La salut comença per qui l’atén

Tribuna


«Escoltem les persones amb experiència viscuda: veus reals, canvi real»

Aquest és el lema del Dia Mundial de la Salut Mental d’enguany i ens convida a anar un pas més enllà de l’escolta, endinsant-nos en les experiències de les persones que pateixen o han patit problemes de salut mental. La campanya fa èmfasi en la reivindicació de la participació, en primera persona, en les polítiques i decisions que els afecten. Perquè escoltar no és suficient.

Aquesta perspectiva és especialment rellevant quan ens centrem en els professionals sanitaris. Un de cada tres metges i infermers pateix problemes de salut mental, segons els principals estudis. Ens trobem davant d’un dels grans reptes per a la supervivència dels sistemes de salut. Perquè la salut mental dels professionals no depèn únicament dels recursos personals per afrontar l’estrès, sinó de les condicions en què exerceixen la seva professió.

Les dades aportades per l’estudi europeu Mental Health of Nurses and Doctors (MeND) de l’OMS/Europa, amb la participació de 29 països europeus i l’anàlisi de 90.000 respostes, reflecteixen una situació molt preocupant pel que fa a la salut mental i les condicions laborals dels sanitaris. En un context social caracteritzat per l’envelliment de la població, la manca de professionals i l’augment de la demanda assistencial, l’estudi conclou que és indispensable protegir la salut i el benestar d’aquelles persones que tenen cura de la salut dels altres.

Darrere de cada sanitari hi ha una persona que, a part d’aportar la seva trajectòria professional, amb la seva expertesa i els seus coneixements, afegeix altres factors personals i laborals que afecten directament la seva tasca assistencial. El contacte permanent amb el patiment humà, la presa de decisions d’alta responsabilitat, les situacions de pressió assistencial no assumibles, la incertesa, la càrrega emocional, les jornades exigents i la manca de professionals, entre altres, són generadors acumulatius de patiment. A més, l’alta responsabilitat davant la salut de les persones fa que, tot sovint, aquest patiment no desaparegui quan finalitza la jornada laboral.

La relació establerta històricament entre les professions sanitàries i el compromís, la vocació i, com no podia ser d’altra manera, la voluntarietat, no està exempta de sentiments d’esgotament, ansietat, tristesa i desbordament, entre altres.

En els casos més extrems, fins i tot pot desembocar en l’autòlisi. El suïcidi és l’única de les principals causes de mort que ha augmentat entre els metges i metgesses de l’estat espanyol, segons un estudi elaborat per l’Organització Mèdica Col·legial (OMC) i l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Entre el 2003 i el 2022, la taxa va passar de 4,7 a 7,7 suïcidis per cada 100.000 metges, amb un increment mitjà anual de l’1,87 %. Hi trobem, a més, un biaix de gènere molt marcat. Mentre que els metges tenen una mortalitat per suïcidi inferior a la de la població general, les metgesses d’entre 25 i 44 anys i d’entre 55 i 64 anys presenten taxes de suïcidi superiors a les de les dones de la població general de les mateixes edats.

L’abordatge de la salut mental en aquestes professions des d’una perspectiva centrada en l’individu és insuficient quan el malestar té també una dimensió laboral. De fet, no es tracta només de gestionar millor l’estrès, de ser resilients o de practicar tècniques de relaxació. Cal incidir-hi i actuar des d’una responsabilitat compartida, amb l’abordatge de les condicions laborals i organitzatives.

Quan el problema deixa de ser individual i passa a ser organitzatiu i estructural, generar entorns de treball psicològicament saludables, amb condicions laborals dignes tant per al treballador com per al pacient, és bàsic i necessari. Cal tenir unes ràtios ben ajustades a les necessitats poblacionals per dimensionar el treball i evitar la sobrecàrrega. Davant la manca de professionals cronificada, la pressió i el temps assistencial insuficient, el sistema esdevé un focus de negativitat per a l’estabilitat mental. Perquè una plantilla ben dimensionada no és únicament un indicador de planificació de recursos humans, sinó també un indicador de salut laboral, de qualitat assistencial i de salut mental.

