És l’ICS l’últim vestigi del franquisme?

Tribuna d’opinió


Francesc Duch

Francesc Duch

Quan es vol desacreditar a l’Institut Català de la Salut (ICS), sovint per justificar les reformes que el volen desmantellar i fragmentar territorialment, es diu que és la darrera institució franquista que queda. Històricament es tracta d’una afirmació falsa, ja que l’ICS va néixer el 1983 (Llei 12/1983) per assumpció de les competències sanitàries de l’Estat transferides a la Generalitat dos anys abans. El professionals d’aleshores s’hi van incorporar amb entusiasme, voluntat de servei i molta il·lusió, i amb l’orgull de pertànyer a una nova institució pública genuïnament catalana, nascuda en democràcia, que volia trencar amb les formes del passat i amb un futur engrescador per endavant.

Sí, quedaven un bon gruix de funcionaris de l’antic règim i l’estètica dels edificis, en molts casos, ens recordava la construcció típica de la dictadura, però els professionals que hi treballàvem vam fer tot el possible per convertir-la, de seguida, en una institució modèlica, només criticada per un gerencialisme sanitari aliè que, d’ençà de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), aprovada el 9 de juliol de 1990, va anar creixent a tot el país. S’omplien la boca parlant de modernitat amb la inestimable col·laboració de les escoles de gestió sanitària, fàbrica de màsters i de nous càrrecs per a la creixent xarxa pública, que s’esmerçaven a transmetre una imatge de l’ICS com a contrapunt arcaic d’allò que representaven ells.

Molts dels edificis foren heretats de l’antic SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad). Així, de 1955 n’és la Residència Francisco Franco, el primer nucli del que després seria Ciudad Sanitaria i avui és l’Hospital de la Vall d’Hebron, vaixell insígnia de l’empresa pública catalana amb uns nivells científics i assistencials homologables amb els millors hospitals del món des dels mateixos inicis de l’ICS.

De 1956 daten les Residències Álvarez de Castro, a Girona, i General Moscardó, a Lleida, els actuals Hospitals del Dr Trueta i Arnau de Vilanova respectivament i, del 1967, el primer hospital jerarquitzat d’Espanya, La Residència Joan XXIII de Tarragona. El darrer hospital inaugurat per la dictadura a Catalunya va ser la Residència Príncipes de España, inaugurada per Don Juan Carlos i Doña Sofia, el 1972, a Bellvitge. Després de la mort del dictador, s’inaugura, el 1976, la Residència de la Verge de la Cinta a Tortosa i, el 1983, la dels Germans Trias a Badalona, després d’un llarg i conflictiu procés d’obres iniciat una dècada abans als terrenys del mas conegut popularment com Can Ruti (masia de Ca n’Urrutia).

L’últim dels hospitals de l’ICS posat en funcionament fou el de Viladecans, reobert el 1987 després d’un llarg i intermitent procés de reestructuració d’una clínica dels anys cinquanta, propietat de la Fundación San Lorenzo, vinculada a la família Roca i a l’empresa Roca Radiadores, que havia cedit l’edifici a l’INP (Instituto Nacional de Previsión) l’any 1978.

Al costat d’aquests hospitals, l’ICS naixia amb la cessió d’ús d’alguns ambulatoris de les grans ciutats, tot i que la majoria dels actuals Centres d’Atenció Primària (CAP) s’han anat construint de 1983 ençà, amb una estètica moderna i recognoscible arreu.

L’edifici més emblemàtic del franquisme arquitectònic i el que concentra totes les ires dels contraris al model d’administració pública sanitària és el centre corporatiu de l’ICS, situat a la cruïlla Balmes-Gran Via de Barcelona, que té els seus orígens estretament vinculats amb la dictadura, ja que el solar que va adquirir l’INP (a preu de saldo) al bell mig de la capital és el resultat d’un bombardeig de l’aviació italiana durant la Guerra Civil espanyola. L’episodi, conegut popularment com la bomba del Coliseum, va tenir lloc el 17 de març de 1938 quan una bomba d’un Savoia-S.79 va fer esclatar un camió carregat d’explosius que havia sortit del polvorí de Montjuïc i es dirigia a l’estació de la Sagrera. La terrible explosió conseqüent va enderrocar les cases d’aquella zona a banda i banda de la Gran Via.

Però els edificis no tenen ideologia ni influeixen en el comportament dels que hi treballen en el seu interior. Són les persones, i molt especialment els comandaments, les que fan que una administració sigui moderna o tingui maneres de fer d’altres èpoques. L’ICS, que tres dècades després de la seva creació no s’havia acabat de treure del damunt vestigis d’autoritarisme i tendències en la política de recursos humans més pròpies de la dictadura, està patint darrerament una preocupant regressió en aquest sentit, sospitosament coincident amb una interessada agudització de la campanya de descrèdit que l’acusa d’institució rígida, burocratitzada, ingovernable i arcaica.

En un moment econòmicament difícil, en què els professionals més mal pagats de l’Estat, treballant en les pitjors condicions i amb menys recursos que mai, estan oferint uns excel·lents resultats segons tots els indicadors, resulta imprescindible que el lideratge dels comandaments sigui, com a mínim, d’un nivell homologable per tal d’aconseguir complicitats que ajudin a fer front a la crítica situació financera. Però, malauradament, a l’ICS incrementen les actituds en sentit contrari.

Notícia sobre la creació de l'ICS a La Vanguardia. 6 de juliol de 1983.

Notícia sobre la creació de l’ICS a La Vanguardia. 6 de juliol de 1983.

S’imposen canvis innecessaris que no reporten cap estalvi significatiu, ni responen a cap demanda assistencial i, en canvi, compliquen molt la vida dels professionals que apliquen un model organitzatiu exitós des de fa anys. Quan la Generalitat vol promoure horaris europeus, més conciliadors amb la vida familiar, l’ICS involuciona en sentit contrari, d’acord amb els capricis del comandament de torn.

Cal tractar mínimament bé al metge i deixar que vagi fent la seva feina amb ingerències mínimes, mentre els resultats siguin bons. En comptes d’això, prolifera l’arbitrarietat, la imposició i els exercicis gratuïts d’autoritat i d’exigència d’obediència gairebé militar en el compliment d’ordres. A més de la negació de drets laborals seculars perfectament vigents “Si no estàs d’acord ves al Jutjat contenciós”, responen quan els hi reclamem. En definitiva, un variat catàleg d’actituds despòtiques totalment impròpies d’aquests temps.

D’exemples en tenim per donar i per vendre, dissortadament. Tenim caps de servei amb actituds i maneres de fer autoritàries que generen una molt baixa qualitat de vida laboral al seu servei, que es perpetuen durant mesos malgrat les reiterades denúncies i, quan es decideixen a resoldre la solució, s’opta per situar un altre càrrec per damunt seu.

Hi ha comandaments de l’ICS que confonen la gestió d’una empresa pública amb un feu medieval, on ningú mana més que ells i, a més, en fan ostentació pública per escarni dels responsables polítics que els han nomenat.

La inestabilitat laboral dels interins, la concatenació indefinida de contractes temporals i la seva precarietat són els exponents màxims del maltractament indiscriminat de la institució contra el qual venim lluitant amb resultats que desitjaríem millors. Les interines embarassades, per exemple, són víctimes d’actituds escandaloses en les renovacions dels seus contractes per eludir els drets de maternitat.

En les noves contractacions ni el currículum ni les aptituds i actituds de l’aspirant, fins i tot quan les acredita un superior coneixedor de la seva manera de treballar, són elements de pes en l’actual ICS. El perfil (mai definit amb antelació) és l’eufemisme amb què justifiquen la potestat que tenen els gerents d’escollir a qui volen, com volen i quan volen. La desitjable promoció interna es qualifica d’endogàmia hospitalària per justificar la designació a dit d’un amic o d’una persona afí i obedient.

En determinats àmbits proliferen el expedients sancionadors contra metges molt per sobre de la mitjana, en alguns casos perseguint conductes que res tenen a veure amb el que s’instrueix.

El més ridícul dels tics involucionistes de l’actual ICS el constitueix la negació del dret a l’exercici del vot d’alguns dels seus treballadors (metges o infermeres) en les eleccions sindicals celebrades el passat mes de març. Des que hi ha eleccions a la funció pública, d’ençà de la restauració de la Generalitat, els funcionaris que treballen a l’ICS, metges d’Atenció Pública Domiciliària (APD), han pogut votar en l’àmbit territorial de l’administració autonòmica que els hi pertocava i a l’ICS, per la seva doble vinculació amb el Departament de Sanitat (com a inspectors sanitaris locals) i amb l’ICS (com a metges de família) i hi ha sentències que avalen aquest dret, perquè consideren que si treballen a dos llocs, poden votar a dos llocs.

Es podria arribar a entendre que, si es considera que votar dues vegades és excessiu, els metges d’APD quedessin exclosos de les eleccions de la Funció Pública, per la seva vinculació menor tant salarial com de volum de treball. Però treure’ls del cens de l’ICS, com ha passat en les darreres eleccions, és privar-los del dret a elegir els seus representants en l’àmbit on es decideixen les seves condicions laborals. Malgrat la recent sentència de la magistratura de Tortosa, es continuà excloent a aquest col·lectiu i, a més, es nega al sindicat el dret a nomenar els professionals d’APD delegats de Secció Sindical o de Salut Laboral els professionals d’APD, com si no treballessin a l’ICS.

Aquesta dèria contra l’exercici del vot l’hem vist també en moltes ABS on, malgrat els advertiments, hi ha hagut directors que no han facilitat el temps marcat per llei perquè el metge pogués anar al col·legi electoral, a vegades en un altre CAP distant d’allà on treballa. Els han atapeït l’agenda de visites i no els han deixat temps per anar a votar. Des de Metges de Catalunya (MC) hem demanat el cessament d’aquests comandaments, però encara hi són i dubtem que deixin d’estar-hi en un futur pròxim.

Però han estat les eleccions municipals del diumenge 24 de maig quan s’ha posat en evidència, de manera més diàfana, la seva obsessió contra el dret a vot dels facultatius. Representants de l’empresa han informat els professionals que realitzaven una jornada d’atenció continuada el dia de les eleccions que, si anaven a votar, se’ls descomptarien en la nòmina les hores emprades per fer-ho. D’aquesta manera, els metges i les infermeres de l’ICS serien els únics treballadors públics de la Generalitat que anar a votar els hi costaria diners. Policies, bombers, agents forestals, personal de presons i funcionaris de tota mena que treballessin el diumenge dia 24 de maig, tindrien permís retribuït i no recuperable, però l’ICS, desobeint la circular 5/2006 de Funció Pública, el reial decret 605/1999 i la Llei orgànica 5/1985, descomptaria les hores emprades per anar a votar, perquè les considerava jornada complementària i, per tant, voluntària.

Només la intervenció directa del conseller Boi Ruiz, després de la denúncia presentada per MC, ha pogut aturar aquesta ignominiosa discriminació dels professionals dels equips d’atenció continuada de l’ICS, respecte la resta de treballadors. Però tot plegat ha estat tan precipitat que és probable que no tothom hagi pogut gaudir de la cobertura del servei necessària per poder exercir el seu dret a vot amb les garanties assistencials adients.

Esperem que en les següents eleccions al Parlament, previstes per al mes de setembre, tinguem la cobertura dels serveis i les consultes garantides amb suficient antelació i que no ens obliguin a recórrer a una administració de justícia lenta i costosa per aconseguir un dret tan fonamental com el dret a vot sense que comporti repercussions econòmiques per als metges.

Malauradament no podem ser tan optimistes respecte a altres qüestions. Però les nostres reivindicacions i propostes per modernitzar l’ICS i revertir aquesta situació d’involució democràtica i d’estils de gestió autoritaris en la política de recursos humans no s’aturaran.

Per molt que ho diguin, l’ICS no és l’últim vestigi del franquisme, però alguns dels que manen sembla que facin tot el possible perquè ho sembli.

Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya.

“Hi ha un excés de professionals que està provocant una rebaixa de la mà d’obra dentista”

Xavier Marco i Cairó Odontòleg, vocal del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC) i secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC).

Pregunta: Si hi ha un sector que sembla que ha esquivat la crisi ha estat l’odontològic. Passejant pel carrer ens trobem amb multitud de clíniques dentals que ofereixen tractaments i ens prometen un somriure perfecte. És cert que la salut del sector és tan bona?

Resposta: Depèn de com ho miris. Hi ha moltes clíniques petites que han acabat caient, moltes. En canvi algunes de les grans, no totes, han crescut a expenses de pagar malament els professionals i aplicant unes suposades economies d’escala que els permet baixar els preus, encara que a la realitat no són tan baixos. 

P: Des del COEC advertiu que molta de la publicitat bucodental que es fa afavoreix la desinformació i la incitació al consum. Pots posar algun exemple concret del tipus de publicitat a què us referiu?

R: La llei és molt clara: no es poden fer servir personatges públics per incitar el consum d’un producte sanitari. Últimament s’estan veient anuncis de jugadors de futbol que ho estan fent amb clíniques dentals i això no és legal. Un altre exemple és el de la publicitat enganyosa. S’anuncien implants a poc més de 200 euros, però no s’explica que aquest preu és només el de l’implant, si s’afegeix la fase post-quirúrgica, els controls… el preu acaba sent de 1.500 euros aproximadament.

P: El vell refrany de “lo barato sale caro”…

R: No és que surti car és que surt al preu que ha de sortir perquè és el cost que té un procediment complet.

P: Els col·legis intervenen? Han de visar els anuncis?

R: No. La llei diu que les clíniques que fan publicitat han d’explicitar el número de registre que els hi concedeix el Departament de Salut com a garantia de qualitat i responsabilitat sanitària. Els col·legis poden vetllar perquè els anuncis respectin el codi deontològic i denunciar els que el vulneren, però no tenen capacitat sancionadora.

P: No s’hi ha contribuït a la mercantilització amb els anuncis de dentífrics o xiclets protagonitzats per dentistes, per exemple?

R: No és tan senzill, hi ha d’haver alguna cosa mes. En els anuncis de farinetes per a nadons, per exemple, moltes vegades hi ha societats que diuen que aconsellen un determinat producte i això no significa que la pediatria estigui mercantilitzada. La mercantilització de l’odontologia ha arribat per una lluita per captar clients que s’ha desbocat quan s’ha vist que hi ha negoci i demanda.

P: Precisament, un dels fundadors d’una de les franquícies de clíniques dentals més coneguda diu que a l’Estat s’ha produït una “democratització de l’odontologia” i que “hi ha gent amb capacitat de compra a la que li falten dents” per justificar l’auge del negoci. Què li respondries?

R: Li diria que m’ho ha demostrar amb números, perquè les enquestes diuen que només el 30% i escaig de la població acudeix al dentista. Una democratització significaria que el 80% hi va. Si fem cas al que diu, sembla que sigui la labor d’una obra social perquè han abaixat els preus, però no és cert. Les persones que no podien pagar els serveis odontològics continuen sense poder fer-ho perquè els preus són els mateixos o més alts que abans. En realitat no és res més que aplicar tècniques de màrqueting i publicitat per atraure clients. Els pacients s’han redistribuït però no s’han captat de nous.

P: Els empresaris també asseguren que el model de franquícies permet abaixar els preus dels tractaments i generar economies d’escala negociant amb els proveïdors, centralitzant serveis, accedint a tecnologies que el dentista privat no pot assumir.

R: Això no és nou. Hi ha cadenes de pizzeries que ja fa 30 anys que van inventar aquest model: ubicació, una xarxa molt ampla i aplicar estratègies d’economia d’escala. Això els permet vendre pizzes a 12 euros o menys. Però en el cas de les clíniques odontològiques el preu que publiciten no és el preu real del tractament, és com si la pizza et diuen que et costa 12 euros però has de pagar 15 més per tallar-la, per la caixa, pel transport…

P: La famosa lletra petita.

R: Efectivament. Tenen un preu ganxo molt atractiu, però un cop li afegeixes els serveis imprescindibles per acabar el tractament, el preu és el mateix o fins i tot superior al de qualsevol altra clínica. Aquestes franquícies sobretot viuen de treure marge als professionals amb baixes remuneracions. Hi ha un excés de professionals que està provocant una rebaixa de la mà d’obra dentista. Estem per sobre del que l’OMS recomana quan a nombre de dentistes per habitant. Una facultat privada està graduant cada any el mateix nombre de dentistes que cinc universitats públiques, això és insostenible.

P: El COEC no s’ha plantejat crear una acreditació de qualitat per a les clíniques que sí compleixen el codi deontològic? Com es poden detectar els centres fraudulents?

R: En realitat el registre que dóna Salut hauria d’acreditar aquesta qualitat. El COEC està revisant amb un checklist consensuat amb el departament que les noves clíniques compleixen amb la normativa, però qui dóna l’aval és Salut.

P: Què poden fer els dentistes joves que no tenen altra sortida professional que treballar en aquestes clíniques encara que sigui amb condicions precàries?

R: Molts marxen fora i els altres, en efecte, acaben treballant en franquícies perquè ara per ara són els únics que contracten i que tenen necessitat de professionals. El problema és que van a parar allà amb la idea que algun dia podran muntar la seva pròpia clínica, per això accepten aquestes condicions perquè els interessa tenir els primers contactes amb els pacients, agafar experiència, etc. Però la realitat és que no podran fer-ho o serà gairebé impossible que ho facin pel seu compte. S’hauran d’associar, de crear formes de cooperació, però no podran obrir la seva pròpia clínica perquè com ells n’hi ha milers. En aquest context, el millor que poden fer és unir-se i buscar el suport d’organitzacions com Metges de Catalunya perquè el que pensen que poden ser dos o tres anys es pot convertir en el seu modus de vida perquè no tindran una altra sortida.

P: Una altra solució podria ser augmentar la cartera de serveis odontològics de la sanitat pública i d’aquesta manera incorporar més dentistes al sistema sanitari?

R: S’han de garantir uns mínims i eixamplar els serveis que s’ofereixen avui en dia, però no hi ha cap país que doni una cobertura integral perquè és molt costós.  Una part dels professionals es podrien integrar al sistema públic, però no solucionaria el problema de la sobrepoblació de dentistes.

P: Segons el registre d’establiments sanitaris hi ha més de 20.000 clíniques dentals a Espanya, 4.000 de les quals a Catalunya, i 30.000 dentistes, un per cada 1.200 habitants. Cada any, a més, en surten 1.500 més de les facultats. És sostenible? Com es pot controlar?

R: Establint numerus clausus i fent cas a les ràtios de l’OMS. La situació actual no només és insostenible és que es una despesa per a l’Estat perquè cada cop hi ha més atur entre el col·lectiu. S’ha de regular de la mateixa manera que es fa amb la medicina, però l’Estat ha preferit deixar-ho en mans del mercat.

Xavier Marco a l’estand de l’ADC al Fòrum Dental Mediterrani 2015.

P: Aquest context global és el que us ha portat a crear l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC)?

R: Encara que soni a tòpic, l’ADC ha nascut per defensar els drets dels professionals. Quan havia pocs dentistes, les qüestions laborals eren senzilles de gestionar. Actualment n’hi ha milers i això està provocant abusos a nivell contractual. Com n’hi ha tants, si un no fa la feina la fa un altre, per la qual cosa la protesta o la denuncia es molt complicada perquè hi ha el risc de quedar-se sense el lloc de treball que ràpidament serà cobert per algú altre.

P: Què pot oferir l’ADC als dentistes assalariats?

R: L’ADC ha sorgit de la multitud de queixes que rep el COEC. Totes aquestes queixes es recolliran i es canalitzaran per mitjà de l’Agrupació, que exercirà de portaveu i representant del col·lectiu. Es tracta de lluitar pel que volem de forma organitzada i col·lectiva.

P: Una d’aquestes fites seria la d’assolir un conveni col·lectiu específic de dentistes assalariats?

R: Ja existeix, però no tenim constància que s’estigui complint perquè no disposem dels contractes. Amb els pocs que tenim veiem que no s’està respectant el conveni. Si aconseguíssim que es complís seria un primer pas.

P: Com treballareu per millorar les condicions laborals dels dentistes?

R: El primer que necessitem és que els professionals s’impliquin i es sindiquin. A partir d’aquí començarem a recopilar i a analitzar tota la documentació i la informació per definir les línies estratègiques i fixar prioritats.

Carta oberta als metges de CCOO i UGT

“Ja no ens alimenten les molles. Ara volem el pa sencer”. Ovidi Montllor (1942-1995)

Benvolgudes companyes i companys,

Us adreço aquestes línies com a company de professió, sigles sindicals al marge. Crec que res del que us diré serà nou o estrany per a vosaltres.

Si es confirmen els rumors -i ja coneixeu la dita, cuando el río suena, agua lleva– demà les organitzacions sindicals de les que formeu part respondran SÍ a la proposta de conveni que ens va fer arribar el divendres passat el president de la mesa de negociació del conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada.

La proposta inclou algunes qüestions sobre les quals els vostres sindicats, que diuen defensar a tots els treballadors i treballadores de la sanitat, haurien de ser més sensibles i no estar disposats a acceptar, tot i que pel que sembla la prioritat és signar, sigui el que sigui.

I és que, benvolguts companys i companyes, el document que tenim sobre la taula no és res més que la mateixa proposta que les patronals van presentar el novembre de l’any passat i que tots, sindicats professionals i de classe, vam coincidir que era del tot inacceptable perquè s’acarnissava amb tots els treballadors i sobretot amb els metges.

Ara la proposta s’intenta adornar amb l’aplicació de l’increment del 3,6% de les tarifes del CatSalut a la millora de les retribucions del personal. Un esquer per disfressar de bo un conveni que no és altra cosa que la consolidació de les retallades imposades i assumides aquests anys pel conjunt de professionals del sector.

Un esquer o un engany, perquè el que es presenta com una concessió per part de les empreses en realitat és un estricte acte d’obediència al conseller de Salut, Boi Ruiz, que, en any electoral, va indicar que l’augment de tarifes s’havia de destinar als sous dels treballadors. L’hemeroteca n’és testimoni.

A canvi d’obtenir aquesta minsa recuperació salarial que, recordem, ni s’apropa a les condicions retributives del VII Conveni de la XHUP (2005-2008), bandera defensada per la majoria d’organitzacions en les negociacions que s’han anat produint centre a centre, s’accepta un retrocés històric en les condicions laborals, només comparable al que CCOO i UGT van perpetrar signant el I Conveni Sociosanitari, rebutjat per la major part dels empleats quan es va plantejar fa un parell d’anys com a conveni global.

Si a tot això li afegim que la proposta es contradiu amb la normativa d’aplicació del sector públic, en la qual ens engloben tot sovint, sobretot quan es tracta d’aplicar-nos les mateixes retallades, i que menysprea sentències judicials que reconeixen drets laborals, crec que comença a quedar clar perquè ens trobem davant d’una proposta indigna.

“El problema és el repartiment del pastís”. Aquesta frase l’hem escoltat sovint a la mesa de negociació. Les patronals diuen que el pastís (recursos disponibles) és el que és i que a ells els hi és indiferent el repartiment mentre les parts es conformin. Des de Metges de Catalunya (MC) sempre hem defensat que el famós pastís és insuficient i que l’única solució és posar-hi més farina (diners), i que junts els treballadors podem aconseguir-ho.

Però, un cop més, els vostres sindicats, que diuen defensar a tots els treballadors i treballadores de la sanitat, accepten de facto un repartiment que és insuficient per a tothom, però sobretot per als metges.

La pregunta que us formulo és: us conformareu amb les engrunes que les vostres cúpules us reparteixen o reclamareu que us tinguin en compte i us deixin de tractar com una minoria suposadament privilegiada?

Durant mesos, els representants de MC hem fet tot el que hem pogut per fer veure a la resta de representants socials que no podem transigir amb les condicions que ens imposen les patronals. Sembla que no ens n’hem sortit i que demà dimecres diran que accepten la proposta de la mediació. En les vostres mans està exigir que us tinguin en compte. Depèn de vosaltres que aquesta nova ofensa pugui prendre cos o no. Pel contrari, el temps posarà les coses al seu lloc, no ho dubteu.

Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya (MC) i membre de la mesa de negociació del conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada.