Autopista cap a la privatització

Tribuna


Josep Maria Puig

L’anomenada Llei Aragonés és el Projecte de llei de contractes de serveis a les persones que descansa en la directiva europea 2014/24/EU del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre les normes a aplicar a Europa per a la contractació pública. Aquesta directiva ha de ser implementada en tots els països europeus, motiu pel qual l’exconseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, la va començar a redactar en l’anterior legislatura, però l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, va aturar el seu desenvolupament.

En un principi, era una llei pensada per frenar la possibilitat que es produïssin nous  casos de corrupció política associats al cobrament d’un percentatge del pressupost de les obres públiques adjudicades pel Govern, com el famós 3% en èpoques de l’extinta Convergència i Unió (CiU). Ara, el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, n’ha reprès la tramitació. El redactat que coneixem fins aquest moment ens preocupa, ja que, al nostre parer, obre de bat a bat la porta a les externalitzacions, mot que inclou la possibilitat de privatitzar serveis ara gestionats públicament.

Cal, però, aclarir que la directiva europea no pot ser la raó o l’excusa per justificar el redactat tal com es presenta, ja que la mateixa normativa comunitària diu explícitament que cap disposició de la present directiva obliga els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis que vulguin prestar ells mateixos o a organitzar-los de qualsevol altra manera que no sigui la contractació pública en el sentit de la present directiva”. D’aquesta declaració, podem inferir que el projecte de llei, tal com està redactat, és tan sols fruit de la voluntat política pròpia, una decisió que ha de prendre cada govern o administració, en una direcció o altra, sobre si gestiona per si mateix,  subcontracta o bé externalitza un servei. No val, per tant, afirmar que, en tot cas, la culpable és Europa.

D’acord amb l’abundant bibliografia i experiència pròpia, a Metges de Catalunya (MC) sabem que la gestió pública directa és la millor fórmula de prestació dels serveis públics bàsics i fonamentals de la ciutadania. La contractació amb tercers amb ànim de lucre és un mecanisme que transfereix recursos públics al sector privat i aquest projecte de llei amplia l’actual camí, tot convertint-lo en una autopista per la qual, en el futur, podria circular massivament el lucre privat. A casa nostra, ja tenim experiència sobre què significa transitar per aquesta via. Hem viscut opacitat, ineficiència, encariment i, en masses casos, corrupció. Cal tenir en compte que no és tan sols la nostra opinió, sinó que aquest sistema de col·laboració publicoprivada ha estat criticat i desaconsellat pel mateix Tribunal de Comptes Europeu i, per tant, no sembla el camí més adient per fer sostenible l’estat del benestar.

Si ens centrem en les prestacions sanitàries incloses en el nou projecte de llei (article 27), ens trobem amb una relació gairebé completa del que és el nostre servei de salut. Aquesta generalització permetria facilitar el desballestament del sector públic concertat de la sanitat catalana, i, també, el del mateix Institut Català de la Salut (ICS). Aquest avantprojecte permet externalitzar-ho gairebé tot, cosa que no passarà, ja que sempre hi haurà prestacions que, per les seves característiques i despesa, mai no seran atractives per al negoci privat i romandran en l’esfera pública. El que és rendible econòmicament podrà ser objecte de privatització, mentre que el que costa diners no tindrà pretendents, es quedarà en l’àmbit públic.

El fet que en l’article 27 apareguin serveis que actualment no estan externalitzats, pot ser un incentiu perquè l’empresa amb ànim de lucre s’animi a entrar-hi. És una invitació, una picada d’ullet a l’empresariat, ja que si bé, en un principi, es donava prioritat a les cooperatives, després de les protestes i pressions de les patronals i societats mercantils, aquesta prioritat ha desaparegut.

Val la pena recordar que l’anomenada Llei Comin passava de la col·laboració publicoprivada a l’anomenada col·laboració publicosocial, fent referència a les entitats del Tercer Sector. Aquest Tercer Sector es pot definir com l’espai de relacions socioeconòmiques, en el qual participen organitzacions sense ànim de lucre no governamentals finançades amb diner públic, mentre que el Primer Sector seria el públic i el Segon Sector, l’empresa privada. Així doncs, el Tercer Sector representa la gestió, sense ànim de lucre, de serveis públics des de la societat civil. Aquest, juntament amb les ONG i les entitats amb organització horitzontal, conegudes com a cooperatives, és el que defineix el terme “economia social”.

Tampoc no podem passar per alt que l’avantprojecte de llei preveu, de mode genèric, la subcontractació, mecanisme de molt més difícil control que permet a la llarga derivar recursos públics a entitats amb ànim de lucre. Una derivada més: hem vist massa cops com el benefici privat s’obtenia bàsicament per l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors i la reducció de les plantilles ja de per si insuficients.

Els portaveus d’Economia es defensen de les crítiques rebudes fins ara, afirmant que el projecte no afegeix serveis que no estiguin externalitzats actualment, però no és cert. Així, seria una aberració que les consultes externes d’un hospital es poguessin donar a una empresa aliena. El mateix podria passar amb els serveis d’urgències, radiologia, cirurgia major ambulatòria, reproducció assistida, diàlisi hospitalària (l’extrahospitalària ja està privatitzada) i un llarg etcètera. Com quedaria aquest hospital públic? Doncs, trossejat i gestionat per tres, quatre, cinc o més empreses externes, totes amb l’objectiu d’obtenir beneficis del diner públic.

Si malgrat l’evidència publicada donem per bo el mantra que l’empresa privada gestiona millor que la pública, el que estem dient és que els gestors públics són uns ineptes comparats amb els privats. Si aquest fos el cas, que no ho és de cap manera, aquesta millor gestió privada hauria de comportar menys despesa per al sistema públic. A aquesta menor inversió, se li hauria de restar la part del benefici obtingut pel gestor privat, de manera que el capital final destinat a l’assistència seria molt inferior a l’actual. Si fos així, seria possible millorar les llistes d’espera, incrementar la plantilla, reduir la pressió assistencial i mantenir la mateixa qualitat de l’atenció? Tota una genialitat fora de l’abast de l’ésser humà, com la quadratura del cercle o el desitjat duro a quatre pessetes.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Un pensament sobre “Autopista cap a la privatització

  1. Aquest decret ens retorna i recorda l’època del conseller Boi Ruiz i CiU que tancava serveis públics a favor de contractes concertats amb la privada, era el temps de les retallades, amb el supòsit que era més barat així que la pròpia gestió pública.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s