Impacte psicològic: l’onada final de la pandèmia

Tribuna


Xelo Casado

Tal com ha proposat l’editor de The Lancet, Richard Horton, hem de categoritzar la COVID-19 com una ‘sindèmia’, ja que l’aproximació al virus s’ha de fer des d’un enfocament biològic i social. La incertesa, la por, l’aïllament, la soledat, la pèrdua, la malaltia i la mort ens han colpit amb força des de l’inici de la crisi sanitària. La situació és altament estressant i traumàtica per a bona part de la societat, en especial per als més vulnerables.

 

Anna Robert

L’esforç dels professionals sanitaris, com el de molts altres col·lectius, per tirar endavant i seguir atenent la població amb la millor qualitat assistencial possible està perpetuant un estat d’estrès que pot passar factura en l’àmbit psicològic i emocional.

Des de l’inici de la pandèmia, els psicòlegs sanitaris hem volgut aportar el nostre granet de sorra per fer front a aquesta situació. Inicialment es van activar recursos de suport i d’informació per ajudar als professionals a gestionar l’estrès agut amb què havien de conviure. En aquest sentit, des de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (APMC) vam publicar un decàleg de recomanacions i vam oferir un telèfon de suport als afiliats del sindicat de facultatius.

Progressivament s’ha fet palesa la necessitat d’afegir més recursos de suport psicològic a diferents nivells, fent-los arribar tant als professionals com als pacients i als seus familiars. L’augment dels estats d’angoixa, de depressió, d’estrès posttraumàtic i de dol, entre altres, està desbordant les consultes dels metges de família i dels serveis d’atenció a la salut mental.

Els sanitaris, tant els que van emmalaltir com els que van passar por per la manca de protecció o per les situacions desbordants; els que van haver de prendre decisions difícils; els que van cometre errors; els que vivien amb aflicció la manca de llits, respiradors i altres recursos; i, per descomptat, les persones que han perdut éssers estimats sense poder acomiadar-los. Tothom, en major o menor mesura, ha patit els estralls d’una crisi excepcional i històrica. Hores d’ara, encara no s’ha fet prou per acompanyar i donar suport a totes aquestes situacions i sentiments.

Segons un estudi liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i del CIBER, amb dades de més de 9.000 sanitaris de 18 centres espanyols, gairebé la meitat dels professionals ha presentat un risc alt de trastorn mental durant la primera onada de la COVID i un 3,5% presentava ideació suïcida en els darrers 30 dies. Amb aquestes dades ens podem fer una idea de l’impacte que haurà tingut la segona onada -i el que tindrà la tercera que ara estem vivint- en un col·lectiu tan esgotat i que tant ha patit.

Si a l’esforç descomunal dels professionals sanitaris per fer front a la pandèmia li sumem la precarietat laboral preexistent i l’afegida arran de l’emergència sanitària, ens trobem en un moment extremadament crític que ha de preocupar els responsables polítics que tenen l’obligació de fixar entre les seves prioritats la cura de la salut i el benestar físic i emocional del personal dels serveis sanitaris. Com bé apuntava el secretari general de MC, Xavier Lleonart, si no ho fan, en un futur no gaire llunyà es quedaran sense professionals.

Des de l’APMC reivindiquem també el valor dels psicòlegs en la gestió de la pandèmia i la postpandèmia. L’Administració ha de prendre consciència que el tractament psicològic és i serà fonamental per recuperar l’equilibri emocional i la motivació després de la gran sotragada. Per aquest motiu, cal dotar el sistema de professionals en un nombre suficient per atendre la que segur serà l’onada final d’aquesta pandèmia: l’impacte sobre la salut mental de la població.

La missió de l’APMC serà visibilitzar la necessitat de cuidar també la salut mental dels professionals sanitaris, de manera que esdevingui una prioritat per a l’Administració.

