Especial 8-M 2022

Xelo Casado

Des del principi de la pandèmia són nombroses les publicacions i els articles que s’han escrit sobre l’impacte que aquesta tindrà en les persones, sobretot entre els col·lectius més vulnerables, fàcilment identificables: la gent gran, les dones, els nens i adolescents, persones dependents, amb discapacitat o problemes de salut, persones amb risc d’exclusió social, sense llar, sense feina o manca d’ingressos suficients, víctimes de violència de gènere o domèstica. La interseccionalitat fa que si aplegues alguna d’aquestes vulnerabilitats i, a més, ets dona, sigui necessària la reivindicació de drets fonamentals en clau feminista.

La COVID des de la perspectiva de gènere ens deixa dades esfereïdores i ens torna a evidenciar la feina que tenim al davant com a societat. La pandèmia ha posat de manifest les vergonyes d’un sistema que no sap o no vol donar respostes i ha fet palès que ens queda molta feina per fer. Tenim administracions que no apliquen polítiques per solucionar aquestes desigualtats i, a la vegada, una societat que, inexplicablement, perpetua moltes actituds masclistes i de discriminació vers les dones.

La feminització de totes aquelles feines més properes a l’atenció i la cura -al voltant d’un 70% de les treballadores del sistema sanitari i social són dones-, amb un mercat laboral de pitjor qualitat, amb menys recursos econòmics i amb fenòmens com la doble presència i les jornades laborals no remunerades (temps d’activitats obligatòries habitualment dedicades a altres persones com fills, familiars dependents, tasques domèstiques, entre altres), fa que, davant crisis sanitàries i/o humanitàries, l’impacte recaigui novament en les dones. Així, podem afegir les professionals sanitàries al col·lectiu de població vulnerable, sense risc d’equivocar-nos.

Des de Metges de Catalunya (MC) estem totalment implicats en la defensa dels drets i la igualtat d’oportunitats de les dones. Per aquest motiu, alertem que la gestió de la pandèmia de la COVID ha agreujat encara més la situació de desigualtat de gènere que existeix a la nostra societat.

És la nostra obligació i el nostre desig visibilitzar-nos: som metgesses, infermeres, psicòlogues, odontòlogues, biòlogues, químiques, treballadores socials, educadores, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes i administratives, entre altres col·lectius de dones sanitàries, que formem part d’aquest sistema. Però sobretot som dones.

Volem reivindicar la nostra força, la nostra professionalitat i vàlua. Ens dediquem a la cura i a l’atenció de forma molt curosa i experta. Mereixem i exigim tracte digne i igualitari.

A les que cada dia esteu al peu del canó, a primera línia assistencial, a les que heu emmalaltit, a les que cuideu tant a la feina com a casa, a les que ens doneu suport, a les que lluiteu cada dia pel reconeixement, a les que ja no teniu forces.

Som dones, professionals i lluitadores.

Ens reivindiquem, diem prou i posem límits!

Ens visibilitzem.

Xelo Casado
Psicòloga clínica. Vicesecretària de finances de Metges de Catalunya.

Especial 8-M 2022

Irene Bermell

Per on començar quan et demanen escriure sobre igualtat al món sanitari?

A nosaltres, nascudes a finals del segle XX, quan se suposava que la dona havia assolit plena capacitat d’imatge, de lideratge, de presa de decisions, de drets… No ens enganyem. Arrosseguem encara un llast considerable, uns conceptes anacrònics (malauradament, socialment estesos) que mamem des de ben petits. Ens entren per osmosi, tot i que no en siguem conscients. Sexisme de fons, en podríem dir. Una mena de segregació silenciosa que determina, de la manera més innocent, de quin color serà la robeta del bebè, el color de l’habitació d’aquella nena, quines joguines tindrà aquell nen o quins estudis voldrà cursar.

No cal ni parlar de la bretxa salarial ni del sostre de vidre: el masclisme que patim amb més freqüència és molt més d’estar per casa, i us ho dirà qualsevol metgessa qui tingueu a la vora. En un moment en què més del 60% de l’alumnat a les Facultats de Medicina són dones, la societat segueix assumint que si ets dona, ets jove i treballes al món sanitari, ets infermera. Doncs mira, no.

Respectant al màxim qualsevol professió sanitària, ningú s’atura a pensar que les dones som més que capaces de superar sis anys de formació universitària, una oposició estatal i quatre o cinc anys de formació sanitària especialitzada? Igual o millor que els homes? Es veu que no. I no cal que siguin persones de certa edat que han viscut èpoques de masclisme “normalitzat”, fins i tot familiars i amics de la teva mateixa edat et sorprenen amb alguna perla d’aquest tipus quan menys t’ho esperes.

Si ets dona, et criden “nena!”, si tens barba ets el “senyor doctor”. Fins quan?

Fins quan sentirem a dir que cal potenciar les mesures de conciliació degut a la feminització de la professió mèdica? Estem assumint que només han de conciliar les dones? Que potser és la seva tasca natural exclusiva la criança de fills i la cura de la llar? Per sobre de la seva professió? Resulta esgarrifós! I si potenciéssim la conciliació de tots els professionals, independentment del seu gènere? Família, lleure, esport…tenen distribució per sexe, potser?

Caldria feminitzar menys la conciliació i més la tasca assistencial. Com podem permetre que una facultativa en avançat estat de gestació faci atenció continuada? Ho justifiquem (fins i tot nosaltres mateixes) com a part del concepte fisiològic de l’embaràs. Però no ens enganyem. En moltes especialitats mèdiques l’atenció continuada és una activitat que no et permet saber si seuràs a fer un àpat o si podràs dormir unes quantes hores. No sembla coherent que això sigui apte per a una dona embarassada.

Potser en fem un gra massa del fet fisiològic i oblidem allò que no ho és. Com el sou de les metgesses, totalment desfasat respecte a la formació i responsabilitat que tenim. La baixa retribució també és culpable que les guàrdies segueixin sent necessàries per a una metgessa embarassada.

I si ja de pas feminitzem també una mica els currículums? Què n’hi ha de tota l’activitat formativa i de recerca que una facultativa deixa de fer durant períodes d’absència relacionats amb la maternitat? L’ampliació del període de baixa paternal aporta tan sols un petit bri d’igualtat, doncs un facultatiu no causarà baixa durant setmanes per tenir una gestació de risc, per exemple, o no patirà el desgavell hormonal embaràs-part-puerperi-alletament que interfereix durant mesos en el rendiment d’una dona. Sense parlar de la manca d’encaix del creixent nombre de tractaments de fertilitat i les seves absències en els permisos contemplats per l’Administració.

Les dones han de tenir el mateix dret que un home a fer tesis doctorals, o a presentar-se en les millors condicions a un procés de selecció de personal. Però sembla que només ens preocupa que pugui conciliar, i no precisament per invertir el temps a fer ciència.

Malauradament, si els currículums es veuen afectats per la maternitat, veig molt difícil arribar a veure el dia en què el 60% dels llocs directius estiguin ocupats per dones, en la mateixa proporció que el nombre d’estudiants del Grau de Medicina. Aquesta realitat colpidora també l’he experimentat en pròpia pell: reunió de caps de servei i junta clínica d’un gran centre sanitari de l’ICS, més de 30 persones reunides i tan sols hi ha dues metgesses. Dues. La més gran, cap de servei, la més jove, una delegada sindical interina de llarga durada de cuyo nombre no quiero acordarme.

Deixem de centrar la lluita en esborrar bretxes o trencar sostres (és la finalitat, és clar) i posem més esforç en la igualtat quotidiana: educar sense biaixos de gènere, oblidar el llenguatge sexista, facilitar la conciliació per a tothom, fomentar el respecte a les diverses situacions gestacionals del personal sanitari i un llarg etcètera. Aquest és el camí.

Irene Bermell
Anestesiòloga. Delegada de Metges de Catalunya a l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Especial 8-M 2022

Júlia Ojuel

En els darrers anys s’ha produït una progressiva proletarització i feminització de la professió mèdica. Són dos fenòmens diferents amb alguns aspectes que s’expliquen conjuntament, encara que no sempre van de la mà. La proletarització implica que la majoria de les persones que exerceixim la medicina actualment ho fem com assalariades, sigui a la medicina pública, concertada o privada. L’exercici lliure és molt menys freqüent que fa uns anys, o bé es realitza com a activitat complementària. L’esforç de l’acció sindical va dirigit a les negociacions amb grans empreses sanitàries, Institut Català de la Salut (ICS) inclòs.

La feminització d’una professió suposa, en la majoria dels casos, que aquell lloc de treball esdevingui menys atractiu social i econòmicament. Moltes de les feines on es cobra menys (inclús a la mateixa categoria professional), on hi ha menys beneficis socials, fins i tot els bàsics com l’atur o les baixes, estan ocupades per dones. A la medicina ara mateix som majoria, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària. No és casualitat que hagi coincidit en un moment d’empitjorament de condicions econòmiques i laborals. En aquesta situació, cap on ha d’anar l’acció sindical? Què aporta la necessària visió feminista al sindicalisme?

Un aspecte bàsic és la lluita contra la violència, tant contra la violència masclista, amb polítiques de cura de les treballadores amenaçades, com la lluita contra l’assetjament per raó de gènere, amb denúncies i mecanismes de protecció front els abusos de poder i el masclisme d’alguns càrrecs. Així com el trencament del sostre de vidre i la violència estructural de les empreses i les organitzacions sanitàries.

També, quan parlem de dones i treballs, immediatament es pensa en totes les circumstàncies al voltant de la maternitat, però s’ha d’anar més enllà. El feminisme posa les cures al centre i proposa vides més vivibles i condicions laborals que beneficiïn a tothom. Es fa necessari modificar els permisos per acompanyar a familiars a visites mèdiques perquè deixin de ser recuperables, millorar les condicions de les mesures de  conciliació i permetre absències autojustificables. És el moment també de reclamar una reforma horària i acabar amb jornades laborals i de guàrdia que són un despropòsit. I amb tota la consciència social, per lluitar per una sanitat realment universal i equitativa.

Aquestes demandes tenen dos matisos. En primer lloc, això s’ha d’aconseguir sense que es perpetuï el paper de la dona com a cuidadora de la família, com ha passat amb la llei de dependència, i que les conciliacions no suposin cap càstig. Segons dades de l’ICS, les reduccions de jornada per cures, sobretot quan són per gent gran, les segueixen demanant les dones en una gran majoria, amb una important afectació del temps de cotització i de la carrera professional.

En segon lloc, per suposat, aquesta lluita per les millores de condicions a la feina no ha d’anar en detriment de mantenir l’esforç per unes demandes econòmiques proporcionades al nivell d’exigència formativa i de responsabilitat professional que se’ns demana. Els treball en què les dones som majoria no ens hauríem d’acostumar a cobrar menys que en altres professions on ho són els homes, la majoria. Allò del “salari emocional” o les condicions “amables” de treball són trampes que ens empobreixen, ara i en el moment de la jubilació.

En resum, per què l’acció sindical ha de ser feminista? Perquè és més justa i més efectiva, i perquè recull un gran volum de demandes de les persones afiliades. I al sindicat que es demana? Esperem que aviat un nom que permeti que totes ens sentim representades i seguir incrementant la presència de dones en els alts càrrecs de l’organització.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)