Tribuna
Rossana Arbieto
El pelegrinatge dels sanitaris amb Covid persistent va començar en la primera onada, amb la dificultat de ser diagnosticat, ja que alguns dels afectats no comptaven amb una PCR positiva, fet que no permetia un canvi de contingència.
Posteriorment, quan van anar persistint els símptomes, a molts se’ls diagnosticava ansietat o depressió, i no se’ls hi reconeixia la malaltia. Avui dia, alguns encara s’hi troben, tot i haver-hi una definició de la patologia per part de l’OMS.
Un altre problema amb què es trobaven els sanitaris, i alguns encara s’hi troben, és la manca de formació o informació per part dels metges de família a l’hora de fer el comunicat de baixa, en referència amb el diagnòstic, en tractar-se d’una malaltia nova.
Una cosa semblant passa amb els protocols i els circuïts de derivació per al seguiment dels afectats, ja que no existeixen de forma clara. I, a això, se li ha d’afegir la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges d’atenció primària, que no donen a l’abast amb totes les necessitats de la població.
La sol·licitud del recàrrec de prestacions ha estat un altre mal de cap, ja que era necessària perquè Inspecció de Treball verifiqués si el centre de la persona afectada havia comptat amb les mesures de protecció necessàries i tenia suficient material. Si l’empresa havia incomplert els protocols de seguretat, els sanitaris amb Covid persistent podrien aconseguir un recàrrec de prestacions d’entre el 30% i el 50 % del salari. Malgrat tot, avui dia encara no hi ha responsables.
La Covid persistent o SPC es caracteritza per les recaigudes o els brots, el que ha suposat un altre gran problema, ja que algunes vegades no s’han reconegut com a part de la malaltia, només se’ls ha considerat símptomes per a la contingència.
Actualment, molts afectats arriben Als 18 mesos de baixa i l’ICAM, lluny d’avaluar aquests pacients, els està donant l’alta per missatge de text, sense ni tan sols visitar-los de manera presencial i fer-los una valoració individualitzada, tot i que hores d’ara ja sabem que es tracta d’una síndrome complexa que s’ha d’abordar de manera diferent en funció del pacient.
Els sanitaris amb Covid persistent reclamen que se’ls reconegui i que es doni resposta als seus problemes mitjançant protocols d’intervenció clars i la implantació d’unitats de rehabilitació postcovid. Cal conscienciar els metges de família, donar-los un protocol d’actuació clar i realista, i dotar-los de formació i d’eines per a una atenció primerenca, sabent que les derivacions poden trigar mesos. També cal formar-los en l’emissió dels comunicats de baixa amb el diagnòstic correcte i explicar-los que, per canviar un diagnòstic, primer han de tancar el que estava obert i després iniciar el nou, per no perjudicar econòmicament la persona afectada.
Demanem que l’INSS ens escolti i es comprometi a valorar individualment cada pacient i les seves limitacions, procurant-li una adaptació parcial i gradual del lloc de treball, sense una minva dels seus ingressos.
També demanem que la nota informativa sobre els canvis de diagnòstic en els processos d’IT de Covid a seqüeles no s’apliqui als sanitaris. En tot cas, el procés d’AT ha de ser immediat per als sanitaris, tal com indica la descripció de l’OMS:
“Malaltia produïda en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada pel SARS-CoV-2, generalment tres mesos després de l’aparició de la Covid-19, amb símptomes que duren, al menys, dos mesos i que no poden explicar-se per un diagnòstic alternatiu”.
Els sanitaris hem respost amb molt més del que podíem en la pandèmia, sobrecarregats, arriscant les nostres vides, les nostres famílies i la nostra salut, i ara som presoners de les seqüeles i, també, de la burocràcia.
Cuidem-nos i així podrem cuidar la població. No volem una incapacitat, volem estar bé i ser útils a la nostra societat.
Rossana Arbieto
Delega de Metges de Catalunya al CAP Sallent i membre del col·lectiu ‘Sanitaris amb Covid persistent’
