Arxiu d'etiquetes: metges

La Llei orgànica 10/2022 de 6 de setembre de garantia integral de la llibertat sexual: àmbit laboral i de la seguretat social

Publicat el per
Respon

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Mireia Montesionos, advocada del Col·lectiu AiDE

El passat mes de setembre es va aprovar la Llei orgànica 10/2022. Per analitzar-ne el context caldrà tenir present l’informe “El acoso sexual y el acoso por razón de sexo en el ámbito laboral en España”, de març de 2021. Aquest estudi posa de manifest les dades següents:

              • El 18,3% de les dones treballadores (quasi dos de cada 10) ha viscut alguna situació d’assetjament sexual.
              • El percentatge de dones exposades s’incrementa fins al 50,4%, si es tenen en compte conductes com:
                • Acudits de contingut sexual
                • Exhibició d’imatges pornogràfiques
                • Comentaris sobre el cos i la vestimenta
  • El tipus de vincle entre la dona assetjada sexualment i la persona agressora és:
    • En un 6,5% un cap o supervisor
    • En un 12,5% un company de treball
    • En un 0,3% una cap o supervisora
    • En un 0,9% una companya de treball
  • El número de dones que ha patit un assetjament sexual reiterat és:
    • Un 15,2% de dones treballadores.
    • Fins a un 60% de les dones que han patit aquest assetjament sexual reiterat, ha estat amb una freqüència setmanal o diària.
    • Les conductes més freqüents són: haver rebut missatges o trucades telefòniques no desitjades, correus electrònics, cartes o regals; haver rebut trucades telefòniques obscenes, amenaçadores, molestes o silencioses, i haver estat espiades.

Davant de totes aquestes dades, la llei de garantia integral de la llibertat sexual ha posat en marxa una sèrie de mesures integrals i interdisciplinàries que suposen modificar la majoria de les normes que miren de garantir la protecció social de les víctimes. El text pretén donar resposta específica a les violències sexuals, partint de l’afirmació que estem davant d’un problema social i estructural que caldrà tractar com a una qüestió d’estat. Com vol fer-ho?

La norma parteix de dos conceptes clau a l’hora de fixar el seu àmbit objectiu i subjectiu:

Amb aquestes premisses, la llei imposa un seguit d’obligacions a les empreses:

  • Promoure condicions de treball adequades que evitin la comissió de delictes.
  • Articular procediments específics de prevenció.
  • Promoure la sensibilització i formació.
  • Incloure la violència sexual en els riscos laborals dels llocs de treball.

I també conté altres actuacions que no són obligatòries:

  • Elaborar codis, campanyes i protocols. Si aquests es duen a terme, caldrà que sigui de manera negociada.
  • Obtenir el distintiu Empreses per una societat lliure de violència de gènere.

En qualsevol cas, per poder exercir els drets que preveu la norma en l’àmbit laboral i de la seguretat social, caldrà acreditar l’existència de violències sexuals. I com s’acredita? Doncs, mitjançant:

  • Informe emès pels serveis socials.
  • Ordre de protecció.
  • Informe del ministeri fiscal.
  • Informe emès pels serveis especialitzats en igualtat i contra la violència de gènere.
  • Informe emès pels serveis d’acollida destinats a les víctimes de violències sexuals.
  • Informe emès per la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
  • Sentència de l’ordre social i condemnatòria penal.
  • Per qualsevol altre títol previst en la legislació sectorial que reguli l’accés a cadascun dels drets i recursos previstos en la norma.

En el seu article 38, la llei preveu els drets laborals de les treballadores per compte aliena víctimes de violències sexuals, que són els següents:

  • Reducció i reordenació del temps de treball.
  • Mobilitat geogràfica i canvi de centre de treball.
  • Justificació i retribució de les absències.
  • Adaptació del lloc de treball.
  • Suspensió i extinció de la relació laboral amb dret a les prestacions per desocupació.

I pel que fa a les treballadores funcionàries, preveu els mateixos drets, però els garanteix una reducció de jornada que, quan sigui d’un terç o menys, serà retribuïda íntegrament. A més, també preveu una excedència que no requereix d’un temps mínim de prestació de serveis, ni té una exigència de durada mínima.

Mireia Montesinos Sanchis
Advocada i sòcia del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Feminització de la medicina i violència institucional

Publicat el per
Respon

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Lourdes Franco

La història de la medicina ha estat lligada al masculí, ja que a partir de l’època hipocràtica, el saber biomèdic ha estat en mans dels homes. Poc a poc, les dones ens hem tornat a apropar a aquesta disciplina fins a arribar a l’alta feminització que tenim en els nostres dies, donant un gir al gènere de les professionals que l’exerceixen.

Segons s’explica a Les dones i la medicina a Catalunya els darrers 150 anys, “el percentatge de dones estudiants del grau de Medicina a Catalunya ha augmentat radicalment en els últims 50 anys. S’ha passat d’un 85% d’homes i un 15% de dones a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aleshores l’única impartint els estudis, al 70% de dones i el 30% d’homes aproximadament a les facultats de medicina catalanes actuals”.

D’altra banda, destaca l’evolució del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya. Com podem observar en el següent gràfic, elaborat a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha hagut un augment progressiu en la xifra de dones metgesses, fins que, en el 2017 la relació s’inverteix i per primera vegada les dones superen en número als homes. En el cas de Catalunya, segons les dades de l’INE, l’any 2017 hi havia 21.329 metgesses, el que representava un 51,51% del total, mentre que els homes metges eren un total de 20.078, un 48,49%.

Gràfic del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya, dividits per sexe i any. Font: INE

La medicina a Catalunya s’ha feminitzat en menys de mig segle. A finals del segle XIX es llicencia la primera metgessa catalana, anys després comença a augmentar el nombre de dones a les facultats i, actualment, a més de representar dos terços de l’alumnat cursant el grau de medicina a les universitats, també hi ha una majoria femenina en el total de metges col·legiats a Catalunya.

Tot i això, la posició de la dona en la medicina, així com passa en altres àmbits, no està valorada com es mereix. Un informe de l’Organització Mèdica Col·legial publicat el 2018 advertia que “la dona suposa més del 50% de la plantilla mèdica, però només el 20% es troba en càrrecs de direcció. A més, hi ha menys dones que homes amb una plaça en propietat i aquestes encadenen un major nombre de contractes a l’any, tant al sistema públic com al privat”.

Aquest fet estadístic, pot estar relacionat amb l’empitjorament progressiu de les condicions laborals de les facultatives? La violència institucional exercida sobre elles està justificada simbòlicament? Pot sonar una mica agosarat, però a continuació intentaré argumentar a favor d’aquesta associació.

La nostra societat està fonamentada en uns pilars ètics i morals de base judeocristiana, als que s’uneixen els fonaments del patriarcat i, en els darrers temps, el neocapitalisme. Tot plegat situa a les dones en una posició de submissió, en l’àrea privada de la vida i amb un rol principal de cuidadores, al qual s’afegeix la consideració del seu cos i els seus actes com a objecte de consum.

L’entrada massiva de les dones a la pràctica mèdica podria haver mediatitzat un canvi en el capital simbòlic pel que fa a la consideració social –i, per tant, política– del rol exercit pels professionals de la medicina, antany reconeguts i prestigiats socialment. Això pot haver propiciat la impunitat amb la qual les diferents administracions han maltractat sistemàticament, exercint una violència simbòlica (seguint a Pierre Bourdieu) institucional cada vegada més intensa sobre les metgesses, arribant a la quasi destrucció del sistema i col·locant les facultatives en vies d’extinció en el Sistema Nacional de Salut.

De la feminització de la medicina podríem donar múltiples raons, però poc es parla dels seus efectes sobre la conceptualització cultural d’aquest fet. Si analitzem les diferents accions aplicades políticament amb resultat d’empitjorament de les condicions laborals dels professionals facultatius, curiosament coincideixen amb els pics d’augment de la presència de dones metgesses al sistema.

L’any 2010 comencen les retallades al sistema sanitari, reduint el pressupost i baixant la despesa per càpita en salut. El 2012 s’aprova el Real Decreto Ley 16/2012, en el qual es vincula l’assistència sanitària a les cotitzacions de la Seguretat Social, deixant fora de cobertura un nombre important de persones. A finals del 2018, Metges de Catalunya (MC) organitza una vaga multitudinària de la qual surt l’acord de sortida de vaga, que pretenia millorar les condicions de sobrecàrrega de les consultes d’atenció primària i que l’Institut Català de la Salut (ICS) ha incomplert reiteradament. Finalment, el 2020 esclata la pandèmia del SARS-Cov2, que provoca l’aflorament de totes les misèries del sistema. Totes aquestes situacions afecten al conjunt del col·lectiu mèdic, independentment del seu gènere, però en cas que hagués continuat essent una professió masculinitzada, s’haguessin atrevit les administracions a realitzar totes les accions, i amb la mateixa intensitat i impunitat amb què ho han fet? Jo crec que no.

Tenint en compte tot això, no sembla desgavellat afirmar que la feminització de la medicina ha servit per legitimar la professió mèdica en una situació equiparable a l’ordre de gènere femení –de submissió i menysteniment–, justificant accions que podem classificar de violentes per part dels polítics i responsables de la gestió del sistema de salut català. Un empitjorament de les condicions laborals i retributives que impregnen i travessen els cossos de les metgesses, fent-les emmalaltir (també als metges, per extensió).

L’administració amb responsabilitat sobre temes sanitaris s’ha comportat i es continua comportant com a subjecte maltractador, violentant repetidament els i les professionals amb promeses de canvi buides de contingut. I les metgesses (i metges) actuem com a subjectes maltractats, suportant física i mentalment la violència i justificant, una vegada darrere l’altra, les promeses de l’administració.

Bé, doncs ja és hora que ens empoderem com a dones (i homes), com a metgesses (i metges) i denunciem al nostre maltractador, posant fi a la violència rebuda. Juntes (i junts) podem fer-ho!

Lourdes Franco
Metgessa de família al CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Reflexions d’una metgessa sobre la salut i les responsabilitats

Publicat el per
2

Tribuna

Carolina Roser

La salut ha estat considerada des de sempre el més valuós dels nostres béns. L’aparició de la Covid ha capgirat les nostres vides recordant-nos aquest tòpic. El concepte de salut ha anat evolucionant amb els anys i actualment ja no es refereix només a l’absència de malaltia, sinó també al benestar físic, mental, emocional, social, espiritual, sexual i mediambiental de la població. Acceptem, doncs, que la salut és quelcom complex i multifactorial.

Per tant, l’objectiu d’aconseguir un estat de salut no només correspon a la medicina, sinó també als polítics, a la societat i a l’individu. La salut és cosa de tots.

Però quina part de responsabilitat tenim cadascú de nosaltres (sanitaris, polítics, mitjans de comunicació, societat i individus) en la promoció i conservació de la nostra salut individual i col·lectiva?

La responsabilitat es pot definir com la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó, etc. Fem doncs un repàs de les principals responsabilitats en salut de cadascun dels actors que determinen la nostra salut.

  1. Responsabilitats dels polítics i gestors (Ministeri de Sanitat, Departament de salut, Servei Català de la Salut i entitats proveïdores)
  • Assignar un pressupost que permeti garantir un sistema de salut amb els recursos tecnològics, humans i de coneixement necessaris, i amb la qualitat i la quantitat suficient per assegurar la correcta accessibilitat de la població així com l’equitat territorial.
  • La planificació, organització i avaluació dels diferents territoris i programes de salut i el seu replantejament quan no compleixin els objectius prefixats.
  • Dotar els professionals sanitaris dels recursos necessaris per poder exercir les seves funcions: temps adequat a cada tasca a realitzar (atenció clínica, docència, formació continuada, investigació, etc.); plantilla de professionals suficient per cobrir les necessitats de cada servei; organització adaptada a la realitat de cada territori, etc.
  • Condicions laborals i econòmiques equiparables a les dels països europeus homologables.
  • Educació sanitària de la població: realitzar campanyes d’educació sanitària continuades en el temps, intensives i incisives en diferents aspectes (alimentació, exercici físic, autocura en malalties lleus, gestió emocional, etc.) per tal d’apoderar i donar capacitat per a la cura de la pròpia salut. El coneixement és bàsic per al canvi de creences i actituds.
  1. Responsabilitats dels sanitaris

La llei d’ordenació de la professions sanitàries (LOPS 2003) regula i descriu amb detall quines són les funcions i responsabilitats de cada categoria sanitària (metge, infermera, auxiliar, fisioterapeuta, farmacèutic…)

Els metges i metgesses tenim les següents funcions/responsabilitats:

  • Indicació i realització de las activitats dirigides a la promoció i manteniment de la salut, a la prevenció de les malalties i al diagnòstic, tractament i rehabilitació dels pacients, així com l’enjudiciament i pronòstic dels processos objecte d’atenció.
  • Formació continuada per tal de garantir un coneixement científic suficient i actualitzat.
  • Docència a estudiants de medicina i a altres companys metges o sanitaris d’altres categories.
  • Investigació, ètica professional, treball en equip, respecte pels companys i pels usuaris del servei.
  • Autocura i gestió emocional.
  • Defensa dels drets laborals.
  1. Responsabilitats de la societat i els individus
  • Tenir un estil de vida saludable per mitjà de l’alimentació, l’exercici físic regular i el descans.
  • Evitar el consum de tòxics, promoure les relacions socials i les activitats de lleure i el contacte amb la natura.
  • Exigir als polítics la garantia d’unes condicions de feina adequades que permetin el manteniment de la salut.
  • Fer un ús responsable del sistema de salut i tractar els treballadors sanitaris amb respecte i educació.
  • Respectar i afavorir les condicions de salubritat, soroll, contaminació… de les ciutats i del espais naturals.

En els últims 50 anys s’han anat tergiversant aquestes responsabilitats, de tal manera que una gran part de la població delega les funcions que li pertoquen en matèria de salut sobre el sistema sanitari i els seus professionals. Alhora, els polítics han delegat sobre els treballadors sanitaris la responsabilitat de mantenir el bon funcionament de sistema, sense que aquest disposi dels recursos adequats, tot apel·lant a la bona voluntat i a la vocació d’aquests professionals.

Finalment, els sanitaris, principalment els metges i metgesses, hem intentat mantenir les nostres responsabilitats professionals i alhora hem acceptat assumir-ne d’altres que en realitat corresponen al mateix sistema sanitari i a la població. Això ens ha portat a una situació de saturació i desmotivació i a la conseqüent fuga de professionals a altres països.

La Covid ha posat en evidència totes les mancances del sistema sanitari, que els polítics dels diferents governs han negat durant els últims 20 anys.

En aquest moment, els sanitaris estem contra les cordes, esgotats i sobrepassats per la situació, aguantant les falses promeses dels polítics sobre uns recursos i una reorganització del sistema que, per experiència, sabem que no arribarà.

Els ciutadans i les ciutadanes estan enfadats amb nosaltres perquè no poden accedir al seu metge de capçalera amb la facilitat que ho feien abans de la pandèmia. Però, qui és el responsable de la saturació del sistema i de la manca de professionals sanitaris? En els darrers 50 anys, la població ha exigit als polítics l’exercici de les seves responsabilitats pel manteniment d’un bon sistema de salut públic?

És urgent que cadascú entomi les seves responsabilitats i exigeixi als altres actors que es facin càrrec de les seves. Els metges i metgesses de família ja vam fer una vaga l’any 2018 a causa de la sobrecàrrega de feina, que ja era molt important abans de la Covid.

Els acords que es van signar per acabar amb aquella vaga en bona part no s’han complert. Fa un any ho vam denunciar a la Inspecció de treball i no hem obtingut resposta. Qui és el responsable de que no s’hagi complert l’acord? Qui és el responsable de la manca de resposta per part de la Inspecció de Treball? Haurem de fer un altra vaga per defensar la nostra supervivència?

I la població, què pensa fer? A banda de criticar-nos i insultar-nos a les xarxes socials i a les consultes dels CAP.

Si us plau, que cadascú faci el que li toca. En cas contrari, que assumeixi les conseqüències.

Carolina Roser Galard
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya