Autopista cap a la privatització

Tribuna


Josep Maria Puig

L’anomenada Llei Aragonés és el Projecte de llei de contractes de serveis a les persones que descansa en la directiva europea 2014/24/EU del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre les normes a aplicar a Europa per a la contractació pública. Aquesta directiva ha de ser implementada en tots els països europeus, motiu pel qual l’exconseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, la va començar a redactar en l’anterior legislatura, però l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, va aturar el seu desenvolupament.

En un principi, era una llei pensada per frenar la possibilitat que es produïssin nous  casos de corrupció política associats al cobrament d’un percentatge del pressupost de les obres públiques adjudicades pel Govern, com el famós 3% en èpoques de l’extinta Convergència i Unió (CiU). Ara, el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, n’ha reprès la tramitació. El redactat que coneixem fins aquest moment ens preocupa, ja que, al nostre parer, obre de bat a bat la porta a les externalitzacions, mot que inclou la possibilitat de privatitzar serveis ara gestionats públicament.

Cal, però, aclarir que la directiva europea no pot ser la raó o l’excusa per justificar el redactat tal com es presenta, ja que la mateixa normativa comunitària diu explícitament que cap disposició de la present directiva obliga els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis que vulguin prestar ells mateixos o a organitzar-los de qualsevol altra manera que no sigui la contractació pública en el sentit de la present directiva”. D’aquesta declaració, podem inferir que el projecte de llei, tal com està redactat, és tan sols fruit de la voluntat política pròpia, una decisió que ha de prendre cada govern o administració, en una direcció o altra, sobre si gestiona per si mateix,  subcontracta o bé externalitza un servei. No val, per tant, afirmar que, en tot cas, la culpable és Europa.

D’acord amb l’abundant bibliografia i experiència pròpia, a Metges de Catalunya (MC) sabem que la gestió pública directa és la millor fórmula de prestació dels serveis públics bàsics i fonamentals de la ciutadania. La contractació amb tercers amb ànim de lucre és un mecanisme que transfereix recursos públics al sector privat i aquest projecte de llei amplia l’actual camí, tot convertint-lo en una autopista per la qual, en el futur, podria circular massivament el lucre privat. A casa nostra, ja tenim experiència sobre què significa transitar per aquesta via. Hem viscut opacitat, ineficiència, encariment i, en masses casos, corrupció. Cal tenir en compte que no és tan sols la nostra opinió, sinó que aquest sistema de col·laboració publicoprivada ha estat criticat i desaconsellat pel mateix Tribunal de Comptes Europeu i, per tant, no sembla el camí més adient per fer sostenible l’estat del benestar.

Si ens centrem en les prestacions sanitàries incloses en el nou projecte de llei (article 27), ens trobem amb una relació gairebé completa del que és el nostre servei de salut. Aquesta generalització permetria facilitar el desballestament del sector públic concertat de la sanitat catalana, i, també, el del mateix Institut Català de la Salut (ICS). Aquest avantprojecte permet externalitzar-ho gairebé tot, cosa que no passarà, ja que sempre hi haurà prestacions que, per les seves característiques i despesa, mai no seran atractives per al negoci privat i romandran en l’esfera pública. El que és rendible econòmicament podrà ser objecte de privatització, mentre que el que costa diners no tindrà pretendents, es quedarà en l’àmbit públic.

El fet que en l’article 27 apareguin serveis que actualment no estan externalitzats, pot ser un incentiu perquè l’empresa amb ànim de lucre s’animi a entrar-hi. És una invitació, una picada d’ullet a l’empresariat, ja que si bé, en un principi, es donava prioritat a les cooperatives, després de les protestes i pressions de les patronals i societats mercantils, aquesta prioritat ha desaparegut.

Val la pena recordar que l’anomenada Llei Comin passava de la col·laboració publicoprivada a l’anomenada col·laboració publicosocial, fent referència a les entitats del Tercer Sector. Aquest Tercer Sector es pot definir com l’espai de relacions socioeconòmiques, en el qual participen organitzacions sense ànim de lucre no governamentals finançades amb diner públic, mentre que el Primer Sector seria el públic i el Segon Sector, l’empresa privada. Així doncs, el Tercer Sector representa la gestió, sense ànim de lucre, de serveis públics des de la societat civil. Aquest, juntament amb les ONG i les entitats amb organització horitzontal, conegudes com a cooperatives, és el que defineix el terme “economia social”.

Tampoc no podem passar per alt que l’avantprojecte de llei preveu, de mode genèric, la subcontractació, mecanisme de molt més difícil control que permet a la llarga derivar recursos públics a entitats amb ànim de lucre. Una derivada més: hem vist massa cops com el benefici privat s’obtenia bàsicament per l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors i la reducció de les plantilles ja de per si insuficients.

