Arxiu de la categoria: Hospitals Concertats

Hospitals Concertats

Repensar la vocació en temps de sobrecàrrega

Citació

Publicat el per
Respon

Tribuna

Eduardo Vara

Avui us convido a reflexionar sobre la professió mèdica en una època on la sobrecàrrega constant i l’argument de l’excepcionalitat han esdevingut la realitat diària de molts treballadors. I ho faig com a pediatre d’atenció primària de Barcelona que va pagar amb la seva salut mental, com molts altres companys, l’estrès que va suposar la pandèmia per a un sector ja desbordat i exhaust molt abans de l’arribada del coronavirus. Tant de bo que us pugui ajudar a redefinir un límit més saludable per al vostre esforç laboral i l’autèntic significat de conceptes com l’altruisme, o aquest altre que van sacralitzar grans referents mèdics com Gregorio Marañón o Ramón i Cajal: la vocació.

El problema sorgeix quan l’esforç inevitable que acompanya qualsevol treball creua el límit del que és assenyat i es converteix en un sacrifici, una immolació que destrueix temps òptims d’atenció mèdica i recuperació pròpia, en benefici d’un presumpte bé més gran, abstracte i subjectiu, com seria el cas de la “responsabilitat assistencial”. Són aquests sacrificis els que fan, per exemple, que els pediatres de primària haguem d’abordar agendes sense un límit real de visites on les urgències (“qualsevol motiu que a les famílies els sembli urgent”) es van afegint successivament a revisions i altres consultes programades que, encara que tinguin un temps reservat per atendre’s, aviat deixen de tenir-ho. El més paradoxal de veure’ns forçats a treballar així és que atendre més pacients no vol dir atendre’ls millor. Al contrari. Escoltar, interrogar, explorar, sospesar, decidir i explicar cansa, i cansa encara més sota l’estrès d’haver de fer-ho a contrarellotge. Es tracta de simple biologia i, per això, la neurociència ho té clar i ens parla de la “fatiga de decisió”, que apareix davant d’una sobrecàrrega de treball i, una vegada resolta, de la “ressaca d’estrès”, que fa que molts professionals triguin fins a 48 hores a tornar a rendir de forma òptima després d’alguna jornada extenuant.

Un altre mite especialment nociu és assumir que podem treballar en “mode multitasca”; perquè l’atenció cerebral és única i, com a màxim, es pot alternar entre diferents estímuls amb més o menys rapidesa. Però, com més ràpid passin aquestes alternances o més interrupcions hi hagi, amb menys profunditat ens concentrarem, més memòria a curt termini perdrem i més augmentarà la probabilitat que cometem errors. D’altra banda, la hiperalerta mental necessària per atendre estímuls simultanis provoca una cascada de neurotrasmissors i hormones estressants que segueixen en acció quan aquesta hiperexigència desapareix. Això explica perquè molts professionals som incapaços de descansar amb facilitat o d’agafar el son després de veure’ns obligats a atendre agendes desbordants plenes d’afegits i “imprevistos”.

«No, no podem normalitzar que medicar-se sigui la solució per poder fer front a entorns laborals que han esdevingut abusius»

Davant d’un panorama semblant, recórrer a medicacions ansiolítiques o antidepressives pot resultar temptador; més encara en el cas dels professionals mèdics, amb més tendència a automedicar-se. Abans d’optar per aquesta via, però, hauríem de recordar que es tracta de fàrmacs que requereixen supervisió, amb diversos efectes secundaris i que, d’altra banda, alteren les funcions cognitives. Per exemple, els antidepressius disminueixen l’empatia i la percepció d’estrès dels qui els prenen. Precisament per això, afavoreixen un estat mental propici a la recuperació; però, en contrapartida, disminueixen altres aspectes, com la implicació emocional amb els pacients i els companys de feina o la memòria. No, no podem normalitzar que medicar-se sigui la solució per poder fer front a entorns laborals que han esdevingut abusius. Sacrificar la salut mental dels treballadors per seguir alimentant una cultura laboral insaciable cada cop més demandant només conduirà al col·lapse dels professionals i del propi sistema.

L’autèntica solució i l’única saludable per als treballadors és combatre el cinisme que intenta normalitzar la sobrecàrrega imposada des de diferents fronts organitzatius i polítics i exigir responsabilitat i solucions pràctiques en comptes de les peticions habituals de confiança i resignació. Tornant a l’exemple dels pediatres, agrupar-los en centres que ni tan sols ofereixen prou espai per cobrir les plantilles al cent per cent només es pot veure amb perplexitat o com una mesura economicista que pretén estalviar substitucions i cobertures de reduccions repartint el treball dels absents entre els qui queden en actiu. No és que faltin pediatres. Només a l’àrea de Barcelona, aconsegueixen aquest títol més de 20 residents cada any. La clau rau en per què no volen treballar a la primària: la manca d’espais, temps per pacient i límits de visites idonis que els permetin exercir la seva especialitat de manera òptima, amb la tranquil·litat de saber que apliquen els seus coneixements després d’una reflexió calmada i sense posar en risc els seus pacients ni la pròpia salut mental.

L’era de pensar en els metges com a màrtirs que s’havien d’immolar per un presumpte bé col·lectiu ha passat. Podem ser altruistes i esforçar-nos sense pecar d’ingenus ni caure en el xantatge emocional d’alguns superiors i gestors. Només cal recórrer a l’argument de la pròpia fisiologia humana: el descans forma part del cicle de l’esforç. Si ens saltem aquesta etapa, les nostres ments i els nostres cossos acabaran pagant-ho i deixarem d’estar en condicions d’exercir la nostra professió. Després de tot, la vocació de servei als altres també ha d’incloure la vocació de l’autocura i, dins d’aquesta autocura, hi ha la nostra obligació d’exigir càrregues de treball assumibles, espai de treball adequats i temps de descans idonis.

Si les meves reflexions us han resultat interessants, us convido a continuar reflexionant sobre el compromís professional amb el llibre que he publicat recentment amb l’Editorial Ariel: ‘Maldito trabajo: sobrevivir a la cultura del sacrificio y repensar la vocación’. Tant de bo que, entre tots, aconseguim avançar cap a una cultura laboral més sana que no confongui l’esforç i la vocació amb el sacrifici de la salut dels treballadors.

Eduardo Vara
Pediatre, escriptor i dramaturg

Violència cap a facultatives i risc d’agressions durant l’embaràs

Publicat el per
Respon

Tribuna

Anna Robert

L’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball (INSST) parla de violència laboral quan el personal d’un centre de treball sofreix abusos, amenaces o atacs en circumstàncies relacionades amb la seva activitat laboral, que posen en perill, implícita o explícitament, la seva seguretat, el seu benestar o la seva salut (física i/o psíquica), i evidentment la de les persones que estan per venir.

Inclou tant la violència física (agressió física sobre la treballadora o causar danys en propietats de l’organització o del personal) com la violència psicològica (intimidació, amenaces, conductes de violència psicològica susceptibles de causar mal psicològic i moral, etc.). Quan aquesta violència prové d’un usuari del servei, o inclòs d’una persona externa –no relacionada amb el servei que presta l’atenció– és quan suposa, a més, un risc més imprevisible.

Les agressions al personal facultatiu han anat en augment, en consonància amb una societat cada cop menys acostumada a l’espera, on sembla que tot arriba a un cop de clic, i on la sobrecàrrega assistencial que venim patint –tant en la consulta, com en la hospitalària i en la domiciliària– fa que sovint no es pugui dedicar el temps i l’espai suficient a tot. També és preocupant el fet que les facultatives reben el doble d’agressions que els seus companys facultatius, probablement en relació al fet de ser dones. Les agressions més freqüents són les agressions verbals, i en aquest sentit les verbalitzacions masclistes o les agressions sexistes són, per desgràcia, quelcom que totes en un moment o altre hem rebut al llarg de la nostra trajectòria professional, en especial en la confluència amb altres factors com poden ser l’edat (ser molt jove o gran), la procedència, les creences, alguns atributs físics, etc.

En els darrers anys, però, no sols s’ha documentat un augment de les agressions verbals, sinó també un increment de les agressions psicològiques i físiques. En el cas de la violència física per tercers, tota agressió comporta un dany psicològic que no sempre és tingut en compte ni s’atén. La sensació de fragilitat o vulnerabilitat, alhora que una possible clínica d’angoixa (o hiperactivació, si el succés ha estat molt traumàtic) en el lloc de treball, poden agreujar situacions d’estrès crònic o de síndrome d’estar cremat (burnout), dificultant tornar a la feina o mantenir-se laboralment activa davant d’aquesta vivència d’amenaça que desborda. Això sense afegir altres càrregues mentals, les quals acostumen a afectar amb més gravetat a dones pel fet del gènere, i que poden comportar pensaments de “no poder més”.

Però, què succeeix en el moment de l’embaràs quan hi afegim aquest risc de patir agressions? L’embaràs suposa una consideració molt específica pel que fa a la prevenció de riscos laborals durant l’exercici professional: la facultativa embarassada passa a ser treballadora especialment sensible (TES) un cop comunica el seu estat de gestació a l’empresa. D’aquesta manera, no podrà realitzar tasques que impliquin un risc d’agressió, el qual queda sempre recollit en el document d’avaluació de riscos del lloc de treball.

Quan existeix risc d’agressió per part de pacients i/o familiars d’aquests, l’empresa està obligada a fer una adaptació del lloc de treball i, en cas de no ser possible, la mútua laboral s’ha de fer càrrec de concedir una prestació econòmica per risc durant l’embaràs i la lactància (REL).

Fins ara, una valoració de risc d’agressió recollida en el document d’avaluació de riscos laborals era suficient per a la concessió del REL en un determinat termini de gestació davant la impossibilitat d’adaptar el lloc de treball a un que estigui exempt d’aquest risc. No obstant, recentment, trobem que les mútues laborals s’emparen en la Guía de ayuda para la valoración del riesgo laboral durante el embarazo per denegar el REL directament si no hi ha incidències registrades pel lloc de treball per agressió física en aquest. No compten que ens cridin, que ens insultin, que ens llencin el mobiliari del despatx o la consulta pels aires, o que ens esperin a la porta o ens assetgin per xarxes socials. Si no ens agredeixen físicament i ho fem constar per escrit, no hi ha REL.

És, per tant, absolutament necessari notificar (i denunciar, si s’escau) tota situació de violència, puntual o sistemàtica, patida independentment de l’estat clínic del pacient o del seu familiar o acompanyant. Notificar els fets és la via perquè quedi constància de la realitat i el risc d’agressió propi d’un lloc de treball més enllà del risc recollit en l’avaluació de riscos, i perquè la mútua laboral i l’empresa siguin conscients de l’existència real de successos i emprenguin les mesures de protecció adients cap a les treballadores (REL inclòs).

El fet que, si no hi ha incidències (sinistralitat) per agressió física, no hi ha REL està causant malestar i indignació entre moltes facultatives, tant de l’àrea de salut mental com d’altres, que no volen una baixa mèdica sinó un REL que validi la seva por i sentiment de vulnerabilitat per exercir la seva professió en condicions d’embaràs i risc d’agressió.

Des de Metges de Catalunya (MC), considerem que aquesta situació mereix una denúncia pública i una conscienciació general per tal d’evitar que es continuï vulnerant la Llei 31/1995, de Prevenció de Riscos Laborals. La violència en el treball, en les seves diferents manifestacions, és un risc significatiu i greu que ha de ser analitzat, estudiat, corregit i, sempre que sigui possible, eliminat tal i com té en compte la Llei.

Anna Robert
Psicòloga clínica, interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (MC) i Secretaria de Formació del sindicat.

Contribució del farmacèutic clínic en la millora dels resultats en salut als Serveis d’Urgències

Publicat el per
Respon

Tribuna

Blanca Martínez

Els fets adversos per medicaments són una causa coneguda d’assistència als serveis d’urgències, doncs produeixen entre un 10% i un 30% de les visites i causen al voltant del 5% i el 10% dels ingressos hospitalaris. Les seves conseqüències poden ser des de qüestions lleus i transitòries, passant per seqüeles més greus, arribant fins i tot a provocar la mort en alguns casos.

Els resultats d’un recent assaig clínic que avalua l’eficàcia del programa Codi Medicament, realitzat per farmacèutics del Servei de Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a través del qual duen a terme una prevenció secundària de problemes de salut derivats de l’ús –i del no ús– de medicaments, mostren una reducció significativa de pacients que assisteixen a Urgències per reconsultes per qualsevol causa als 30 dies. Aquests van passar del 10,4% al grup control al 7,3% al grup d’intervenció, essent aquesta una assistència multidisciplinària a pacients fràgils que inclou l’atenció farmacèutica. El programa, a més, incorpora el desenvolupament d’una eina l’objectiu de la qual és identificar i augmentar la xifra de pacients candidats que podrien beneficiar-se del programa, que consulten a un Servei d’Urgències per fets adversos per medicaments. Aquesta es basa en els codis diagnòstics CIE-10, de manera que han elaborat una llista de 27 diagnòstics considerats senyals d’alerta, com l’estrenyiment, crisis hipertensiva, hipotensió ortostàtica, hiperglucèmia no especificada, i Diabetis Mellitus tipus 2 amb hiperglucèmia, entre d’altres.

Malgrat l’alta freqüència d’aquests problemes relacionats amb la medicació i la seva associació amb reingressos, a la majoria dels pacients que consulten per aquest motiu se’ls dona d’alta sense fer-los una revisió adequada de la seva medicació crònica, cometent un greu error atès que pot perjudicar notablement l’evolució clínica del malalt. En aquest sentit, els resultats de l’assaig clínic indiquen que establir programes multidisciplinaris per identificar pacients que ingressen per motius adversos a Urgències i la pràctica de l’atenció farmacèutica integrada en aquests serveis poden contribuir significativament a la reducció de readmissions.

Aquesta experiència d’integració dels farmacèutics clínics de l’Hospital de Sant Pau al programa multidisciplinari a Urgències s’ha incrementat notablement com a resultat de diversos factors, entre els quals destaca la major consciència en la seguretat del pacient amb un major enfocament en la prevenció d’errors de medicació, l’increment de pacients ancians amb polifarmàcia i l’augment de la complexitat de la farmacoteràpia. De fet, la Societat Americana d’Hospital (ASHP, per les seves sigles en anglès), ja va publicar l’any 2008 un document de consens sobre les activitats que s’haurien prestar als Serveis d’Urgències, que va ser actualitzat al 2021. I és que, en el nostre entorn, és molt necessari adaptar les competències i les activitats a realitzar en aquestes unitats, i gràcies al treball conjunt de farmacèutics hospitalaris coordinats pel grup REDFASTER de la Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària (SEFH) i metges i metgesses d’urgències de la Societat Espanyola de Medicina a Urgències i Emergències (SEMES), s’ha publicat un document de posicionament, ajudant a conscienciar sobre la importància d’aquesta qüestió.

Blanca Martínez
Farmacèutica i delegada sindical de Metges de Catalunya (MC) a l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta