Tribuna

«Escoltem les persones amb experiència viscuda: veus reals, canvi real»

Aquest és el lema del Dia Mundial de la Salut Mental d’enguany i ens convida a anar un pas més enllà de l’escolta, endinsant-nos en les experiències de les persones que pateixen o han patit problemes de salut mental. La campanya fa èmfasi en la reivindicació de la participació, en primera persona, en les polítiques i decisions que els afecten. Perquè escoltar no és suficient.

Aquesta perspectiva és especialment rellevant quan ens centrem en els professionals sanitaris. Un de cada tres metges i infermers pateix problemes de salut mental, segons els principals estudis. Ens trobem davant d’un dels grans reptes per a la supervivència dels sistemes de salut. Perquè la salut mental dels professionals no depèn únicament dels recursos personals per afrontar l’estrès, sinó de les condicions en què exerceixen la seva professió.

Les dades aportades per l’estudi europeu Mental Health of Nurses and Doctors (MeND) de l’OMS/Europa, amb la participació de 29 països europeus i l’anàlisi de 90.000 respostes, reflecteixen una situació molt preocupant pel que fa a la salut mental i les condicions laborals dels sanitaris. En un context social caracteritzat per l’envelliment de la població, la manca de professionals i l’augment de la demanda assistencial, l’estudi conclou que és indispensable protegir la salut i el benestar d’aquelles persones que tenen cura de la salut dels altres.

Darrere de cada sanitari hi ha una persona que, a part d’aportar la seva trajectòria professional, amb la seva expertesa i els seus coneixements, afegeix altres factors personals i laborals que afecten directament la seva tasca assistencial. El contacte permanent amb el patiment humà, la presa de decisions d’alta responsabilitat, les situacions de pressió assistencial no assumibles, la incertesa, la càrrega emocional, les jornades exigents i la manca de professionals, entre altres, són generadors acumulatius de patiment. A més, l’alta responsabilitat davant la salut de les persones fa que, tot sovint, aquest patiment no desaparegui quan finalitza la jornada laboral.

La relació establerta històricament entre les professions sanitàries i el compromís, la vocació i, com no podia ser d’altra manera, la voluntarietat, no està exempta de sentiments d’esgotament, ansietat, tristesa i desbordament, entre altres.

En els casos més extrems, fins i tot pot desembocar en l’autòlisi. El suïcidi és l’única de les principals causes de mort que ha augmentat entre els metges i metgesses de l’estat espanyol, segons un estudi elaborat per l’Organització Mèdica Col·legial (OMC) i l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Entre el 2003 i el 2022, la taxa va passar de 4,7 a 7,7 suïcidis per cada 100.000 metges, amb un increment mitjà anual de l’1,87 %. Hi trobem, a més, un biaix de gènere molt marcat. Mentre que els metges tenen una mortalitat per suïcidi inferior a la de la població general, les metgesses d’entre 25 i 44 anys i d’entre 55 i 64 anys presenten taxes de suïcidi superiors a les de les dones de la població general de les mateixes edats.

L’abordatge de la salut mental en aquestes professions des d’una perspectiva centrada en l’individu és insuficient quan el malestar té també una dimensió laboral. De fet, no es tracta només de gestionar millor l’estrès, de ser resilients o de practicar tècniques de relaxació. Cal incidir-hi i actuar des d’una responsabilitat compartida, amb l’abordatge de les condicions laborals i organitzatives.

Quan el problema deixa de ser individual i passa a ser organitzatiu i estructural, generar entorns de treball psicològicament saludables, amb condicions laborals dignes tant per al treballador com per al pacient, és bàsic i necessari. Cal tenir unes ràtios ben ajustades a les necessitats poblacionals per dimensionar el treball i evitar la sobrecàrrega. Davant la manca de professionals cronificada, la pressió i el temps assistencial insuficient, el sistema esdevé un focus de negativitat per a l’estabilitat mental. Perquè una plantilla ben dimensionada no és únicament un indicador de planificació de recursos humans, sinó també un indicador de salut laboral, de qualitat assistencial i de salut mental.

El repte que tenim al davant no és només reconèixer això, sinó també impulsar un canvi cultural. Calen organitzacions on els responsables entenguin que el benestar dels equips i la salut mental de les persones han de formar part de la cultura preventiva, igual que passa amb la seguretat laboral o la prevenció dels riscos físics.

Per tot això, demanem que s’escoltin els professionals, que es deixi de considerar la salut mental com un assumpte privat i que s’assumeixin les responsabilitats compartides entre professionals, equips, institucions, administracions i societat.

Cuidar qui cuida no és només una qüestió de benestar; també és una qüestió de qualitat assistencial, de sostenibilitat del sistema i de responsabilitat social.

Xelo Casado
Psicòloga clínica i secretària de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya