Guàrdies de localització i temps de treball i descans

Tribuna


Teresa Blasi

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar, el 9 de març de 2021, dues sentències que, al nostre parer, tenen transcendència en relació amb les anomenades guàrdies de localització. En referim a les sentències 2021/182 i 2021/183.

De l’anàlisi conjunt d’aquestes sentències en matèria de temps de treball i descans podem extreure les següents conclusions.

L’objectiu de la Directiva 2003/88 va ser establir disposicions mínimes destinades a la millora de les condicions de vida i treball de les persones treballadores mitjançant una harmonització de la norma europea i les normes nacionals relatives a la regulació del temps de treball i descansos, de tal manera que aquestes últimes han de complir amb aquesta finalitat. Per tant, és imprescindible que les regulacions dels Estats membres en aquesta matèria promoguin la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores, permetent el gaudiment d’un temps mínim de descans, tant diari com setmanal. Per aquest motiu, la Directiva establia quins havien de ser els períodes de pausa adequats mitjançant la limitació màxima de la durada del temps de treball setmanal.

En aquest sentit, la limitació de la durada màxima del temps de treball i de períodes de descansos diari i setmanal establerta per la Directiva implementa el dret fonamental consagrat a l’article 31, apartat 2, de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, la seva interpretació no pot ser entesa restrictivament en relació amb els drets que la mateixa Directiva concedeix als treballadors i treballadores.

Per tal que la Directiva pugui tenir plena eficàcia, els conceptes “temps de treball” i “períodes de descans” han de quedar plenament definits segons característiques objectives. Així, el dret reconegut directament per la Directiva a les persones treballadores no pot ser sotmès unilateralment a condicions o restriccions pels Estats membres. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el seu objectiu.

La Directiva no estableix una categoria intermèdia entre temps de treball i descans. També destaca que, si el temps de treball (art. 2.1 Directiva) és tot aquell en què la persona treballadora està a disposició de l’empresa en l’exercici de la seva activitat o funcions, el concepte de període de descans (art. 2.2 Directiva) és tot aquell en què el treballador o treballadora no treballa. Aquests dos conceptes s’exclouen mútuament. Per tant, partint del fet indiscutible que el temps de treball (jornada ordinària, més hores extres) té establert un límit indiscutible per la llei laboral, el temps de guàrdies mèdiques o és treball o ha de ser descans, sense que hi hagi marge per invents que desvirtuïn aquesta dualitat.

En referència a les definicions d’aquests dos conceptes, les sentències puntualitzen:

  1. El “lloc de treball” es refereix a qualsevol lloc on la persona treballadora estigui obligada a realitzar la seva activitat per ordre de l’empresari o empresària, encara que no sigui el lloc de treball on habitualment dugui a terme la seva activitat.

  2. El “temps de treball” és aquell on la persona treballadora es veu obligada, per l’empresa, a estar físicament en un lloc (sigui en el seu domicili o no), de tal manera que li permeti disposar d’ella per prestar els seus serveis de forma immediata en cas de necessitat.

L’aplicació d’aquest criteri ens permet afirmar que, quan una persona treballadora està de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial, i encara que no se l’obligui a estar físicament en el seu lloc de treball, aquesta guàrdia de localització es considerarà íntegrament temps de treball si les condicions que la concreten afecten objectivament i de forma considerable la seva capacitat per administrar lliurement el seu temps i dedicar-lo als seus interessos personals i socials.

Per concloure, doncs, les sentències del TJUE estableixen amb tota claredat que les limitacions han de ser objectives, considerables i imposades per l’empresari o empresària.

Els tribunals interns de cada país, per qualificar una guàrdia localitzable com a temps de treball, han de tenir en compte:

  1. Les conseqüències de la brevetat del termini en el qual la persona treballadora ha de presentar-se al treball, ja que això intervé directament en la seva capacitat per administrar el seu temps.

  2. La freqüència de les prestacions efectives normalment realitzades per la persona treballadora durant cada un dels seus períodes de guàrdia, sempre que es pugui estimar de manera objectiva.

En aquest sentit cal destacar que el TJUE estableix expressament que aquestes dues premisses es poden donar juntes o per separat a l’hora d’efectuar la qualificació.

Finalment, és interessant assenyalar que el TJUE estableix que, encara que els períodes de guàrdia localitzable no compleixin els requisits per ser qualificats de temps de treball,  les empreses no poden introduir períodes de guàrdia localitzable tan llargs o freqüents que constitueixin un risc per a  la seguretat o salut de les persones treballadores, que és el bé protegit per la llei europea, i amb independència que aquests períodes es qualifiquin de períodes de descans en el sentit de l’article 2.2 de la Directiva.

Teresa Blasi Gacho
Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Sense places

Tribuna


Elias Casals

En la reforma de l’atenció primària de l’any 1985 es va establir la necessitat de dotar el sistema amb un odontòleg per cada 11.000 habitants amb l’objectiu d’oferir prestacions dentals, no únicament quirúrgiques sinó també preventives i comunitàries. L’atenció primària l’any 2018 està infradotada en dentistes, doncs hi trobem menys del 50% dels previstos inicialment, fet que comporta la impossibilitat de desenvolupar la cartera de serveis d’odontologia a Catalunya per reduir les importants iniquitats socials en aquest àmbit que són evidents des de fa dècades tal com reflectien els plans de salut dels anys 90. De fet, l’aplicació de les noves prestacions, introduïdes fa 10 anys, amb els empastaments i endodòncies de dents definitives cobertes, és quantitativament simbòlica, organitzativament quasi inexistent i amb un nivell de desinformació i heterogeneïtat de les noves prestacions –tant pel que fa a la població com als professionals–que crea una gran confusió.

Malauradament, en la convocatòria d’oposicions de l’Institut Català de la Salut (ICS) de l’any 2015, quan hi havia l’oportunitat de millorar el nombre de dentistes a l’atenció primària, no es va oferir ni una única plaça d’odontòleg a concurs, tot i la necessitat evident.

La professió, organitzada mitjançant la seva corporació col·legial, va promoure una moció al Parlament de Catalunya. Els representants polítics van entendre les necessitats de salut dental de la població i la manca de desenvolupament de les prestacions de cobertura bàsica que es van aprovar en relació als serveis odontològics de la sanitat pública, entre les quals destaquen:

  • Convocar més places d’odontòleg per als centres d’atenció primària i crear places d’higienista dental en els serveis sanitaris públics.
  • Crear serveis d’atenció odontològica especialitzada infantil a Girona, Tarragona i Lleida per eliminar les barreres d’accés que provoquen que els infants s’hagin de desplaçar a Barcelona per rebre tractaments odontològics.
  • Crear una oficina d’odontologia que garanteixi la creació, la supervisió i el compliment dels protocols odontològics públics a tot el territori i el bon funcionament de tots els circuits.

La primera oportunitat del Departament de Salut i de l’ICS després d’aquest mandat del Parlament ha estat la gran convocatòria d’oferta pública d’ocupació de l’any 2018. Sobre un total de 1.343 places per a facultatius d’atenció primària, on els odontòlegs representen aproximadament un 6% dels facultatius, l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) esperava que la xifra proporcional d’unes 80 places d’odontologia, més l’efecte de la moció del Parlament, faria créixer el nombre de places de dentista fins a la centena. Per a sorpresa nostra, la xifra, avui dia, és, ni més ni menys, de zero places.

Els nens i nenes catalanes en edat escolar que tenen una lesió important de càries i que han de rebre un empastament (cobertura bàsica de l’atenció primària a tot l’Estat espanyol) si són afortunats i aconsegueixen ser derivats a algun dels pocs punts on ofereixen aquesta prestació, hauran d’esperar en molts casos més d’un any per rebre atenció odontològica. Si, a més, requereixen una endodòncia (matar el nervi d’un queixal) probablement seran informats que millor es financin el seu cost en la pràctica privada, donat que el sistema públic no pot oferir-ho. Però, tot i així, no es convoquen places de dentista. Aleshores, ¿quin és el futur de l’odontologia en l’atenció primària catalana quan tenim professionals a l’atur que podrien cobrir aquestes necessitats? ¿Qui decideix que no és necessari garantir aquest servei bàsic de salut a un col·lectiu tan sensible com és la població infantil? ¿Per a què serveixen les mocions parlamentàries?

Elias Casals, president de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) i secretari del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC)