Feminisme i acció sindical en medicina

Especial 8-M 2022


Júlia Ojuel

En els darrers anys s’ha produït una progressiva proletarització i feminització de la professió mèdica. Són dos fenòmens diferents amb alguns aspectes que s’expliquen conjuntament, encara que no sempre van de la mà. La proletarització implica que la majoria de les persones que exerceixim la medicina actualment ho fem com assalariades, sigui a la medicina pública, concertada o privada. L’exercici lliure és molt menys freqüent que fa uns anys, o bé es realitza com a activitat complementària. L’esforç de l’acció sindical va dirigit a les negociacions amb grans empreses sanitàries, Institut Català de la Salut (ICS) inclòs.

La feminització d’una professió suposa, en la majoria dels casos, que aquell lloc de treball esdevingui menys atractiu social i econòmicament. Moltes de les feines on es cobra menys (inclús a la mateixa categoria professional), on hi ha menys beneficis socials, fins i tot els bàsics com l’atur o les baixes, estan ocupades per dones. A la medicina ara mateix som majoria, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària. No és casualitat que hagi coincidit en un moment d’empitjorament de condicions econòmiques i laborals. En aquesta situació, cap on ha d’anar l’acció sindical? Què aporta la necessària visió feminista al sindicalisme?

Un aspecte bàsic és la lluita contra la violència, tant contra la violència masclista, amb polítiques de cura de les treballadores amenaçades, com la lluita contra l’assetjament per raó de gènere, amb denúncies i mecanismes de protecció front els abusos de poder i el masclisme d’alguns càrrecs. Així com el trencament del sostre de vidre i la violència estructural de les empreses i les organitzacions sanitàries.

També, quan parlem de dones i treballs, immediatament es pensa en totes les circumstàncies al voltant de la maternitat, però s’ha d’anar més enllà. El feminisme posa les cures al centre i proposa vides més vivibles i condicions laborals que beneficiïn a tothom. Es fa necessari modificar els permisos per acompanyar a familiars a visites mèdiques perquè deixin de ser recuperables, millorar les condicions de les mesures de  conciliació i permetre absències autojustificables. És el moment també de reclamar una reforma horària i acabar amb jornades laborals i de guàrdia que són un despropòsit. I amb tota la consciència social, per lluitar per una sanitat realment universal i equitativa.

Aquestes demandes tenen dos matisos. En primer lloc, això s’ha d’aconseguir sense que es perpetuï el paper de la dona com a cuidadora de la família, com ha passat amb la llei de dependència, i que les conciliacions no suposin cap càstig. Segons dades de l’ICS, les reduccions de jornada per cures, sobretot quan són per gent gran, les segueixen demanant les dones en una gran majoria, amb una important afectació del temps de cotització i de la carrera professional.

En segon lloc, per suposat, aquesta lluita per les millores de condicions a la feina no ha d’anar en detriment de mantenir l’esforç per unes demandes econòmiques proporcionades al nivell d’exigència formativa i de responsabilitat professional que se’ns demana. Els treball en què les dones som majoria no ens hauríem d’acostumar a cobrar menys que en altres professions on ho són els homes, la majoria. Allò del “salari emocional” o les condicions “amables” de treball són trampes que ens empobreixen, ara i en el moment de la jubilació.

En resum, per què l’acció sindical ha de ser feminista? Perquè és més justa i més efectiva, i perquè recull un gran volum de demandes de les persones afiliades. I al sindicat que es demana? Esperem que aviat un nom que permeti que totes ens sentim representades i seguir incrementant la presència de dones en els alts càrrecs de l’organització.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)

 

La igualtat de gènere al nostre país

Especial 8-M 2022


Teresa Mir

En els darrers anys s’han anat incorporant a les organitzacions sanitàries mesures específiques per aconseguir la igualtat entre dones i homes, però encara hi ha molts punts de millora per tal de corregir les situacions de discriminació.

En aquesta línia, l’any passat, l’Institut Català de la Salut (ICS), amb la col·laboració de tots els representants sindicals, va elaborar el II Pla d’Igualtat de l’ICS, que va ser aprovat per la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat. Aquest pla inclou noves aportacions i mesures per avançar en la igualtat efectiva entre dones i homes, i per evitar situacions d’assetjament i/o violència masclista.

L’anàlisi feta per l’ICS per a l’elaboració del pla posa clarament en evidència la creixent feminització de les professions sanitàries: el 70% de la plantilla de l’entitat són dones. No obstant això, el percentatge cau fins al 30% si s’observen només els càrrecs directius, i aquesta no és l’única desigualtat. També es constata una bretxa salarial d’un 11% entre homes i dones, degut principalment al fet que les dones, quan han de curar dels fills o de persones dependents, deixen de fer guàrdies, activitat de recerca o docència, i demanen més permisos, com excedències o reduccions de jornada. Això els suposa una pèrdua d’oportunitats i una major dificultat per pujar de nivell de carrera professional, fet que repercuteix en una menor retribució.

Davant d’aquesta evidència, des de Metges de Catalunya (MC) veiem com una necessitat prioritària la implementació de les mesures incloses al II Pla d’Igualtat. A més, amb la propera obertura de les negociacions del III Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat sobre les condicions de treball del personal estatutari de l’ICS, caldrà desenvolupar i introduir els canvis imprescindibles per fer possible la conciliació, amb la finalitat, entre altres, de reduir la discriminació entre dones i homes.

Per una banda, caldrà revisar els permisos, per tal de millorar-los i incorporar-ne de nous. S’ha de garantir que ni l’embaràs ni la baixa per risc durant l’embaràs comportin una pèrdua retributiva, especialment pel que fa a la retribució de les guàrdies.

En aquest sentit, també serà necessari introduir les modificacions necessàries perquè les persones que s’acullen a permisos per conciliació no es vegin penalitzades a l’hora d’accedir als diferents nivells de carrera professional.

Per altra banda, caldrà revisar els horaris, sortint de la rigidesa dels torns de matí i tarda, per assolir una flexibilitat real amb jornades més racionals.

Finalment, el futur acord de condicions laborals haurà de regular la nova organització del treball desenvolupant el pla de teletreball. Oferir aquesta opció com a solució de conciliació pot ser una bona oportunitat de millora, però cal que vagi acompanyada de la formació i els mitjans tècnics necessaris.

És evident que encara queda un llarg trajecte per aconseguir la igualtat, per això és de gran importància la implicació de tota la societat a tots els nivells.

Teresa Mir
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CAP Garrotxa (Olot).

 

Feminització de la medicina: un gran camí per recórrer

Especial 8-M 2022


María José Pinazo

Arriba el 8-M, un dia de celebració que commemora la lluita de les dones per aconseguir la igualtat. Tot i que podem celebrar les moltes fites que les dones han assolit al llarg de la història, ens queda un gran camí per recórrer. La representació de les dones al món de la ciència i la innovació encara està lluny de la igualtat. Encara més quan mirem el nombre de dones que ocupen llocs de responsabilitat en aquests mateixos àmbits.

En les darreres dècades s’ha produït una progressiva feminització de la medicina. Aproximadamentm un terç del personal facultatiu som dones i la proporció s’incrementa com més baixa és la franja d’edat. Però l’adquisició de responsabilitats per part de les metgesses no ha crescut a la mateixa velocitat, ja que els llocs de comandament estan ocupats majoritàriament per homes.

La bretxa salarial a la sanitat és causada pel fet que som les dones les que, de manera molt majoritària, demanem excedències o reduccions de jornada per la cura de fills o familiars. Som les dones les que deixem de fer guàrdies pel mateix motiu i les que no accedim en igualtat de condicions als càrrecs de responsabilitat.

Manquen canvis en matèria de conciliació familiar, que han de ser assumits principalment des de l’Administració i les empreses, però també necessitem avançar de manera individual i col·lectiva per deixar d’atribuir rols per raó de sexe.

Ara bé, quines mesures de conciliació familiar es poden implantar quan la realitat és que les jornades diàries de treball s’allarguen sistemàticament? Com es pot conciliar amb jornades de 24 hores d’atenció continuada? O quan la necessària formació i actualització de coneixements s’ha de fer fora de l’horari de treball?

No vull oblidar-me de les dones que pateixen o han patit algun tipus de violència per raó de sexe, a nivell personal o laboral. Les agressions als professionals mèdics estan incrementant i també som les dones les que patim en major mesura l’agressivitat, els insults i les amenaces.

Així doncs, si ets dona reivindica’t cada dia, però encara més el 8 de març, perquè és el nostre dia. Si ets home, fes-nos costat, crida amb nosaltres, o queda’t amb els nens.

María José Pinazo
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya (MC) al CAP Torredembarra