Sense places

Tribuna


Elias Casals

En la reforma de l’atenció primària de l’any 1985 es va establir la necessitat de dotar el sistema amb un odontòleg per cada 11.000 habitants amb l’objectiu d’oferir prestacions dentals, no únicament quirúrgiques sinó també preventives i comunitàries. L’atenció primària l’any 2018 està infradotada en dentistes, doncs hi trobem menys del 50% dels previstos inicialment, fet que comporta la impossibilitat de desenvolupar la cartera de serveis d’odontologia a Catalunya per reduir les importants iniquitats socials en aquest àmbit que són evidents des de fa dècades tal com reflectien els plans de salut dels anys 90. De fet, l’aplicació de les noves prestacions, introduïdes fa 10 anys, amb els empastaments i endodòncies de dents definitives cobertes, és quantitativament simbòlica, organitzativament quasi inexistent i amb un nivell de desinformació i heterogeneïtat de les noves prestacions –tant pel que fa a la població com als professionals–que crea una gran confusió.

Malauradament, en la convocatòria d’oposicions de l’Institut Català de la Salut (ICS) de l’any 2015, quan hi havia l’oportunitat de millorar el nombre de dentistes a l’atenció primària, no es va oferir ni una única plaça d’odontòleg a concurs, tot i la necessitat evident.

La professió, organitzada mitjançant la seva corporació col·legial, va promoure una moció al Parlament de Catalunya. Els representants polítics van entendre les necessitats de salut dental de la població i la manca de desenvolupament de les prestacions de cobertura bàsica que es van aprovar en relació als serveis odontològics de la sanitat pública, entre les quals destaquen:

  • Convocar més places d’odontòleg per als centres d’atenció primària i crear places d’higienista dental en els serveis sanitaris públics.
  • Crear serveis d’atenció odontològica especialitzada infantil a Girona, Tarragona i Lleida per eliminar les barreres d’accés que provoquen que els infants s’hagin de desplaçar a Barcelona per rebre tractaments odontològics.
  • Crear una oficina d’odontologia que garanteixi la creació, la supervisió i el compliment dels protocols odontològics públics a tot el territori i el bon funcionament de tots els circuits.

La primera oportunitat del Departament de Salut i de l’ICS després d’aquest mandat del Parlament ha estat la gran convocatòria d’oferta pública d’ocupació de l’any 2018. Sobre un total de 1.343 places per a facultatius d’atenció primària, on els odontòlegs representen aproximadament un 6% dels facultatius, l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) esperava que la xifra proporcional d’unes 80 places d’odontologia, més l’efecte de la moció del Parlament, faria créixer el nombre de places de dentista fins a la centena. Per a sorpresa nostra, la xifra, avui dia, és, ni més ni menys, de zero places.

Els nens i nenes catalanes en edat escolar que tenen una lesió important de càries i que han de rebre un empastament (cobertura bàsica de l’atenció primària a tot l’Estat espanyol) si són afortunats i aconsegueixen ser derivats a algun dels pocs punts on ofereixen aquesta prestació, hauran d’esperar en molts casos més d’un any per rebre atenció odontològica. Si, a més, requereixen una endodòncia (matar el nervi d’un queixal) probablement seran informats que millor es financin el seu cost en la pràctica privada, donat que el sistema públic no pot oferir-ho. Però, tot i així, no es convoquen places de dentista. Aleshores, ¿quin és el futur de l’odontologia en l’atenció primària catalana quan tenim professionals a l’atur que podrien cobrir aquestes necessitats? ¿Qui decideix que no és necessari garantir aquest servei bàsic de salut a un col·lectiu tan sensible com és la població infantil? ¿Per a què serveixen les mocions parlamentàries?

Elias Casals, president de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) i secretari del Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC)

Dona blanca heterosexual denúncia

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa

Falten metges?

Tribuna d’opinió


img_7329

Jordi Cruz

Fa pocs dies, El Periódico de Catalunya va publicar un reportatge amb un titular cridaner: “Falten metges”. La informació va coincidir amb la 17a Jornada d’Estiu de la Professió Mèdica organitzada, com ja és tradició, pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) a Puigcerdà. Aquest any la trobada s’ha centrat precisament en l’anàlisi i el debat sobre la manca de metges i l’atenció al final de la vida.

Els reptes demogràfics són, en efecte, seriosos. Sabem que la millora de la qualitat de vida i els avenços mèdics i científics ens han permès guanyar anys de vida. De fet, es calcula que, l’any 2030, el 26% de la població tindrà més de 65 anys. Aquesta és una realitat que s’ha d’afrontar a tots els nivells (polític, econòmic, laboral, social, familiar…) per redissenyar la manera en què vivim i ens organitzem. Però, en l’àmbit concret de la sanitat, l’envelliment de la població suposarà més pacients a atendre, amb més necessitats i major complexitat patològica. En conseqüència, la factura sanitària també augmentarà (més professionals, més recursos, més equipaments…).

D’altra banda, també sabem que en la propera dècada es jubilarà la franja més abundant dels metges i metgesses que en aquest moment formen part del sistema públic de salut de Catalunya, aproximadament uns 9.000 facultatius.

Aquestes són dues afirmacions objectivables. Inferir a partir d’això que es necessiten més metges o que amb els que s’estan formant en tenim prou, requereix d’un estudi més ampli i, sobretot, amb més dades. El problema és que no les tenim.

En general, existeix la impressió que, de les 47 especialitats mèdiques reconegudes a l’Estat, n’hi ha que són molt deficitàries en nombre de professionals, com per exemple radiologia o pediatria, i d’altres que no ho són tant. Però no hauríem de basar-nos en impressions sinó en registres estadístics dels que, hores d’ara, no disposem. Urgeix, per tant, crear un registre català d’especialistes mèdics que reculli la quantitat de professionals que exerceix cada especialitat, l’edat i la previsió de jubilacions. A partir d’aquí es podria començar a planificar la dotació de metges necessària en cada moment en funció dels factors socials i demogràfics, de l’evolució de la tecnologia i de la mateixa medicina, etc.

Planificació és doncs la paraula màgica. S’ha de valorar si han d’haver més places universitàries per als estudis de Medicina i planificar en conseqüència; si ha d’augmentar l’oferta de places MIR de determinades especialitats a Catalunya i planificar en conseqüència; si el nombre d’especialistes de cada servei és suficient i planificar en conseqüència. També és necessària una reflexió en profunditat sobre el mateix sistema de formació mèdica especialitzada i/o troncal.

El susdit reportatge periodístic relacionava la suposada manca de metges i metgesses amb les dificultats per complir amb el pla de reducció de llistes d’espera anunciat l’any passat pel Departament de Salut. Aquest pla, recordem-ho, va passar dels 90 milions d’euros previstos en els pressupostos nonats de 2016, als 57 d’enguany. L’objectiu és que el 2017 no hi hagi cap pacient que s’esperi més de 365 dies per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica.

Segons la informació d’El Periódico, els 64 hospitals catalans que han de dur a terme el pla de xoc per a la reducció de les llistes d’espera tenen dificultats per contractar cirurgians i anestesiòlegs. La manca de professionals i el fet que durant l’estiu molts facultatius facin vacances, assegura el diari, dificulta l’assoliment de l’objectiu que s’ha proposat Salut. Tornem a la paraula màgica: planificació. La reducció de les llistes d’espera no es pot gestionar en tres o sis mesos sinó que és resultat d’una planificació anual. Els centres han de poder planificar al llarg de tot l’any i per fer-ho han de disposar dels recursos necessaris des del primer dia. El problema, en la majoria de casos, és que la planificació no comença fins que arriben els recursos i d’aquesta manera, a corre-cuita, difícilment es pot executar cap pla, per més ben intencionat que sigui.

Així mateix, ens hem de preguntar si les ofertes laborals que reben els facultatius són prou dignes i engrescadores. Quines condicions s’ofereixen? Com són les retribucions? L’Administració i les empreses sanitàries, durant anys, s’han encarregat de precaritzar la professió mèdica i ara es troben amb dificultats per incorporar metges. Qui sembra vents, tempestes recull.

Com no pot ser d’una altra manera, els metges i metgesses de Catalunya estem disposats a col·laborar per reduir les llistes d’espera i millorar tots els indicadors de qualitat del sistema, però de forma planificada, consensuada i amb condicions que estiguin a l’altura de l’exigència transmesa i la responsabilitat assumida. I, per descomptat, amb tot el dret a gaudir d’unes merescudes vacances.

Bon estiu!

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)