Sense places

Tribuna


Elias Casals

En la reforma de l’atenció primària de l’any 1985 es va establir la necessitat de dotar el sistema amb un odontòleg per cada 11.000 habitants amb l’objectiu d’oferir prestacions dentals, no únicament quirúrgiques sinó també preventives i comunitàries. L’atenció primària l’any 2018 està infradotada en dentistes, doncs hi trobem menys del 50% dels previstos inicialment, fet que comporta la impossibilitat de desenvolupar la cartera de serveis d’odontologia a Catalunya per reduir les importants iniquitats socials en aquest àmbit que són evidents des de fa dècades tal com reflectien els plans de salut dels anys 90. De fet, l’aplicació de les noves prestacions, introduïdes fa 10 anys, amb els empastaments i endodòncies de dents definitives cobertes, és quantitativament simbòlica, organitzativament quasi inexistent i amb un nivell de desinformació i heterogeneïtat de les noves prestacions –tant pel que fa a la població com als professionals–que crea una gran confusió.

Malauradament, en la convocatòria d’oposicions de l’Institut Català de la Salut (ICS) de l’any 2015, quan hi havia l’oportunitat de millorar el nombre de dentistes a l’atenció primària, no es va oferir ni una única plaça d’odontòleg a concurs, tot i la necessitat evident.

La professió, organitzada mitjançant la seva corporació col·legial, va promoure una moció al Parlament de Catalunya. Els representants polítics van entendre les necessitats de salut dental de la població i la manca de desenvolupament de les prestacions de cobertura bàsica que es van aprovar en relació als serveis odontològics de la sanitat pública, entre les quals destaquen:

  • Convocar més places d’odontòleg per als centres d’atenció primària i crear places d’higienista dental en els serveis sanitaris públics.
  • Crear serveis d’atenció odontològica especialitzada infantil a Girona, Tarragona i Lleida per eliminar les barreres d’accés que provoquen que els infants s’hagin de desplaçar a Barcelona per rebre tractaments odontològics.
  • Crear una oficina d’odontologia que garanteixi la creació, la supervisió i el compliment dels protocols odontològics públics a tot el territori i el bon funcionament de tots els circuits.

La primera oportunitat del Departament de Salut i de l’ICS després d’aquest mandat del Parlament ha estat la gran convocatòria d’oferta pública d’ocupació de l’any 2018. Sobre un total de 1.343 places per a facultatius d’atenció primària, on els odontòlegs representen aproximadament un 6% dels facultatius, l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) esperava que la xifra proporcional d’unes 80 places d’odontologia, més l’efecte de la moció del Parlament, faria créixer el nombre de places de dentista fins a la centena. Per a sorpresa nostra, la xifra, avui dia, és, ni més ni menys, de zero places.

Els nens i nenes catalanes en edat escolar que tenen una lesió important de càries i que han de rebre un empastament (cobertura bàsica de l’atenció primària a tot l’Estat espanyol) si són afortunats i aconsegueixen ser derivats a algun dels pocs punts on ofereixen aquesta prestació, hauran d’esperar en molts casos més d’un any per rebre atenció odontològica. Si, a més, requereixen una endodòncia (matar el nervi d’un queixal) probablement seran informats que millor es financin el seu cost en la pràctica privada, donat que el sistema públic no pot oferir-ho. Però, tot i així, no es convoquen places de dentista. Aleshores, ¿quin és el futur de l’odontologia en l’atenció primària catalana quan tenim professionals a l’atur que podrien cobrir aquestes necessitats? ¿Qui decideix que no és necessari garantir aquest servei bàsic de salut a un col·lectiu tan sensible com és la població infantil? ¿Per a què serveixen les mocions parlamentàries?

Elias Casals, president de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) i secretari del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC)

Zero euros

Tribuna d’opinió


Oscar Pablos

Aquesta és una intrahistòria d’una mesa de negociació de representants sindicals d’una gran, molt gran, empresa pública: l’Institut Català de la Salut (ICS).

El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), presentat el passat 23 de desembre, preveia per a la campanya d’hivern 2016-2017 un augment d’un milió d’euros respecte al PIUC anterior. En total, 16 milions d’euros que es repartien de la següent manera: 14 milions per als hospitals d’aguts i 2 milions per als centres sociosanitaris. I per a l’atenció primària? Doncs, segons el PIUC, es duien a terme les següents actuacions:

Amb quin pressupost? NS/NC.

Els representants de Metges de Catalunya (MC), en la mesa de negociació celebrada el dia 27 de gener, ho vam demanar. De la mateixa manera que el director assistencial d’hospitals ICS va disseccionar el pla per als centres hospitalaris -amb dades segregades per hospital i tipologia de pacient, i amb una descripció precisa de la destinació dels 14 milions assignats pel PIUC- esperàvem una explicació equivalent de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS. Però no hem tingut sort: no hi ha hagut presentació, ni tan sols una trista fotocopia. Tampoc la presència física de la directora assistencial per donar les explicacions oportunes. Només una comunicació verbal de la Direcció de Recursos Humans: “El pressupost destinat a l’atenció primària respecte al total del PIUC és de zero euros”.

Zero. No un, ni mil, ni deu mil euros, que no arreglen res però permeten sortir a la foto. Zero. Cero patatero.

Davant d’això, ens queda la perplexitat i algunes preguntes que no haurien de quedar en l’aire.

1) Les campanyes de publicitat en mitjans de comunicació i xarxes socials en què s’instava a la població a adreçar-se en primera instància als CAP i als CUAP (#fesservirelCAP) quin cost han tingut? Zero euros? Per què deien que els centres d’atenció primària es reforçaven si no era veritat?

2) No hagués estat més honest dir “vagin, vagin als CAP però sàpiguen que els hem dotat amb zero euros”? Vagin, però sàpiguen que no trobaran suplents ni personal de reforç. Vagin, però sàpiguen que novament serà el sobreesforç i la professionalitat del personal sanitari el que permetrà que el sistema no es col·lapsi.

3) Quin paper té en aquesta auca la figura de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS? Ha lluitat per aconseguir una dotació econòmica específica per als seus equips? Ja li sembla bé que es facin campanyes promovent l’ús de la primària durant les epidèmies infeccioses de l’hivern sense preveure’n més recursos? Ja li sembla bé incrementar encara més la sobrecàrrega dels professionals?

4) Com espera l’ICS, el CatSalut i el Departament de Salut que reaccionin aquests professionals quan veuen que els seus esforços durant l’època de més pressió assistencial de l’any mereixen un reconeixement de zero euros?

Però segurament les preguntes més importants ens les hem de formular els mateixos professionals:

Hem d’acceptar-ho? Pot continuar el maltractament institucional de l’AP? Som capaços de reaccionar i exigir col·lectivament solucions? Perquè si no ho som, segurament tenim el zero ben merescut.

Fi de la intrahistòria.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)