Una experiència de pediatria d’atenció primària, abans i després de la vaga

Tribuna


Elisabet Algans

La meva vida laboral com a pediatra d’atenció primària comença fa set anys després d’aprovar les oposicions, mentre que la meva implicació a Metges de Catalunya (MC) com a delegada sindical comença el febrer de 2019, poc després de la històrica vaga de facultatius d’atenció primària de novembre 2018. Però per entendre on soc he d’explicar d’on vinc.

Vaig fer la residència de Pediatria via MIR a l’Hospital Son Dureta de Palma de Mallorca, amb una rotació en el servei de pediatria d’atenció pediatria. Em va agradar molt, tant la part mèdica com les condicions laborals que, tot i millorables, eren molt millors que les que tenim aquí a Catalunya i permetien una bona conciliació familiar-laboral. Em va agradar el contacte humà amb el pacient i la seva família, i el bonic vincle que es podia establir entre ambdues parts. L’atenció del nen sa i del nen malalt i sobretot em va agradar com el pediatra podia contribuir a millorar el seu benestar. Em vaig subespecialitzar en neonatologia i, en acabar la residència, vaig treballar tres anys en aquesta branca. Durant aquells anys vaig tenir dos fills i va ser en aquell moment quan vaig sentir el desig de canviar d’estil de vida. Vaig fer les oposicions i vaig anar a treballar a pediatria d’atenció primària, una part de l’especialitat que també m’apassiona i que, en aquell moment, vaig pensar que m’aniria millor per poder compaginar la meva vida familiar i professional.

Un vegada exercint com a pediatra en el CAP, la meva sorpresa va ser que res era com m’imaginava que seria. El professional semblava -i encara ho sembla de vegades- una màquina de visitar infants, explotat i poc valorat. Els nens i nenes sortien de sota les pedres, amb agendes que no tenien fi i s’estiraven com un xiclet, arribant a visitar, en ple hivern, fins a 55 pacients per torn amb en condicions pèssimes. Quasi no gosava ni anar al bany i el temps de descans òbviament quedava absorbit per més visites. Era l’única pediatra del centre i tenia un contingent de 1.400 nens/es de fins a 11 anys, mentre que els d’11 a 14 anys els visitava un metge de família. Vaig plantejar-me si era un problema meu, però vaig veure que la sobrecàrrega assistencial era un virus endèmic del col·lectiu de pediatres i potser aquell va ser el primer moment en què vaig pensar que havíem de fer alguna cosa per canviar la situació, agrupar-nos, moure’ns, reclamar els nostres drets i dignificar la nostre professió.

A més de treballar amb una sobrecàrrega assistencial inadmissible, ens penalitzaven amb les DPO, exhibint públicament les nostres dades de prescripció. Òbviament, no es podien (ni es poden) complir els objectius sense les eines i el personal suficient, i així ho vam transmetre els meus companys i jo a la direcció del centre. Aquell va ser un punt d’inflexió a partir del qual les coses van començar a canviar. Van contractar una nova pediatra tres dies a la setmana i des de llavors visitem la població pediàtrica de 0 a 15 anys, com ha de ser. No obstant això, encara estem lluny del que podríem considerar com a condicions òptimes.

Ara fa quatre anys, els pediatres d’atenció primària de Girona ens vam unir per reclamar una sèrie de millores i Metges de Catalunya ens va ajudar molt. En aquell moment tinc el primer contacte amb el sindicat, prenc consciència de la tasca tan important que fa i m’afilio. Des d’aquestes línies vull agrair enormement la gran ajuda i dedicació que ens van brindar en aquell moment la Carme Sánchez, la Ia Jaumà i l’Ana Roca, pediatres i delegades del sindicat. Gràcies a aquell moviment col·lectiu i al suport de MC, i també de l’advocada del col·legi de metges, vam aconseguir diverses millores en la relació entre la pediatria d’atenció primària i la hospitalària.