Els portaveus d’Economia es defensen de les crítiques rebudes fins ara, afirmant que el projecte no afegeix serveis que no estiguin externalitzats actualment, però no és cert. Així, seria una aberració que les consultes externes d’un hospital es poguessin donar a una empresa aliena. El mateix podria passar amb els serveis d’urgències, radiologia, cirurgia major ambulatòria, reproducció assistida, diàlisi hospitalària (l’extrahospitalària ja està privatitzada) i un llarg etcètera. Com quedaria aquest hospital públic? Doncs, trossejat i gestionat per tres, quatre, cinc o més empreses externes, totes amb l’objectiu d’obtenir beneficis del diner públic.

Si malgrat l’evidència publicada donem per bo el mantra que l’empresa privada gestiona millor que la pública, el que estem dient és que els gestors públics són uns ineptes comparats amb els privats. Si aquest fos el cas, que no ho és de cap manera, aquesta millor gestió privada hauria de comportar menys despesa per al sistema públic. A aquesta menor inversió, se li hauria de restar la part del benefici obtingut pel gestor privat, de manera que el capital final destinat a l’assistència seria molt inferior a l’actual. Si fos així, seria possible millorar les llistes d’espera, incrementar la plantilla, reduir la pressió assistencial i mantenir la mateixa qualitat de l’atenció? Tota una genialitat fora de l’abast de l’ésser humà, com la quadratura del cercle o el desitjat duro a quatre pessetes.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

La compra de l’Hospital General de Catalunya

Tribuna d’opinió


josep-maria_puig_secretari-general-metges-de-catalunya

Josep M. Puig

L’anunci del conseller de Salut, Antoni Comín, sobre l’oferta de compra pública de l’Hospital General de Catalunya (HGC) ha aixecat una polseguera de declaracions i contradeclaracions força interessant. És possible, però difícil d’entendre, que un alt responsable polític decideixi fer un pas d’aquesta envergadura sense encomanar-se a ningú i, per tant, crida l’atenció que el Grup Quirónsalud, empresa propietària del centre, hagi negat haver rebut aquest oferiment, tot i acceptar que s’han produït contactes “informals”.

El portaveu del comitè de crisi de l’HGC, el doctor Miguel Ángel Carrasco, ha reconegut, però, que estaven al cas d’aquesta possibilitat i ha demanat, encertadament, reflexió, calma i planificació per la complexitat i la quantitat d’actors involucrats en el projecte.
L’HGC és un centre sanitari de pes que compta amb més de 1.200 empleats, 250 llits ocupats i 10 quiròfans en funcionament. Té un pressupost d’uns 100 milions d’euros anuals, dels quals 17 milions provenen de diners públics. És a dir, només un 17% de l’activitat de l’hospital està contractada amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). Aquest percentatge no està repartit de forma homogènia entre tots els serveis, sinó que n’hi ha alguns, com hemodinàmica i radioteràpia, que tenen més del 50% de la seva activitat concertada amb l’Administració.

Els responsables de l’HGC han afirmat que no estan disposats a deixar sense atenció mèdica a milers d’usuaris i, alhora, s’han compromès a vetllar per l’estabilitat laboral i professional dels seus treballadors. En això, tots hi estem d’acord, però no cal perdre de vista que el que s’està plantejant de fons és erradicar l’ànim de lucre de la sanitat pública.
Aquest postulat, que segueix la línia endegada per Salut amb la Clínica del Vallès, és molt més complicat d’aplicar en el cas de l’HGC, pel fet que el seu volum assistencial i la seva complexitat són molt superiors. Aquí rau la qüestió. Cal preveure els problemes que es puguin generar amb el canvi de titularitat. Per què? Perquè hem de suposar que l’HGC passarà de fer el 17% d’activitat pública a fer-ne el 100% i, amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) a la mà, això podria comportar treure activitat als hospitals concertats del voltant, com ara Mútua de Terrassa, Hospital de Terrassa o Hospital de Sabadell, per tal d’omplir d’activitat pública l’HGC.

La reducció d’activitat en aquests hospitals concertats suposaria menys personal i menys metges treballant-hi o fent-ho en pitjors condicions, mentre que hauríem de veure si els facultatius de l’HGC no acabarien també tenint un entorn laboral menys favorable del que ara gaudeixen.

D’altra banda, hi ha un altre actor clau en tot aquest procés de publificació que ha de dir-hi la seva. Es tracta del futur propietari de Quirónsalud, la multinacional alemanya Fresenius, que es farà càrrec del negoci en els propers mesos, una vegada les autoritats de competència donin llum verda a l’operació. Finament, serà amb aquesta empresa amb qui Salut s’haurà d’asseure a negociar.

Amb tota probabilitat, aquest fet dificultarà que les negociacions arribin a bon port, ja que Fresenius ha de desemborsar més de 5.750 milions d’euros per la compra del conglomerat QuirónSalud a tot l’Estat espanyol, del qual l’HGC n’és la “joia de la corona” –els altres hospitals importants que té el grup no són de propietat, sinó que només en té cedida la gestió.

Òbviament, no s’acostuma a invertir en un negoci, perdent d’entrada una peça emblemàtica arrelada i respectada en el territori. La negociació es preveu dura i difícil, ja que els actors no només s’hi juguen els diners, que són molts, sinó que el protagonisme més o menys dissimulat serà l’enfrontament ideològic de fons sobre quin model social de sanitat volem per al futur.

¿Els diners públics han de reinvertir-se en la millora dels serveis públics o poden anar a parar a mans privades, impedint així un retorn destinat a la millora d’instal·lacions i equipaments? La resposta és evident.

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

La privatització ‘bomba’

pwcDilluns 11 de febrer, el diari El País feia públic un informe elaborat per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC) que treia a la llum el pla privatitzador que va estar sobre la taula del Departament de Salut l’any 2011. L’informe és una proposta de privatització en tota regla que inclou 13 grans institucions sanitàries públiques, la majoria consorcis, amb 18 hospitals, 46 centres d’atenció primària (CAP) i gairebé un centenar d’altres dispositius assistencials. L’Institut Català de la Salut (ICS) es troba fora d’aquest pla perquè té el seu propi projecte de reformulació elaborat també en base a una proposta de la mateixa consultora.

Metges de Catalunya (MC) ha manifestat la seva “sorpresa” i “irritació” per l’informe desvetllat pel rotatiu i ha exigit al conseller de Salut, Boi Ruiz, la seva difusió pública així com la informació del cost per a l’erari públic de la contractació dels serveis de PwC l’any 2011, que inclou aquest i altres informes “en plena voràgine de retallades sanitàries”. La factura de l’informe encarregat a la consultora  sobre el procés de fragmentació de l’ICS és de 20.328 euros. Algunes fonts assenyalen que la suma dels diversos encàrrecs de la Generalitat a PwC ascendeix a centenars de milers d’euros.

En seu parlamentària, Boi Ruiz ha negat que Salut encarregués l’informe a PwC i ha assegurat que la consultora el va elaborar per iniciativa pròpia. Davant les crítiques de l’oposició, el conseller ha assegurat que assumirà “responsabilitats polítiques” si es demostra que ell va encarregar el document. En aquest sentit, MC destaca que, a la mateixa portada del document, PwC específica que l’informe ha estat realitzat “para y sólo para el Departament de Salut y según los términos de nuestra carta de contratación”. A criteri del sindicat, si l’encàrrec i el seu finançament prové de Salut o d’Economia o Presidència és un debat “irrellevant” . Respecte als plantejaments del document, Ruiz ha afirmat que Salut no aplicarà el pla de privatitzacions recomanat per PwC. MC no dubta de les paraules del conseller tenint en compte la composició del Parlament de Catalunya resultant de les darreres eleccions, celebrades amb posterioritat a l’elaboració de l’estudi.

La fi de la sanitat pública
Un cop analitzat el detall de l’informe, titulat “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, MC qualifica el seu contingut com una “bomba” que, en cas d’aplicar-se, faria “esclatar” el model de sanitat pública de Catalunya.

La proposta de privatització de PwC es sustenta en un gran operació que consisteix en separar el patrimoni (béns i immobles)  de la gestió de serveis sanitaris. Així, mentre el patrimoni continua en mans públiques, la gestió sanitària s’encomana a un actor privat que assumeix els “riscos” derivats de la seva explotació, amb la qual cosa l’administració catalana defuig de la responsabilitat assistencial i, donat el cas, del dèficit generat pel centre sanitari, que no computaria com a dèficit públic.

La cessió de la gestió sanitària a empreses privades és possible perquè els estatuts dels consorcis públics preveuen l’entrada d’entitats externes a les estructures de comandament. D’aquesta manera, les societats privades poden participar en els processos de licitació, tot i que segons la normativa vigent (Art. 6, Decret 66/2010) les societats professionals integrades per facultatius i les fundacions sense ànim de lucre tenen preferència a l’hora d’adjudicar aquest tipus de contractes de gestió. PwC proposa modificacions en la regulació dels consorcis per facilitar l’entrada de les empreses que persegueixen la rendibilitat econòmica.

Opcions jurídiques
Respecte a les fórmules jurídiques a emprar per cedir la gestió sanitària, la consultora assenyala que la concessió es la “més recomanable” perquè exclou la participació de l’Administració i el 100% del risc (i del guany) és per l’entitat adjudicatària. Amb aquesta fórmula, les pèrdues derivades de la gestió no poden computar-se a l’Administració encara que, arribat el cas, la Generalitat haurà de sortir en auxili i rescatar els centres amb problemes financers, tal com ha passat amb les empreses concessionàries de la Comunitat Valenciana i de Madrid.

Pel que fa al patrimoni de cadascuna d’aquestes empreses públiques, la solució de PwC passa per agrupar els béns en una única entitat patrimonial que “optimitzi la seva gestió”. Aquesta entitat estarà participada per la Generalitat, els ajuntaments, els consells comarcals i les fundacions públiques, en forma de consorci o societat mercantil.

En el procés d’entrada d’empreses privades hi ha un pas previ que consisteix en la transformació de les entitats de dret públic en societats mercantils. Un cop aquestes entitats es regeixen pel dret privat i les normes del mercat, el Servei Català de la Salut (CatSalut), com a màxim accionista de les societats, pot “ampliar, reduir o alienar” els títols de la societat (accions), inclús perdre la seva participació majoritària o retirar-se del tot. La fusió de centres i empreses és un altre requisit suggerit per PwC per tal que la concessió sigui més operativa.

Per alienar (cedir la propietat) d’accions, PwC indica dues possibilitats: la subhasta pública o l’assignació directa. Segons la consultora, la subhasta és el procediment “general i ordinari” mentre que l’adjudicació directa (sense concurs) només és possible en els casos que es “motivi” per llei.

Per últim, l’informe de PwC inclou la relació d’empreses públiques sanitàries i consorcis susceptibles de privatització, i fins i tot una llista de possibles empreses interessades en el negoci. L’estudi proposa per a cada entitat pública el millor plantejament d’externalització i fixa també l’ordre territorial que haurà de seguir el procés. Així, el punt de partida del projecte se situa a l’entitat tarragonina Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GiPSS), que actuarà com a primera experiència en el pla d’entrada d’empreses privades en la gestió de la sanitat pública de Catalunya.


Empreses sanitàries de diagnòstic i tractament

Entitat

Plantejament

Banc de Sang Mantenir igual a causa de la regulació.
Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) Entrada gradual de capital privat fins que la Generalitat se’n pugui desvincular totalment.
UDIAT Centre de diagnòstic Entrada gradual de capital privat fins que la Generalitat se’n pugui desvincular totalment.
Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) Privatitzar el 100% del servei de call center i la flota de vehicles.
Laboratori Intercomarcal Alt Penedès, l’Anoia i el Garraf Privatitzar el 100% de la gestió.
Laboratori Català de Referència Privatitzar el 100% de la gestió.


Empreses i consorcis hospitalaris i de serveis sanitaris directes

Entitat

Plantejament

Institut Català d’Oncologia (ICO) Privatitzar el 100% de la gestió.
Gestió de Serveis Sanitaris – Lleida Privatitzar el 100% de la gestió.
Institut d’Assistència Sanitària – Girona Privatitzar el 100% de la gestió a una empresa de sense ànim de lucre.
Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GIPSS) Privatitzar el 100% de la gestió. Primera experiència del procés.
Consorci Sanitari de Terrassa (CST)
Corporació Sanitària Parc Taulí Sabadell
Consorci Sanitari del Maresme
Consorci Sanitari de Mollet
Agrupar en una sola entitat i privatitzar el 100% de la gestió.
Consorci Hospitalari de Vic
Consorci Sanitari de l’Anoia
Consorci Sanitari de l’Alt Penedès
Agrupar en una sola entitat i privatitzar el 100% de la gestió.
Consorci Sanitari Integral (CSI)
Consorci de Castelldefels Agents de Salut
Agrupar en una sola entitat i privatitzar el 100% de la gestió.
Hospital Clínic i Provincial de Barcelona
CAP Salut de l’Eixample
Agrupar en una sola entitat i privatitzar el 100% de la gestió.
Parc Sanitari Pere Virgili Privatitzar el 100% de la gestió.
Parc Salut MAR Privatitzar el 100% de la gestió.
Fundació Privada de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau Privatitzar el 100% de la gestió.
Hospital Transfronterer de la Cerdanya Privatitzar el 100% de la gestió.