Dona blanca heterosexual denúncia

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa

Sempre vostres

Tribuna d’opinió


img_7329

Jordi Cruz

És conegut que aquesta setmana Metges de Catalunya (MC) ha pres la decisió de desvincular-se de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM). MC va ser una de les organitzacions fundadores de la confederació, l’any 1979, i des d’aleshores n’ha format part activa, mantenint sempre la seva autonomia i identitat. No ha estat una decisió agradable ni presa a la lleugera. L’organització va convocar el seu Consell Executiu de manera extraordinària i la qüestió es va debatre en profunditat. Finalment, la decisió es va aprovar per àmplia majoria.

Donat el context polític i social del nostre país, del qual no ens podem extreure, la decisió s’ha interpretat en clau purament política, però el cert és que va més enllà d’això. MC és un sindicat plural i transversal, amb pensaments i opinions de tot tipus, i aquest és un dels nostres baluards. Però, per davant de tot, som un sindicat profundament democràtic. Des de l’any 2010, quan el Tribunal Constitucional va retallar l’Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat en referèndum per la ciutadania, MC va sortir al carrer a protestar contra les agressions a la sobirania de Catalunya. Posteriorment, el sindicat es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i al Pacte Nacional pel Referèndum.

Manifestació contra la retallada de l’Estatut de Catalunya, juny 2010.

Per què ho hem fet? Per què som una organització partidista o favorable a la independència de Catalunya? No. No ens posicionem en aquest sentit. Ni podem ni devem fer-ho. Però una altra característica intrínseca de la nostra organització és la seva catalanitat, d’origen i d’identitat. En la nostra història centenària sempre ens hem situat al costat de les institucions catalanes, posant els nostres coneixements al servei del país i oferint la nostra col·laboració en la construcció del sistema sanitari català. Ja ho vam fer en temps de la Mancomunitat i la Segona República, tal com s’explica en el llibre “El Sindicat de Metges de Catalunya, un exemple de perseverança en la defensa de la medicina i el país” (Editorial Afers, 2012) escrit pel doctor en història contemporània, Josep Lluís Martín i Berbois. També ho vam fer quan la dictadura va suprimir les legítimes institucions de Catalunya. El sindicat va ser clausurat i molts dels seus membres van patir la repressió i l’exili.

Com a metges i com a organització majoritària de la sanitat catalana, amb una transcendència social que va més enllà de l’àmbit estrictament sindical, tenim el deure de defensar els valors humans i els drets i llibertats fonamentals. La defensa de la democràcia en el sentit més pur -que una societat pugui decidir quin futur vol per a ella mateixa- mai pot ser concebuda com una actuació partidista o ideològica. Es tracta de valors universals recollits en totes les constitucions i tractats de països democràticament avançats.  En els darrers set anys, MC s’ha limitat a defensar el dret a decidir del poble català, i seguirà fent-ho, apel·lant al diàleg i a la concòrdia.

D’altra banda, seguint la Declaració Universal dels Drets Humans i el nostre propi Codi de Deontologia Mèdica, no podem més que denunciar i repulsar l’ús de la força contra les persones que reclamen exercir els seus drets individuals i col·lectius. No fer-ho seria inhumà i aniria en contra del nostre deure de protecció de la salut de les persones i de la nostra obligació deontològica de denunciar la tortura, el maltractament i la vexació dels individus.

Així doncs, el posicionament i les decisions preses les darreres setmanes per la nostra organització responen als nostres signes d’identitat, a la nostra història i a un profund esperit humanista que hauria de compartir tothom.

La societat catalana ha de saber que els metges també seran sempre vostres.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Falten metges?

Tribuna d’opinió


img_7329

Jordi Cruz

Fa pocs dies, El Periódico de Catalunya va publicar un reportatge amb un titular cridaner: “Falten metges”. La informació va coincidir amb la 17a Jornada d’Estiu de la Professió Mèdica organitzada, com ja és tradició, pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) a Puigcerdà. Aquest any la trobada s’ha centrat precisament en l’anàlisi i el debat sobre la manca de metges i l’atenció al final de la vida.

Els reptes demogràfics són, en efecte, seriosos. Sabem que la millora de la qualitat de vida i els avenços mèdics i científics ens han permès guanyar anys de vida. De fet, es calcula que, l’any 2030, el 26% de la població tindrà més de 65 anys. Aquesta és una realitat que s’ha d’afrontar a tots els nivells (polític, econòmic, laboral, social, familiar…) per redissenyar la manera en què vivim i ens organitzem. Però, en l’àmbit concret de la sanitat, l’envelliment de la població suposarà més pacients a atendre, amb més necessitats i major complexitat patològica. En conseqüència, la factura sanitària també augmentarà (més professionals, més recursos, més equipaments…).

D’altra banda, també sabem que en la propera dècada es jubilarà la franja més abundant dels metges i metgesses que en aquest moment formen part del sistema públic de salut de Catalunya, aproximadament uns 9.000 facultatius.

Aquestes són dues afirmacions objectivables. Inferir a partir d’això que es necessiten més metges o que amb els que s’estan formant en tenim prou, requereix d’un estudi més ampli i, sobretot, amb més dades. El problema és que no les tenim.

En general, existeix la impressió que, de les 47 especialitats mèdiques reconegudes a l’Estat, n’hi ha que són molt deficitàries en nombre de professionals, com per exemple radiologia o pediatria, i d’altres que no ho són tant. Però no hauríem de basar-nos en impressions sinó en registres estadístics dels que, hores d’ara, no disposem. Urgeix, per tant, crear un registre català d’especialistes mèdics que reculli la quantitat de professionals que exerceix cada especialitat, l’edat i la previsió de jubilacions. A partir d’aquí es podria començar a planificar la dotació de metges necessària en cada moment en funció dels factors socials i demogràfics, de l’evolució de la tecnologia i de la mateixa medicina, etc.

Planificació és doncs la paraula màgica. S’ha de valorar si han d’haver més places universitàries per als estudis de Medicina i planificar en conseqüència; si ha d’augmentar l’oferta de places MIR de determinades especialitats a Catalunya i planificar en conseqüència; si el nombre d’especialistes de cada servei és suficient i planificar en conseqüència. També és necessària una reflexió en profunditat sobre el mateix sistema de formació mèdica especialitzada i/o troncal.

El susdit reportatge periodístic relacionava la suposada manca de metges i metgesses amb les dificultats per complir amb el pla de reducció de llistes d’espera anunciat l’any passat pel Departament de Salut. Aquest pla, recordem-ho, va passar dels 90 milions d’euros previstos en els pressupostos nonats de 2016, als 57 d’enguany. L’objectiu és que el 2017 no hi hagi cap pacient que s’esperi més de 365 dies per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica.

Segons la informació d’El Periódico, els 64 hospitals catalans que han de dur a terme el pla de xoc per a la reducció de les llistes d’espera tenen dificultats per contractar cirurgians i anestesiòlegs. La manca de professionals i el fet que durant l’estiu molts facultatius facin vacances, assegura el diari, dificulta l’assoliment de l’objectiu que s’ha proposat Salut. Tornem a la paraula màgica: planificació. La reducció de les llistes d’espera no es pot gestionar en tres o sis mesos sinó que és resultat d’una planificació anual. Els centres han de poder planificar al llarg de tot l’any i per fer-ho han de disposar dels recursos necessaris des del primer dia. El problema, en la majoria de casos, és que la planificació no comença fins que arriben els recursos i d’aquesta manera, a corre-cuita, difícilment es pot executar cap pla, per més ben intencionat que sigui.

Així mateix, ens hem de preguntar si les ofertes laborals que reben els facultatius són prou dignes i engrescadores. Quines condicions s’ofereixen? Com són les retribucions? L’Administració i les empreses sanitàries, durant anys, s’han encarregat de precaritzar la professió mèdica i ara es troben amb dificultats per incorporar metges. Qui sembra vents, tempestes recull.

Com no pot ser d’una altra manera, els metges i metgesses de Catalunya estem disposats a col·laborar per reduir les llistes d’espera i millorar tots els indicadors de qualitat del sistema, però de forma planificada, consensuada i amb condicions que estiguin a l’altura de l’exigència transmesa i la responsabilitat assumida. I, per descomptat, amb tot el dret a gaudir d’unes merescudes vacances.

Bon estiu!

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)