, però segur que hi té un pes destacat. Ho sabeu millor que jo els que hi enteneu. I d’altra banda, alguna cosa hi deu haver que fa que tantíssima gent es resisteix a fer allò que s’aconsella per terra, mar i aire, entre altres llocs a Regió7, que convé recordar que, sense anar més lluny, aquest dissabte publicava un esplèndid reportatge de quatre pàgines sobre la feina dels metges rurals.
    El problema és molt complex. Prendre’s qualsevol descripció en què el metge no aparegui pintat de color rosa com un atac a la professió segur que no és la solució.
    Gràcies un altre cop.
    Salutacions
    Marc Marcè

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s