Arxiu de la categoria: Primària Concertada

Primària Concertada

Pacients que et diuen “puta” a la consulta

Publicat el per
1

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Júlia Ojuel

La primera vegada que un pacient es va masturbar a la meva consulta no feia gaire que treballava a la sanitat. M’ha tornat a passar a la meva vida professional -la darrera no fa tant- 25 anys després. Un altre pacient, que venia per un flegmó, em va dir a crits: “amb aquesta pinta de bollera que tens, segur que estàs a la consulta amb el vibrador, dale que te pego, i per això vas tard”. També m’han dit “puta” unes quantes vegades. I puc seguir i podem seguir moltes de nosaltres perquè parlant amb altres companyes, metgesses, infermeres i TCAI, hem comprovat que no és una situació excepcional.

L’estudi ‘Me too a l’atenció primària: estudi descriptiu de l’assetjament sexual i per raó de gènere a infermeres i metgesses en la pràctica clínica’, fet per residents del CAP El Clot i el CAP Poblenou de Barcelona, va ser premiat al congrés de la CAMFiC i a la jornada de residents. Es van enquestar 298 dones d’EAP, CUAP i ACD. Un 94,9% va declarar que havia patit assetjament verbal: comentaris o bromes de caire sexual (45,8%) i sobre l’aparença física (47,5%). Crida l’atenció la normalització de comentaris i apel·latius tipus “nena”, “xata” o “bonica” (90%), i de menysteniment de la capacitat per la condició de dona (39%). Un 30% de les enquestades manifestaven que havien intentar “lligar” amb elles a la consulta i un altre 31% que havien intentat contactar amb elles per xarxes socials. Han viscut situacions d’assetjament no verbal gairebé el 45%, en forma de mirades (37,7%) i gestos, incloent masturbació (13,5%). L’assetjament físic l’han patit el 41,3% de les professionals, amb apropament físic (30,4%), contacte directe inapropiat (21,3%), esperar-te a la sortida o seguir-te pel carrer (6,1%) i buscar quedar-se a soles amb tu (5,7%).

Les dades són dures, les situacions són dures. Les agressions, en la majoria de casos, s’han produït a les consultes pròpies o d’urgències, però també als domicilis, en moments en què estàs sola. En un 60% hi ha hagut repercussions en forma de malestar mental i emocional i, en un 80%, repercussions en la vida laboral. En canvi, no hi va haver cap conseqüència per a l’agressor en un 77% dels casos. L’estudi també mostra l’estupor que provoca viure situacions d’assetjament sexual a la consulta: el 60% no va ser conscient d’estar patint una agressió i només el 20% va demanar ajuda.

Tornem a les experiències pròpies. Dubtava si explicar-les o presentar només les dades de l’estudi, però, parlant amb més treballadores de la salut, a part de les agressions que patim com a personal sanitari, s’hi afegeixen les agressions dirigides específicament vers les professionals només pel fet de ser dones. Jo tampoc vaig dir res, no vaig demanar ajuda, només quan un pacient em va perseguir pel passadís i va ser una altra pacient la que em va defensar. No em podia creure que em passés això a mi. No hi va haver reparació. Després es va manifestar la por i la ira, el malestar sord i les defenses.

Parlant amb altres metgesses i infermeres que han patit agressions a les consultes es pot anar polint tot. Treballant la sensació de vulnerabilitat, la ràbia i la desconfiança. Fem espais segurs als ambulatoris (que no quedin consultes aïllades al final del passadís), denunciem les agressions per motiu de gènere, defensem les companyes i zero tolerància am les violències, de cap tipus.

Comparteixo amb autorització el treball de recerca i agraeixo de tot cor la iniciativa de les companyes de l’equip d’investigació. Juntes som més fortes.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)

View Fullscreen

De l’entusiasme a la tristesa: reflexions d’una metgessa de família

Publicat el per
Respon

Tribuna

Sílvia Membrilla Pastor

Abans de l’estiu vaig assistir a la IV Jornada de l’Observatori de Medicina de Família al Maresme. Vaig sortir satisfeta i il·lusionada per la vocació que encara queda entre els professionals. Amb les condicions de treball actuals a l’atenció primària, amb la pressió i la sobrecàrrega constant que pateixen els facultatius, seria fàcil d’entendre una minva de la passió per la nostra feina. Però no és així.

No parlaré del nombre de visites ni de la pandèmia. És evident que ambdós factors tenen molt a veure amb la nostra extenuació, però em vull centrar en l’essència de la professió.

Tots els assistents vam quedar meravellats amb les condicions de treball d’un centre que ha implantat una unitat de treball a tres (metge de família, infermera i administratiu). No és un model exclusiu d’aquest centre, això ja ho sabem. La qüestió que va cridar molt l’atenció era que la tasca diària que feia un metge de família coincidia amb els paràmetres i límits fixats a l’acord de sortida de vaga de l’any 2018, signat, recordem-ho, per l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

Un nombre de visites acceptable, una durada mitjana per visita que permet mantenir la qualitat assistencial i una discriminació justa de les tasques que s’han d’assignar al metge o metgessa. Si som realistes, els facultatius som plenament conscients de les activitats que resolem però que no ens correspondria fer-ho.

Al sistema de salut conviuen, per tant, dos models: un de digne i respectat, com reclamàvem durant la vaga, i un altre que tensa i esgota els professionals. És a dir, metges de família que realitzen 25 visites diàries i altres col·legues amb jornades de 40 o 60 visites. No cal dir què implica aquesta diferència. En el segon cas: perdre el temps no assistencial, allargar sistemàticament la jornada i trobar-te en un estat mental continu d’estrès i no desconnexió.

Tot els assistents vam ser molt conscients de l’origen de la nostra tristesa i indignació. És molt decebedor, injust i lamentable que s’acabin normalitzant i acceptant unes condicions laborals tan precàries quan som perfectament coneixedors que, aplicant certs canvis, milloraríem la nostra praxis i el nostre benestar professional.

Però dissortadament aquest no és el camí que per ara es vol emprendre. I els metges joves ho saben, com hem vist a la darrera elecció de places MIR de Medicina Familiar i Comunitària. Malgrat la millora retributiva que els han ofert, consideren que també és molt important i necessària la seva dignitat professional.

No és cap novetat: unes bones condicions de treball són necessàries i imprescindibles per sentir-te realitzat/da professionalment. Una retribució a l’alçada de la nostra responsabilitat i qualificació. Un lloc de treball que asseguri el benestar físic i emocional dels treballadors. Un sistema de salut amb recursos i amb un funcionament coherent i satisfactori per als professionals i per als seus usuaris.

La crida al canvi està servida. Falta valentia i determinació. Atreviment.

Comença un nou curs i s’augura una tardor calenta. Veurem com evoluciona tot plegat.

Sílvia Membrilla Pastor
Secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya

Un sistema sanitari millor (encara) és possible

Publicat el per
1

Tribuna

Xavier Lleonart

Davant la més que probable fallida de l’actual model sanitari, per manca de planificació i pel maltractament sistèmic dels seus professionals per part de l’Administració, el dijous 14 de juliol, a la compareixença que Metges de Catalunya (MC) va fer davant la Comissió de Salut, els diputats allà presents ens qüestionaven quin és el model sanitari alternatiu que proposa el sindicat. D’una manera improvisada, vam esbossar les línies mestres d’aquest nou sistema, que passa per posar els professionals i els pacients al centre de la política i l’estratègia sanitària.

Assumint que l’escenari ideal -nacionalitzar el sistema sanitari perquè depengui d’una única entitat pública- és inabastable, hi ha una solució que, mantenint les titularitats actuals dels centres, permetria quelcom que ara és impossible: la planificació de les necessitats assistencials i l’assignació de professionals en base a les mateixes, sense que interfereixin altres interessos i estratègies dels diferents proveïdors de salut.

I com es podria fer? Pas a pas.

  • Els proveïdors sanitaris mantenen la seva titularitat. Això impedeix que hi hagi inconvenients jurídics i/o patrimonials.
  • Els concerts amb els proveïdors, però, canvien. Passen de contemplar un pagament per a tota l’atenció sanitària (lloguer d’espais, pagament de material fungible i costos de personal) a abonar exclusivament el cost d’utilització de les infraestructures i les despeses materials.
  • El Govern assumiria la contractació de tot el personal sanitari que dependria, tant funcionalment com econòmica, del mateix Govern. És a dir, els professionals assistencials dels 100 proveïdors sanitaris actuals tindrien una nòmina i unes condicions de treball fixades per la Generalitat de Catalunya, de manera molt semblant a com es gestiona el personal docent de les escoles concertades.

Què comportaria aquest canvi? Per què és positiu per als professionals i per a la ciutadania?

  • La Generalitat seria coneixedora del personal sanitari amb què compta. Quants, de quin tipus i on treballen. Encara que sembli sorprenent, en l’actualitat l’Administració no sap quants metges treballen al sistema públic de salut (públic i concertat). De quines especialitats són, quan s’han de jubilar, etc. D’aquesta manera és impossible fer cap mena de planificació.
  • Tenir tot el personal sanitari sota el paraigües d’una mateixa empresa pública comportaria que, d’una vegada, les condicions laborals i retributives fossin úniques a tot el país, a diferència del que tenim ara, amb una amalgama de convenis i pactes laborals.
  • Planificació. Aquesta és la paraula clau. El Departament de Salut podria assignar els recursos humans allà on es necessiten, per demografia, per equitat, per nivell socioeconòmic, etc. Això permetria definir quins serveis han d’existir, on s’han de situar, amb quantes persones s’han de dotar, sempre pensant en les necessitats de la ciutadania. I en cap cas hauria d’implicar una reducció del personal, sinó una distribució adequada, intel·ligent i equitativa del mateix pel territori.
  • Si tot el personal depèn de la Generalitat, el relleu generacional, la cobertura de vacants i les substitucions es podrien gestionar de manera centralitzada i, novament la paraula clau, planificada.

Algú es preguntarà: si tots són avantatges i el Departament d’Educació s’organitza amb aquest mateix model, per quin motiu no s’aplica al Departament de Salut? Doncs pels motius de sempre: interessos econòmics i espuris de les empreses del sector. Si el capítol 1, les despeses de personal, representen aproximadament entre el 45% i el 65% del pressupost de les entitats, perdre aquest volum d’ingressos faria més “petites” les empreses sanitàries, tindrien menys necessitats d’incorporar gestors, directors, coordinadors, comitès assessors, etc., etc.

Però un model alternatiu és possible (i sostenible) si el Govern i el conjunt de representants polítics estan disposats a fer el pas endavant imprescindible per millorar l’atenció sanitària i per recuperar el sistema d’excel·lència que esdevé un pols d’atracció per als professionals.

Des de Metges de Catalunya llencem el repte. Esperem resposta.

Xavier Lleonart Martínez
Secretari general de Metges de Catalunya