Lleonart: “El sindicalisme mèdic té molts enemics”

Xavier Lleonart Martínez (1966) Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Metge adjunt de cirurgia al servei d’Urgències de l’Hospital de Terrassa (CST). Secretari general de Metges de Catalunya (MC) des de 2021 i president del comitè d’empresa del CST des de 2015, anteriorment ha ocupat els càrrecs sindicals de vicesecretari general, president del sector d’Hospitals XHUP i secretari d’acció sindical dels sectors concertats.


Pregunta. El gener passat, Metges de Catalunya (MC) va organitzar una vaga molt exitosa que va mobilitzar vora 20.000 facultatius al carrer. El sindicat s’esperava aquesta resposta?

Resposta. La impressió era que hi havia motius perquè la mobilització fos massiva, però moltes vegades, fins que no veus la gent al carrer, vols ser prudent i no pecar d’optimista. Per tant, hi va haver un cert de grau de sorpresa agradable.

P. Què és el que més li va agradar d’aquelles dues jornades?

R. La cohesió i la unitat. No es veien capelletes ni diferències per sectors, empreses o territoris. Tots érem metges, amb independència del lloc de treball. Precisament, aquest era un dels objectius que ens vam fixar com a direcció l’any 2021.

P. Abans d’aquesta vaga hi va haver una altra amb gran èxit de participació, la vaga MIR de la tardor de 2020. Creu que s’ha produït un canvi generacional i el col·lectiu mèdic és ara més combatiu i amb més capacitat de mobilització?

R. M’agradaria pensar que sí. La sensació és que les noves generacions tenen les idees molt clares i, si convé, surten al carrer per defensar-les. Això corrobora tot allò que hem anat dient i ens dona un punt d’esperança respecte al futur.

P. Per què, en canvi, a altres parts de l’Estat l’èxit no ha estat tan reeixit?

R. Nosaltres vam fer una llarga planificació de l’aturada i un gran treball de comunicació, llançant els missatges amb molta antelació i molta capacitat de convicció. Això va ser un encert perquè vam aconseguir motivar les persones que potser al principi no ho estaven tant.

P. Hi ha un risc de frustració si aquesta consciència no es tradueix en millores?

R. Aquest risc sempre hi és. Els responsables de la convocatòria en algun moment hauran de prendre decisions i això pot generar incomprensió o frustració, però és un dels peatges que comporta representar un col·lectiu tan ampli i tan heterogeni de professionals, amb ideologies i sensibilitats diferents.

P. Després de la darrera vaga també hi ha hagut un cert sentiment de frustració perquè alguns facultatius diuen que no visualitzen les millores aconseguides. Com ho valora el sindicat?

R. Cal fer esforços per explicar-nos bé i, quan ho fem, molts d’aquests neguits sovint s’esvaeixen. Els organitzadors sabem que, dels objectius que ens fixem, alguns podran assolir-se de manera immediata, altres més a llarg termini i uns altres segurament seran difícils d’assolir, però conceptualment també hi han de ser. Cadascú decideix que es mobilitza per uns motius particulars i, si aquests no es veuen satisfets, pot sorgir la frustració. La nostra obligació és explicar que estem treballant per aconseguir objectius el més transversals possibles. D’altra banda, no podem obviar que el sindicalisme mèdic té molts enemics i qualsevol tipus d’acord és molt complicat amb el poder sectorial i l’establishment sindical en contra i molt vigilant per poder sabotejar qualsevol fita del nostre col·lectiu.

P. És cert que la taula mèdica bilateral és una reivindicació històrica de MC, però no és menys cert que les experiències similars anteriors no van ser fructíferes. Què hi ha de diferent ara? Per què aquesta confiança?

R. Tot i que hi poden haver similituds, en les experiències anteriors l’espai no era exclusiu dels representants del col·lectiu mèdic i això feia que els resultats fossin difícils d’implantar. Per altra banda, a la taula de negociació que hem aconseguit el diàleg no té intermediaris, sinó que és de primera mà amb el màxim mandatari de la política sanitària. Aquesta interlocució directa i influent no s’havia aconseguit mai en els temps moderns. Per sobre d’això no hi ha res més, perquè qualsevol altra negociació és d’un nivell inferior. Pots negociar amb les empreses, amb les patronals, en àmbits sectorials, però, per damunt d’això hi ha el Departament de Salut i el Govern, i res més.

P. Quins resultats concrets per al dia a dia d’un/a metge/essa pretenen que es plasmin a la taula mèdica bilateral?

R. Evidentment, les millores retributives són molt importants, però la impressió és que, hores d’ara, no són les principals ni les úniques. Un increment retributiu pot ser molt ben rebut i celebrat a curt termini, però si el metge de primària o d’urgències no millora les seves condicions de treball, l’alegria li durarà poc. Per això creixem que allò en què hem de treballar intensament és en la millora de les condicions de l’assistència.

P. Si no hi ha aquests canvis i millores, el sindicat reactivarà les protestes?

R. Sí, dins d’un termini raonable, si no s’assolissin els objectius, hauríem de tornar a mobilitzar-nos. Però el que ha de passar és que es vagin aconseguint coses, com ja s’ha vist amb el preu de l’hora de guàrdia dels residents i el complement econòmic garantit per a tots els metges d’atenció primària que facin escreix de pacients. Farem una avaluació del progrés de les negociacions a l’estiu.

P. Creieu que, en cas de reactivar-les, tindrien el mateix seguiment?

R. La nostra feina seria explicar per què hi tornem, i dissenyar molt bé què demanem i a qui ho demanem. Si definim i expliquem bé això, els facultatius podrien comprendre el retorn de les mobilitzacions i sumar-s’hi.

P. “No hi ha metges”. Això ho diuen les empreses, l’Administració i els col·legis. El sindicat què en pensa?

R. En valor numèric absolut, n’hi ha. El problema és que no volen treballar al sistema en les condicions actuals. Per tant, és un no hi ha metges relatiu.

P. Si els diners no fossin un problema, es podrien contractar 1.000 metges d’un dia per l’altre?

R. Amb barra lliure i fent una oferta de treball destacada, tindríem cua, sens dubte.

P. És possible reduir la sobrecàrrega amb una societat cada vegada més envellida, més demandant i amb un model d’atenció garantista?

R. El sistema s’ha de reformular, no pot seguir com els darrers 30 anys. Els recursos són finits, els professionals ja no s’ho empassen tot i la població ha crescut molt, s’ha envellit i és encara més demandant de serveis mèdics. Això s’ha de trencar d’alguna manera, fent molta més pedagogia social de l’ús de la sanitat publica, millorant les condicions assistencials, laborals i retributives dels professionals, i dissenyant una xarxa de dispositius que respongui a les necessitats assistencials amb eficiència i qualitat, i no a les necessitats polítiques.

P. La pandèmia ha canviat alguna cosa més profunda del model de sanitat pública que coneixíem fins ara? Les llistes d’espera han vingut per quedar-se?

R. La sanitat que coneixíem no tornarà. Han passat masses coses massa greus i les cicatrius són profundes. Els residents que havien començat poc abans de la pandèmia estan acabant ara la seva formació. Tenen vocació, creuen en la sanitat pública, però no estan disposats a treballar de qualsevol manera. Això la pandèmia els hi ha incrustat a foc. 

P. Noi o noia de 18 anys amb bon expedient acadèmic que vol estudiar Medicina. Quines recomanacions li donaria i quines perspectives de futur li dibuixaria?

R. Els joves han de fer allò que els motiva. Si la Medicina és la seva vocació, no li trauria del cap. Ara bé, també li diria que no tingui una imatge idealitzada pel cinema i la televisió de l’exercici de la Medicina. Ser metge o metgessa en aquest país és treballar moltes hores, amb molt sacrifici, per un salari tirant a regular i un reconeixement social molt escàs. El futur ara mateix és molt incert, però des de MC lluitarem perquè sigui el millor possible.

De l’entusiasme a la tristesa: reflexions d’una metgessa de família

Tribuna


Sílvia Membrilla Pastor

Abans de l’estiu vaig assistir a la IV Jornada de l’Observatori de Medicina de Família al Maresme. Vaig sortir satisfeta i il·lusionada per la vocació que encara queda entre els professionals. Amb les condicions de treball actuals a l’atenció primària, amb la pressió i la sobrecàrrega constant que pateixen els facultatius, seria fàcil d’entendre una minva de la passió per la nostra feina. Però no és així.

No parlaré del nombre de visites ni de la pandèmia. És evident que ambdós factors tenen molt a veure amb la nostra extenuació, però em vull centrar en l’essència de la professió.

Tots els assistents vam quedar meravellats amb les condicions de treball d’un centre que ha implantat una unitat de treball a tres (metge de família, infermera i administratiu). No és un model exclusiu d’aquest centre, això ja ho sabem. La qüestió que va cridar molt l’atenció era que la tasca diària que feia un metge de família coincidia amb els paràmetres i límits fixats a l’acord de sortida de vaga de l’any 2018, signat, recordem-ho, per l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

Un nombre de visites acceptable, una durada mitjana per visita que permet mantenir la qualitat assistencial i una discriminació justa de les tasques que s’han d’assignar al metge o metgessa. Si som realistes, els facultatius som plenament conscients de les activitats que resolem però que no ens correspondria fer-ho.

Al sistema de salut conviuen, per tant, dos models: un de digne i respectat, com reclamàvem durant la vaga, i un altre que tensa i esgota els professionals. És a dir, metges de família que realitzen 25 visites diàries i altres col·legues amb jornades de 40 o 60 visites. No cal dir què implica aquesta diferència. En el segon cas: perdre el temps no assistencial, allargar sistemàticament la jornada i trobar-te en un estat mental continu d’estrès i no desconnexió.

Tot els assistents vam ser molt conscients de l’origen de la nostra tristesa i indignació. És molt decebedor, injust i lamentable que s’acabin normalitzant i acceptant unes condicions laborals tan precàries quan som perfectament coneixedors que, aplicant certs canvis, milloraríem la nostra praxis i el nostre benestar professional.

Però dissortadament aquest no és el camí que per ara es vol emprendre. I els metges joves ho saben, com hem vist a la darrera elecció de places MIR de Medicina Familiar i Comunitària. Malgrat la millora retributiva que els han ofert, consideren que també és molt important i necessària la seva dignitat professional.

No és cap novetat: unes bones condicions de treball són necessàries i imprescindibles per sentir-te realitzat/da professionalment. Una retribució a l’alçada de la nostra responsabilitat i qualificació. Un lloc de treball que asseguri el benestar físic i emocional dels treballadors. Un sistema de salut amb recursos i amb un funcionament coherent i satisfactori per als professionals i per als seus usuaris.

La crida al canvi està servida. Falta valentia i determinació. Atreviment.

Comença un nou curs i s’augura una tardor calenta. Veurem com evoluciona tot plegat.

Sílvia Membrilla Pastor
Secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya

Un sistema sanitari millor (encara) és possible

Tribuna


Xavier Lleonart

Davant la més que probable fallida de l’actual model sanitari, per manca de planificació i pel maltractament sistèmic dels seus professionals per part de l’Administració, el dijous 14 de juliol, a la compareixença que Metges de Catalunya (MC) va fer davant la Comissió de Salut, els diputats allà presents ens qüestionaven quin és el model sanitari alternatiu que proposa el sindicat. D’una manera improvisada, vam esbossar les línies mestres d’aquest nou sistema, que passa per posar els professionals i els pacients al centre de la política i l’estratègia sanitària.

Assumint que l’escenari ideal -nacionalitzar el sistema sanitari perquè depengui d’una única entitat pública- és inabastable, hi ha una solució que, mantenint les titularitats actuals dels centres, permetria quelcom que ara és impossible: la planificació de les necessitats assistencials i l’assignació de professionals en base a les mateixes, sense que interfereixin altres interessos i estratègies dels diferents proveïdors de salut.

I com es podria fer? Pas a pas.

  • Els proveïdors sanitaris mantenen la seva titularitat. Això impedeix que hi hagi inconvenients jurídics i/o patrimonials.
  • Els concerts amb els proveïdors, però, canvien. Passen de contemplar un pagament per a tota l’atenció sanitària (lloguer d’espais, pagament de material fungible i costos de personal) a abonar exclusivament el cost d’utilització de les infraestructures i les despeses materials.
  • El Govern assumiria la contractació de tot el personal sanitari que dependria, tant funcionalment com econòmica, del mateix Govern. És a dir, els professionals assistencials dels 100 proveïdors sanitaris actuals tindrien una nòmina i unes condicions de treball fixades per la Generalitat de Catalunya, de manera molt semblant a com es gestiona el personal docent de les escoles concertades.

Què comportaria aquest canvi? Per què és positiu per als professionals i per a la ciutadania?

  • La Generalitat seria coneixedora del personal sanitari amb què compta. Quants, de quin tipus i on treballen. Encara que sembli sorprenent, en l’actualitat l’Administració no sap quants metges treballen al sistema públic de salut (públic i concertat). De quines especialitats són, quan s’han de jubilar, etc. D’aquesta manera és impossible fer cap mena de planificació.
  • Tenir tot el personal sanitari sota el paraigües d’una mateixa empresa pública comportaria que, d’una vegada, les condicions laborals i retributives fossin úniques a tot el país, a diferència del que tenim ara, amb una amalgama de convenis i pactes laborals.
  • Planificació. Aquesta és la paraula clau. El Departament de Salut podria assignar els recursos humans allà on es necessiten, per demografia, per equitat, per nivell socioeconòmic, etc. Això permetria definir quins serveis han d’existir, on s’han de situar, amb quantes persones s’han de dotar, sempre pensant en les necessitats de la ciutadania. I en cap cas hauria d’implicar una reducció del personal, sinó una distribució adequada, intel·ligent i equitativa del mateix pel territori.
  • Si tot el personal depèn de la Generalitat, el relleu generacional, la cobertura de vacants i les substitucions es podrien gestionar de manera centralitzada i, novament la paraula clau, planificada.

Algú es preguntarà: si tots són avantatges i el Departament d’Educació s’organitza amb aquest mateix model, per quin motiu no s’aplica al Departament de Salut? Doncs pels motius de sempre: interessos econòmics i espuris de les empreses del sector. Si el capítol 1, les despeses de personal, representen aproximadament entre el 45% i el 65% del pressupost de les entitats, perdre aquest volum d’ingressos faria més “petites” les empreses sanitàries, tindrien menys necessitats d’incorporar gestors, directors, coordinadors, comitès assessors, etc., etc.

Però un model alternatiu és possible (i sostenible) si el Govern i el conjunt de representants polítics estan disposats a fer el pas endavant imprescindible per millorar l’atenció sanitària i per recuperar el sistema d’excel·lència que esdevé un pols d’atracció per als professionals.

Des de Metges de Catalunya llencem el repte. Esperem resposta.

Xavier Lleonart Martínez
Secretari general de Metges de Catalunya