Pacients que et diuen “puta” a la consulta

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones


Júlia Ojuel

La primera vegada que un pacient es va masturbar a la meva consulta no feia gaire que treballava a la sanitat. M’ha tornat a passar a la meva vida professional -la darrera no fa tant- 25 anys després. Un altre pacient, que venia per un flegmó, em va dir a crits: “amb aquesta pinta de bollera que tens, segur que estàs a la consulta amb el vibrador, dale que te pego, i per això vas tard”. També m’han dit “puta” unes quantes vegades. I puc seguir i podem seguir moltes de nosaltres perquè parlant amb altres companyes, metgesses, infermeres i TCAI, hem comprovat que no és una situació excepcional.

L’estudi ‘Me too a l’atenció primària: estudi descriptiu de l’assetjament sexual i per raó de gènere a infermeres i metgesses en la pràctica clínica’, fet per residents del CAP El Clot i el CAP Poblenou de Barcelona, va ser premiat al congrés de la CAMFiC i a la jornada de residents. Es van enquestar 298 dones d’EAP, CUAP i ACD. Un 94,9% va declarar que havia patit assetjament verbal: comentaris o bromes de caire sexual (45,8%) i sobre l’aparença física (47,5%). Crida l’atenció la normalització de comentaris i apel·latius tipus “nena”, “xata” o “bonica” (90%), i de menysteniment de la capacitat per la condició de dona (39%). Un 30% de les enquestades manifestaven que havien intentar “lligar” amb elles a la consulta i un altre 31% que havien intentat contactar amb elles per xarxes socials. Han viscut situacions d’assetjament no verbal gairebé el 45%, en forma de mirades (37,7%) i gestos, incloent masturbació (13,5%). L’assetjament físic l’han patit el 41,3% de les professionals, amb apropament físic (30,4%), contacte directe inapropiat (21,3%), esperar-te a la sortida o seguir-te pel carrer (6,1%) i buscar quedar-se a soles amb tu (5,7%).

Les dades són dures, les situacions són dures. Les agressions, en la majoria de casos, s’han produït a les consultes pròpies o d’urgències, però també als domicilis, en moments en què estàs sola. En un 60% hi ha hagut repercussions en forma de malestar mental i emocional i, en un 80%, repercussions en la vida laboral. En canvi, no hi va haver cap conseqüència per a l’agressor en un 77% dels casos. L’estudi també mostra l’estupor que provoca viure situacions d’assetjament sexual a la consulta: el 60% no va ser conscient d’estar patint una agressió i només el 20% va demanar ajuda.

Tornem a les experiències pròpies. Dubtava si explicar-les o presentar només les dades de l’estudi, però, parlant amb més treballadores de la salut, a part de les agressions que patim com a personal sanitari, s’hi afegeixen les agressions dirigides específicament vers les professionals només pel fet de ser dones. Jo tampoc vaig dir res, no vaig demanar ajuda, només quan un pacient em va perseguir pel passadís i va ser una altra pacient la que em va defensar. No em podia creure que em passés això a mi. No hi va haver reparació. Després es va manifestar la por i la ira, el malestar sord i les defenses.

Parlant amb altres metgesses i infermeres que han patit agressions a les consultes es pot anar polint tot. Treballant la sensació de vulnerabilitat, la ràbia i la desconfiança. Fem espais segurs als ambulatoris (que no quedin consultes aïllades al final del passadís), denunciem les agressions per motiu de gènere, defensem les companyes i zero tolerància am les violències, de cap tipus.

Comparteixo amb autorització el treball de recerca i agraeixo de tot cor la iniciativa de les companyes de l’equip d’investigació. Juntes som més fortes.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)

De l’entusiasme a la tristesa: reflexions d’una metgessa de família

Tribuna


Sílvia Membrilla Pastor

Abans de l’estiu vaig assistir a la IV Jornada de l’Observatori de Medicina de Família al Maresme. Vaig sortir satisfeta i il·lusionada per la vocació que encara queda entre els professionals. Amb les condicions de treball actuals a l’atenció primària, amb la pressió i la sobrecàrrega constant que pateixen els facultatius, seria fàcil d’entendre una minva de la passió per la nostra feina. Però no és així.

No parlaré del nombre de visites ni de la pandèmia. És evident que ambdós factors tenen molt a veure amb la nostra extenuació, però em vull centrar en l’essència de la professió.

Tots els assistents vam quedar meravellats amb les condicions de treball d’un centre que ha implantat una unitat de treball a tres (metge de família, infermera i administratiu). No és un model exclusiu d’aquest centre, això ja ho sabem. La qüestió que va cridar molt l’atenció era que la tasca diària que feia un metge de família coincidia amb els paràmetres i límits fixats a l’acord de sortida de vaga de l’any 2018, signat, recordem-ho, per l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

Un nombre de visites acceptable, una durada mitjana per visita que permet mantenir la qualitat assistencial i una discriminació justa de les tasques que s’han d’assignar al metge o metgessa. Si som realistes, els facultatius som plenament conscients de les activitats que resolem però que no ens correspondria fer-ho.

Al sistema de salut conviuen, per tant, dos models: un de digne i respectat, com reclamàvem durant la vaga, i un altre que tensa i esgota els professionals. És a dir, metges de família que realitzen 25 visites diàries i altres col·legues amb jornades de 40 o 60 visites. No cal dir què implica aquesta diferència. En el segon cas: perdre el temps no assistencial, allargar sistemàticament la jornada i trobar-te en un estat mental continu d’estrès i no desconnexió.

Tot els assistents vam ser molt conscients de l’origen de la nostra tristesa i indignació. És molt decebedor, injust i lamentable que s’acabin normalitzant i acceptant unes condicions laborals tan precàries quan som perfectament coneixedors que, aplicant certs canvis, milloraríem la nostra praxis i el nostre benestar professional.

Però dissortadament aquest no és el camí que per ara es vol emprendre. I els metges joves ho saben, com hem vist a la darrera elecció de places MIR de Medicina Familiar i Comunitària. Malgrat la millora retributiva que els han ofert, consideren que també és molt important i necessària la seva dignitat professional.

No és cap novetat: unes bones condicions de treball són necessàries i imprescindibles per sentir-te realitzat/da professionalment. Una retribució a l’alçada de la nostra responsabilitat i qualificació. Un lloc de treball que asseguri el benestar físic i emocional dels treballadors. Un sistema de salut amb recursos i amb un funcionament coherent i satisfactori per als professionals i per als seus usuaris.

La crida al canvi està servida. Falta valentia i determinació. Atreviment.

Comença un nou curs i s’augura una tardor calenta. Veurem com evoluciona tot plegat.

Sílvia Membrilla Pastor
Secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya

Reflexions des del camp (d’investigació)

Tribuna


Lourdes Franco

Corria el 2016 i estava cursant el Màster d’Antropologia Mèdica i Salut Global quan va tenir lloc el col·loqui del Medical Anthropology Research Center, aquell any versava sobre dones i fàrmacs. El debat em va impulsar a contactar amb la meva companya Maria José Saénz per convèncer-la que calia explorar la sensació que teníem des de feia anys: a Deltebre es receptaven moltes benzodiazepines (BZP).

Ens vam plantejar conèixer què hi havia darrera dels consums cronificats de BZP, i fer-ho amb les dones, ja que, tant a la bibliografia com al nostre poble, el biaix està altament feminitzat. Vam crear un petit grup de dones i els hi vam preguntar al voltant del consum, deixant que ens expliquessin, amb les seves paraules, tot allò que tenien dins i no podien expressar en els seus entorns. Els resultats van ser tan sorprenents que, més enllà de la publicació[1],[2], vam concloure que havíem d’aprofundir en la investigació.

Així doncs, vam crear un grup autogestionat, en col·laboració amb l’Associació de Dones de Deltebre, que vam anomenar “La millor pastilla ets tu”. L’estudi es divideix en dues fases. Una primera en què nosaltres, com a investigadores, hem fet l’acompanyament del grup d’investigació durant tres mesos (sis sessions quinzenals), i una segona fase, gestionada pel mateix grup, la qual encara està en actiu. Els resultats són sorprenents, ja que totes elles han disminuït el consum de fàrmacs, en major o menor mesura, sense que s’hagi plantejat cap pauta de deshabituació. Ha estat gràcies al poder de la paraula, a la narrativització dels seus malestars. Verbalitzar les sensacions i compartir-les permet prendre consciència d’una mateixa, augmentar l’autoestima i fer front a les situacions distorsionades que generen els rols de gènere, causa dels processos ansiosos i depressius que porten a aquestes dones a consumir BZP. Amb els mateixos paràmetres, vam iniciar un altre grup a Amposta, però la pandèmia de la COVID va trencar la primera fase del grup i encara no l’hem pogut reprendre, tot i que ja hem pogut observar algun resultat positiu.

He de donar les gràcies a la Rosa Queralt que ens va proposar per a la Distinció Maria Antònia Ferrer i Bosch que atorga l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili i, per suposat, al jurat que ens va escollir, per unanimitat, d’entre set nominacions.

Per a mi, ha estat un honor rebre aquesta distinció, alhora que un bany de realitat respecte a les institucions mèdiques. M’explico. Tota la línia d’investigació la vam (i l’estem) desenvolupar en el nostre temps lliure, tot i que un cop obtinguts els primers resultats els vam presentar a la direcció del CAP i a la resta de companys. Volíem fer la continuïtat de l’estudi com a part de l’acció comunitària del centre, però, malauradament, no hi va haver consens. Després, fins a tres ocasions ens han rebutjat la possibilitat de presentar l’estudi en congressos, tant de semFYC com de CAMFiC, sempre per formalismes.

Les metgesses i els metges, sobretot els que treballem a l’atenció primària, som etnògrafs per naturalesa. La gent ens explica les seves raons, la seva forma de veure i viure el món, la malaltia i, poc a poc, ens formem una imatge, molt aproximada, de la realitat de la societat que atenem. Però sembla que a aquest coneixement adquirit, sense estadística, gràfiques i sofisticació, no se li dona valor. I això també és el que passa amb l’atenció comunitària. Com no està revestida de números, paràmetres o registres informàtics, queda relegada, i aquesta part tan bonica de la nostra especialitat sempre és la darrera de la fila, a la qual els gestors no hi dediquen gaires esforços.

Un apropament dels especialistes en medicina familiar a la salut comunitària de la població que atenem té resultats molt satisfactoris, tant per a la ciutadania com per als mateixos professionals. Per als primers, perquè deixen de ser “pacients”, subjectes passius en la presa de decisions respecte a la seva salut, i es converteixen en persones actives, amb capacitat de decisió. Aquest és el gran efecte que té la promoció de la salut. I per als segons, per donar-los dosis immenses de feedback positiu respecte a la feina feta. La relació metgessa-pacient es multiplica i produeix una gran satisfacció. D’altra banda, la promoció de la salut col·lectiva es tradueix en una menor demanda de recursos sanitaris i, per tant, en una menor pressió assistencial a les consultes. Tots hi guanyem.

Però, evidentment, per poder desenvolupar aquesta tasca cal temps, un temps que, ara per ara, no tenim. Estem tancades a les nostres consultes sense possibilitat de sortir-ne. Calen, doncs, més facultatives en els CAP per gaudir del tresor assistencial que suposa aquest temps. Perquè només el temps i la paraula tenen la capacitat d’empoderar la ciutadania en la gestió de la seva salut, i de frenar la caiguda lliure a què està sotmès el sistema sanitari. Espero que els responsables institucionals i els gestors entenguin aquesta reflexió i hi posin fil a l’agulla. Pel contrari, estarem condemnades a caure amb el sistema.

[1] Franco Lopez L, Sáenz Rodríguez MJ (2018). Benzodiacepinas y el dolor de vivir. Quaderns-e, 23 (1): 35-48

[2] Franco Lopez L, Sáenz Rodríguez MJ (2020). Feminización del consumo de benzodiacepinas. Perifèria, 25 (3): 79-101

Lourdes Franco
Metgessa de família del CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de MC