Tribuna d’opinió

Jordi Cruz

Fa pocs dies, El Periódico de Catalunya va publicar un reportatge amb un titular cridaner: “Falten metges”. La informació va coincidir amb la 17a Jornada d’Estiu de la Professió Mèdica organitzada, com ja és tradició, pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) a Puigcerdà. Aquest any la trobada s’ha centrat precisament en l’anàlisi i el debat sobre la manca de metges i l’atenció al final de la vida.

Els reptes demogràfics són, en efecte, seriosos. Sabem que la millora de la qualitat de vida i els avenços mèdics i científics ens han permès guanyar anys de vida. De fet, es calcula que, l’any 2030, el 26% de la població tindrà més de 65 anys. Aquesta és una realitat que s’ha d’afrontar a tots els nivells (polític, econòmic, laboral, social, familiar…) per redissenyar la manera en què vivim i ens organitzem. Però, en l’àmbit concret de la sanitat, l’envelliment de la població suposarà més pacients a atendre, amb més necessitats i major complexitat patològica. En conseqüència, la factura sanitària també augmentarà (més professionals, més recursos, més equipaments…).

D’altra banda, també sabem que en la propera dècada es jubilarà la franja més abundant dels metges i metgesses que en aquest moment formen part del sistema públic de salut de Catalunya, aproximadament uns 9.000 facultatius.

Aquestes són dues afirmacions objectivables. Inferir a partir d’això que es necessiten més metges o que amb els que s’estan formant en tenim prou, requereix d’un estudi més ampli i, sobretot, amb més dades. El problema és que no les tenim.

En general, existeix la impressió que, de les 47 especialitats mèdiques reconegudes a l’Estat, n’hi ha que són molt deficitàries en nombre de professionals, com per exemple radiologia o pediatria, i d’altres que no ho són tant. Però no hauríem de basar-nos en impressions sinó en registres estadístics dels que, hores d’ara, no disposem. Urgeix, per tant, crear un registre català d’especialistes mèdics que reculli la quantitat de professionals que exerceix cada especialitat, l’edat i la previsió de jubilacions. A partir d’aquí es podria començar a planificar la dotació de metges necessària en cada moment en funció dels factors socials i demogràfics, de l’evolució de la tecnologia i de la mateixa medicina, etc.

Planificació és doncs la paraula màgica. S’ha de valorar si han d’haver més places universitàries per als estudis de Medicina i planificar en conseqüència; si ha d’augmentar l’oferta de places MIR de determinades especialitats a Catalunya i planificar en conseqüència; si el nombre d’especialistes de cada servei és suficient i planificar en conseqüència. També és necessària una reflexió en profunditat sobre el mateix sistema de formació mèdica especialitzada i/o troncal.

El susdit reportatge periodístic relacionava la suposada manca de metges i metgesses amb les dificultats per complir amb el pla de reducció de llistes d’espera anunciat l’any passat pel Departament de Salut. Aquest pla, recordem-ho, va passar dels 90 milions d’euros previstos en els pressupostos nonats de 2016, als 57 d’enguany. L’objectiu és que el 2017 no hi hagi cap pacient que s’esperi més de 365 dies per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica.

Segons la informació d’El Periódico, els 64 hospitals catalans que han de dur a terme el pla de xoc per a la reducció de les llistes d’espera tenen dificultats per contractar cirurgians i anestesiòlegs. La manca de professionals i el fet que durant l’estiu molts facultatius facin vacances, assegura el diari, dificulta l’assoliment de l’objectiu que s’ha proposat Salut. Tornem a la paraula màgica: planificació. La reducció de les llistes d’espera no es pot gestionar en tres o sis mesos sinó que és resultat d’una planificació anual. Els centres han de poder planificar al llarg de tot l’any i per fer-ho han de disposar dels recursos necessaris des del primer dia. El problema, en la majoria de casos, és que la planificació no comença fins que arriben els recursos i d’aquesta manera, a corre-cuita, difícilment es pot executar cap pla, per més ben intencionat que sigui.

Així mateix, ens hem de preguntar si les ofertes laborals que reben els facultatius són prou dignes i engrescadores. Quines condicions s’ofereixen? Com són les retribucions? L’Administració i les empreses sanitàries, durant anys, s’han encarregat de precaritzar la professió mèdica i ara es troben amb dificultats per incorporar metges. Qui sembra vents, tempestes recull.

Com no pot ser d’una altra manera, els metges i metgesses de Catalunya estem disposats a col·laborar per reduir les llistes d’espera i millorar tots els indicadors de qualitat del sistema, però de forma planificada, consensuada i amb condicions que estiguin a l’altura de l’exigència transmesa i la responsabilitat assumida. I, per descomptat, amb tot el dret a gaudir d’unes merescudes vacances.

Bon estiu!

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)