Malgrat aquestes petites millores, la realitat de la nostra especialitat era que continuava patint moltes mancances i la sobrecàrrega de tots els pediatres de Girona era insostenible, així com de tots els altres professionals d’atenció primària. Per fi, tots ens vam unir, amb l’empenta i lideratge de MC, sota un mateix lema “Atenció Primària Digna i Respectada” i vam portar a terme una vaga més que justificada, històrica i massiva a la que pràcticament tots ens hi vam sumar amb determinació,  convenciment i compromís. Van ser uns dies d’incertesa i nervis, però també de confiança en els nostres representants, que van lluitar fins l’últim moment, sense descans, per aconseguir uns acords que fossin la nostra bandera en la lluita pels nostres drets i per la dignificació de la nostre professió. Molta gent va prendre consciència en aquell moment de la tasca tan important que fa el sindicat, dia rere dia, per defensar els nostres drets professionals.

Els dies posteriors a la vaga tot eren incògnites, arribaven informacions contradictòries i diferents interpretacions d’alguns punts de l’acord. Alguns companys estaven molts satisfets amb l’acord, d’altres enfadats, d’altres se sentien estafats, d’altres no l’entenien, però una gran majoria estàvem esperançats. Per fi se sentia que ens havíem aixecat per dir prou, per dir que som professionals que mereixem respecte i que volem treballar en unes condicions dignes.

Tot i que teníem l’acord sobre la taula, hi havia molts dubtes quant a la seva implementació real. Per això vam sol·licitar una reunió informativa amb representants de MC i ens vam reunir amb la Ia Jaumà i el Javier O’Farrill. Va ser en aquella reunió quan en Javier em va proposar unir-me al sindicat com a delegada sindical i, junt amb la Imma Sau, ser les representants dels pediatres de la província de Girona. Què em va impulsar a acceptar-ho? Doncs vaig sospesar tres raons. Per un costat vaig pensar que la pediatria d’atenció primària es trobava en una situació bastant precària i havíem de lluitar per millorar-ho i que, per aconseguir-ho, havíem de ser més forts i tenir més representació al sindicat. En segon lloc, m’interessava conèixer de primera mà els nostres drets i deures, i saber com funciona tot plegat, i així també poder ajudar els companys. I per últim, la bona impressió que vaig tenir de la Ia i en Javier, i prèviament també de l’Ana Roca i la Carme Sánchez, lluitadors amb uns principis ferms i molt treballadors, em van animar a formar part de l’organització.

En aquest context vaig iniciar la meva etapa com a delegada sindical de Metges de Catalunya. Vam crear un grup format per pediatres de la província de Girona per poder comunicar-nos, intercanviar impressions i traslladar informacions rellevants als companys. D’aquesta manera ens hem anat assabentant de primera mà de la situació dels pediatres a la província de Girona. No ha estat cap sorpresa confirmar la sobrecàrrega assistencial que patim i el llarg camí que ens queda per recórrer.

En aquests mesos hem fet reunions informatives obertes a tots els pediatres de la província per explicar i informar més detalladament sobre l’acord de sortida de vaga i la seva aplicació. També hem visitat alguns centres, a petició d’alguns companys pediatres, en els quals hi havia més dificultats a l’hora d’implementar els acords, per poder parlar-ne amb ells i les seves direccions.

I malgrat que amb l’acord de sortida de vaga els pediatres hem aconseguit millores importants, com per exemple la millor remuneració dels doblatges, la lliurança tova postguàrdia i el tancament dels centres a les 20:00 hores, hem de dir ben clar que a la pediatria no s’han complert els acords. Perquè ho podem dir tan rotundament? Doncs perquè com diu la segona frase de l’acord “l’objectiu principal és assolir una càrrega de treball adequada” i actualment podem assegurar que la pediatria, a pràcticament tots els centres d’atenció primària de la província de Girona, segueix patint una sobrecàrrega assistencial molt important i més que evident.

A continuació hi exposaré els motius:

  • Malgrat les agendes estan confeccionades ja amb els nous temps establerts per l’acord, és a dir 12’ 9C, 20’ 9R i 6’ 9T o 9E, aquests temps no es respecten perquè totes les visites que no entren a l’agenda s’introdueixen enmig de les altres, sense límit. En una jornada podem arribar a veure 35-40 pacients (mal distribuïts) i en alguns llocs fins a 50 pacients. Alguns companys poden arribar a tenir fins a 10-15 pacients citats en el mateix minut i això és indecent, intolerable i denunciable, com ja ha fet MC recentment a Inspecció de Treball.
  • Tampoc es respecten els 2/3 assistencials, doncs quasi sempre s’acaben superant les 5 hores i 6 minuts assistencials del II Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS.
  • Referent a l’estudi de càrregues de pediatria que va fer l’ICS, hem de dir que va sortir tard i malament, i en molts llocs no s’està d’acord amb els resultats publicats. L’estudi de càrregues, tal com està fet, només explica el 45% de la càrrega real que tenim els pediatres i hi ha moltes variables que no es tenen en compte. Alguns professionals han assumit l’escreix de contingent, però molts altres tenen un excés que no es pot assignar a ningú més perquè falten especialistes i els pediatres que tenen aquest excés de contingent no volen fer més hores de les que fan, ja sigui per motius de conciliació familiar-laboral o perquè ja estan prou saturats.
  • Hi ha companyes pediatres de la província de Girona que tenen reducció de jornada per cura de fills i no els han adaptat ni el contingent ni els 2/3 assistencials.

