El Primer de Maig és més que un dia festiu i una celebració, és una declaració de memòria i d’intenció. Avui, quan els drets dels metges i metgesses, dels facultatius i facultatives, segueixen sent vulnerats, aquesta data pertany també a ells i elles, i a l’organització col·lectiva que des de fa més d’un segle els representa.
Commemorem el Dia dels Treballadors per recordar els morts de Chicago de 1886, que exigien una jornada de vuit hores quan el capital encara creia tenir dret il·limitat sobre el cos i el temps dels empleats. Fins avui, aquesta jornada commemorativa ha estat un mirall. Un mirall on cada generació es pot preguntar quines conquestes ha defensat i quines ha deixat que s’erosionin. Perquè els drets laborals no són com les roques granítiques que resisteixen el pas del temps, al contrari, són més aviat dunes de sorra que el vent se les pot endur.
Si situem la mirada al col·lectiu mèdic, certament el reflex que veiem al mirall en aquest moment no és molt esperançador. Els professionals amb la formació més llarga i exigent del sistema sanitari, amb la responsabilitat més gran sobre la vida i la salut dels pacients, són precisament aquells als qui s’imposen les condicions laborals més extremes, per extenuants i absorbidores. Jornades que s’estiren fins al límit fisiològic. Agendes impossibles que converteixen l’atenció en un tràmit informàtic i la medicina en una cadena de muntatge. Tot mesurat en minuts i amb la mínima despesa posssible. Això es tradueix en un estrès agut que es cronifica i genera una incidència de la síndrome de burnout que afecta gairebé el 50% dels metges, però que costa molt de reconèixer perquè la vocació, com sempre, s’ha utilitzat com a escut i excusa per no posar-hi remei.
Amb tot, la sobrecàrrega assistencial és molt probablement el primer problema que identifiquen la majoria de professionals, i en alguns casos es veu com una fatalitat, un accident inevitable. L’excés de treball que patim ara és el resultat d’anys d’infrafinançament, de retallades que no es van revertir, de places sense cobrir i d’una cultura institucional que ha tractat els facultatius com un recurs elàstic, capaç d’estirar-se indefinidament. I ho fan perquè, malgrat tot, saben que mai abandonarem els nostres pacients.
Metges de Catalunya (MC) és el sindicat mèdic més antic d’Europa, fundat el 1920. Això vol dir que fa més d’un segle que els professionals del nostre país tenim clar que la defensa de l’exercici digne de la medicina és indestriable de la qualitat de l’atenció als malalts. No demanem luxes ni privilegis, demanem un tracte just, reconeixement professional i unes condicions que ens permetin desenvolupar la nostra tasca assistencial de manera sostenible, sense que ens hi vagi la nostra pròpia salut.
“Treball digne”, aquesta ha estat i segueix sent la consigna principal del Primer de Maig, i també ho és de l’actual conflicte que vivim els metges i metgesses. Agendes assumibles. Descansos legals. Plantilles suficients. I el reconeixement explícit que la salut dels professionals és, en si mateixa, un dret i la condició primera perquè els pacients puguin ser atesos com es mereixen.
El passat dia 18 d’octubre de 2024 es va publicar al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) la resposta per escrit (veure pdf al peu de l’article) de la consellera de Salut, Olga Pané, a una pregunta formulada pel Grup Parlamentari Comuns que feia referència als drets de les metgesses embarassades, en especial pel que fa a la realització de jornades d’atenció continuades (guàrdies) arran de la petició presentada per Metges de Catalunya (MC) davant la Inspecció de Treball per demanar que es reconegués el dret d’aquestes professionals a deixar de fer guàrdies pel seu estat d’embaràs, i que això no representés una minva econòmica a la seva nòmina, atès que podria comportar una discriminació per raó de gènere.
En la seva resposta escrita, la consellera Pané diu: “Una guàrdia no és un torn més de treball, sinó que és un punt d’assistència especialitzada que s’activa únicament en funció d’una necessitat urgent i no planificada, però que cal garantir per atendre la població davant una situació greu o urgent”. I afegeix: “Cal destacar l’existència de zones de descans, habilitades a cada centre sanitari on s’hi fan guàrdies, per tal que els professionals puguin dormir unes hores o descansar les estones que no hi ha activació de la guàrdia”.
Tinc la sensació que la consellera fa molts anys que no ha fet una guàrdia, o ni tan sols ha trepitjat un Servei d’Urgències. Per aquest motiu, li aclariré una sèrie de conceptes.
