Per què faré vaga

Tribuna


Lourdes Franco

El 1978, Vicenç Navarro va escriure el llibre ‘Medicina bajo el Capitalismo’, en el qual plantejava que la causa del procés de medicalització de la societat es troba en els interessos econòmics del model de societat capitalista en què vivim. Des d’aquesta perspectiva, la veritable utilitat de la medicina és, doncs, contribuir a la seva legitimació. Així, la classe mèdica està servint als interessos del sistema i de la classe capitalista reduint els fenòmens col·lectius a individuals.

Fa gairebé dos anys, el novembre de 2018, les metgesses i els metges d’Atenció Primària (AP) ens vam unir en una vaga del sector sense precedents. En aquell moment es va negociar un Acord de Sortida de Vaga (ASV) i es va confiar en una Administració que semblava entendre les nostres reivindicacions. Hores d’ara, puc assegurar, que res més lluny de la realitat i que ens van enganyar.

Uns mesos després em proposaven representar el col·lectiu com a delegada sindical. Vaig acceptar per tenir l’oportunitat de fer alguna cosa per a canviar el que no estava bé i deixar així de queixar-me en petit comitè.

No ha estat una feina fàcil. D’inici sortíem amb un ASV que ens podria haver aportat tranquil·litat a les nostres consultes, però les reticències constants dels gestors i administradors ha donat peu a multiplicitat d’interpretacions de l’acord (sempre al seu favor, evidentment) en què  les metgesses i els metges sempre sortim perdent. Durant aquest temps, la lluita amb les direccions dels Equips d’Atenció Primària (centres de salut) i de les Direccions d’Atenció Primària i Serveis d’Atenció Primària (regions sanitàries) d’arreu del territori per fer complir l’ASV ha estat constant. Amb una penetració del pacte molt desigual arreu de Catalunya i amb moltes mancances per poder finalitzar el seu desplegament.

De tot plegat crec que només he guanyat que se’m retribueixi part de la feina extra que faig (no tota està reconeguda). Segueixo tenint llistes de 40 i escaig pacients diaris i tots els dies marxo tard per intentar finalitzar-la, per responsabilitat cap als pacients, per ètica professional, perquè la ciutadania no en té la culpa… O no? Potser la responsabilitat i l’ètica seria que estigués al 100% de les meves capacitats i, per tant, limitar-me les visites i respectar els descansos per minimitzar els errors. I, potser, la ciutadania sí ha estat còmplice, ja que no ha exercit el seu deure de reclamar allò que se li ha escapolit entre les mans, un sistema sanitari fort!

I ha arribat la pandèmia i totes i tots hem donat de nosaltres el 300%. I què hem obtingut a canvi? Menyspreu per la nostra feina, per la nostra especialitat, per la nostra professió. Em sento com aquells primers cristians perseguits i llançats a l’arena del circ perquè se’ls mengessin els lleons. Aquest estiu, després de treballar 12 hores quasi sense descans, després d’haver fet de 80 a 110 atencions (telefòniques, presencials, virtuals), marxava a casa (sempre més tard de l’hora per intentar acabar l’agenda) amb frustració, amb tristesa, amb un nus a la boca de l’estómac que em feia aflorar llàgrimes als ulls. Cansada i molt preocupada per no poder donar una bona atenció (o almenys com jo considero que s’ha de fer), dedicant temps a escoltar la gent i intentant ser el màxim de resolutiva en les seves demandes. I els meus pacients? Pobres! Relegats als petits moments que l’ingent volum de trucades i demandes virtuals que arriben al CAP diàriament em permetien (ben pocs). Em sento esgotada mentalment, tot i que he gaudit de les meves vacances (gaudides de manera obligatòria durant el període estival).

I què fa l’ICS i el Departament de Salut? Presentar un Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària en el qual, amb molt bones paraules, volen canviar el suposat model centrat en el metge per un “nou” model centrat en la infermera. Res en contra de les meves companyes (i companys, perquè que cada vegada hi ha més homes que es dediquen a aquesta professió). Hi tinc grans amigues i no concebo la meva feina sense el seu suport. Soc una gran partidària de la multidisciplinarietat.  Però el menyspreu que denota aquest Pla cap allò que represento i que tant temps i esforç m’ha costat obtenir, em fan revoltar-me i posar-hi el punt final a la situació.

Vull poder dir la meva! Vull tenir legitimitat quan no estigui d’acord amb les decisions polítiques que es prenguin!

Per tant, he decidit que no vull servir al capitalisme, no vull ser durant més temps còmplice del desmantellament de l’AP. La forma de dir prou és secundant la vaga de facultatives i facultatius de l’ICS dels propers dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre. Per la meva dignitat! Per una AP digna de la que pugui sentir-me orgullosa de pertànyer!

Lourdes Franco López
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya

Reflexions d’una metgessa sobre la salut i les responsabilitats

Tribuna


Carolina Roser

La salut ha estat considerada des de sempre el més valuós dels nostres béns. L’aparició de la Covid ha capgirat les nostres vides recordant-nos aquest tòpic. El concepte de salut ha anat evolucionant amb els anys i actualment ja no es refereix només a l’absència de malaltia, sinó també al benestar físic, mental, emocional, social, espiritual, sexual i mediambiental de la població. Acceptem, doncs, que la salut és quelcom complex i multifactorial.

Per tant, l’objectiu d’aconseguir un estat de salut no només correspon a la medicina, sinó també als polítics, a la societat i a l’individu. La salut és cosa de tots.

Però quina part de responsabilitat tenim cadascú de nosaltres (sanitaris, polítics, mitjans de comunicació, societat i individus) en la promoció i conservació de la nostra salut individual i col·lectiva?

La responsabilitat es pot definir com la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó, etc. Fem doncs un repàs de les principals responsabilitats en salut de cadascun dels actors que determinen la nostra salut.

  1. Responsabilitats dels polítics i gestors (Ministeri de Sanitat, Departament de salut, Servei Català de la Salut i entitats proveïdores)
  • Assignar un pressupost que permeti garantir un sistema de salut amb els recursos tecnològics, humans i de coneixement necessaris, i amb la qualitat i la quantitat suficient per assegurar la correcta accessibilitat de la població així com l’equitat territorial.
  • La planificació, organització i avaluació dels diferents territoris i programes de salut i el seu replantejament quan no compleixin els objectius prefixats.
  • Dotar els professionals sanitaris dels recursos necessaris per poder exercir les seves funcions: temps adequat a cada tasca a realitzar (atenció clínica, docència, formació continuada, investigació, etc.); plantilla de professionals suficient per cobrir les necessitats de cada servei; organització adaptada a la realitat de cada territori, etc.
  • Condicions laborals i econòmiques equiparables a les dels països europeus homologables.
  • Educació sanitària de la població: realitzar campanyes d’educació sanitària continuades en el temps, intensives i incisives en diferents aspectes (alimentació, exercici físic, autocura en malalties lleus, gestió emocional, etc.) per tal d’apoderar i donar capacitat per a la cura de la pròpia salut. El coneixement és bàsic per al canvi de creences i actituds.
  1. Responsabilitats dels sanitaris

La llei d’ordenació de la professions sanitàries (LOPS 2003) regula i descriu amb detall quines són les funcions i responsabilitats de cada categoria sanitària (metge, infermera, auxiliar, fisioterapeuta, farmacèutic…)

Els metges i metgesses tenim les següents funcions/responsabilitats:

  • Indicació i realització de las activitats dirigides a la promoció i manteniment de la salut, a la prevenció de les malalties i al diagnòstic, tractament i rehabilitació dels pacients, així com l’enjudiciament i pronòstic dels processos objecte d’atenció.
  • Formació continuada per tal de garantir un coneixement científic suficient i actualitzat.
  • Docència a estudiants de medicina i a altres companys metges o sanitaris d’altres categories.
  • Investigació, ètica professional, treball en equip, respecte pels companys i pels usuaris del servei.
  • Autocura i gestió emocional.
  • Defensa dels drets laborals.
  1. Responsabilitats de la societat i els individus
  • Tenir un estil de vida saludable per mitjà de l’alimentació, l’exercici físic regular i el descans.
  • Evitar el consum de tòxics, promoure les relacions socials i les activitats de lleure i el contacte amb la natura.
  • Exigir als polítics la garantia d’unes condicions de feina adequades que permetin el manteniment de la salut.
  • Fer un ús responsable del sistema de salut i tractar els treballadors sanitaris amb respecte i educació.
  • Respectar i afavorir les condicions de salubritat, soroll, contaminació… de les ciutats i del espais naturals.

En els últims 50 anys s’han anat tergiversant aquestes responsabilitats, de tal manera que una gran part de la població delega les funcions que li pertoquen en matèria de salut sobre el sistema sanitari i els seus professionals. Alhora, els polítics han delegat sobre els treballadors sanitaris la responsabilitat de mantenir el bon funcionament de sistema, sense que aquest disposi dels recursos adequats, tot apel·lant a la bona voluntat i a la vocació d’aquests professionals.

Finalment, els sanitaris, principalment els metges i metgesses, hem intentat mantenir les nostres responsabilitats professionals i alhora hem acceptat assumir-ne d’altres que en realitat corresponen al mateix sistema sanitari i a la població. Això ens ha portat a una situació de saturació i desmotivació i a la conseqüent fuga de professionals a altres països.

La Covid ha posat en evidència totes les mancances del sistema sanitari, que els polítics dels diferents governs han negat durant els últims 20 anys.

En aquest moment, els sanitaris estem contra les cordes, esgotats i sobrepassats per la situació, aguantant les falses promeses dels polítics sobre uns recursos i una reorganització del sistema que, per experiència, sabem que no arribarà.

Els ciutadans i les ciutadanes estan enfadats amb nosaltres perquè no poden accedir al seu metge de capçalera amb la facilitat que ho feien abans de la pandèmia. Però, qui és el responsable de la saturació del sistema i de la manca de professionals sanitaris? En els darrers 50 anys, la població ha exigit als polítics l’exercici de les seves responsabilitats pel manteniment d’un bon sistema de salut públic?

És urgent que cadascú entomi les seves responsabilitats i exigeixi als altres actors que es facin càrrec de les seves. Els metges i metgesses de família ja vam fer una vaga l’any 2018 a causa de la sobrecàrrega de feina, que ja era molt important abans de la Covid.

Els acords que es van signar per acabar amb aquella vaga en bona part no s’han complert. Fa un any ho vam denunciar a la Inspecció de treball i no hem obtingut resposta. Qui és el responsable de que no s’hagi complert l’acord? Qui és el responsable de la manca de resposta per part de la Inspecció de Treball? Haurem de fer un altra vaga per defensar la nostra supervivència?

I la població, què pensa fer? A banda de criticar-nos i insultar-nos a les xarxes socials i a les consultes dels CAP.

Si us plau, que cadascú faci el que li toca. En cas contrari, que assumeixi les conseqüències.

Carolina Roser Galard
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya

Reconeixement i respecte per la ginecologia d’atenció primària

Tribuna


Dolors Botey

Ara que som a l’estiu i sembla que la COVID-19 ens ha donat un respir pel que fa a la pressió assistencial, voldria parlar de la situació dels ginecòlegs que treballem a les unitats d’atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) de la xarxa d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS).

Tots els metges i metgesses d’atenció primària pateixen una manca de visibilitat i reconeixement, però en el cas dels ginecòlegs i ginecòlogues és encara més flagrant. I tenim un exemple recent: en les mostres d’agraïment que han rebut els professionals sanitaris, no s’ha fet cap menció específica als facultatius especialistes en ginecologia. A l’abril, a través de la intranet de la regió sanitària de la Catalunya Central, es va agrair el treball de tots els professionals sanitaris, excepte del personal de ginecologia i farmàcia. Van dir que havia estat un “oblit” i l’endemà es va corregir.

Després, en un article titulat ‘Som aquí, cuidem les embarassades i les dones després del part’, publicat al digital Crític, la llevadora i responsable dels serveis de Salut Sexual i Reproductiva de l’ICS, Cristina Martínez, va explicar que “les llevadores ens hem ocupat des del primer moment de les embarassades, com sempre fem, és al nostre ADN professional”. En el text, Martínez exposa fil per randa tota l’activitat que han fet les llevadores i l’esforç d’adaptació precipitada a la nova situació. Tot cert. Finalment deia que se sentia orgullosa del treball en equip que s’havia fet amb els professionals de ginecologia.

La responsable dels ASSIR a Catalunya, però, nova fer cap esment a l’atenció a les gestants, l’esforç i l’adaptació que també han fet els obstetres, que, a més de fer les ecografies a les dones embarassades, s’han encarregat de la visita que normalment fan les llevadores però que han assumit per evitar més desplaçaments dels pacients.

Els ASSIR són, probablement, uns centres sanitaris desconeguts per a bona part de la població. Atenem embarassades, puerperis i demandes d’interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) però fem molta més activitat. Durant el pic de la pandèmia hi ha hagut ginecòlegs cridats a prestar servei a les UCI hospitalàries, en torns de 12 hores. Tots i totes les professionals de ginecologia hem fet milers de trucades, anul·lant visites, les pròpies i les dels companys que no hi eren. Això vol dir accedir a cada història clínica, valorar la prioritat, parlar amb la pacient i tranquil·litzar-la, perquè, quan algú està pendent d’una biòpsia o una conització, per exemple, que et facin una trucada dient que s’ha de posposar, neguiteja. Hem atès les urgències, perquè nòduls de mama, metrorràgies en dones menopàusiques, herpes… han continuat presentant-se i no totes les situacions es poden resoldre per telèfon.

El treball de les llevadores en les IVE és important, sens dubte, però les ecografies, els tractaments farmacològics i la informació clínica sobre el procés també és primordial i són competència dels ginecòlegs i les ginecòlogues. En el nostre ADN hi són totes les dones, les embarassades i les no embarassades. En aquesta crisi, tots els professionals sanitaris hem fet un gran esforç, cadascú amb les seves responsabilitats i competències, i no es pot menystenir la feina de ningú.

L’estat d’alarma ha suposat una reordenació de tots els serveis assistencials. Als ASSIR s’han fet tasques que fins ara es realitzaven a l’hospital i ha quedat demostrat que l’atenció primària té capacitat de resolució, possiblement amb un cost menor que l’atenció hospitalària.

La primària pot incidir en la qualitat de vida de les persones i, en aquest sentit, tots els professionals som necessaris, amb els seus rols i les seves fortaleses. Allò important és coordinar i sumar per fer un bon treball en equip. El problema amb els tocoginecòlegs és que no som prou valorats. En els llocs i càrrecs de gestió, la presència de facultatius especialistes en tocoginecologia és inexistent o gairebé inexistent. El Programa d’Atenció a la Dona, per posar un exemple, es va crear amb l’auspici de les llevadores i el paper de les facultatives és testimonial.

Els professionals més joves han de revertir la situació i decidir el tipus d’ASSIR que volen: un d’integrat a la xarxa d’atenció primària o un amb dependència dels hospitals. Els ginecòlegs que apostin per l’atenció primària hauran de mobilitzar-se per aconseguir dues coses: l’accés dels tocoginecòlegs del primer nivell assistencial a llocs estratègics de comandament, planificació i gestió, i, no menys important, el reconeixement i la valoració professional per part de l’Administració.

Si pel contrari els joves prefereixen la subsidiarietat hospitalària, com ja succeeix en alguns ASSIR, poc a poc les places d’atenció primària seran ocupades per tocoginecòlegs d’hospital. N’hi ha que ho prefereixen així. Personalment, aquesta opció la considero un endarreriment per al Programa d’Atenció a la Dona que faria retornar a la casella de sortida la salut sexual i reproductiva de les dones.

Dolors Botey, delegada de Metges de Catalunya a l’ASSIR Badalona – Sant Adrià