Aquesta sobrecàrrega assistencial que pateix el col·lectiu de pediatria s’explica per diverses raons, entre les quals destacaria la manca de pediatres, la manca de cobertura de les absències (vacances, baixes, etc.), els errors de l’estudi de càrregues que provoca que els contingents no estiguin correctament adaptats i les reduccions de jornada que no s’ajusten de manera proporcional al temps assistencial.

La manca de pediatres i la no cobertura de les absències és un peix que es mossega la cua i ambdós problemes són responsabilitat de l’Administració i no dels professionals. És notori i evident que falten pediatres però per què? L’Administració s’hauria de plantejar aquesta pregunta i potser així s’adonaria que, per una banda, han de formar més pediatres formats via MIR i, per altra, han de dignificar i fer més atractiva la pediatria d’atenció primària, tant laboralment com retributiva, perquè sinó continuarà passant que els pediatres preferiran anar a treballar a l’hospital, o bé marxar a l’estranger on se senten més ben valorats i millor remunerats.

Finalment, m’agradaria recordar que la sobrecàrrega assistencial repercuteix molt negativament en la salut física, mental i emocional dels professionals i conseqüentment això també repercuteix en la seguretat del pacients, doncs és molt difícil oferir una atenció de qualitat en aquestes condicions.

Per tot el camí recorregut i pel que ens queda per recórrer, ara més que mai no podem defallir i hem de cridar ben alt i clar que no ens rendirem i que seguirem ferms en la lluita pels nostres drets i per una Atenció Primària Digna i Respectada.

Elisabet Algans és pediatra del CAP Celrà i delegada sindical de Metges de Catalunya

Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Autopista cap a la privatització

Tribuna


Josep Maria Puig

L’anomenada Llei Aragonés és el Projecte de llei de contractes de serveis a les persones que descansa en la directiva europea 2014/24/EU del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre les normes a aplicar a Europa per a la contractació pública. Aquesta directiva ha de ser implementada en tots els països europeus, motiu pel qual l’exconseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, la va començar a redactar en l’anterior legislatura, però l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, va aturar el seu desenvolupament.

En un principi, era una llei pensada per frenar la possibilitat que es produïssin nous  casos de corrupció política associats al cobrament d’un percentatge del pressupost de les obres públiques adjudicades pel Govern, com el famós 3% en èpoques de l’extinta Convergència i Unió (CiU). Ara, el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, n’ha reprès la tramitació. El redactat que coneixem fins aquest moment ens preocupa, ja que, al nostre parer, obre de bat a bat la porta a les externalitzacions, mot que inclou la possibilitat de privatitzar serveis ara gestionats públicament.

Cal, però, aclarir que la directiva europea no pot ser la raó o l’excusa per justificar el redactat tal com es presenta, ja que la mateixa normativa comunitària diu explícitament que cap disposició de la present directiva obliga els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis que vulguin prestar ells mateixos o a organitzar-los de qualsevol altra manera que no sigui la contractació pública en el sentit de la present directiva”. D’aquesta declaració, podem inferir que el projecte de llei, tal com està redactat, és tan sols fruit de la voluntat política pròpia, una decisió que ha de prendre cada govern o administració, en una direcció o altra, sobre si gestiona per si mateix,  subcontracta o bé externalitza un servei. No val, per tant, afirmar que, en tot cas, la culpable és Europa.

D’acord amb l’abundant bibliografia i experiència pròpia, a Metges de Catalunya (MC) sabem que la gestió pública directa és la millor fórmula de prestació dels serveis públics bàsics i fonamentals de la ciutadania. La contractació amb tercers amb ànim de lucre és un mecanisme que transfereix recursos públics al sector privat i aquest projecte de llei amplia l’actual camí, tot convertint-lo en una autopista per la qual, en el futur, podria circular massivament el lucre privat. A casa nostra, ja tenim experiència sobre què significa transitar per aquesta via. Hem viscut opacitat, ineficiència, encariment i, en masses casos, corrupció. Cal tenir en compte que no és tan sols la nostra opinió, sinó que aquest sistema de col·laboració publicoprivada ha estat criticat i desaconsellat pel mateix Tribunal de Comptes Europeu i, per tant, no sembla el camí més adient per fer sostenible l’estat del benestar.

Si ens centrem en les prestacions sanitàries incloses en el nou projecte de llei (article 27), ens trobem amb una relació gairebé completa del que és el nostre servei de salut. Aquesta generalització permetria facilitar el desballestament del sector públic concertat de la sanitat catalana, i, també, el del mateix Institut Català de la Salut (ICS). Aquest avantprojecte permet externalitzar-ho gairebé tot, cosa que no passarà, ja que sempre hi haurà prestacions que, per les seves característiques i despesa, mai no seran atractives per al negoci privat i romandran en l’esfera pública. El que és rendible econòmicament podrà ser objecte de privatització, mentre que el que costa diners no tindrà pretendents, es quedarà en l’àmbit públic.

El fet que en l’article 27 apareguin serveis que actualment no estan externalitzats, pot ser un incentiu perquè l’empresa amb ànim de lucre s’animi a entrar-hi. És una invitació, una picada d’ullet a l’empresariat, ja que si bé, en un principi, es donava prioritat a les cooperatives, després de les protestes i pressions de les patronals i societats mercantils, aquesta prioritat ha desaparegut.

Val la pena recordar que l’anomenada Llei Comin passava de la col·laboració publicoprivada a l’anomenada col·laboració publicosocial, fent referència a les entitats del Tercer Sector. Aquest Tercer Sector es pot definir com l’espai de relacions socioeconòmiques, en el qual participen organitzacions sense ànim de lucre no governamentals finançades amb diner públic, mentre que el Primer Sector seria el públic i el Segon Sector, l’empresa privada. Així doncs, el Tercer Sector representa la gestió, sense ànim de lucre, de serveis públics des de la societat civil. Aquest, juntament amb les ONG i les entitats amb organització horitzontal, conegudes com a cooperatives, és el que defineix el terme “economia social”.

Tampoc no podem passar per alt que l’avantprojecte de llei preveu, de mode genèric, la subcontractació, mecanisme de molt més difícil control que permet a la llarga derivar recursos públics a entitats amb ànim de lucre. Una derivada més: hem vist massa cops com el benefici privat s’obtenia bàsicament per l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors i la reducció de les plantilles ja de per si insuficients.

Els portaveus d’Economia es defensen de les crítiques rebudes fins ara, afirmant que el projecte no afegeix serveis que no estiguin externalitzats actualment, però no és cert. Així, seria una aberració que les consultes externes d’un hospital es poguessin donar a una empresa aliena. El mateix podria passar amb els serveis d’urgències, radiologia, cirurgia major ambulatòria, reproducció assistida, diàlisi hospitalària (l’extrahospitalària ja està privatitzada) i un llarg etcètera. Com quedaria aquest hospital públic? Doncs, trossejat i gestionat per tres, quatre, cinc o més empreses externes, totes amb l’objectiu d’obtenir beneficis del diner públic.

Si malgrat l’evidència publicada donem per bo el mantra que l’empresa privada gestiona millor que la pública, el que estem dient és que els gestors públics són uns ineptes comparats amb els privats. Si aquest fos el cas, que no ho és de cap manera, aquesta millor gestió privada hauria de comportar menys despesa per al sistema públic. A aquesta menor inversió, se li hauria de restar la part del benefici obtingut pel gestor privat, de manera que el capital final destinat a l’assistència seria molt inferior a l’actual. Si fos així, seria possible millorar les llistes d’espera, incrementar la plantilla, reduir la pressió assistencial i mantenir la mateixa qualitat de l’atenció? Tota una genialitat fora de l’abast de l’ésser humà, com la quadratura del cercle o el desitjat duro a quatre pessetes.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)