En primer lloc, i pel que fa a l’existència de zones de descans, és cert que majoritàriament hi són (tot i que no a tot arreu), però això en cap cas es deu a que les gerències/gestors/polítics siguin especialment sensibles o agraïts per la feina feta, sinó que la llei obliga a l’existència d’aquests espais on treballen persones que fan jornades de presència física superiors a les 12 hores. Per tant, no cal destacar res. Hi estan obligats. Una altra cosa és que les persones que fan guàrdies en puguin fer ús, la qual cosa són figues d’un altre paner.
Pel que fa al seu concepte de guàrdia, tinc la sensació que la consellera ha confós el que hauria (o voldria) que fos, amb el que realment és. Quan es va concebre l’atenció continuada als serveis d’Urgències hospitalàries, ja fa bastants anys, el concepte havia de ser exactament el que descriu Pané: persones especialitzades en diferents branques que es trobaven presencialment a una instal·lació (habitualment hospitalària) per si es produïen quadres emergents del seu àmbit d’especialització que requerissin una actuació immediata per evitar mals majors o fins i tot la mort del pacient.
Tenint en compte que d’aquests quadres no són molt habituals, la guàrdia s’establia com una expectativa de feina i no com un torn de treball. Per aquest motiu, sovint la guàrdia es feia com una jornada complementària a la jornada ordinària dels professionals i aquests acostumaven a no tenir descans després d’una jornada d’aquest tipus perquè s’entenia que podien descansar al llarg de la mateixa guàrdia.
Aquest sistema va funcionar així durant molts anys, fins als anys 80 aproximadament. Amb el traspàs de l’atenció pública de salut a la Generalitat de Catalunya i la creació de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) de Catalunya, l’atenció als serveis d’Urgències es va popularitzar. Acudir a Urgències va deixar de tenir l’etiqueta d’atenció en quadres d’extrema gravetat o de risc vital i la població va començar a utilitzar aquests serveis per trobar sortida a problemes de salut que els circuits programats (no urgents) del sistema no aconseguien solucionar.
Aquesta forma de fer va ser fomentada per les elits polítiques d’aquell temps, promocionant una sort de “supermercats 24/7 de la salut” en els quals la gent podia trobar sortida als seus problemes en qualsevol moment. Així, comencem a trobar persones que van a Urgències quan acaben de treballar perquè l’horari d’atenció del seu metge d’atenció primària coincideix amb la seva jornada de treball. En aquell temps també es produeix la reforma de l’atenció primària, que va fer que, amb una major accessibilitat, es pogués absorbir bona part de la creixent demanda poblacional.
I ens plantem, fa quatre o cinc anys, amb una situació que empitjora lenta però progressivament. Per una banda, un increment poblacional molt destacat, sense que els recursos sanitaris hagin crescut de manera proporcional. Per l’altra, una demanda d’atenció sanitària que també comença a créixer de manera exponencial.
Tot això es desestructura amb la crisi de la COVID-19, en què es produeix una situació sanitària sense precedents en la medicina moderna que posa contra les cordes tot el sistema sanitari. Això, afegit a la crisi de demografia mèdica, deixa el sistema com el tenim ara: en risc real de col·lapse.
I les guàrdies? Doncs les guàrdies actuals no tenen res a veure amb el model dels anys 60. Les urgències hospitalàries (i de primària) actuals en cap cas treballen amb “expectativa de feina”, sinó que, en la major part dels casos, treballen “a preu fet”. Un professional mèdic pot arribar a veure 30, 40 o 50 casos de tota mena de complexitat en una jornada i portar alhora 8 o 10 pacients. Per tant, en aquestes jornades maratonianes de feina sovint no es pot descansar i, en cap cas, “s’activen únicament en funció d’una necessitat urgent”, sinó que sovint mai no es poden desactivar. D’aquí neix la necessitat de descansar obligatòriament després d’una guàrdia i provoca que la fórmula de les guàrdies de 24 hores sigui cada vegada més qüestionada.
És cert que a determinats centres i en determinades superespecialitats (aquelles que no veuen pacients a la porta d’Urgències) la situació pot ser menys dramàtica, però, per aquests casos els gestors han creat les anomenades guàrdies de crida o localització, no fos cas que paguem de més a algun metge que realment pugui ser “activat”, com diu la consellera.
I és en aquest context en què demanem que el fet d’estar embarassada no sigui un hàndicap que penalitzi la persona gestant amb una discriminació salarial per deixar de fer jornades de 24 hores amb aquest nivell d’exigència. Ens trobem davant d’una discriminació per raó de gènere de manual que les administracions contribueixen (i la resposta de la consellera és bona prova) a institucionalitzar.
Xavier Lleonart Secretari general de Metges de Catalunya (MC)
Resposta per escrit de la consellera de Salut, Olga Pané, sobre els drets de les metgesses embarassades
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar, el 9 de març de 2021, dues sentències que, al nostre parer, tenen transcendència en relació amb les anomenades guàrdies de localització. En referim a les sentències 2021/182 i 2021/183.
De l’anàlisi conjunt d’aquestes sentències en matèria de temps de treball i descans podem extreure les següents conclusions.
L’objectiu de la Directiva 2003/88 va ser establir disposicions mínimes destinades a la millora de les condicions de vida i treball de les persones treballadores mitjançant una harmonització de la norma europea i les normes nacionals relatives a la regulació del temps de treball i descansos, de tal manera que aquestes últimes han de complir amb aquesta finalitat. Per tant, és imprescindible que les regulacions dels Estats membres en aquesta matèria promoguin la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores, permetent el gaudiment d’un temps mínim de descans, tant diari com setmanal. Per aquest motiu, la Directiva establia quins havien de ser els períodes de pausa adequats mitjançant la limitació màxima de la durada del temps de treball setmanal.
En aquest sentit, la limitació de la durada màxima del temps de treball i de períodes de descansos diari i setmanal establerta per la Directiva implementa el dret fonamental consagrat a l’article 31, apartat 2, de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Per tant, la seva interpretació no pot ser entesa restrictivament en relació amb els drets que la mateixa Directiva concedeix als treballadors i treballadores.
Per tal que la Directiva pugui tenir plena eficàcia, els conceptes «temps de treball» i «períodes de descans» han de quedar plenament definits segons característiques objectives. Així, el dret reconegut directament per la Directiva a les persones treballadores no pot ser sotmès unilateralment a condicions o restriccions pels Estats membres. Qualsevol altra interpretació desvirtuaria el seu objectiu.
La Directiva no estableix una categoria intermèdia entre temps de treball i descans. També destaca que, si el temps de treball (art. 2.1 Directiva) és tot aquell en què la persona treballadora està a disposició de l’empresa en l’exercici de la seva activitat o funcions, el concepte de període de descans (art. 2.2 Directiva) és tot aquell en què el treballador o treballadora no treballa. Aquests dos conceptes s’exclouen mútuament. Per tant, partint del fet indiscutible que el temps de treball (jornada ordinària, més hores extres) té establert un límit indiscutible per la llei laboral, el temps de guàrdies mèdiques o és treball o ha de ser descans, sense que hi hagi marge per invents que desvirtuïn aquesta dualitat.
En referència a les definicions d’aquests dos conceptes, les sentències puntualitzen:
El «lloc de treball» es refereix a qualsevol lloc on la persona treballadora estigui obligada a realitzar la seva activitat per ordre de l’empresari o empresària, encara que no sigui el lloc de treball on habitualment dugui a terme la seva activitat.
El «temps de treball» és aquell on la persona treballadora es veu obligada, per l’empresa, a estar físicament en un lloc (sigui en el seu domicili o no), de tal manera que li permeti disposar d’ella per prestar els seus serveis de forma immediata en cas de necessitat.
L’aplicació d’aquest criteri ens permet afirmar que, quan una persona treballadora està de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial, i encara que no se l’obligui a estar físicament en el seu lloc de treball, aquesta guàrdia de localització es considerarà íntegrament temps de treball si les condicions que la concreten afecten objectivament i de forma considerable la seva capacitat per administrar lliurement el seu temps i dedicar-lo als seus interessos personals i socials.
Per concloure, doncs, les sentències del TJUE estableixen amb tota claredat que les limitacions han de ser objectives, considerables i imposades per l’empresari o empresària.
Els tribunals interns de cada país, per qualificar una guàrdia localitzable com a temps de treball, han de tenir en compte:
Les conseqüències de la brevetat del termini en el qual la persona treballadora ha de presentar-se al treball, ja que això intervé directament en la seva capacitat per administrar el seu temps.
La freqüència de les prestacions efectives normalment realitzades per la persona treballadora durant cada un dels seus períodes de guàrdia, sempre que es pugui estimar de manera objectiva.
En aquest sentit cal destacar que el TJUE estableix expressament que aquestes dues premisses es poden donar juntes o per separat a l’hora d’efectuar la qualificació.
Finalment, és interessant assenyalar que el TJUE estableix que, encara que els períodes de guàrdia localitzable no compleixin els requisits per ser qualificats de temps de treball, les empreses no poden introduir períodes de guàrdia localitzable tan llargs o freqüents que constitueixin un risc per a la seguretat o salut de les persones treballadores, que és el bé protegit per la llei europea, i amb independència que aquests períodes es qualifiquin de períodes de descans en el sentit de l’article 2.2 de la Directiva.
Teresa Blasi Gacho Advocada i sòcia fundadora del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)