El repte que tenim al davant no és només reconèixer això, sinó també impulsar un canvi cultural. Calen organitzacions on els responsables entenguin que el benestar dels equips i la salut mental de les persones han de formar part de la cultura preventiva, igual que passa amb la seguretat laboral o la prevenció dels riscos físics.

Per tot això, demanem que s’escoltin els professionals, que es deixi de considerar la salut mental com un assumpte privat i que s’assumeixin les responsabilitats compartides entre professionals, equips, institucions, administracions i societat.

Cuidar qui cuida no és només una qüestió de benestar; també és una qüestió de qualitat assistencial, de sostenibilitat del sistema i de responsabilitat social.

Xelo Casado
Psicòloga clínica i secretària de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Parlem clar d’una vegada

Tribuna


Pep Puey

Mesos de protestes per la renovació de l’Estatut Marc. Dotze jornades de vaga convocades per Metges de Catalunya (MC). Una campanya per deixar de fer hores extres fraudulentes. I entremig de tot això, declaracions, entrevistes, rodes de premsa, articles d’opinió, piulades i posts a les xarxes socials. Uns que si el conflicte és a Madrid, que si no tenim les competències, que si les condicions laborals es negocien a les meses existents. Els altres que si no se senten representats, que si tenen dret a negociar en un espai propi, que si Salut no fa res perquè no vol.

El resultat és un atzucac amb difícil (molt difícil) sortida. Potser ha arribat el moment de parlar clar i explicar allò que subjau, més enllà de la jornada laboral, les guàrdies, la classificació professionals o els sous del col·lectiu mèdic.

Què demanen els metges? En resum, singularitzar-se. Perquè la seva feina és diferent i amb particularitats pròpies respecte a la resta de col·lectius sanitaris, i perquè no accepten la representativitat que se’ls hi dona a les meses sectorials. Què és el que no volen ni l’administració ni les patronals sanitàries (les organitzacions que de veritat mouen els fils del sistema)? En resum, que els metges no es converteixin en un lobby de pressió. «Suficient poder tenen amb la prescripció farmacològica, la indicació de proves i les baixes laborals».

Per evitar la veritable dialèctica del conflicte —el poder i la capacitat de decisió que han de tenir els facultatius— surten a explicar que el conveni mèdic no és legal, que els tribunals ja han dit que no és possible (fals), que no es pot fragmentar la negociació (fals). Excuses de mal pagador, mai millor dit. Perquè normes laborals circumscrites als metges han existit i existeixen a Alemanya, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Canadà, Austràlia… Només depèn de la voluntat del legislador.

Que no es trenqui l’status quo. En aquest objectiu hi juguen un paper fonamental els sindicats dits majoritaris. Són els guardians de les essències. Uns actors instrumentals imprescindibles per apuntalar el sistema. Davant de qualsevol intent de les organitzacions mèdiques per sortir-se de les cotilles existents, els sindicats que diuen defensar els drets de tothom amenaçaran amb impugnacions jurídiques i mobilitzacions.

L’últim exemple el trobem amb el procés de negociació de l’Estatut Marc. Quan en un moment determinat semblava (només semblava) que el ministeri estava disposat a negociar algunes de les reivindicacions dels facultatius, el triumvirat format per CCOO, UGT i CSIF, més SATSE, van sortir precipitadament a dir que res de negociar amb els metges, res de meses específiques i convenis propis. «Si seguiu endavant, convocarem una vaga». Atenció: una vaga per impedir que els metges tinguin representació pròpia. Pura fantasia.

Per dissimular treuen a passejar els espantalls de sempre: privilegis, classisme, enfrontament entre grups professionals. Però ja no cola. Després de tants anys signant acords i convenis que discriminaven el personal facultatiu, després d’impugnar qualsevol intent de MC d’aconseguir millores per als seus afiliats, queda més que clar el seu rol al sistema.

I a l’altre costat trobem els representants de les patronals. Il·lustres noms i cognoms que porten 40 anys xuclant de la mamella pública, amb sous que superen als dels consellers del Govern i que provenen dels mateixos pressupostos de Salut, que pretenen seguir donant lliçons de gestió i transformació del sistema. I amb maneres de fer d’estil napolità, de l’època de Maradona, però molt més maldestres, és clar.

