Tribuna
Eduardo Vara
Avui us convido a reflexionar sobre la professió mèdica en una època on la sobrecàrrega constant i l’argument de l’excepcionalitat han esdevingut la realitat diària de molts treballadors. I ho faig com a pediatre d’atenció primària de Barcelona que va pagar amb la seva salut mental, com molts altres companys, l’estrès que va suposar la pandèmia per a un sector ja desbordat i exhaust molt abans de l’arribada del coronavirus. Tant de bo que us pugui ajudar a redefinir un límit més saludable per al vostre esforç laboral i l’autèntic significat de conceptes com l’altruisme, o aquest altre que van sacralitzar grans referents mèdics com Gregorio Marañón o Ramón i Cajal: la vocació.
El problema sorgeix quan l’esforç inevitable que acompanya qualsevol treball creua el límit del que és assenyat i es converteix en un sacrifici, una immolació que destrueix temps òptims d’atenció mèdica i recuperació pròpia, en benefici d’un presumpte bé més gran, abstracte i subjectiu, com seria el cas de la “responsabilitat assistencial”. Són aquests sacrificis els que fan, per exemple, que els pediatres de primària haguem d’abordar agendes sense un límit real de visites on les urgències (“qualsevol motiu que a les famílies els sembli urgent”) es van afegint successivament a revisions i altres consultes programades que, encara que tinguin un temps reservat per atendre’s, aviat deixen de tenir-ho. El més paradoxal de veure’ns forçats a treballar així és que atendre més pacients no vol dir atendre’ls millor. Al contrari. Escoltar, interrogar, explorar, sospesar, decidir i explicar cansa, i cansa encara més sota l’estrès d’haver de fer-ho a contrarellotge. Es tracta de simple biologia i, per això, la neurociència ho té clar i ens parla de la “fatiga de decisió”, que apareix davant d’una sobrecàrrega de treball i, una vegada resolta, de la “ressaca d’estrès”, que fa que molts professionals triguin fins a 48 hores a tornar a rendir de forma òptima després d’alguna jornada extenuant.
Un altre mite especialment nociu és assumir que podem treballar en “mode multitasca”; perquè l’atenció cerebral és única i, com a màxim, es pot alternar entre diferents estímuls amb més o menys rapidesa. Però, com més ràpid passin aquestes alternances o més interrupcions hi hagi, amb menys profunditat ens concentrarem, més memòria a curt termini perdrem i més augmentarà la probabilitat que cometem errors. D’altra banda, la hiperalerta mental necessària per atendre estímuls simultanis provoca una cascada de neurotrasmissors i hormones estressants que segueixen en acció quan aquesta hiperexigència desapareix. Això explica perquè molts professionals som incapaços de descansar amb facilitat o d’agafar el son després de veure’ns obligats a atendre agendes desbordants plenes d’afegits i “imprevistos”.
“No, no podem normalitzar que medicar-se sigui la solució per poder fer front a entorns laborals que han esdevingut abusius”
Davant d’un panorama semblant, recórrer a medicacions ansiolítiques o antidepressives pot resultar temptador; més encara en el cas dels professionals mèdics, amb més tendència a automedicar-se. Abans d’optar per aquesta via, però, hauríem de recordar que es tracta de fàrmacs que requereixen supervisió, amb diversos efectes secundaris i que, d’altra banda, alteren les funcions cognitives. Per exemple, els antidepressius disminueixen l’empatia i la percepció d’estrès dels qui els prenen. Precisament per això, afavoreixen un estat mental propici a la recuperació; però, en contrapartida, disminueixen altres aspectes, com la implicació emocional amb els pacients i els companys de feina o la memòria. No, no podem normalitzar que medicar-se sigui la solució per poder fer front a entorns laborals que han esdevingut abusius. Sacrificar la salut mental dels treballadors per seguir alimentant una cultura laboral insaciable cada cop més demandant només conduirà al col·lapse dels professionals i del propi sistema.
L’autèntica solució i l’única saludable per als treballadors és combatre el cinisme que intenta normalitzar la sobrecàrrega imposada des de diferents fronts organitzatius i polítics i exigir responsabilitat i solucions pràctiques en comptes de les peticions habituals de confiança i resignació. Tornant a l’exemple dels pediatres, agrupar-los en centres que ni tan sols ofereixen prou espai per cobrir les plantilles al cent per cent només es pot veure amb perplexitat o com una mesura economicista que pretén estalviar substitucions i cobertures de reduccions repartint el treball dels absents entre els qui queden en actiu. No és que faltin pediatres. Només a l’àrea de Barcelona, aconsegueixen aquest títol més de 20 residents cada any. La clau rau en per què no volen treballar a la primària: la manca d’espais, temps per pacient i límits de visites idonis que els permetin exercir la seva especialitat de manera òptima, amb la tranquil·litat de saber que apliquen els seus coneixements després d’una reflexió calmada i sense posar en risc els seus pacients ni la pròpia salut mental.
L’era de pensar en els metges com a màrtirs que s’havien d’immolar per un presumpte bé col·lectiu ha passat. Podem ser altruistes i esforçar-nos sense pecar d’ingenus ni caure en el xantatge emocional d’alguns superiors i gestors. Només cal recórrer a l’argument de la pròpia fisiologia humana: el descans forma part del cicle de l’esforç. Si ens saltem aquesta etapa, les nostres ments i els nostres cossos acabaran pagant-ho i deixarem d’estar en condicions d’exercir la nostra professió. Després de tot, la vocació de servei als altres també ha d’incloure la vocació de l’autocura i, dins d’aquesta autocura, hi ha la nostra obligació d’exigir càrregues de treball assumibles, espai de treball adequats i temps de descans idonis.
Si les meves reflexions us han resultat interessants, us convido a continuar reflexionant sobre el compromís professional amb el llibre que he publicat recentment amb l’Editorial Ariel: ‘Maldito trabajo: sobrevivir a la cultura del sacrificio y repensar la vocación’. Tant de bo que, entre tots, aconseguim avançar cap a una cultura laboral més sana que no confongui l’esforç i la vocació amb el sacrifici de la salut dels treballadors.
Eduardo Vara
Pediatre, escriptor i dramaturg
Fuente: 