Tribuna
Margaret Creus
El seminari ‘Accessibilitat: l’obscur objecte de desig de l’Atenció Primària’ podria haver estat una bona oportunitat per abordar amb rigor el col·lapse del primer nivell assistencial. Però, com passa massa sovint, l’administració s’ha limitat a mirar-se el melic i felicitar-se pel seu propi relat, un exercici d’autocomplaença en boca del Dr. Josep Casajoana, que converteix el seminari en una defensa del sistema més que en una anàlisi crítica.
El missatge sona tan atractiu com buit: “Cal seleccionar, repartir i ser proactius”. Una tríada que, lluny de suposar una estratègia transformadora, es converteix en un nou intent de fer més amb menys. Sota l’aparença de modernitat i eficiència, aquest lema amaga la mateixa recepta de sempre: compensar amb sobrecàrrega i retòrica el que no es vol afrontar (l’escassetat de mitjans, la desinversió crònica i una gestió cada vegada més allunyada de la realitat assistencial).
És cert que moltes de les idees exposades al seminari (reduir burocràcia, eliminar pràctiques innecessàries, centrar-se en la persona) podrien semblar encertades i fins i tot compartides per la majoria de professionals. Tanmateix, resulta insostenible que sigui precisament la mateixa institució que ha generat el col·lapse qui ara es presenti com a portadora de solucions. Aquesta paradoxa, més pròpia de l’autosatisfacció que de l’autocrítica, posa en evidència la distància abismal entre el relat oficial i la realitat assistencial que vivim cada dia als centres.
El “monstre de la demanda” del que parla Casajoana no és una fatalitat, sinó una criatura creada per anys de polítiques improvisades. L’ICS i el CatSalut continuen alimentant aquest monstre amb campanyes que, sota la retòrica de la proximitat i l’accessibilitat, acaben incrementant la pressió assistencial. Un exemple paradigmàtic és la recent campanya de vacunació, amb enviaments massius d’SMS que conviden a vacunar-se sense cita prèvia, o la publicitat del 061, que anima a trucar-hi i posteriorment deriva i gestiona visites sense reforçar plantilles ni infraestructures. Aquestes iniciatives, lluny de millorar els temps d’espera, accentuen el col·lapse existent i transformen una aparent voluntat de servei en un fracàs anunciat de la política d’accessibilitat. Més demanda, mateixos recursos. I després, ens retreuen que les agendes estan saturades, com si el fracàs de l’accessibilitat fos responsabilitat dels professionals i no el resultat directe d’anys de mala planificació, desinversió i gestió erràtica.
El missatge oficial és clar: els professionals hem de fer-nos corresponsables. Però en realitat, l’administració trasllada la seva pròpia incompetència cap als equips, sense dotar-los de cap protecció legal ni suport real. Ens exigeixen resultats mentre mantenen indicadors de registre (DPO, EQPF, acords de gestió) que penalitzen la reflexió clínica i converteixen la tasca mèdica en un exercici d’ofimàtica. Alhora, des del mateix seminari s’anima a reinterpretar o fins i tot saltar-se les Guies Clíniques per reduir burocràcia i “deixar de fer”, una proposta que voreja la temeritat. Es parla de flexibilitat i confiança professional, però s’ometen els riscos legals i ètics que això implica, especialment en un context en què els professionals són avaluats i penalitzats per incomplir els mateixos protocols que ara se’ls convida a ignorar. Aquesta contradicció és el reflex més cru del desgavell institucional que domina l’administració: ens demana que assumim responsabilitats sense garantir ni seguretat jurídica ni coherència en la gestió.
D’altra banda, un altre punt especialment revelador és el que s’exposa sota el lema de la “redistribució de tasques”. Lluny de representar una aposta moderna o col·laborativa, aquesta proposta es presenta com un intent de reorganització aparent que, en realitat, dilueix els rols professionals i posa en risc la qualitat assistencial. Es parla de programació per motius (PxM), que pretén optimitzar la gestió de cites, i de la Gestió Infermera de la Demanda (GID), presentada com una via per descarregar els metges de visites agudes. Tot i això, en la pràctica, aquests sistemes han acabat delegant funcions mèdiques a perfils no facultatius, sense els coneixements ni la capacitació legal necessària. Les societats i sindicats d’infermeria ho defensen en nom de la “col·laboració”, però la realitat és molt més ambigua perquè la manca de cobertura legal genera por i incertesa a no poques professionals a l’hora d’assumir tasques que excedeixen el seu àmbit competencial. L’administració, però, continua incentivant aquest model híbrid, generador de tensions, sense haver definit encara el paraigua jurídic que protegeixi cap dels implicats.
Nogensmenys, resulta insultant —i fins i tot cínic— sentir dir que “millorar l’accessibilitat és possible” mentre els mateixos gestors llancen missatges que col·lapsen els centres. Aquest discurs d’aparent modernització és, en realitat, una operació de màrqueting polític. L’administració crea el problema, en culpabilitza els professionals i després s’atorga el mèrit de voler-lo solucionar. Mentrestant, la distància entre l’hospital i l’atenció primària s’eixampla, la desinversió continua creixent i els equips treballen amb condicions que voregen un punt crític on l’escassetat de mitjans amenaça la qualitat assistencial i la seguretat del pacient.
Així doncs, la paradoxa és majúscula: les mateixes institucions que ens obliguen a complir amb els indicadors i acords de gestió ara ens conviden, amb un cinisme desconcertant, a “deixar de fer”. Se’ns demana que desobeïm allò que ells mateixos ens penalitzen si no complim, convertint la incoherència en norma. Aquest desgavell institucional reflecteix a la perfecció l’abisme existent entre la política, la gestió sanitària i la pràctica clínica real. Se’ns exigeix seguir guies, protocols i objectius que després són qüestionats pels mateixos que els van imposar. Es condemna el sobrediagnòstic mentre s’avaluen les consultes pel nombre d’activitats registrades, perpetuant un model que mesura la quantitat per sobre de la qualitat.
L’accessibilitat no és un “objecte de desig”. És un dret ciutadà i una responsabilitat política. I mentre els càrrecs intermedis i els gestors continuïn practicant aquesta autocomplaença institucional, els professionals continuarem sostenint, amb les nostres mans i la nostra salut, un sistema que s’esfondra a causa de la seva incompetència. Aquest seminari, lluny de ser un espai de reflexió honesta, s’ha convertit en una mostra de cinisme institucional, un exercici de maquillatge polític que ignora el malestar real dels professionals de l’atenció primària.
Quan l’Administració confon liderar amb imposar culpes, hem de tenir clar que els professionals no som part del problema. Aquesta idea queda encara més palesa en el correu enviat per la directora d’Atenció Primària de l’ICS, Elisabet Descals, a tots els professionals d’AP que, lluny de reconèixer les limitacions estructurals del sistema, trasllada novament la responsabilitat als professionals. El missatge, revestit de bones intencions, és una mostra més d’una gestió que centrifuga la seva incompetència, demostrant la seva incapacitat d’assumir responsabilitats i posar fi a una crisi que ells mateixos han generat.
Margaret Creus
Pediatra i delegada de Metges de Catalunya al CAP Agramunt
