Arxiu de la categoria: Primària ICS

Primària ICS

El terç no assistencial com a dret: ni un pas enrere

Publicat el per
Respon

Tribuna

Tarek Mahfouz

En els últims temps, des d’alguns àmbits sanitaris s’ha posat en dubte la funcionalitat del terç no assistencial, però què és realment i quina base legal i pràctica té?

Es tracta d’un dret històric, acordat en la Mesa Sectorial del 2008 i consolidat en l’Acord de Sortida de Vaga de 2018. Aquest concepte s’aplica des de fa dècades a aquelles activitats sanitàries realitzades pels professionals sense intervenció clínica directa sobre pacients, com ara la formació, la recerca, la docència o les activitats comunitàries.

La resolució, precursora del terç no assistencial, estableix textualment que “un màxim de 2/3 de la jornada s’han de dedicar a l’activitat assistencial”. D’aquí que es dediquin aproximadament cinc hores de cada jornada laboral a l’activitat assistencial.

Ja en l’Ordre del 6 de maig de 1990, d’aprovació del Reglament Marc de funcionament dels equips d’atenció primària, es defineix l’activitat directa com a assistència a demanda aguda, sigui ambulatòria, domiciliària o urgent. La promoció de la salut, l’educació sanitària i la prevenció de la malaltia també formen part d’aquesta, i així ho reconeix l’Institut Català de la Salut (ICS) en diversos escrits. Revisant alguns documents del Departament de Salut, com per exemple la cartera de serveis, trobem frases literals que orienten cap al sentit del que és una activitat assistencial: “L’atenció sanitària comprèn totes les activitats ASSISTENCIALS d’atenció individual, diagnòstiques, terapèutiques i de seguiment de persones amb processos aguts o crònics, així com les de promoció de la salut, educació per a la salut i prevenció de la malaltia, que duen a terme els diferents professionals d’atenció primària”.

Així doncs, sembla bastant clar què és activitat assistencial i què no ho és. Tanmateix, en la Instrucció 1/2018 de la Metropolitana Nord, s’especifiquen les visites diàries com a “23 presencials +/- 5 visites 9e i telefòniques”. En aquest cas trobem literalment el terme 9e. Seria absurd pretendre utilitzar el terç no assistencial per programar més visites 9e, perquè aquestes xifres quedarien buides de sentit. A més, en el punt primer de l’ASV 2018 s’estableix “garantir un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per cada visita telefònica o virtual”. I què és una visita virtual? Si s’aplica el sentit comú, es tracta d’una atenció no presencial, però igualment assistencial. I no és cap casualitat parlar de 23 presencials i cinc (9e), ja que és la quantitat que té cabuda en les cinc hores actuals dels dos terços assistencials.

Per tant, l’activitat no assistencial correspon a tasques necessàries per al funcionament del sistema sanitari, encara que no impliquen atenció directa o indirecta a pacients concrets. Això inclou l’administració burocràtica no vinculada a casos específics, la formació i actualització professional, la recerca, la gestió clínica o organitzativa, la coordinació interprofessional no lligada a pacients, la docència, i la planificació de serveis.

Aquestes cites i reflexions han de ser útils per entendre el terç no assistencial com a concepte, ja que no es pot tractar d’un recurs per absorbir més càrrega assistencial, sinó d’un espai necessari per a activitats essencials que, sense estar dirigides a pacients, contribueixen a la qualitat del sistema sanitari. Qualsevol intent de desvirtuar aquest principi posa en perill tant els drets dels professionals i pacients, com la sostenibilitat de la pràctica clínica diària.

Tarek Mahfouz Castejón
Vocal interventor del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Terç no assistencial: una necessitat funcional per garantir una assistència mèdica de qualitat

Publicat el per
2

Tribuna

Javier O’Farrill

Davant dels intents recents —explícits o encoberts— de reinterpretar el concepte del terç de jornada no assistencial a què tenen dret els facultatius d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), els representants de Metges de Catalunya (MC) al sector volem expressar, amb total claredat, que no acceptarem cap modificació ni dilució d’aquest dret històric, acordat en Mesa Sectorial el 2008 (RESOLUCIÓ TRE/3507/2008) i consolidat a l’Acord de Sortida de Vaga de 2018 i en la pràctica professional des de fa dècades.

El terç no assistencial no és un luxe ni una concessió administrativa: és una necessitat funcional per garantir una assistència mèdica de qualitat, una gestió eficient del temps i el desenvolupament professional i científic del col·lectiu mèdic. Reduir-lo o reconfigurar-lo sota arguments semàntics, tècnics o comparatius amb altres sistemes és una estratègia per augmentar la càrrega laboral, sense reconèixer-la formalment.

Parlar de “no assistencial” com si fos una fórmula buida o que necessita ser redefinida és un error metodològic i també una estratègia per diluir drets. Etimològicament, “assistir” vol dir prestar assistència, ja sigui de manera directa o indirecta. Per tant, el temps “no assistencial” és justament tot el contrari, i el dediquem —quan és possible— a la formació, la coordinació, la docència, la recerca i, sovint, a finalitzar unes agendes sobrepassades que no compleixen els límits establerts. Sense aquest terç, el sistema esdevé insostenible.

A més, el còmput mensual de l’activitat, tal com recull l’acord, no ha de servir per fer trampes al solitari. La millor manera de garantir el terç no assistencial és assegurar-lo cada dia, i no deixar-lo a l’atzar del balanç de final de mes fent una interpretació errònia.

Un cop més. Qualsevol proposta que pretengui modificar, reinterpretar o relativitzar aquest terç serà rebutjada frontalment pel sindicat.

No ens cal cap IA per entendre què vol dir “no assistencial”. Ho sabem perquè ho vivim. I mentre altres nivells assistencials tenen aquests espais blindats i ni tan sols es qüestionen, nosaltres haurem de defensar allò que ens volen retallar, amb fermesa i arguments.

Que ningú es dugui a engany: si es volen millorar les dades d’activitat o les agendes, que es cobreixin les absències, que es dimensionin correctament els equips i que es respectin els acords signats.

Aquest no és un debat lèxic. És una qüestió de dignitat professional i de compliment de la normativa vigent.

Javier O’Farrill
Secretari d’Acció Sindical del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Falten metges o falten recursos?

Publicat el per
Respon

Tribuna

Margaret Creus

Falten metges o falten recursos? Aquesta és una pregunta que es repeteix en el debat sanitari a Catalunya. Es parla sovint d’un dèficit de professionals, però quan es miren les dades amb perspectiva la realitat esdevé més complexa. Aquestes indiquen que el nombre de facultatius existents al nostre territori per mil habitants està per damunt de la mitjana europea. A Espanya, la ràtio de metges per cada 1.000 habitants és de 4,4, mentre que a Catalunya se situa entre 5,0 i 5,5. Així doncs, el problema no sembla la manca de metges, sinó com estan distribuïts i quina inversió es destina a cada nivell assistencial.

Un dels factors que alimenten aquesta percepció de dèficit és el desequilibri territorial. Mentre les grans ciutats com Barcelona concentren la major part dels professionals, moltes zones rurals viuen una escassetat crònica de facultatius. Aquesta desigualtat s’accentua en especialitats clau com la medicina familiar i la pediatria d’atenció primària, on cada vegada és més difícil cobrir les vacants. Els motius són coneguts: sobrecàrrega assistencial, condicions laborals precàries i excés de burocràcia. Aquestes dificultats fan que molts metges joves optin per altres especialitats o decideixin marxar a altres països amb millors condicions laborals.

La distribució desigual, però, no només afecta el territori. També hi ha un desequilibri entre l’atenció primària i l’hospitalària. Segons dades del Sistema Nacional de Salut, el 59,5% dels metges i metgesses treballen en hospitals, mentre que només el 31% ho fan en atenció primària. La resta es reparteixen en altres àmbits, com l’atenció sociosanitària, urgències extrahospitalàries, recerca o gestió sanitària. Aquest desajust provoca una sobrecàrrega als centres de salut i una derivació innecessària de pacients als hospitals, incrementant la pressió sobre el sistema.

Segons l’Informe Anual del Sistema Nacional de Salut 2023, l’atenció primària a Espanya pateix un infrafinançament mantingut en el temps, representant només un 14,2% del pressupost sanitari, mentre que els serveis hospitalaris en reben el 63,7%. A Catalunya, la tendència és similar, amb un 13,5% per a la primària i més del 64% per a hospitals.

Aquesta manca de recursos provoca llargues llistes d’espera, falta de personal, i una sobrecàrrega assistencial que limita l’accessibilitat. Actualment, només un 9,1% dels pacients poden ser atesos el mateix dia, amb una mitjana d’espera de 9,12 dies.

Sembla evident creure que la desproporció en la distribució del pressupost afavoreix un model sanitari centrat en l’hospitalització, augmentant els costos i dificultant la prevenció. És per això que els experts recomanen elevar el finançament de l’atenció primària a un mínim del 25% per garantir un sistema més eficient i accessible.

Un altre aspecte fonamental que justifica la necessitat d’enfortir l’atenció primària és la importància de la longitudinalitat assistencial, és a dir, la relació continuada entre el pacient i el seu professional de referència. L’evidència científica ha demostrat que aquest factor és un dels més influents en la millora de la salut de la població. Segons una revisió sistemàtica publicada el 2018, que analitza 22 estudis en nou països, el contacte habitual amb el mateix metge es correlaciona amb una reducció significativa de la mortalitat. Aquesta relació estable també facilita una atenció més personalitzada, evitant el sobrediagnòstic i la medicalització innecessària.

En aquest escenari, la situació de la pediatria d’atenció primària és especialment preocupant. Segons la Societat Catalana de Pediatria, aproximadament el 30% de les places de pediatria en l’atenció primària a Catalunya estan ocupades per facultatius sense l’especialització en pediatria, exercint sense un procés de certificació que avali les seves competències específiques. Aquesta situació s’agreuja amb dades del Departament de Salut, que eleva aquest percentatge fins al 37%. A escala estatal, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària destaca que prop del 25% de les places de pediatria en l’atenció primària romanen vacants o són cobertes per metges sense l’especialització corresponent, fet que impacta negativament en la qualitat assistencial. Aquesta manca de pediatres a les àrees bàsiques de salut fragmenta l’atenció i dificulta el seguiment adequat dels pacients pediàtrics.

Cal afegir també que, segons l’Informe de necessitat de metges especialistes a Espanya 2023-2035, tot i que entre 2021 i 2023 el nombre de pediatres al Sistema Nacional de Salut (SNS) va augmentar un 3,3%, aquest creixement no ha estat equitatiu: els efectius en atenció primària han caigut un 4,5%, mentre que en atenció especialitzada han augmentat un 12,7%. Aquesta tendència reforça la concentració de pediatres a l’àmbit hospitalari, agreujant el dèficit en atenció primària.

Aquesta dinàmica contribueix a un model assistencial fragmentat i menys eficient. Una part important dels infants acaben sent atesos en urgències hospitalàries per afeccions que podrien haver-se resolt als centres de salut, generant una sobrecàrrega innecessària als hospitals, allargant els temps d’espera i perjudicant la qualitat assistencial dels casos més greus. A més, aquest ús inadequat dels recursos incrementa la despesa sanitària, ja que moltes patologies lleus es podrien tractar de manera més ràpida i eficaç en l’atenció primària.

A més de l’impacte en l’eficiència del sistema, el debilitament de la pediatria del primer nivell assistencial compromet l’accessibilitat i la capacitat resolutiva del sistema sanitari. Això posa en risc un model assistencial més proper i preventiu. Sense pediatres suficients, es complica el seguiment de la salut infantil, així com la detecció precoç de problemes mèdics i sociofamiliars. Un sistema d’atenció primària insuficient augmenta la probabilitat de diagnòstics tardans i tractaments menys efectius, amb repercussions greus en la morbiditat i la mortalitat infantil.

També cal afegir que la manca de pediatres a l’atenció primària genera desigualtats en salut. Les famílies amb menys recursos tenen més dificultats per accedir a serveis privats, cosa que crea un cercle viciós en què les poblacions més vulnerables es veuen més afectades per la manca de recursos. A llarg termini, això impacta negativament en la salut global de la població infantil.

Davant d’aquest escenari, l’Informe CAIROS, impulsat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, posa sobre la taula la necessitat de reformar l’organització sanitària per garantir-ne la sostenibilitat. Aquest document aposta pel reforç de l’atenció primària i una redistribució de recursos per reduir la dependència hospitalària. Tot i això, entitats professionals han expressat dubtes sobre la viabilitat real d’aquestes mesures, alertant que sense un finançament adequat i una planificació a llarg termini, la reforma podria acabar sent una simple declaració d’intencions.

Revertir la situació descrita no és només una qüestió de gestió sanitària, sinó una decisió política i social que determinarà el futur del nostre sistema de salut. No podem permetre que l’atenció primària continuï sent el nivell assistencial més desatès, mentre els hospitals assumeixen un volum de pacients que mai haurien d’haver arribat a aquest punt. Necessitem una aposta ferma per la salut comunitària, per un model assistencial que posi les persones al centre, on cada infant tingui un pediatre de referència i cada família pugui confiar en un sistema de salut accessible, proper i resolutiu.

El col·lapse de l’atenció primària no és una fatalitat inevitable, sinó el resultat de decisions polítiques i econòmiques que han afavorit la centralització hospitalària i la precarització dels serveis bàsics. Canviar aquesta tendència depèn de nosaltres, com a societat. Exigir una atenció primària forta és defensar un sistema sanitari just, eficient i capaç de garantir drets fonamentals. El futur de la nostra salut comença aquí i ara: és hora de passar de les paraules als fets.

Margaret Creus
Pediatra i delegada de Metges de Catalunya (MC) al CAP Agramunt