19-M, Dia Mundial de la Metgessa de Família

Tribuna d’opinió


Núria Relaño

Per setè any des de la instauració del 19 de maig com el Dia Mundial del Metge de Família, promogut per la World Organization of Family Doctors (WONCA), facultatius d’arreu del món commemoren aquesta jornada reivindicativa. No obstant això, el que hauria de ser un dia d’orgull professional es pot convertir en una jornada de denúncia i escepticisme.

El primer que cal dir, sense entrar en debats estèrils sobre l’ús del llenguatge no sexista en l’àmbit de la sanitat, és que, amb les dades de la plantilla de facultatius d’atenció primària de Catalunya, seria més ajustat a la realitat celebrar el Dia de la Metgessa de Família.

El metge de família de present i de futur és una dona, amb una excel·lent formació i, si no hi ha un canvi profund en les polítiques sanitàries, amb una més que probable precarietat. Una triple precarietat.

Precarietat laboral. Contractes mensuals i inclús setmanals, sense possibilitat d’estabilitzar el lloc de treball. Prestant serveis en diferents centres de manera simultània i amb una perspectiva gairebé inexistent d’incorporació al sistema de salut per la via de les ofertes d’ocupació pública.

Precarietat en la conciliació de la vida personal i laboral. L’embaràs es considera inapropiat, especialment en l’etapa de residència, que coincideix amb el període major fertilitat femenina. Quantes dones s’han sentit coaccionades per no quedar-se embarassades mentre són residents? Quantes metgesses de família han perdut la feina quan s’han quedat embarassades tenint un contracte temporal? Quantes  professionals són descartades per a determinades places per ser dones en edat fèrtil? Quantes metgesses han de renunciar a ajustar la seva activitat laboral per tenir cura dels seus fills si volen optar a places de responsabilitat? Quantes de les nostres companyes amb reduccions de jornada acaben fent la mateixa feina amb menys hores i menys sou? Quantes d’elles se senten assenyalades per gaudir d’uns drets socialment consolidats? Per fortuna, gràcies a les gestions de Metges de Catalunya (MC) estem molt a prop d’aconseguir que els centres d’atenció primària tornin a tancar a les 20 hores. Aquesta és una mesura clau per avançar cap a la conciliació i per apropar-nos als horaris europeus.

Precarietat econòmica. Nòmines mileuristes sense la possibilitat d’accedir a complements retributius (exclusius per al personal fix) que avoquen als professionals a la realització de maratonianes jornades de guàrdia per assolir un sou que encara queda lluny de la dignitat i del reconeixement de l’esforç realitzat i de la responsabilitat assumida.

Així doncs, siguem prudents a l’hora de commemorar una especialitat mèdica que any rere any perd atractiu en l’elecció de places MIR, perd prestigi social, perd retribucions i perd el plaer de ser exercida. i siguem ferms a l’hora de reclamar els nostres drets i d’exigir la millora de les nostres condicions salarials, laborals i professionals.

Núria Relaño, secretària del sector Primària XHUP de Metges de Catalunya (MC)

Zero euros

Tribuna d’opinió


Oscar Pablos

Aquesta és una intrahistòria d’una mesa de negociació de representants sindicals d’una gran, molt gran, empresa pública: l’Institut Català de la Salut (ICS).

El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), presentat el passat 23 de desembre, preveia per a la campanya d’hivern 2016-2017 un augment d’un milió d’euros respecte al PIUC anterior. En total, 16 milions d’euros que es repartien de la següent manera: 14 milions per als hospitals d’aguts i 2 milions per als centres sociosanitaris. I per a l’atenció primària? Doncs, segons el PIUC, es duien a terme les següents actuacions:

Amb quin pressupost? NS/NC.

Els representants de Metges de Catalunya (MC), en la mesa de negociació celebrada el dia 27 de gener, ho vam demanar. De la mateixa manera que el director assistencial d’hospitals ICS va disseccionar el pla per als centres hospitalaris -amb dades segregades per hospital i tipologia de pacient, i amb una descripció precisa de la destinació dels 14 milions assignats pel PIUC- esperàvem una explicació equivalent de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS. Però no hem tingut sort: no hi ha hagut presentació, ni tan sols una trista fotocopia. Tampoc la presència física de la directora assistencial per donar les explicacions oportunes. Només una comunicació verbal de la Direcció de Recursos Humans: “El pressupost destinat a l’atenció primària respecte al total del PIUC és de zero euros”.

Zero. No un, ni mil, ni deu mil euros, que no arreglen res però permeten sortir a la foto. Zero. Cero patatero.

Davant d’això, ens queda la perplexitat i algunes preguntes que no haurien de quedar en l’aire.

1) Les campanyes de publicitat en mitjans de comunicació i xarxes socials en què s’instava a la població a adreçar-se en primera instància als CAP i als CUAP (#fesservirelCAP) quin cost han tingut? Zero euros? Per què deien que els centres d’atenció primària es reforçaven si no era veritat?

2) No hagués estat més honest dir “vagin, vagin als CAP però sàpiguen que els hem dotat amb zero euros”? Vagin, però sàpiguen que no trobaran suplents ni personal de reforç. Vagin, però sàpiguen que novament serà el sobreesforç i la professionalitat del personal sanitari el que permetrà que el sistema no es col·lapsi.

3) Quin paper té en aquesta auca la figura de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS? Ha lluitat per aconseguir una dotació econòmica específica per als seus equips? Ja li sembla bé que es facin campanyes promovent l’ús de la primària durant les epidèmies infeccioses de l’hivern sense preveure’n més recursos? Ja li sembla bé incrementar encara més la sobrecàrrega dels professionals?

4) Com espera l’ICS, el CatSalut i el Departament de Salut que reaccionin aquests professionals quan veuen que els seus esforços durant l’època de més pressió assistencial de l’any mereixen un reconeixement de zero euros?

Però segurament les preguntes més importants ens les hem de formular els mateixos professionals:

Hem d’acceptar-ho? Pot continuar el maltractament institucional de l’AP? Som capaços de reaccionar i exigir col·lectivament solucions? Perquè si no ho som, segurament tenim el zero ben merescut.

Fi de la intrahistòria.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

Tots et miren

Tribuna d’opinió


El metge et mira
La grip satura els serveis d’urgències dels hospitals i immediatament apareix la crida oficial a utilitzar més els ambulatoris i recórrer als serveis hospitalaris només quan sigui necessari. Anar a urgències amb un problema banal, diuen, satura el sistema i, a més, sotmet l’usuari a esperes inútils. O sigui que la gent s’equivoca. La qüestió és per què la gent està tan equivocada i per què perviu la filosofia popular que diu que «a l’hospital t’has d’esperar, però t’ho fan tot; a l’ambulatori no soluciones res». Els metges insisteixen que no és veritat, però el ciutadà, tossut, no es deixa convèncer. Continua equivocat. Potser és pura psicologia. Recordem el CAP com un lloc on el metge és assegut a l’altra banda de la taula escrivint a l’ordinador, com a cal notari, i recordem l’hospital com un lloc on seus en una llitera d’un box i tens al davant un metge dret que et mira i, fins i tot, et toca, com a cal metge. El notari no cura, el metge sí. Ves que no sigui per això.

Marc Marcè, director del diari Regió7
5 de gener de 2017

 

josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

El dia abans de Reis, el director del diari Regió7, Marc Marcè, va escriure aquest article al seu bloc ‘Ras i cru’. De la seva lectura es poden extreure dues interpretacions totalment diferents. La primera, que ha estat la majoritària entre el col·lectiu mèdic, és que l’autor menysprea als metges de família i pediatres dels CAP, tractant-los de funcionaris freds i distants, quasi autòmats, que no fan la seva feina de metge i que, en conseqüència, els pacients es veuen empesos a anar a l’hospital, on es troben els autèntics metges, els que “et toquen”. Si aquest fos el sentit del text, seria, sens dubte, una visió ofensiva, injusta, maniquea i totalment falsa de la realitat, que insulta tot un col·lectiu que s’ha desviscut per seguir oferint una atenció digna als seus pacients, malgrat les circumstàncies adverses en què està forçat a treballar. Només un ignorant que escriu el primer que li passa pel cap podria ofendre d’una manera tan gratuïta i sense cap mena de raó.

La segona interpretació és que, amb el seu article, Marcè fa una denuncia implícita de la vergonyosa situació en què l’Administració ha deixat l’atenció primària després d’un lustre de retallades. Mil metges menys en el sistema que atenien més d’un milió i mig de persones que ara han d’atendre la resta de facultatius. Una sobrecàrrega física i emocional demolidora per als metges i pediatres dels CAP que fan el que poden i més perquè els seus pacients siguin atesos amb la dedicació i qualitat que es mereixen. Cinc minuts és el temps mitjà que poden dedicar els metges de família a atendre una visita a causa de la pressió assistencial que pateixen les consultes. Qualsevol pot entendre que aquest temps és del tot insuficient. A qui no se li donen els recursos no se li poden demanar miracles.

Esperem que la intenció del periodista es correspongui amb el segon supòsit. En tot cas, no estaria de més que el senyor Marcè aclarís quin sentit hem de donar els professionals mèdics a la seva reflexió.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)