L’atenció a la cronicitat i els límits morals de l’estalvi

No és la primera vegada que des d’aquest blog es parla de l’e-CAP. En altres ocasions s’han analitzat les deficiències en el disseny i la usabilitat del programa de gestió de les històries clíniques dels pacients als centres d’atenció primària (CAP). En aquesta ocasió no es tracta d’una anomalia tècnica que dificulta el treball dels metges, es tracta d’un model d’atenció sanitària establert per Salut que utilitza la fredor del suport informàtic per aplicar unes pautes de tractament que traspassen els límits de la moralitat.

A l’e-CAP, dins del Programa de prevenció i atenció a la cronicitat (PPAC) del Departament de Salut, que inclou un qüestionari sobre el perfil del malalt amb patologia crònica, s’hi ha afegit la següent pregunta a respondre per part dels facultatius: “Et sorprendria que aquest pacient es morís durant els propers 12-18 mesos?”

No és només una pregunta formulada des del mal gust, expressada en termes pocs professionals que poden incomodar al professional, sinó que la seva resposta afirmativa pot condicionar el tractament que rebrà el pacient a partir d’aquell moment en una visita al servei d’urgències o en la sol·licitud d’atenció domiciliària.

La premissa de Salut és que els pacients que a l’e-CAP s’identifiquen en fase de malaltia crònica avançada (MACA) i pronòstic de vida limitat, el millor entorn on poden rebre assistència és el seu propi domicili, per aplicar-li els protocols d’acompanyament i d’atenció pal·liativa del estadis terminals de la malaltia.

Pantalla de l'e-CAP amb la identificació del pacient MACA.

Pantalla de l’e-CAP amb la identificació del pacient MACA.

Aquest és un argument. Un altre pot ser que aquests pacients, que sovint requereixen ingressos hospitalaris freqüents, comporten una despesa en recursos que Salut pot estalviar-se si l’assistència es realitza al domicili de l’usuari. A més, d’aquesta manera s’eviten friccions amb els centres hospitalaris que no poden tornar a facturar al Servei Català de la Salut (CatSalut) l’ingrés d’un pacient que ha estat atès fins en tres ocasions per una mateixa patologia.

El propi document de Recomanacions pràctiques per a la identificació i la millora de l’atenció de persones amb malalties cròniques avançades (MACA) amb necessitat d’atenció pal·liativa en territoris i serveis de salut i socials estableix com a objectiu del programa la “reducció d’accions innecessàries”. 

Així, utilitzant el paraigües de l’opinió facultativa, Salut limita la despesa de recursos hospitalaris i estableix un programa d’atenció domiciliària per a persones amb malalties cròniques avançades que, si bé en determinats casos pot estar justificat, no pot esdevenir un model sistemàtic de tractament pel simple fet de l’estalvi econòmic.

L’eficiència és una fita desitjable que en cap cas s’ha d’anteposar al deure d’alleugerir el dolor i el patiment causats per una malaltia, sense que les circumstàncies econòmiques condicionin l’atenció rebuda pel pacient.

Desnonament assistencial
Metges de Catalunya és molt conscient de la dimensió social de l’acte mèdic i preconitza la utilització racional dels recursos terapèutics, però amb el criteri clínic com a eix rector de totes les decisions. El sindicat rebutja que directrius de caire merament economicista interfereixin en aquest criteri clínic que només el metge pot establir.

MC insta a l’ICS i als proveïdors de serveis assistencials a que evitin estigmatitzar les persones per motivacions econòmiques i que no instaurin sistemes de discriminació ad hoc per als pacients amb malalties cròniques avançades que tinguin com a finalitat evitar ingressos o evitar despesa. MC s’oposa al desnonament assistencial d’aquests malalts per motius econòmics.

Pel que fa a l’assistència domiciliària que reben els pacients crònics identificats amb risc vital, segons el sindicat no té cap sentit instaurar nous recursos assistencials per aquesta mena de malalts i, encara menys, que aquests siguin assignats a metges amb perfil gerencial i no clínic, com està passant en algunes àrees bàsiques de salut. Amb l’existència del Programa d’Atenció Domiciliària – Equips de Suport (PADES) i dels dispositius ordinaris d’Atenció Continuada, es disposa de professionals preparats per oferir cobertura als pacients amb patologies cròniques avançades.

A més, recorda que la Guía de Buena Práctica Clínica en Atención domiciliaria de la OMC, desaconsella el desplegament d’aquestes unitats específiques de cures pal·liatives perquè constitueixen una xarxa paral·lela desconnectada de l’AP i de l’hospital que suposen un trencament en el contínuum assistencial.

3 pensaments sobre “L’atenció a la cronicitat i els límits morals de l’estalvi

  1. Totalment d’acord en que la inclusió d’aquesta dada a la història clínica, a més d’estar redactada amb molt mal gust i sense rigor mèdic, respon exclusivament a criteris crematístics de l’Administració. Aquest convenciment neix de tot un seguit d’actuacions administratives grolleres dutes a terme els últims anys a esquenes o inclús contra el criteri mèdic, amb l’única i evident finalitat d’estalviar.
    Aquest fet vergonyós no treu però que la realitat en massa casos posa sobre la taula la manca de criteri en algunes actuacions mèdiques on s’utilitzen mitjans diagnòstics i fins i tot terapèutics totalment fora de lloc. La figura de l’acarnissament terapèutic no ha estat inventada sinó que per desgràcia és real. Treballant des de fa més de 30 anys en un hospital públic he vist i veig un grapat d’actuacions inadients tant en el que fa referència als mètodes diagnòstics com als tractaments emprats, tant en malalts ingressats com a urgències. Negar aquesta realitat i tancar-nos en banda a qualsevol esforç racionalitzador no és bo ni per nosaltres ni pels pacients. Seria més aviat partidari de boicotejar sistemàticament la complimentació d’aquest apartat fins que l’administració no s’assegués amb nosaltres per consensuar tant la redacció d’aquest punt de la història com els criteris a utilitzar, obtenint a l’hora la garantia de que finalment i malgrat el que estigui apuntat a la història, serà el metge encarregat en aquell moment d’atendre al malalt el que decidirà què li cal a aquella persona en funció de les circumstàncies presents i no pas exclusivament en funció de passats supòsits.

  2. Jordi Gol, quan va dissenyar i difondre l’HCAP entre els professionals, no es cansà de dir que no calia omplir tots els diferents fulls del projecte, sinó que cada metge fes ús d’allò que creiés convenient i que s’adaptés a la seva manera d’entendre l’assistència dels seus assegurats. De la mateixa manera us diría que s’usés l’e-cap: no us sentiu obligats a omplir tots els aplicatius, useu aquells que us siguin útils per fer la gestió clínica dels pacients que tingueu sota la vostra atenció i obvieu aquells aplicatius que únicament tenen un objectiu de gestió económico-administrativa de l’usuari.

    SIGUEM LLIURES COMPANYS EN LA NOSTRA FEINA. LA DEONTOLOGIA PROFESSIONAL, SEMPRE DAVANT DE TOT. RECORDEM EL JURAMENT HIPOCRÀTIC.

  3. Retroenllaç: Pregunta “sorpresa”: et sorprendria que aquest pacient es morís en els propers 12 mesos? | Punts de Vista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s