Arxiu d'etiquetes: sanitat

Dia de l’Orgull: la importància de l’educació en diversitat sexual a l’àmbit sanitari

Publicat el per
Respon

Tribuna

Antonio Gutiérrez, uròleg i delegat de MC

El 28 de juny se celebra a tot el món, no només un dia commemoratiu de què va passar el 1969 davant el bar Stonewall Inn de Nova York freqüentat per homosexuals, lesbianes, butchers i transsexuals, sinó el dia en què aquesta protesta contra la policia, que de forma indiscriminada tornava a infligir-los menyspreu, agressions i empresonament, va significar l’inici en la defensa d’allò que som, sentim i estimem, en la dignificació d’un grup social exclòs i vituperat. Va ser la sortida de l’armari de tota una comunitat que estava amagada, humiliada, menyspreada i que finalment es manifestava amb orgull de ser qui era, de mantenir relacions amb qui volgués, de vestir com se sentís, i bel·ligerant en la defensa d’uns drets socials que la integrés a la societat i la defensés davant les agressions, els insults i l’exclusió social.

Hi ha qui argumenta que no té sentit celebrar un Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQA+ perquè a les nostres societats s’han assolit plenament aquests drets socials que es reivindicaven o, fins i tot, hi ha qui demana celebrar també un dia de l’orgull heterosexual, oblidant-se que, al llarg dels segles, han estat aquestes persones LGTBIQA+ les que han estat assassinades pel fet de ser diferents en la seva elecció sexual, emocional i/o corporal, dins aquesta societat heterosexual. Fins i tot hi ha hagut lleis per legitimar aquestes accions contra elles, recordem a Espanya la de «bandits i malejants», però mai hi ha hagut una llei contra el fet de tenir una opció heterosexual.

I, encara que creguem que això forma part del passat, només cal llegir les notícies o veure amb atenció el nostre entorn per adonar-nos que aquí i en moltes parts del món es continua menyspreant la persona que estima diferent, que tria un cos diferent de la seva genètica, que vesteix diferent dels cànons de gènere, que té una vida sexual diferent al que és normatiu; encara se segueix agredint, insultant, humiliant, matant, manifestant intolerància i incomprensió a persones de la comunitat LGTBIQA+. És per tot això que continua tenint sentit celebrar cada any el Dia de l’Orgull, per totes aquelles persones que van patir i pateixen o que van lluitar i encara lluiten per aconseguir els mateixos drets i reconeixement social i legal.

Com a professionals mèdics, quin paper tenim en aquesta lluita per una societat millor sota la bandera de l’Arc de Sant Martí? A parer meu, un de molt important.

Hem de prestar atenció a la singularitat de cada pacient, no només en la seva patologia, sinó en la seva persona, atendre-la com li correspon per com és la seva expressió de gènere i no com aquest figura al seu carnet, a facilitar-li un clima en què la persona se senti còmoda d’expressar-se sincerament, sense por de ser jutjada, amonestada o sermonejada per tenir una vida sexual diferent a la norma social.

A part, hem d’entendre la seva realitat i, per tant, aprendre què signifiquen termes que no ens ensenyen a la facultat: gènere binari/no binari, cis/trans, queer… o les lletres de l’LGTBIQA+ (Lesbiana, Gay, Transsexual, Bisexual, Intersexual, Queer, Assexual, i altres realitats no incloses en els termes anteriors). Hem de saber com dirigir-nos a aquestes persones sense caure en l’ofensa i com preguntar amb respecte. Per aquest motiu, hem de sol·licitar cursos formatius sobre diversitat sexual.

Com a professionals mèdics, hem de saber utilitzar un llenguatge inclusiu a l’hora de parlar o escriure en la història clínica o altres documents, que no es limiti al masculí per a tot o al binarisme o/a, sinó que utilitzi l’i (l’e al castellà) com la vocal per a totis, la x (tot i que la RAE no ho consideri vàlid) o expressions que puguin servir per a qualsevol gènere o expressió de gènere.

Però, a més, com a membres sindicals, hem de recollir el relleu i sol·licitar:

  • Que als nostres centres de treball hi hagi cursos de diversitat sexual que proporcionin recursos a lis facultativis.
  • Que en textos oficials dirigits a les persones –consentiments de proves i cirurgies, protocols, actes de reunions, convenis, etc.– s’utilitzi un llenguatge inclusiu, perquè tothom s’hi senti interpel·lat.

Com a membres sindicals, devem:

  • Formar Comitès de Diversitat que, juntament amb els d’Igualtat, vetllin perquè hi hagi, davant de la diversitat sexual, afectiva i/o de gènere, una igualtat en el tracte, les oportunitats laborals i les relacions interpersonals.
  • Promoure a cada centre l’elaboració, sense més dilació, d’un protocol LGTBIQA+ (al qual obliga la Llei 4/2023 del 28 de febrer), que permeti articular mesures clares i ràpides contra l’assetjament sexual, els atacs físics, verbals o escrits, o altres formes de menyspreu o violència pel fet de ser lesbiana, gai, transsexual, intersexual, queer…
  • Visibilitzar al nostre entorn la particularitat de dies internacionals com, a més del Dia de l’Orgull LGTBIQA+ (28/6), el Dia contra la LGTBIQfòbia (17/5) o el Dia de la Lluita contra el VIH/SIDA (1/12).
  • Fer que el nostre àmbit laboral sigui un espai segur on totis ens sentim orgullosis i acceptadis, per poder donar el millor de nosaltres.

Des de Metges de Catalunya (MC) mostrem el nostre compromís a seguir lluitant per assolir tot això i ens adherim, un any més, a la celebració d’aquesta efemèride, que ens recorda que encara hi ha molt per fer, persones que s’amaguen per por a què diran o a patir represàlies, i persones que encara són discriminades si es mostren tal com són.

Encara ens queden moltes passes i accions fins a assolir una igualtat total a la nostra societat, però ho podem fer realitat en el nostre àmbit laboral: hospital, centre d’atenció primària, centre de salut, centre privat, associació sindical…

Treballem en això per a construir un ambient laboral que integri, respecti, escolti, i atengui amb singularitat per, així, anar construint, amb petites accions, un món millor.
MC us desitja un Feliç Orgull LGTBIQA+ 2026! Viviu-ho, gaudiu-lo i reivindiqueu-ho!

Antonio Gutiérrez
Uròleg i delegat de Metges de Catalunya

Parlem de les Urgències

Publicat el per
Respon

Tribuna

Francisco Castro

Soc un metge internista enamorat de les urgències hospitalàries, amb 30 anys d’experiència en aquest servei. He treballat a l’Institut Català de la Salut (ICS) i a la sanitat concertada catalana. Amb motiu del Dia Internacional de les Urgències i Emergències que se celebra avui, 27 de maig, m’agradaria compartir algunes reflexions sobre els punts dèbils i possibles solucions per a un servei vital per a l’atenció de salut de les persones.

La situació actual dels serveis d’Urgències dels hospitals catalans es pot definir com de col·lapse crònic. La principal causa d’aquest col·lapse es troba en els pacients ingressats que, per manca de llits, no pugen a les plantes d’hospitalització i es queden als box més de 24 hores. Aquests pacients ocupen l’espai destinat als pacients urgents en evolució, i després els espais destinats a la visites immediates. Arriba un punt en què no tenim cap lloc lliure on visitar els pacients greus que arriben a Urgències i ens veiem obligats a improvisar solucions, com situar els pacients als passadissos. Tenir gent gran malalta a un passadís durant tres dies és indigne i s’associa a un risc elevat per a la seguretat clínica, ja que es poden produir errors d’identificació, d’administració de medicaments, contagi de malalties, etc.

I per què els pacients que requereixen ingrés a planta es queden a Urgències? Hi ha dues causes principals. La primera, el baix nombre de llits d’aguts que disposem a Catalunya. La segona, la gestió d’aquests llits que fan les direccions hospitalàries, amb la complicitat del Servei Català de la Salut (CatSalut). És conegut que la majoria dels centres té llits d’hospitalització tancats per ordre de les direccions. Quan els professionals preguntem per què no obren aquests llits, al·leguen motius econòmics i de falta de personal. Personalment, trobo incoherent i difícilment justificable que els pacients que requereixen ingrés romanguin a Urgències més de 24 hores i, a la vegada, una planta d’hospitalització estigui tancada amb pany i clau per ordre de la direcció.

Les plantilles de metgesses i metges d’Urgències de la gran majoria d’hospitals són clarament insuficients. Els gestors planifiquen un nombre de facultatius inferior al necessari amb l’objectiu d’estalviar costos i això no afecta només als serveis d’atenció continuada, sinó que el dèficit, ara per ara, es fa extensiu a la major part d’especialitats mèdiques del sistema. No obstant això, treballar a Urgències afegeix unes peculiaritats que ho fan especialment dur: treball per torns, incloent-hi la nit, falta d’espai físic, ritme de treball irregular i imprevisible, etc. És per això que la majoria dels metges que treballa a Urgències ho fan fins que troben un altre lloc més tranquil, amb un horari que faciliti la conciliació.

Aquesta dinàmica dona lloc a una altra incoherència del sistema: els metges amb experiència a Urgències se’n van i els substitueixen altres, més novells, que s’han de formar. I quan aquests facultatius hagin adquirit els coneixements, també se n’aniran. Un cas com el meu és totalment excepcional, perquè la vocació d’assistir al pacient greu encara és més forta que les condicions laborals adverses.

Amb tot, per mostrar també una perspectiva positiva, la pròxima instauració de l’especialitat d’Urgències ofereix una mica d’esperança. Per una part, afavorirà que les plantilles siguin més estables, ja que els metges amb l’especialitat només podran treballar a Urgències. Així mateix, la titulació garantirà una formació homogènia i equiparable, ja que, actualment, els nivells de formació i experiència són molt heterogenis entre serveis. Però, si de la mà de la creació de l’especialitat no es milloren les condicions laborals del servei, és molt probable que els futurs residents no tinguin la medicina d’urgències entre les seves primeres opcions, perquè sabran que aquesta especialitat els encasellarà a treballar en condicions laborals més difícils, sense la possibilitat de fer el salt a una altra.

El servei d’Urgències és fonamental per al bon funcionament de la sanitat pública. Es relaciona amb tots els altres nivells assistencials de manera molt fluida. Qualsevol incidència a l’accessibilitat de la resta de nivells repercuteix negativament a les Urgències. Si la llista d’espera quirúrgica s’allarga, els pacients acudeixen a Urgències per símptomes relacionats amb la malaltia pendent d’intervenció. Si l’atenció primària està desbordada de pacients i no tenen temps a les agendes, molts es desplacen a Urgències. Si la llista d’espera per a una visita de consultes externes supera el temps clínicament recomanable, els pacients amb patologia que hauria de controlar l’especialista pertinent també s’adrecen al servei d’urgències. En resum, tot pacient que creu que no està rebent una assistència sanitària correcta en qualsevol altre nivell, pren el camí de les Urgències perquè sap que allà, tard o d’hora, serà atès. I el primer que farà quan l’atenguin és traslladar la seva queixa pel mal funcionament del sistema sanitari.

Per millorar el funcionament del servei d’urgències proposaria quatre mesures. La primera, un pressupost sanitari suficient per a tots els nivells assistencials. La segona, l’obertura de tots els llits hospitalaris disponibles perquè els pacients pugin a planta en les primeres 12 hores des que el metge indica l’ingrés. La tercera, dimensionar les plantilles de metges i metgesses en funció del volum de població de referència i necessitats d’atenció, amb una planificació continuada del relleu generacional (ara mateix ningú està planificant res). La quarta, una millora notable de les condicions laborals del personal mèdic per frenar la fugida de talent a la resta d’Europa.

Francisco Castro
Metge d’Urgències de l’Hospital de Sant Boi i secretari d’hospitals concertats de Metges de Catalunya (MC)