Ningú no ens donarà res

Tribuna d’opinió


Xavier Lleonart

Xavier Lleonart

El dia 10 de setembre, Metges de Catalunya (MC) informava que el ple de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia resolt en sentència que “les condicions laborals d’un conveni col·lectiu decaigut després de superar el període d’ultraactivitat  sense acord entre les parts negociadores, s’incorporen al contracte de treball signat entre l’empresa i el treballador”.

Aquesta sentència estableix doctrina davant d’un fet que no és menor en termes de relacions laborals. El dia 8 de juliol de 2013, molts convenis col·lectius van decaure per llei (3/2012 de 6 de juliol) un cop esgotat el període d’ultraactivitat sense que hi hagi acord entre les parts negociadores. És el cas del VII Conveni de la XHUP. Mentre MC (i també CATAC) va defensar en tot moment la tesi de la contractualització de les condicions laborals, el posicionament de les patronals del sector concertat va ser just el contrari: sense conveni regulador, els treballadors quedaven desemparats i sense cap norma de referència que no fos l’Estatut dels Treballadors. Dissortadament, els sindicats CCOO i UGT van assumir com a seus els arguments de les patronals i van contribuir de forma decisiva a què se signessin pactes de retallades a la major part de centres sanitaris concertats. Prèviament s’havien encarregat d’atemorir els treballadors amb les conseqüències de quedar-se sense conveni. Un atemoriment instrumentalitzat que va assolir la seva màxima expressió en la signatura del primer conveni sociosanitari que recollia totes les mesures perjudicials que havien estat rebutjades en referèndum pels treballadors, però que les patronals, CCOO i UGT van signar i van fer extensiu fins i tot a centres que no eren de l’àmbit sociosanitari. Un despropòsit.

Encara ressonen les fortes crítiques que va rebre MC per negar-se a signar un “xec en blanc” de retallades. Vam ser acusats de sectaris, antisistema i no sé quantes coses més. Fa només un parell de mesos, un dels sindicats que va combregar amb les patronals publicava un comunicat en què reafirmava la “necessitat de tenir un conveni de sector per evitar aquesta situació”.

A les portes d’una nova negociació per intentar recuperar un conveni sectorial, els representants dels treballadors hem de dir de forma unànime que ja n’hi ha prou. Vivim un moment ple d’incerteses i de precarietat que s’està aprofitant, a través de la por i la coerció, per retrocedir molts anys enrere en els drets laborals. No només en l’àmbit sanitari, per descomptat. Tot el que es retrocedeixi serà molt difícil, per no dir impossible, que es pugui recuperar.

És sorprenent (bé, potser no tant) que sindicats de classe com CCOO i UGT no se situïn sense cap mena de dubte del cantó dels treballadors i de les treballadores i actuïn d’altaveu de les patronals per transmetre missatges apocalíptics amb l’objectiu de justificar la signatura d’unes condicions que d’altra manera serien inadmissibles.

En canvi, MC, un sindicat professional que, òbviament, defensa les millors condicions per als seus afiliats (metges) però sense voler perjudicar cap altre col·lectiu, ha estat injuriat i acusat de sectari, inconscient o insolidari, en funció d’on venia l’ofensa. Els delegats i les persones que ostentem càrrecs de responsabilitat en l’estructura d’aquest sindicat només fem allò que és natural i propi de les organitzacions sindicals, en el nostre cas des de la perspectiva del professional mèdic. Però alhora compartim amb la resta de sindicats uns objectius que no són res més que la defensa del be comú: sanitat pública de qualitat, millora de les condicions laborals i retributives dels seus treballadors i control professional de la gestió perquè el criteri preponderant sigui l’assistencial i no l’econòmic.

A dos mesos vista del venciment del conveni sociosanitari i de la majoria de pactes empresarials, seria enormement positiu que tots els sindicats prenguem bona nota de la sentència del TSJC i defensem la veu dels treballadors rebutjant qualsevol proposta que no inclogui la recuperació d’allò perdut. La sentència ens ajuda a tots plegats a entendre que no arribar a cap acord és millor que signar un mal pacte. I als treballadors i a les treballadores a estar més tranquils i no deixar-se portar pel discurs de la por.

Un company em deia fa uns dies que si els professionals sanitaris no sabem fer-nos escoltar “serà per alguna cosa”. I té raó. El camí d’acceptar retallades perquè les empreses i el sistema “sigui sostenible” no té sentit ni raó de ser. Ara hem de tenir clar que ningú no ens donarà res sinó que ho haurem de (re)conquerir.

Xavier Lleonart és vicesecretari general de Metges de Catalunya.

Com evitar els col·lapses a urgències

Tribuna d’opinió


Francesc Duch

En l’àmbit sanitari, l’estiu de 2014 serà recordat com el del col·lapse als serveis d’urgències dels hospitals públics catalans.

Des de principis d’estiu, els professionals havien alertat que el tancament de llits i quiròfans propi d’aquest període, enguany s’havia de planificar amb molta cautela perquè les retallades i la conseqüent reducció de llits estructurals havien deixat els hospitals al límit de la seva capacitat operativa. Dissortadament, ni les gerències ni els responsables polítics del Departament de Salut van escoltar les advertències, i les conseqüències s’han vist en les llastimoses imatges de pacients amuntegats als passadissos d’urgències i en les informacions sobre la quantitat de persones pendents d’ingrés que cada dia ens arribaven pels mitjans de comunicació i a través de les xarxes socials (@adjuntosdeurgen).

Ara els esforços s’han de centrar en resoldre les deficiències detectades perquè, ni a l’hivern que s’aproxima (la pitjor estació en termes de salut), ni a l’estiu de l’any vinent es torni a repetir un escenari de saturació dels serveis.

L’acumulació de pacients als serveis d’urgències dels hospitals es pot deure a un increment d’afluència, a problemes en el drenatge de pacients un cop resolta la situació d’urgència o, finalment, a problemes inherents al servei que demorin les altes.

Amb les primeres aglomeracions, molt a principis d’estiu, les explicacions oficials insistien en un suposat increment de la freqüentació per justificar el desori. Un pic de visites saturava els grans hospitals de Catalunya d’una forma gairebé imprevisible. Després es va veure que aquest no era el principal problema.

Amb dades de la Divisió d’Anàlisi de la Demanda i l’Activitat del Servei Català de la Salut (CatSalut) veiem que les visites a urgències s’han reduït un 1,4% respecte al 2013 durant els mesos de juliol i agost. Tot i que aquesta no ha estat la tònica dels hospitals situats en grans àrees urbanes, és la mitjana del país.

Si l’objectiu és reduir la freqüentació a les urgències hospitalàries, tancar recursos assistencials d’atenció continuada a primària, com s’està fent en els darrers anys, no sembla el més adient. Hem passat de 142 CUAP el 2011 a 76 el 2013, i això, tal com vam advertir quan començaren els tancaments i les reduccions horàries, porta conseqüències.

Cal reconduir l’actual situació en què la majoria d’urgències ateses són banalitats intranscendents i, en canvi, s’atenen majoritàriament a hospitals, on els costos són molt més elevats.

Enguany, si segueix la línia hospitalocentrista del primer semestre, segons l’informe presentat pel conseller Boi Ruiz en la seva compareixença al Parlament el passat 3 de setembre, s’atendran 2.302.000 urgències a l’atenció primària, front 3.380.896 urgències hospitalàries.

Segons dades d’aquesta mateixa compareixença parlamentària, el 65% de les urgències ateses o no són tals urgències (13%) o no constitueixen cap mena de risc vital (52%). A més, bona part de les de risc potencial (30,1%) podrien ser resoltes a l’atenció primària. Si el total d’aquestes urgències es resolguessin a dispositius locals, de ben segur que es descongestionarien tots els hospitals del país.

El segon motiu extrínsec de l’acumulació de pacients al serveis d’urgències rau en les dificultats per drenar-los a les plantes hospitalàries quan necessiten ingrés. El malalt roman a urgències en espera de llit perquè s’han reduït llits en excés. Potser sí que, tal com diuen, s’han tancat si fa o no fa els mateixos que cada estiu, però fer-ho alhora que es tanquen llits de forma estructural deixa els hospitals al límit.

Pacients als passadissos d'urgències de l'Hospital de Terrassa.

Pacients als passadissos d’urgències de l’Hospital de Terrassa.

Tot i que el llit ha perdut valor com indicador d’eficiència i qualitat d’un servei sanitari, els 13.072 llits d’aguts de la sanitat pública catalana situa el país, amb 1,73 llits per mil habitants, molt per sota dels valors d’Espanya (3,1) i de la mitjana de la Unió Europea (5,2) i a una distància sideral dels 8,2 llits per mil habitants dels alemanys. En qualsevol cas, aquests 13.072 llits no toleren gaires reduccions estivals per més que es contraprogrami l’activitat quirúrgica i es concentrin vacances de personal. Cal preveure que a la més mínima incidència els tancaments conjunturals poden resultar excessius i cal poder rectificar sobre la marxa sense necessitat de tenir els malalts i a les seves famílies, esperant destí durant dies, en un lloc que no hi haurien de ser.

Per acabar amb les causes intrínseques, trobem un argument esgrimit amb lleugeresa per algun comandament: culpabilitzar els professionals per no ser prou àgils i diligents en la resolució de les patologies. Més enllà de la desconsideració cap a la professionalitat dels metges i de les infermeres que hi ha darrere d’aquest argument, convé assenyalar que les altes es proporcionen en base al criteri clínic i no atenent a factors logístics o a interessos econòmics o administratius. Per tant, mai hi ha lentitud per desídia sinó garanties d’un procés assistencial d’acord amb el raonament clínic de cada cas.

Tot i així, hi ha qüestions millorables que no són competència dels metges d’urgències, sinó de l’administració i gerència del centre, però que els facultatius agrairien que es resolguessin (agilització en els circuits de proves complementàries, en el trasllat i drenatge de malalts que ocupen espais necessaris…). El temps d’estada al servei s’ha de reduir des del mateix moment del triatge. No té cap mena de sentit que els malalts que arriben a urgències amb un diagnòstic previ efectuat per facultatius d’atenció primària, s’hagin de tornar a triar repetint exploracions i aplicant un protocol d’acollida pensat per als pacients que es dirigeixen directament als serveis d’urgències hospitalàries.

També poden semblar lentituds assistencials les deficiències de funcionament provocades per les retallades i totalment alienes a la voluntat dels professionals d’urgències, derivades de la reducció del número de professionals, el tancament de recursos assistencials i quiròfans i les seves conseqüències, com la necessitat d’utilitzar les depedències per a usos no propis del servei com l’assistència de pacients d’intensius per manca de llits a cures intensives o la realització intervencions quirúrgiques programades als mateixos quiròfans d’urgències per manca de disponibilitat dels equipaments ordinaris.

La necessària millora de l’atenció urgent passa indefectiblement per la recuperació del pressupost sanitari, l’increment de les plantilles i l’elaboració d’un Pla Nacional d’Urgències que ordeni l’atenció i el transport urgent a tot el territori, reparteixi responsabilitats entre els diferents nivells assistencials i estableixi les bases i els protocols d’aplicació en l’atenció continuada de tot el país.

Sigui com sigui, la reproducció dels problemes viscuts aquest estiu és inacceptable i cal que Salut prengui mesures immediates perquè no es tornin a produir. Les imatges de pacients estacionats als passadissos són indignes i impròpies d’un sistema sanitari desenvolupat. L’existència de números als passadissos i places marcades per identificar els llits aparcats, posen en evidència que no estem davant de situacions excepcionals, sinó davant d’un mal funcionament d’un servei sanitari fonamental que no hauríem d’acceptar com a definitiu.

Francesc Duch, secretari general de Metges de Catalunya.

Eleccions COMG 2014: entrevista als candidats

Amb motiu de les eleccions a la presidència del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG) a partir del proper dilluns dia 16 de juny, Metges de Catalunya (MC) entrevista els candidats a la presidència, Narcís Bardalet, Josep Vilaplana i Joan Felip.

L’entrevista qüestiona els candidats sobre els principals temes que planen sobre la sanitat gironina i catalana, sobre el sistema sanitari i sobre el present i futur de la professió mèdica.

D'esquerra a dreta: Narcís Bardalet, Josep Vilaplana i Joan Felip.

D’esquerra a dreta: Narcís Bardalet, Josep Vilaplana i Joan Felip.

Pregunta (P): Definiu els trets principals del vostre projecte de direcció del COMG.

Narcís Bardalet (NB): Rigor econòmic. Obertura del Col·legi als metges. Els metges han d’estar assabentats de les prestacions que els ofereix el Col•legi, tant en l’ àmbit laboral com en el personal. Temes com l’assessorament jurídic, econòmic i mercantil, les assegurances, l’atenció al metge malalt i als familiars, necessiten una difusió més important i a l’abast dels col•legiats. Relacions amb les regidories de salut i amb els consells comarcals per fomentar la salut pública. Defensa jurídica del metge davant les institucions. Crear una llista de pèrits especialistes per fer una bona defensa dels col·legiats en cas de litigi. Promoure la docència entre el col·lectiu en temes de responsabilitat professional. Establir nous lligams amb la Facultat de Medicina i orientar els seus estudiants durant el període de formació. 

Josep Vilaplana (JV): Volem un Col·legi més útil, més obert, més proper i més accessible per als col·legiats. Volem que ningú es pregunti mai més per què serveix la col·legiació, perquè nosaltres tenim molt clar perquè serveix. Tenim tres valors que situem per damunt de tot la transparència, el compromís i la professionalitat.  El nostre projecte s’explicita en un decàleg de compromisos en els que treballarem des del primer dia amb entusiasme, esforç i dedicació.

Joan Felip (JF): Un projecte nou, obert, participatiu, dinàmic. Un projecte que optimitzi el personal i augmenti el número de col·legiacions, hi ha molta gent que fa la seva activitat principal a la província de Girona i, contràriament a la llei, està col·legiada en una altra província. Amb aquestes dues mesures podríem abaratir quotes. Som una candidatura nova, nosaltres no hem estat mai a les Juntes anteriors del Col·legi, a diferència de les altres dues candidatures que sí que han format part dels Col·legis anteriors. Som una candidatura independent. Nosaltres no hem rebut suport institucional o propagandístic d’un sindicat o partit polític. Volem separar el Col·legi dels sindicats o partits polítics. Som una candidatura transversal. Transversal en el territori. Transversal en assistència primària i hospitalària. Transversal en assistència pública i privada. L’encapçala un metge amb una especialitat medico-quirúrgica, la qual cosa li permet una visió àmplia de l’exercici i els problemes de la medicina.

P: Més enllà de la província de Girona, voleu posar en marxa alguna iniciativa a nivell del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya? 

JV: Els col·legis de metges de tot Catalunya han de treballar plegats per potenciar la participació i el lideratge dels metges en la gestió sanitària. Han d’impulsar la gestió clínica i l’elecció dels comandaments i directors d’hospitals i ABS d’una manera més directa per part dels metges. I defensa de forma clara i cohesionada les competències mèdiques i el valors de la professió mèdica. Aquesta seran el principis que portarem al Consell de Col·legis.

JF: Sense perdre la identitat pròpia del Col·legi de Girona, hem de potenciar les relacions amb el Consell del Col·legi de metges de Catalunya donat que la unió fa la força i podem aconseguir serveis mancomunats.

NB: Mantindrem la màxima col·laboració amb el Consell de Metges de Catalunya per totes les iniciatives pròpies o de la resta de províncies.

P: Quins reptes de futur presenta la sanitat gironina i com s’han d’afrontar des del COMG?

JF: Fer un gran campus de salut on hi participi un gran hospital de referència juntament amb una competitiva facultat de Medicina.

NB: Un dels reptes de futur més importants a la nostra demarcació és el projecte d’unificació de les dues institucions més importants de les comarques gironines, l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS). Des del COMG el canvi s’ha d’afrontar amb serenitat i objectivitat, vetllant pels interessos dels metges i oferint col·laboració a totes les institucions i administracions implicades. Però tal com deia fa poc el Dr. Pallarés , la unificació entre l’ICS i l’IAS només te sentit si serveix per potenciar serveis i amb l’acord dels professionals, sinó no.

JV: La fusió dels centres de l’ICS amb els de l’IAS és cabdal. Sense mecanismes de participació i consens dels professionals mèdics que teixeixen la fusió, no serà satisfactòria. Un altre repte és el nou Hospital Trueta com a projecte prioritari, molt important per a la prestació sanitària de qualitat a tota la societat gironina. També haurem de treballar de valent per preservar l’equitat en l’accés a la sanitat davant projectes o iniciatives que vulguin eliminar serveis o tancar dispositius. Hi ha molts més reptes: el treball en xarxa dels hospitals i dels serveis o unitats d’abast territorial, ’ incrementar la capacitat de decisió del metge de família en les derivacions, les llistes de espera, etc. etc. A tots aquests reptes i als que estiguin per venir, en farem front des del COMG.

P: Quin paper han de tenir els col·legis de metges davant les retallades?

JV: El camí de les retallades s’ha acabat, ja no són possibles més retallades, no si no es vol provocar una explosió del descontentament professional. El COMG ha de vetllar per la defensa de la professió, dels seus valors i de la seva dignitat. Per tant, oposició a les retallades. Hem defensar que el metge pugui treballar amb llibertat i anteposant per damunt de qualsevol altre cosa els criteris clínics. Sense pressions ni invasions de les competències mèdiques. La defensa d’una sanitat de qualitat, al cap i a la fi. 

NB: Exigir la seva aturada ja que les retallades han afectat i afecten temes de salut pública, la qualitat de l’assistència i les condicions laborals òptimes de tot el personal sanitari.

JF: Lluitar perquè no afectin la qualitat i la dignitat de l’acte mèdic. Les retallades les han patit els malalts i sobretot els metges, que som els que hem de donar la cara als malalts i, a més, se’ns ha augmentat la càrrega de treball i disminuït el sou.

P: I davant les mesures que promouen la cessió de competències mèdiques a altres professionals sanitaris?

NB: Creiem que són inoportunes i que, en algun cas, poden generar conflictes de responsabilitat professional o fins i tot d’intrusisme. Han de quedar clares les competències dels diferents professionals que intervenen en l’acte mèdic i treballar en equip.

JF: Defensem l’acte mèdic com a exclusiu del metge. El Col·legi ha de vetllar perquè es compleixi la llei i evitar intrusismes, ha de defensar la professió i els professionals.

JV: La cessió de competències per part del metge, tal com diu la llei d’ordenació de professions sanitàries, ha de fer-se de manera individualitzada per part del metge segons els coneixements i la confiança que tingui en altres professionals. Mai d’una manera universal ogestionada per l’administració. És tan senzill com que el metge ha de fer de metge i per això és tan important que sigui ell qui tingui el control i la gestió de què fa i què delega.

P: Com us posicioneu respecte als plans de reordenació i integració de dispositius assistencials territorials? Casos com el del consorci únic de salut a Lleida o el projecte CIMS a Girona. 

JF: Cal fer-ho amb molt diàleg. Són projectes que afecten de ple l’estatus laboral dels metges, els seus llocs i condicions de treball. El Col·legi com a tal ha de defensar l’opinió dels metges front l’Administració. Les fusions no han de significar perdre drets. Les fusions han de ser per a millorar l’assistència a la població, l’administració sanitària i els col·legiats; i només amb un acord entre aquestes tres parts s’han de realitzar. No es pot fer de pressa, cal parlar molt, i amb retallades encara més.

JV: L’atomització sanitària catalana i gironina ha arribat al paroxisme. Tothom té clar que cal una fusió i unió d’empreses i centres, buscant sinèrgies que beneficien al pacient i que facin més fàcil per als professionals la seva tasca diària. Ara bé, les incerteses sobre els models jurídics, laborals i de gestió d’aquestes noves entitats són enormes i veiem  de moment una hipertròfia dels equips de gestió, la desaparició dels principis constitucionals de mèrit, igualtat i capacitat per optar a llocs importants de comandament sanitari públic, i, el més greu, l’externalització de serveis a empreses amb ànim de lucre. Aquests no són els models que ens han portat a tenir el bon sistema sanitari que tenim.

NB: Encara està per veure si realment serà efectiu. Es busca la màxima sostenibilitat del sistema i això ens sembla bé, però no pot ser ni a costa dels malalts, ni dels professionals, ni del servei que hem d’oferir.

P: El futur de l’Hospital Josep Trueta es troba en el focus informatiu. Com ha der ser el Trueta?

JV: Fem-nos una pregunta. És necessari construir un nou hospital? Sens dubte. Porto molts anys treballant al Trueta i m’ho conec perfectament. L’hospital de referència per als 750.000 habitants de la demarcació i per als milions de turistes que ens visiten a l’estiu ha de ser de primeríssim nivell i actualment no ho és. Sense oblidar la vocació universitària, docent i de recerca, que té el HUGJT. El Trueta és vell i té mancances tan greus ja entrada la segona dècada del segle XXI que el sentit comú reclama la necessitat de fer-ne un de nou. Entenem la dificultat pressupostaria, però l’objectiu de totes les forces polítiques i socials de Girona ha de ser la priorització de la construcció d’aquest nou hospital. Faran un flac favor a la ciutat i a tota la província els que pensin que amb reformes i traslladant a l’Hospital de Salt una bona part de l’activitat solucionaran les mancances sanitàries del present i del futur.

NB: Som partidaris que l’Hospital Josep Trueta mantingui la ubicació actual. És necessària una remodelació pensada i profunda del centre i si s’escau, una ampliació. S’han d’aprofitar al màxim les estructures que encara ho permetin i fer-ne de noves per aconseguir poder oferir més serveis, més especialitzats i de més qualitat.

JF: Entenem que cal un nou hospital amb tots els serveis d’un hospital de referència per a poder atendre íntegrament el malalt. Cal un hospital integrat dins un gran campus de salut. No obstant, l’experiència demostra que un nou hospital, si ni tan sols sabem on ha d’anar, tardarà vuit o deu anys en ser realitat. Per tant, podem pensar en un nou hospital però de moment calen actuacions urgents en l’actual Trueta.

P: Sou partidaris d’establir un conveni laboral propi per als metges?

NB: Sí, però es necessitaria un bon assessorament i col·laboració, amb els sindicats i amb totes les parts implicades per aconseguir unes condicions laborals més profitoses pels col·legiats.

JF: Sí, acordat per la majoria de metges. Els metges necessitem una llarga i complexa formació, assumim sèries responsabilitats que poden ser blanc de denúncia i ens sotmetem a múltiples riscos que no es contemplen, risc de contagi, risc d’agressió, etc.

JV: I tant. De forma urgent. Si volem que aquests processos de fusió d’entitats i de participació dels facultatius siguin profitosos, necessitem un marc únic per tot el SISCAT que reguli l’entorn laboral i participatiu dels metges i que els homologui als metges de la resta d’Europa. Això restaria conflictivitat i milloraria les relacions globalment. Els metges haurien d’estar fora de les taules i meses sectorials.

P: Davant la manca d’ofertes i la precarietat de les condicions dels llocs de treball, molts metges joves es veuen forçats a buscar una oportunitat fora del nostre sistema sanitari.  Què s’hi pot fer?

JV: A l’Estat es llicencien aproximadament 7.000 metges a l’any, però s’ofereixen 6000 places MIR pels metges d’aquí per als que arriben de fora. Les facultats de medicina han passat de 28 a 41 en els últims 10 anys. Mes 3.500 metges han demanat certificats d’idoneïtat per marxar del país. Amb aquest panorama, necessitem assegurar que les jubilacions que es produiran, que seran moltes en els propers 8-10 anys, siguin cobertes adequadament i en bones condicions, sense descartar o menystenir l’exercici en el marc europeu. S’ha de racionalitzar i regular la formació de nous facultatius d’acord amb la planificació sanitària i amb les necessitats socials.

JF: Fomentar les jubilacions i les jubilacions parcials. Exigir les cobertures de baixes laborals i convocatòries de plaça.

NB: Ser exigents amb les ofertes de treball que es posen al mercat laboral, perquè les condicions siguin millors i no empitjorin. Treballar perquè on hi hagi una gran pressió assistencial s’ampliï la plantilla i per tant l’oferta de feina augmentaria en benefici dels joves que s’han d’incorporar a un lloc de treball.

P: Copagament, revisió de la cartera de serveis de cobertura pública, sancions per mal ús… trobeu necessari aplicar alguna d’aquestes mesures per fer sostenible la sanitat pública?

JF: Sí. Aplicades amb seny i excepcions. La gent ha de participar amb la cura de la seva salut.

NB: Copagament, sobretot en el mal ús i l’abús dels serveis d’urgències. S’hauria d’establir una petita quota de pagament per evitar la sol·licitud de serveis exagerada. Ha d’haver-hi una implicació i una coresponsabilització dels ciutadans en la seva salut.

JV: Els dos únics països a Europa que no tenen copagament per accedir a l’atenció primària o hospitalària son l’Estat espanyol i el Regne Unit. Ha de seguir mantenint-se així. Tenim un copagament important en la vessant del medicament i del transport. Tot això ho hem de posar en el context d’un finançament sanitari públic insuficient, molt allunyat dels països del nostre entorn, fins i tot de la resta de l’Estat en el cas de Catalunya. Aquí més d’un terç de la despesa sanitària ja és privada. No seria de rebut demanar encara més copagament o una rebaixa de la cartera de serveis. La sanitat a casa nostra és totalment sostenible perquè és de les més barates que hi ha.

P: Quina posició ha de prendre el COMG respecte al procés sobiranista?

JF: Ha de ser sensible a la voluntat del poble.

NB: El que està passant a Catalunya és impossible no tenir-ho en compte. Els ciutadans han de poder expressar lliure i democràticament quin volen que sigui el seu futur. En aquest sentit som clarament partidaris del dret a decidir. La clau és el respecte al que vol la majoria.

JV: El COMG, com diem al nostre programa, ha d’estar al cantó del que decideixin els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Defensem el dret a decidir sense embuts i la independència de Catalunya si així ho decideixen els catalans i les catalanes.