Un canvi de paradigma que indigna els MIR

Tribuna


Àlex Mayer

El passat mes d’abril, el Ministeri de Sanitat va decidir, per la via d’un decret, que aquest any l’elecció de les places MIR i de la resta de formacions especialitzades es realitzarà exclusivament de manera telemàtica.

Per primera vegada es produeix un canvi de paradigma: s’abandona la tradicional elecció en directe i majoritàriament presencial, i s’estableix una assignació telemàtica i en diferit. Fins aquest any, el procés consistia en una elecció de plaça convencional. És a dir, els opositors que havien aprovat l’examen eren ordenats del primer a l’últim i anaven escollint plaça per ordre de nota. A més, també hi havia l’opció de fer-ho de manera telemàtica, seleccionant quines eren les preferències i amb la possibilitat de fer modificacions fins a l’inici del torn anterior. Aquesta modalitat, no obstant, segons dades del propi ministeri, era utilitzada de forma molt minoritària i sobretot per part d’opositors extracomunitaris.

Però aquest any Sanitat ha imposat un altre sistema d’adjudicació de places que ha indignat els futurs residents. Segons el decret ministerial, a partir del 20 de maig, els opositors, metges graduats i futurs residents tenen quinze dies per elaborar una llista de preferències. El dia 17 de juny, el sistema assignarà de manera automàtica la primera plaça disponible de la llista que ha confeccionat cada opositor.

A la pràctica, això significa que l’opositor amb un número d’ordre 300 haurà d’elaborar una llista de preferències d’almenys tantes opcions com metges tingui per davant. Igualment, aquell que tingui un número 8.000 haurà de definir una llista amb milers d’opcions. És un canvi de paradigma absolut perquè s’elimina l’opció de conèixer, en directe, les eleccions dels opositors millors situats. Un fet que permet variar la tria en funció de les places disponibles fins a fer la selecció definitiva. El nou sistema implica que, depenent del nombre total de places i el número d’ordre assignat, cada opositor ha de realitzar una llista que, en molts casos, constarà de milers d’opcions. Finalment, l’assignació s’efectuarà de manera automàtica segons la disponibilitat de places i les preferències de cadascú.

En el cas del MIR, amb més de 7.000 places i amb una variabilitat immensa, tant d’especialitat com de ciutat i hospital, implica un canvi que impossibilita i dificulta de manera expressa l’elecció.

Els problemes més importants que es poden detectar són:

  • En el cas de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, no només s’escull especialitat, ciutat i unitat docent (UD), sinó que dins de la UD hi ha variabilitat de CAP i Hospital, que també s’escull segons ordre d’assignació. Per tant, en el procés de selecció també entra en joc la posició d’accés a la UD per decidir, posteriorment, la resta de variables. Amb el nou sistema serà del tot impossible conèixer aquesta posició, el que implica no poder decidir amb tota la informació quina és la UD més adequada.
  • En la mateixa línia, altres especialitats, com podria ser Medicina Interna, ofereixen diferents itineraris que s’assignen segons l’ordre de plaça que, amb aquest nou mètode, és impossible conèixer amb anterioritat.
  • El sistema informàtic s’ha demostrat insuficient en diverses ocasions, fins i tot en aquest mateix període d’elecció, amb caigudes freqüents i saturacions. Això implica una inseguretat afegida.
  • Hi ha una absoluta falta de transparència, ja que no es coneix l’assignació de cada plaça i de cada opositor com passava fins ara.
  • Hi ha un risc d’augment de places abandonades. El sistema d’elecció en directe permet que els opositors puguin deixar passar el seu torn si de les places disponibles no els interessa cap. Així, aquestes places poden ser ocupades per altres. Aquest any, amb el sistema imposat per Sanitat, és més que probable que s’incloguin opcions “per si de cas” en les llistes dels opositors. Aquestes places s’assignaran de manera automàtica i, posteriorment, podran ser rebutjades pels opositors un cop passada l’assignació. Per tant, aquestes places quedaran vacants.
  • És altament complicat decidir una llista de preferències en la qual es creuen especialitats i unitats docents diferents de ciutats de tot l’Estat. Així, s’afegeix encara més estrès sobre els opositors després d’un any de retards amb un calendari que no ha estat gens clar fins a l’últim moment.

Per tot això, els MIR i els seus representants sindicals rebutgem aquest canvi de sistema decretat pel Ministeri de Sanitat sense comptar amb la professió mèdica, anunciat a última hora i sense cap mena consens. Creiem que el sistema no ofereix prou garanties i exigim al ministeri la seva rectificació.

Àlex Mayer, R4 de Medicina Interna i delegat de Metges de Catalunya a la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell

Guàrdies de localització i temps de treball i descans

Tribuna


Teresa Blasi

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar, el 9 de març de 2021, dues sentències que, al nostre parer, tenen transcendència en relació amb les anomenades guàrdies de localització. En referim a les sentències 2021/182 i 2021/183.

De l’anàlisi conjunt d’aquestes sentències en matèria de temps de treball i descans podem extreure les següents conclusions.

L’objectiu de la Directiva 2003/88 va ser establir disposicions mínimes destinades a la millora de les condicions de vida i treball de les persones treballadores mitjançant una harmonització de la norma europea i les normes nacionals relatives a la regulació del temps de treball i descansos, de tal manera que aquestes últimes han de complir amb aquesta finalitat. Per tant, és imprescindible que les regulacions dels Estats membres en aquesta matèria promoguin la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores, permetent el gaudiment d’un temps mínim de descans, tant diari com setmanal. Per aquest motiu, la Directiva establia quins havien de ser els períodes de pausa adequats mitjançant la limitació màxima de la durada del temps de treball setmanal.

En aquest sentit, la limitació de la durada màxima del temps de treball i de períodes de descansos diari i setmanal establerta per la Directiva implementa el dret fonamental consagrat a l’article 31, apartat 2, de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, la seva interpretació no pot ser entesa restrictivament en relació amb els drets que la mateixa Directiva concedeix als treballadors i treballadores.

Per tal que la Directiva pugui tenir plena eficàcia, els conceptes “temps de treball” i “períodes de descans” han de quedar plenament definits segons característiques objectives. Així, el dret reconegut directament per la Directiva a les persones treballadores no pot ser sotmès unilateralment a condicions o restriccions pels Estats membres. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el seu objectiu.

La Directiva no estableix una categoria intermèdia entre temps de treball i descans. També destaca que, si el temps de treball (art. 2.1 Directiva) és tot aquell en què la persona treballadora està a disposició de l’empresa en l’exercici de la seva activitat o funcions, el concepte de període de descans (art. 2.2 Directiva) és tot aquell en què el treballador o treballadora no treballa. Aquests dos conceptes s’exclouen mútuament. Per tant, partint del fet indiscutible que el temps de treball (jornada ordinària, més hores extres) té establert un límit indiscutible per la llei laboral, el temps de guàrdies mèdiques o és treball o ha de ser descans, sense que hi hagi marge per invents que desvirtuïn aquesta dualitat.

En referència a les definicions d’aquests dos conceptes, les sentències puntualitzen:

  1. El “lloc de treball” es refereix a qualsevol lloc on la persona treballadora estigui obligada a realitzar la seva activitat per ordre de l’empresari o empresària, encara que no sigui el lloc de treball on habitualment dugui a terme la seva activitat.

  2. El “temps de treball” és aquell on la persona treballadora es veu obligada, per l’empresa, a estar físicament en un lloc (sigui en el seu domicili o no), de tal manera que li permeti disposar d’ella per prestar els seus serveis de forma immediata en cas de necessitat.

L’aplicació d’aquest criteri ens permet afirmar que, quan una persona treballadora està de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial, i encara que no se l’obligui a estar físicament en el seu lloc de treball, aquesta guàrdia de localització es considerarà íntegrament temps de treball si les condicions que la concreten afecten objectivament i de forma considerable la seva capacitat per administrar lliurement el seu temps i dedicar-lo als seus interessos personals i socials.

Per concloure, doncs, les sentències del TJUE estableixen amb tota claredat que les limitacions han de ser objectives, considerables i imposades per l’empresari o empresària.

Els tribunals interns de cada país, per qualificar una guàrdia localitzable com a temps de treball, han de tenir en compte:

  1. Les conseqüències de la brevetat del termini en el qual la persona treballadora ha de presentar-se al treball, ja que això intervé directament en la seva capacitat per administrar el seu temps.

  2. La freqüència de les prestacions efectives normalment realitzades per la persona treballadora durant cada un dels seus períodes de guàrdia, sempre que es pugui estimar de manera objectiva.

En aquest sentit cal destacar que el TJUE estableix expressament que aquestes dues premisses es poden donar juntes o per separat a l’hora d’efectuar la qualificació.

Finalment, és interessant assenyalar que el TJUE estableix que, encara que els períodes de guàrdia localitzable no compleixin els requisits per ser qualificats de temps de treball,  les empreses no poden introduir períodes de guàrdia localitzable tan llargs o freqüents que constitueixin un risc per a  la seguretat o salut de les persones treballadores, que és el bé protegit per la llei europea, i amb independència que aquests períodes es qualifiquin de períodes de descans en el sentit de l’article 2.2 de la Directiva.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

Tribuna


Elena Bartolozzi

A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

  • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
  • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
  • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
  • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya