Pacients que et diuen «puta» a la consulta

Publicat el per
1

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Júlia Ojuel

La primera vegada que un pacient es va masturbar a la meva consulta no feia gaire que treballava a la sanitat. M’ha tornat a passar a la meva vida professional -la darrera no fa tant- 25 anys després. Un altre pacient, que venia per un flegmó, em va dir a crits: «amb aquesta pinta de bollera que tens, segur que estàs a la consulta amb el vibrador, dale que te pego, i per això vas tard». També m’han dit «puta» unes quantes vegades. I puc seguir i podem seguir moltes de nosaltres perquè parlant amb altres companyes, metgesses, infermeres i TCAI, hem comprovat que no és una situació excepcional.

L’estudi ‘Me too a l’atenció primària: estudi descriptiu de l’assetjament sexual i per raó de gènere a infermeres i metgesses en la pràctica clínica’, fet per residents del CAP El Clot i el CAP Poblenou de Barcelona, va ser premiat al congrés de la CAMFiC i a la jornada de residents. Es van enquestar 298 dones d’EAP, CUAP i ACD. Un 94,9% va declarar que havia patit assetjament verbal: comentaris o bromes de caire sexual (45,8%) i sobre l’aparença física (47,5%). Crida l’atenció la normalització de comentaris i apel·latius tipus «nena», «xata» o «bonica» (90%), i de menysteniment de la capacitat per la condició de dona (39%). Un 30% de les enquestades manifestaven que havien intentar «lligar» amb elles a la consulta i un altre 31% que havien intentat contactar amb elles per xarxes socials. Han viscut situacions d’assetjament no verbal gairebé el 45%, en forma de mirades (37,7%) i gestos, incloent masturbació (13,5%). L’assetjament físic l’han patit el 41,3% de les professionals, amb apropament físic (30,4%), contacte directe inapropiat (21,3%), esperar-te a la sortida o seguir-te pel carrer (6,1%) i buscar quedar-se a soles amb tu (5,7%).

Les dades són dures, les situacions són dures. Les agressions, en la majoria de casos, s’han produït a les consultes pròpies o d’urgències, però també als domicilis, en moments en què estàs sola. En un 60% hi ha hagut repercussions en forma de malestar mental i emocional i, en un 80%, repercussions en la vida laboral. En canvi, no hi va haver cap conseqüència per a l’agressor en un 77% dels casos. L’estudi també mostra l’estupor que provoca viure situacions d’assetjament sexual a la consulta: el 60% no va ser conscient d’estar patint una agressió i només el 20% va demanar ajuda.

Tornem a les experiències pròpies. Dubtava si explicar-les o presentar només les dades de l’estudi, però, parlant amb més treballadores de la salut, a part de les agressions que patim com a personal sanitari, s’hi afegeixen les agressions dirigides específicament vers les professionals només pel fet de ser dones. Jo tampoc vaig dir res, no vaig demanar ajuda, només quan un pacient em va perseguir pel passadís i va ser una altra pacient la que em va defensar. No em podia creure que em passés això a mi. No hi va haver reparació. Després es va manifestar la por i la ira, el malestar sord i les defenses.

Parlant amb altres metgesses i infermeres que han patit agressions a les consultes es pot anar polint tot. Treballant la sensació de vulnerabilitat, la ràbia i la desconfiança. Fem espais segurs als ambulatoris (que no quedin consultes aïllades al final del passadís), denunciem les agressions per motiu de gènere, defensem les companyes i zero tolerància am les violències, de cap tipus.

Comparteixo amb autorització el treball de recerca i agraeixo de tot cor la iniciativa de les companyes de l’equip d’investigació. Juntes som més fortes.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)

View Fullscreen
Skip to PDF content

De l’entusiasme a la tristesa: reflexions d’una metgessa de família

Publicat el per
Respon

Tribuna

Sílvia Membrilla Pastor

Abans de l’estiu vaig assistir a la IV Jornada de l’Observatori de Medicina de Família al Maresme. Vaig sortir satisfeta i il·lusionada per la vocació que encara queda entre els professionals. Amb les condicions de treball actuals a l’atenció primària, amb la pressió i la sobrecàrrega constant que pateixen els facultatius, seria fàcil d’entendre una minva de la passió per la nostra feina. Però no és així.

No parlaré del nombre de visites ni de la pandèmia. És evident que ambdós factors tenen molt a veure amb la nostra extenuació, però em vull centrar en l’essència de la professió.

Tots els assistents vam quedar meravellats amb les condicions de treball d’un centre que ha implantat una unitat de treball a tres (metge de família, infermera i administratiu). No és un model exclusiu d’aquest centre, això ja ho sabem. La qüestió que va cridar molt l’atenció era que la tasca diària que feia un metge de família coincidia amb els paràmetres i límits fixats a l’acord de sortida de vaga de l’any 2018, signat, recordem-ho, per l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

Un nombre de visites acceptable, una durada mitjana per visita que permet mantenir la qualitat assistencial i una discriminació justa de les tasques que s’han d’assignar al metge o metgessa. Si som realistes, els facultatius som plenament conscients de les activitats que resolem però que no ens correspondria fer-ho.

Al sistema de salut conviuen, per tant, dos models: un de digne i respectat, com reclamàvem durant la vaga, i un altre que tensa i esgota els professionals. És a dir, metges de família que realitzen 25 visites diàries i altres col·legues amb jornades de 40 o 60 visites. No cal dir què implica aquesta diferència. En el segon cas: perdre el temps no assistencial, allargar sistemàticament la jornada i trobar-te en un estat mental continu d’estrès i no desconnexió.

Tot els assistents vam ser molt conscients de l’origen de la nostra tristesa i indignació. És molt decebedor, injust i lamentable que s’acabin normalitzant i acceptant unes condicions laborals tan precàries quan som perfectament coneixedors que, aplicant certs canvis, milloraríem la nostra praxis i el nostre benestar professional.

Però dissortadament aquest no és el camí que per ara es vol emprendre. I els metges joves ho saben, com hem vist a la darrera elecció de places MIR de Medicina Familiar i Comunitària. Malgrat la millora retributiva que els han ofert, consideren que també és molt important i necessària la seva dignitat professional.

No és cap novetat: unes bones condicions de treball són necessàries i imprescindibles per sentir-te realitzat/da professionalment. Una retribució a l’alçada de la nostra responsabilitat i qualificació. Un lloc de treball que asseguri el benestar físic i emocional dels treballadors. Un sistema de salut amb recursos i amb un funcionament coherent i satisfactori per als professionals i per als seus usuaris.

La crida al canvi està servida. Falta valentia i determinació. Atreviment.

Comença un nou curs i s’augura una tardor calenta. Veurem com evoluciona tot plegat.

Sílvia Membrilla Pastor
Secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya

A propòsit de la llei integral 15/2022 per la igualtat de tracte i la no discriminació al sector sanitari

Publicat el per
Respon

El passat 13 de juliol es va publicar al BOE la Llei 15/2022, de 12 de juliol, integral per la igualtat de tracte i la no discriminació. Per primera vegada es posa negre sobre blanc a l’obligatorietat de prestar un tracte igualitari a l’atenció sanitària, concretant, a més, els grups socials als quals s’ha de protegir de manera particular.

És interessant ressaltar que l’article 15 de la llei fa esment, específicament, al fet que les administracions sanitàries, dins de les seves competències, han de garantir que no es produeixi cap discriminació a l’accés als serveis i prestacions sanitàries. La norma estableix que tothom ha de tenir dret a la igualtat de tracte i no discriminació al sistema públic de salut.

Amb la finalitat d’assegurar l’accés efectiu i l’ús dels serveis sanitaris, s’estableixen uns grups de població d’especial protecció, d’acord amb les seves necessitats, que la llei enumera:

  • Persones grans
  • Menors d’edat
  • Persones amb discapacitats
  • Persones que pertanyen al col·lectiu LGTBI
  • Persones que pateixen malalties mentals, cròniques, rares, degeneratives o en fase terminal, síndromes incapacitats, portadores de virus, amb problemes de drogodependència.
  • Les víctimes de maltractes
  • Persones en situació de sensellarisme
  • Minories ètniques

També, i de forma genèrica, es refereix a les persones que pertanyen a grups de risc d’exclusió social.

Amb la finalitat de desenvolupar accions per la igualtat de tracte i la prevenció de la discriminació, sempre dins de les seves competències, les administracions sanitàries podran desenvolupar plans i programes d’adequació sanitària, posant especial atenció a les necessitats específiques en matèria de salut de les dones, com la sexual i la reproductiva.

Es fa expressa menció que ningú podrà ser apartat o suspès del seu torn d’atenció sanitària bàsica o especialitzada en condicions d’igualtat, tampoc podrà ser exclòs d’un tractament sanitari per absència d’acreditació documental o del temps mínim d’estada demostrable. Finalment, ningú podrà ser exclòs d’un tractament sanitari o protocol d’actuació sanitària pel fet de la seva edat i/o sexe, perquè tingui alguna malaltia/discapacitat o perquè es trobi sense llar.

A partir d’ara, caldrà prestar molta atenció al compliment de les mesures que preveu la llei d’igualtat de tracte i no discriminació al sector sanitari.