Dos exemples recents. El Parlament de Catalunya aprova una moció que insta el Govern a negociar amb MC una solució al conflicte. Com actuen les patronals? Adrecen una carta als grups parlamentaris “recordant-los” que de la negociació de les condicions laborals del personal sanitari se n’encarreguen ells i que d’això el Parlament no n’ha de fer res. Segon exemple. El Ministeri de Sanitat impulsa el Projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut, que estableix la gestió directa com a model preferent de la prestació sanitària, així com altres mesures de transparència i bon govern. Com actuen les patronals?  Articles a la premsa per crear “debat”, mentre activen els seus tentacles polítics perquè la Generalitat s’hi oposi frontalment, alhora que pressionen els grups catalans al Congrés perquè hi votin en contra.

En definitiva, quan sentiu a parlar de les vagues i de les protestes dels metges i escolteu la resposta que en donen des de Salut i el Govern, recordeu allò del «atado y bien atado».

Pep Puey
Secretari jurídic de Metges de Catalunya

El desgavell institucional de l’ICS: quan el discurs s’allunya de la realitat

Tribuna


Margaret Creus

El seminari ‘Accessibilitat: l’obscur objecte de desig de l’Atenció Primària’ podria haver estat una bona oportunitat per abordar amb rigor el col·lapse del primer nivell assistencial. Però, com passa massa sovint, l’administració s’ha limitat a mirar-se el melic i felicitar-se pel seu propi relat, un exercici d’autocomplaença en boca del Dr. Josep Casajoana, que converteix el seminari en una defensa del sistema més que en una anàlisi crítica.

El missatge sona tan atractiu com buit: “Cal seleccionar, repartir i ser proactius”. Una tríada que, lluny de suposar una estratègia transformadora, es converteix en un nou intent de fer més amb menys. Sota l’aparença de modernitat i eficiència, aquest lema amaga la mateixa recepta de sempre: compensar amb sobrecàrrega i retòrica el que no es vol afrontar (l’escassetat de mitjans, la desinversió crònica i una gestió cada vegada més allunyada de la realitat assistencial).

És cert que moltes de les idees exposades al seminari (reduir burocràcia, eliminar pràctiques innecessàries, centrar-se en la persona) podrien semblar encertades i fins i tot compartides per la majoria de professionals. Tanmateix, resulta insostenible que sigui precisament la mateixa institució que ha generat el col·lapse qui ara es presenti com a portadora de solucions. Aquesta paradoxa, més pròpia de l’autosatisfacció que de l’autocrítica, posa en evidència la distància abismal entre el relat oficial i la realitat assistencial que vivim cada dia als centres.

El “monstre de la demanda” del que parla Casajoana no és una fatalitat, sinó una criatura creada per anys de polítiques improvisades. L’ICS i el CatSalut continuen alimentant aquest monstre amb campanyes que, sota la retòrica de la proximitat i l’accessibilitat, acaben incrementant la pressió assistencial. Un exemple paradigmàtic és la recent campanya de vacunació, amb enviaments massius d’SMS que conviden a vacunar-se sense cita prèvia, o la publicitat del 061, que anima a trucar-hi i posteriorment deriva i gestiona visites sense reforçar plantilles ni infraestructures. Aquestes iniciatives, lluny de millorar els temps d’espera, accentuen el col·lapse existent i transformen una aparent voluntat de servei en un fracàs anunciat de la política d’accessibilitat. Més demanda, mateixos recursos. I després, ens retreuen que les agendes estan saturades, com si el fracàs de l’accessibilitat fos responsabilitat dels professionals i no el resultat directe d’anys de mala planificació, desinversió i gestió erràtica.

El missatge oficial és clar: els professionals hem de fer-nos corresponsables. Però en realitat, l’administració trasllada la seva pròpia incompetència cap als equips, sense dotar-los de cap protecció legal ni suport real. Ens exigeixen resultats mentre mantenen indicadors de registre (DPO, EQPF, acords de gestió) que penalitzen la reflexió clínica i converteixen la tasca mèdica en un exercici d’ofimàtica. Alhora, des del mateix seminari s’anima a reinterpretar o fins i tot saltar-se les Guies Clíniques per reduir burocràcia i “deixar de fer”, una proposta que voreja la temeritat. Es parla de flexibilitat i confiança professional, però s’ometen els riscos legals i ètics que això implica, especialment en un context en què els professionals són avaluats i penalitzats per incomplir els mateixos protocols que ara se’ls convida a ignorar. Aquesta contradicció és el reflex més cru del desgavell institucional que domina l’administració: ens demana que assumim responsabilitats sense garantir ni seguretat jurídica ni coherència en la gestió.

D’altra banda, un altre punt especialment revelador és el que s’exposa sota el lema de la «redistribució de tasques». Lluny de representar una aposta moderna o col·laborativa, aquesta proposta es presenta com un intent de reorganització aparent que, en realitat, dilueix els rols professionals i posa en risc la qualitat assistencial. Es parla de programació per motius (PxM), que pretén optimitzar la gestió de cites, i de la Gestió Infermera de la Demanda (GID), presentada com una via per descarregar els metges de visites agudes. Tot i això, en la pràctica, aquests sistemes han acabat delegant funcions mèdiques a perfils no facultatius, sense els coneixements ni la capacitació legal necessària. Les societats i sindicats d’infermeria ho defensen en nom de la “col·laboració”, però la realitat és molt més ambigua perquè la manca de cobertura legal genera por i incertesa a no poques professionals a l’hora d’assumir tasques que excedeixen el seu àmbit competencial. L’administració, però, continua incentivant aquest model híbrid, generador de tensions, sense haver definit encara el paraigua jurídic que protegeixi cap dels implicats.

Nogensmenys, resulta insultant —i fins i tot cínic— sentir dir que “millorar l’accessibilitat és possible” mentre els mateixos gestors llancen missatges que col·lapsen els centres. Aquest discurs d’aparent modernització és, en realitat, una operació de màrqueting polític. L’administració crea el problema, en culpabilitza els professionals i després s’atorga el mèrit de voler-lo solucionar. Mentrestant, la distància entre l’hospital i l’atenció primària s’eixampla, la desinversió continua creixent i els equips treballen amb condicions que voregen un punt crític on l’escassetat de mitjans amenaça la qualitat assistencial i la seguretat del pacient.

Així doncs, la paradoxa és majúscula: les mateixes institucions que ens obliguen a complir amb els indicadors i acords de gestió ara ens conviden, amb un cinisme desconcertant, a “deixar de fer”. Se’ns demana que desobeïm allò que ells mateixos ens penalitzen si no complim, convertint la incoherència en norma. Aquest desgavell institucional reflecteix a la perfecció l’abisme existent entre la política, la gestió sanitària i la pràctica clínica real. Se’ns exigeix seguir guies, protocols i objectius que després són qüestionats pels mateixos que els van imposar. Es condemna el sobrediagnòstic mentre s’avaluen les consultes pel nombre d’activitats registrades, perpetuant un model que mesura la quantitat per sobre de la qualitat.

L’accessibilitat no és un “objecte de desig”. És un dret ciutadà i una responsabilitat política. I mentre els càrrecs intermedis i els gestors continuïn practicant aquesta autocomplaença institucional, els professionals continuarem sostenint, amb les nostres mans i la nostra salut, un sistema que s’esfondra a causa de la seva incompetència. Aquest seminari, lluny de ser un espai de reflexió honesta, s’ha convertit en una mostra de cinisme institucional, un exercici de maquillatge polític que ignora el malestar real dels professionals de l’atenció primària.

Quan l’Administració confon liderar amb imposar culpes, hem de tenir clar que els professionals no som part del problema. Aquesta idea queda encara més palesa en el correu enviat per la directora d’Atenció Primària de l’ICS, Elisabet Descals, a tots els professionals d’AP que, lluny de reconèixer les limitacions estructurals del sistema, trasllada novament la responsabilitat als professionals. El missatge, revestit de bones intencions, és una mostra més d’una gestió que centrifuga la seva incompetència, demostrant la seva incapacitat d’assumir responsabilitats i posar fi a una crisi que ells mateixos han generat.

Margaret Creus
Pediatra i delegada de Metges de Catalunya al CAP Agramunt