19-M, Dia Mundial de la Metgessa de Família

Tribuna d’opinió


Núria Relaño

Per setè any des de la instauració del 19 de maig com el Dia Mundial del Metge de Família, promogut per la World Organization of Family Doctors (WONCA), facultatius d’arreu del món commemoren aquesta jornada reivindicativa. No obstant això, el que hauria de ser un dia d’orgull professional es pot convertir en una jornada de denúncia i escepticisme.

El primer que cal dir, sense entrar en debats estèrils sobre l’ús del llenguatge no sexista en l’àmbit de la sanitat, és que, amb les dades de la plantilla de facultatius d’atenció primària de Catalunya, seria més ajustat a la realitat celebrar el Dia de la Metgessa de Família.

El metge de família de present i de futur és una dona, amb una excel·lent formació i, si no hi ha un canvi profund en les polítiques sanitàries, amb una més que probable precarietat. Una triple precarietat.

Precarietat laboral. Contractes mensuals i inclús setmanals, sense possibilitat d’estabilitzar el lloc de treball. Prestant serveis en diferents centres de manera simultània i amb una perspectiva gairebé inexistent d’incorporació al sistema de salut per la via de les ofertes d’ocupació pública.

Precarietat en la conciliació de la vida personal i laboral. L’embaràs es considera inapropiat, especialment en l’etapa de residència, que coincideix amb el període major fertilitat femenina. Quantes dones s’han sentit coaccionades per no quedar-se embarassades mentre són residents? Quantes metgesses de família han perdut la feina quan s’han quedat embarassades tenint un contracte temporal? Quantes  professionals són descartades per a determinades places per ser dones en edat fèrtil? Quantes metgesses han de renunciar a ajustar la seva activitat laboral per tenir cura dels seus fills si volen optar a places de responsabilitat? Quantes de les nostres companyes amb reduccions de jornada acaben fent la mateixa feina amb menys hores i menys sou? Quantes d’elles se senten assenyalades per gaudir d’uns drets socialment consolidats? Per fortuna, gràcies a les gestions de Metges de Catalunya (MC) estem molt a prop d’aconseguir que els centres d’atenció primària tornin a tancar a les 20 hores. Aquesta és una mesura clau per avançar cap a la conciliació i per apropar-nos als horaris europeus.

Precarietat econòmica. Nòmines mileuristes sense la possibilitat d’accedir a complements retributius (exclusius per al personal fix) que avoquen als professionals a la realització de maratonianes jornades de guàrdia per assolir un sou que encara queda lluny de la dignitat i del reconeixement de l’esforç realitzat i de la responsabilitat assumida.

Així doncs, siguem prudents a l’hora de commemorar una especialitat mèdica que any rere any perd atractiu en l’elecció de places MIR, perd prestigi social, perd retribucions i perd el plaer de ser exercida. i siguem ferms a l’hora de reclamar els nostres drets i d’exigir la millora de les nostres condicions salarials, laborals i professionals.

Núria Relaño, secretària del sector Primària XHUP de Metges de Catalunya (MC)

Gràcies Itàlia!

Tribuna d’opinió


Ricard Yago

Ricard Yago

Una porta s’ha obert per a més de 2.000 metges espanyols, els anomenats mesto (metges especialistes sense títol oficial), per obtenir el reconeixement que durant molts anys se’ls ha negat. La UE, mitjançant la directiva 2013/55, ha instat els seus estats membres a reconèixer els títols d’especialista atorgats a Itàlia als mesto. Això significa que Espanya haurà de reconèixer la titulació als metges italians mentre segueix defugint la seva responsabilitat cap als professionals autòctons que es troben en aquesta mateixa situació. L’únic requisit marcat pel Parlament i el Consell Europeu, que ni tan sols exigeix ​​que la formació mèdica compleixi els requisits europeus per al reconeixement de qualificacions professionals (Directiva 2005/36, article 25), és que l’expedició del títol s’acompanyi d’un certificat oficial que declari que el metge en qüestió ha exercit una mateixa especialitat durant almenys 10 anys consecutius.

Sens dubte, es tracta d’una excel·lent notícia ja que s’endevina difícil que l’Estat espanyol privi als seus metges de drets que concedeix a forans. Ara és el moment que per tercera i esperem que última vegada es promulgui un Reial Decret rigorós i de fàcil aplicació que regularitzi la situació professional i laboral dels mesto, atorgant-los el títol d’especialista de què són moral i objectivament mereixedors. Perquè cal recordar que els mesto espanyols acumulen una experiència assistencial d’entre 15 i 30 anys i que si en el seu moment no van obtenir el títol d’especialista no va ser per desídia sinó per l’absència de planificació per part de les autoritats sanitàries i educatives del moment. Van ser gairebé tres dècades de creixement exponencial de llicenciats en Medicina que no van trobar rèplica en el nombre de places MIR que any rere any es van anar oferint. Això no va ser obstacle perquè els metges que no van accedir a la formació especialitzada comencessin a treballar en un sistema sanitari que els necessitava. I així ho han fet des de llavors fins ara. Pediatres, anestesiòlegs, cirurgians, ginecòlegs, uròlegs, traumatòlegs, psiquiatres… tots ells especialistes de facto que ofereixen un valuosíssim servei de salut tot i la situació de desemparament administratiu de què són objecte.

Però ara és el moment de deixar enrere els retrets i demanar als actuals titulars de Sanitat i Educació del Govern d’Espanya que deixin de tirar pilotes fora i segueixin l’exemple de l’executiu italià. Durant anys els responsables polítics s’han escudat en que el marc legal i la UE no permetien el reconeixement dels títols als mesto, però la decisió del govern italià i el posterior suport de les autoritats europees invaliden l’argument. Es tracta d’una decisió política que, ben plantejada, no hauria de tenir efectes col·laterals ja que ha comptat amb el suport de tots els estaments mèdics implicats, des dels estudiants i els residents, fins als col·legis i els sindicats, passant per les facultats i les acadèmies de ciències de la salut. Tots ells s’han manifestat partidaris de trobar una solució per al col·lectiu mesto.

A més, cal no oblidar que va ser l’actual partit de govern el que l’octubre de 2010, quan exercia d’oposició, qui va presentar i va recolzar una proposició per modificar la Llei 44/2003 d’ordenació de les professions sanitàries, per regular un procediment excepcional d’accés al títol de metge especialista i de farmacèutic especialista. Aquella proposició també va obtenir el suport de CiU, PNB, ERC, IU- ICV i el Grup Mixt. Per tant, també en el pla polític hi ha hagut consens sobre la necessitat de trobar una sortida per als mesto.

Així doncs, ens trobem davant el moment polític adequat per dur a terme un acte de justícia envers els metges especialistes espanyols sense títol oficial. Una ocasió, qui sap si única, que ens brinda Europa i que hem d’aprofitar en nom de la igualtat de drets i d’oportunitats de tots els ciutats europeus. Els mesto no mereixen una altra cosa.

Ricard Yago és secretari adjunt de Mesto – Festo de Metges de Catalunya.

Eleccions COMB 2014: entrevista als candidats

Amb motiu de les eleccions a la Junta de Govern i membres de l’assemblea de compromissaris del Col·legi Oficial de Metges (COMB) el dia 12 de febrer, Metges de Catalunya (MC) entrevista als candidats a la presidència, Joan Gené i Jaume Padrós.

L’entrevista qüestiona els candidats sobre els principals temes que planen sobre la sanitat, el sistema i la professió mèdica. Les preguntes es divideixen en tres blocs temàtics (Col·legi, Professió i Política i Sindicat)  i un ‘Test de candidat’, idèntic per a tots dos. Feu clic a les fotografies per accedir a les entrevistes.

Joan Gené

Joan Gené
Data d’entrevista: 27-01-2014

Jaume Padrós

Jaume Padrós
Data d’entrevista: 30-01-2014