Xelo Casado
Secretària de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Anna Robert
Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

COVID-19, malaltia professional

Tribuna


David Arribas

Transcorreguts set mesos des de l’inici de la pandèmia provocada pel virus SARS-CoV-2, no són poques les evidències que tenim sobre la taula. Les dades sobre l’impacte de la COVID-19 demostren, sense cap mena de dubte, que els professionals sanitaris són un col·lectiu extremadament sensible a la infecció. De fet, els informes del Ministeri de Sanitat assenyalen que, fins al 12 de novembre, 79.771 sanitaris han donat positiu per COVID, dels quals 63 han mort. El 5,5% del total de contagis de l’Estat corresponen a treballadors i treballadores dels sistema públic de salut.

Si la malaltia cursa amb normalitat, el professional infectat tindrà un període de baixa d’entre 10 i 14 dies. No obstant això, no són pocs els casos que la incapacitat s’allarga perquè el malalt continua donant positiu en la prova PCR després dels dies oficials de quarantena, o bé quan l’afectat ha requerit l’ingrés hospitalari. A més, alguns professionals que es van infectar en la primera onada encara arrosseguen les seqüeles de la malaltia amb símptomes persistents (respiratoris, renals, cefalees, etc.). Recentment s’ha constituït la plataforma Sanitaris amb Covid Persistent per reclamar que es comptabilitzin les persones afectades, s’investigui i es defineixin pautes d’actuació per part dels serveis sanitaris.

La repercussió de la COVID en l’àmbit de la salut laboral és evident, però existeix una controvèrsia sobre la seva tipificació com a malaltia professional o com a accident de treball. Actualment, rep la segona qualificació i es considera un accident de treball.

La tipificació de la COVID com a motiu de la baixa laboral no és una qüestió baladí. Per a la persona afectada és molt més beneficiós que es consideri una malaltia professional, especialment en el cas dels sanitaris.

La qualificació de malaltia professional presenta diferents avantatges respecte a l’accident de treball. El seguiment periòdic de l’evolució de la malaltia i els controls de salut, la possibilitat de demanar un canvi de lloc de treball (respectant les mateixes condicions laborals) o el dret a rebre una indemnització en cas de mort o incapacitat permanent en són algunes.

El passat 30 de setembre, el Congrés dels Diputats va rebutjar la petició perquè el govern espanyol reconegués la malaltia professional als sanitaris i policies infectats de COVID-19. Per ara, sembla que no hi ha interès ni pressió pública sobre aquesta qüestió, però es tracta d’una reivindicació que, tant les organitzacions sindicals com els col·legis professionals, haurien d’abanderar.

Al novembre de 2017, Metges de Catalunya (MC) va demanar que les infeccions per agents biològics que contrauen els facultatius pel contacte amb pacients afectats per aquests patògens tinguessin el caràcter de malaltia professional, com podria ser el cas de la grip. L’Administració va al·legar que era molt dificultós demostrar el nexe causal, és a dir, que el focus de contagi (la persona o la soca concreta del virus) s’havia produït en l’entorn de treball. En el cas del coronavirus, aquest dubte s’esvaeix i és prou evident que els professionals es contagien mentre presten els serveis assistencials.

En aquest sentit, el SARS-CoV-2 es pot incloure inequívocament en el catàleg d’agents biològics que el reial decret 1299/2006 especifica com a causants de malalties professionals en el sistema de registre i codificació de la Seguretat Social.

L’impacte i la mortalitat provocada per la pandèmia del coronavirus entre els professionals del sistema públic de salut mereix un tractament respectuós per part dels governs, especialment vers aquelles persones que el mes de març els hi canviar la vida, potser per sempre més. La consideració de la COVID com a malaltia professional és un altre dels gestos que s’han d’exigir per compensar el gran deute que té aquest país amb els seus sanitaris.

David Arribas Tutusaus
Metge de Família i delegat de Metges de Catalunya

Per què faré vaga

Tribuna


Lourdes Franco

El 1978, Vicenç Navarro va escriure el llibre ‘Medicina bajo el Capitalismo’, en el qual plantejava que la causa del procés de medicalització de la societat es troba en els interessos econòmics del model de societat capitalista en què vivim. Des d’aquesta perspectiva, la veritable utilitat de la medicina és, doncs, contribuir a la seva legitimació. Així, la classe mèdica està servint als interessos del sistema i de la classe capitalista reduint els fenòmens col·lectius a individuals.

Fa gairebé dos anys, el novembre de 2018, les metgesses i els metges d’Atenció Primària (AP) ens vam unir en una vaga del sector sense precedents. En aquell moment es va negociar un Acord de Sortida de Vaga (ASV) i es va confiar en una Administració que semblava entendre les nostres reivindicacions. Hores d’ara, puc assegurar, que res més lluny de la realitat i que ens van enganyar.

Uns mesos després em proposaven representar el col·lectiu com a delegada sindical. Vaig acceptar per tenir l’oportunitat de fer alguna cosa per a canviar el que no estava bé i deixar així de queixar-me en petit comitè.

No ha estat una feina fàcil. D’inici sortíem amb un ASV que ens podria haver aportat tranquil·litat a les nostres consultes, però les reticències constants dels gestors i administradors ha donat peu a multiplicitat d’interpretacions de l’acord (sempre al seu favor, evidentment) en què  les metgesses i els metges sempre sortim perdent. Durant aquest temps, la lluita amb les direccions dels Equips d’Atenció Primària (centres de salut) i de les Direccions d’Atenció Primària i Serveis d’Atenció Primària (regions sanitàries) d’arreu del territori per fer complir l’ASV ha estat constant. Amb una penetració del pacte molt desigual arreu de Catalunya i amb moltes mancances per poder finalitzar el seu desplegament.

De tot plegat crec que només he guanyat que se’m retribueixi part de la feina extra que faig (no tota està reconeguda). Segueixo tenint llistes de 40 i escaig pacients diaris i tots els dies marxo tard per intentar finalitzar-la, per responsabilitat cap als pacients, per ètica professional, perquè la ciutadania no en té la culpa… O no? Potser la responsabilitat i l’ètica seria que estigués al 100% de les meves capacitats i, per tant, limitar-me les visites i respectar els descansos per minimitzar els errors. I, potser, la ciutadania sí ha estat còmplice, ja que no ha exercit el seu deure de reclamar allò que se li ha escapolit entre les mans, un sistema sanitari fort!

I ha arribat la pandèmia i totes i tots hem donat de nosaltres el 300%. I què hem obtingut a canvi? Menyspreu per la nostra feina, per la nostra especialitat, per la nostra professió. Em sento com aquells primers cristians perseguits i llançats a l’arena del circ perquè se’ls mengessin els lleons. Aquest estiu, després de treballar 12 hores quasi sense descans, després d’haver fet de 80 a 110 atencions (telefòniques, presencials, virtuals), marxava a casa (sempre més tard de l’hora per intentar acabar l’agenda) amb frustració, amb tristesa, amb un nus a la boca de l’estómac que em feia aflorar llàgrimes als ulls. Cansada i molt preocupada per no poder donar una bona atenció (o almenys com jo considero que s’ha de fer), dedicant temps a escoltar la gent i intentant ser el màxim de resolutiva en les seves demandes. I els meus pacients? Pobres! Relegats als petits moments que l’ingent volum de trucades i demandes virtuals que arriben al CAP diàriament em permetien (ben pocs). Em sento esgotada mentalment, tot i que he gaudit de les meves vacances (gaudides de manera obligatòria durant el període estival).

I què fa l’ICS i el Departament de Salut? Presentar un Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària en el qual, amb molt bones paraules, volen canviar el suposat model centrat en el metge per un “nou” model centrat en la infermera. Res en contra de les meves companyes (i companys, perquè que cada vegada hi ha més homes que es dediquen a aquesta professió). Hi tinc grans amigues i no concebo la meva feina sense el seu suport. Soc una gran partidària de la multidisciplinarietat.  Però el menyspreu que denota aquest Pla cap allò que represento i que tant temps i esforç m’ha costat obtenir, em fan revoltar-me i posar-hi el punt final a la situació.

Vull poder dir la meva! Vull tenir legitimitat quan no estigui d’acord amb les decisions polítiques que es prenguin!

Per tant, he decidit que no vull servir al capitalisme, no vull ser durant més temps còmplice del desmantellament de l’AP. La forma de dir prou és secundant la vaga de facultatives i facultatius de l’ICS dels propers dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre. Per la meva dignitat! Per una AP digna de la que pugui sentir-me orgullosa de pertànyer!

Lourdes Franco López
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya