Tribuna
Anna Robert
L’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball (INSST) parla de violència laboral quan el personal d’un centre de treball sofreix abusos, amenaces o atacs en circumstàncies relacionades amb la seva activitat laboral, que posen en perill, implícita o explícitament, la seva seguretat, el seu benestar o la seva salut (física i/o psíquica), i evidentment la de les persones que estan per venir.
Inclou tant la violència física (agressió física sobre la treballadora o causar danys en propietats de l’organització o del personal) com la violència psicològica (intimidació, amenaces, conductes de violència psicològica susceptibles de causar mal psicològic i moral, etc.). Quan aquesta violència prové d’un usuari del servei, o inclòs d’una persona externa –no relacionada amb el servei que presta l’atenció– és quan suposa, a més, un risc més imprevisible.
Les agressions al personal facultatiu han anat en augment, en consonància amb una societat cada cop menys acostumada a l’espera, on sembla que tot arriba a un cop de clic, i on la sobrecàrrega assistencial que venim patint –tant en la consulta, com en la hospitalària i en la domiciliària– fa que sovint no es pugui dedicar el temps i l’espai suficient a tot. També és preocupant el fet que les facultatives reben el doble d’agressions que els seus companys facultatius, probablement en relació al fet de ser dones. Les agressions més freqüents són les agressions verbals, i en aquest sentit les verbalitzacions masclistes o les agressions sexistes són, per desgràcia, quelcom que totes en un moment o altre hem rebut al llarg de la nostra trajectòria professional, en especial en la confluència amb altres factors com poden ser l’edat (ser molt jove o gran), la procedència, les creences, alguns atributs físics, etc.
En els darrers anys, però, no sols s’ha documentat un augment de les agressions verbals, sinó també un increment de les agressions psicològiques i físiques. En el cas de la violència física per tercers, tota agressió comporta un dany psicològic que no sempre és tingut en compte ni s’atén. La sensació de fragilitat o vulnerabilitat, alhora que una possible clínica d’angoixa (o hiperactivació, si el succés ha estat molt traumàtic) en el lloc de treball, poden agreujar situacions d’estrès crònic o de síndrome d’estar cremat (burnout), dificultant tornar a la feina o mantenir-se laboralment activa davant d’aquesta vivència d’amenaça que desborda. Això sense afegir altres càrregues mentals, les quals acostumen a afectar amb més gravetat a dones pel fet del gènere, i que poden comportar pensaments de “no poder més”.
Però, què succeeix en el moment de l’embaràs quan hi afegim aquest risc de patir agressions? L’embaràs suposa una consideració molt específica pel que fa a la prevenció de riscos laborals durant l’exercici professional: la facultativa embarassada passa a ser treballadora especialment sensible (TES) un cop comunica el seu estat de gestació a l’empresa. D’aquesta manera, no podrà realitzar tasques que impliquin un risc d’agressió, el qual queda sempre recollit en el document d’avaluació de riscos del lloc de treball.
Quan existeix risc d’agressió per part de pacients i/o familiars d’aquests, l’empresa està obligada a fer una adaptació del lloc de treball i, en cas de no ser possible, la mútua laboral s’ha de fer càrrec de concedir una prestació econòmica per risc durant l’embaràs i la lactància (REL).
Fins ara, una valoració de risc d’agressió recollida en el document d’avaluació de riscos laborals era suficient per a la concessió del REL en un determinat termini de gestació davant la impossibilitat d’adaptar el lloc de treball a un que estigui exempt d’aquest risc. No obstant, recentment, trobem que les mútues laborals s’emparen en la Guía de ayuda para la valoración del riesgo laboral durante el embarazo per denegar el REL directament si no hi ha incidències registrades pel lloc de treball per agressió física en aquest. No compten que ens cridin, que ens insultin, que ens llencin el mobiliari del despatx o la consulta pels aires, o que ens esperin a la porta o ens assetgin per xarxes socials. Si no ens agredeixen físicament i ho fem constar per escrit, no hi ha REL.
És, per tant, absolutament necessari notificar (i denunciar, si s’escau) tota situació de violència, puntual o sistemàtica, patida independentment de l’estat clínic del pacient o del seu familiar o acompanyant. Notificar els fets és la via perquè quedi constància de la realitat i el risc d’agressió propi d’un lloc de treball més enllà del risc recollit en l’avaluació de riscos, i perquè la mútua laboral i l’empresa siguin conscients de l’existència real de successos i emprenguin les mesures de protecció adients cap a les treballadores (REL inclòs).
El fet que, si no hi ha incidències (sinistralitat) per agressió física, no hi ha REL està causant malestar i indignació entre moltes facultatives, tant de l’àrea de salut mental com d’altres, que no volen una baixa mèdica sinó un REL que validi la seva por i sentiment de vulnerabilitat per exercir la seva professió en condicions d’embaràs i risc d’agressió.
Des de Metges de Catalunya (MC), considerem que aquesta situació mereix una denúncia pública i una conscienciació general per tal d’evitar que es continuï vulnerant la Llei 31/1995, de Prevenció de Riscos Laborals. La violència en el treball, en les seves diferents manifestacions, és un risc significatiu i greu que ha de ser analitzat, estudiat, corregit i, sempre que sigui possible, eliminat tal i com té en compte la Llei.
Anna Robert
Psicòloga clínica, interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya (MC) i Secretaria de Formació del sindicat.
Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.